Atentament t'escric aquesta
carta sense principi
ni final, per dir-te que una
llum d’horabaixa
encara centelleja al fons de
la meua aflicció.
Perviu, doncs, de manera
sorprenent, una certa
claror que ningú, ni tan sols
jo mateix,
fa temps, hauria pogut preveure.
És difícil
endevinar per què la tristesa
obri la porta
a noves il·lusions, després
de tantes pèrdues.
És molt difícil explicar per
què ens mantenim
dempeus amb aquesta càrrega a
l'esquena.
Potser serà màgica la força
que ens encoratja
a sobreviure als capricis del
destí,
com un pensament que s'enfila
impetuós
al cim del nostre somni més
cobejat.
Però la sent tan real com
l’olor a terra
mullada que neteja les
nostres faltes,
perquè jo m’he vist així, pur
de pecat,
amb els braços oberts de bat
a bat, a punt
de lliurar tot l’amor que no
he donat, prest
a deixar-me abrasar per la
flama del cos
que, des d’ un lloc
desconegut, viatja cap a mi
seguint el rastre d’aquests
versos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada