Quan era jove, la pluja m’encantava i mai no
em preocupava pels constipats que podia agafar si no portava paraigües. El meu
tarannà romàntic i somiador feia que la pluja m’encomanara unes ganes tremendes
de viure, d’anar enllà de totes les convencions. I quan era a casa o al llit,
res no m’agradava més que sentir l’aigua repicant sobre finestrals i teulades.
En aquell temps, plovia de debò. No com ara que a penes cauen quatre gotes. Com
diu Raimon, el nostre gran cantant, que tan poques vegades hem vist aparèixer a
eixa televisió que deien que era valenciana, “al meu país la pluja no sap
ploure: o plou poc o plou massa”. Cite de memòria, recordant aquella nit
inoblidable dels anys huitanta en què li la vaig sentir cantar al costat del
carrer Blanc, en un recital memorable.
La pluja va, doncs, a la seua, sense fer cas
de ningú. Els llauradors del meu poble la desitgen, sobretot, a la tardor,
perquè les taronges agafen tamany, i no com ha passat aquest any en què hem
tingut una tardor seca i s’han quedat menudes. Després els comerciants no les
volen, i a pagar-ho sempre els mateixos. Tanmateix, la pluja té, en general,
mala fama. Quan plou, l’home o la dona del temps es compadeix de nosaltres
perquè no podrem gaudir del sol. No em sembla just aquest desprestigi: el sol
no és millor que la pluja. Diguem-ne que l’ideal seria un equilibri raonable
entre tots dos, perquè el caragol necessita la pluja per no deshidratar-se i
l’elegant fardatxo regula la seua temperatura corporal gràcies al sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada