 |
| "Sense títol", de J. M. Basquiat |
Entre enutjosa i cerval,
la vam conéixer a les nits de la
infància,
quan preferíem mirar cap a un costat
tan aviat un estrany soroll o una
paorosa
visió ens envaïa per un altre.
Era aleshores com un neguit que
tenallava els membres,
impedint-nos fugir o encendre el llum,
i així tot s’esdevenia a les fosques,
sense cap altre soroll que el nostre
alenar
entretallat, ni més vergonya que la
pròpia
en notar el llit mullat.
Però no ens sentíem sols;
sabíem que ben a prop eren els àngels
protectors,
capaços d’allunyar qualsevol perill
amb la seua sola influència clarivident,
i seguíem dormint tot refiats en la
creença
que l’imminent perill s’havia fos
tal com havia vingut: sense avisar.
Hem crescut combatent-la sagaçment
per poder viure i potser ara no temem
la respiració de la nit, car sabem
com mantenir la calma en el fondal del
crit
i reeixir al sotrac de les grans pèrdues
premonitòries d’altres venidores, en un
moment
en què la vida comença pertot a perfilar
confins.
I encara continuem dormint com infants,
malgrat el seràfic abandó i la
consciència del perill,
i també mirem cap a un costat,
quan caldria defensar un altre flanc a
les palpentes,
perquè mai no hem deixat de creure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada