No m'interessa en absolut el divisme, sinó la senzillesa del geni que fa coses grans però que no s'està de comportar-se com un humil aprenent. Tots som aprenents de tot i la intel·ligència ens obliga a dubtar d'allò que sabem i a admirar l'esforç d'aquelles persones anònimes que intenten fer la seua faena ben feta. L'art és una obra humana al servei dels altres i, per tant, ningun artista hauria de sentir-se superior al proïsme per la seua capacitat de crear bellesa i suscitar l'admiració general, sinó més aviat donar les gràcies pel do que té i tractar de perfeccionar-lo a fi que no es llance a perdre un tresor tan preuat.
Tanmateix, és ben conegut que molts artistes són donats al divisme, bé siguen cantants, actors, escriptors, etc., fins al punt que de vegades s'allunyen de la realitat i rebaixen el nivell d'exigència que un creador ha de mantenir sempre ben alt. Cauen en la autocomplaença i això és el principi de la seua pèrdua de creativitat.
Bob Dylan, per exemple, és un dels representants més eixerits de la música popular de tots els temps, però hi ha molta diferència entre aquell jove que cantava al Festival de Newport l'any 1964, que vessava vitalitat i qualitat per tots els costats, del cantant actual, que ni tans sols saluda al públic i es limita a mirar-lo des de la seua torre de cristall. L'edat no l'ha fet més savi, sinó més distant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada