PENSAMENTS ÍNTIMS

 “Defineix-te sols a tu mateix. Això serà ja un enigma”

Goethe

De segur que em deixa palplantat. Quan la vaig convidar a sopar, em va dir que sí per cortesia, amb un posat de resignació a la cara que feia palesa la seua desgana. És una dona massa intel·ligent per a enganyar-la. De segur que, en proposar-li d’eixir a sopar, va endevinar les meues intencions.

És evident que un home com jo: quarantenari, advocat de l’estat, ben situat econòmicament, assessor d’empresaris i polítics importants, molt sol·licitat com a conferenciant en tota mena de congressos jurídics, que s’ha divorciat dues vegades i té una filla menuda de la segona muller, no queda a sopar amb una dona per passar una estona. També és evident que moltes joves es desfarien per casar-se amb mi. Encara que siga pecar d’immodèstia, cal reconéixer que em conserve molt bé. A més a més, com que ocupe una excel·lent posició social i econòmica, sóc una persona abellidora a muntó. Tanmateix, he anat a fixar-me en una dona madura ben difícil d’acontentar.

Quan me la va presentar Toni, a l’eixida d’aquell concert tan memorable que feren al Palau de la Música, em va impressionar molt favorablement: una dona de la meua edat, directa, franca, espontània en el vestir i en el parlar, que era molt capaç de mantenir una conversa sobre l’art pianístic de Mompou o la poesia de la renaixença, alhora que li traspuava per tot el cos una sensualitat amatent, de tan natural com era.

Ara veig molt clar que una dona com aquesta no necessita un home com jo, que acabaria embrutint-la amb les meues exigències domèstiques: l’educació de la nena, l’organització de la casa, la falta de tacte en certes qüestions íntimes. Per altra banda, ella té molt de temperament artístic: és pintora d’un cert prestigi, bona pianista, excel·lent lectora, escriptora de contes infantils; mentre que les meues preocupacions són poc enlairades, com ara la marxa de l’economia o l’enèsima reforma administrativa. Tot i reconéixer que no la meresc, no puc renunciar a ella. Per això l’espere, encara que ja han passat vint minuts de l’hora que ens vam citar.

Mentre l’espere, em distrauré pensant una manera original de rebre-la. És clar que aquesta dona està feta d’una pasta especial, i si vull tenir alguna possibilitat de fer-la meua hauré de canviar. Sí, canviar. No ha de ser tan difícil practicar, en la pròpia persona, les mutacions necessàries perquè els sentiments no muiren escanyats per una voluntat o unes creences que no són capaces de fer-los arribar a bon port. Sé el que he de fer: la sorprendré regalant-li una flor, i li xiuxiuejaré a cau d’orella que el cor em fa mal de tant d’esperar-la. Mira, ací prop hi ha una parada de flors: “Bon dia, senyora, done’m una orquídia”. La florista me n’ha escollit una de preciosa. Em diu el preu, pague i ja està fet, ara sols em resta pregar perquè vinga.

Atenció! Acaba de tombar la cantonada. Que bella és! El cor em bat a tota pressa. Des que em vaig enamorar con un foll als catorze anys, que no sentia res de paregut al que sent ara. No seré capaç de dir-li el que acabe de pensar. Em trobe ridícul amb la flor a la mà. Si em veren els meus companys de la Delegació del Govern es riurien de mi. M’amagaré l’orquídia a la butxaca i li diré hola, sols això: “Hola!, Anna, què em contes?” Quina recepció més freda, però ara ja està fet. M’ha donat dos petons i ha contestat a la meua salutació.

Mentre caminem els dos junts, en silenci, cap al restaurant, m’imagine que és la meua dona, que vivim junts des de fa temps i encara conservem la il·lusió del primer dia. Jo amb aquesta dona seria capaç d’arribar al final del món. Què estarà pensant de mi? Millor serà que li diga quelcom: “He reservat taula en un restaurant especialitzat en cuina francesa. Espere que t’agrade”. Ella, molt atentament, m’ha dit que li sembla perfecte. Caram, quins llavis més carnosos! No m’importaria morir-me dintre d’aqueixa boca tan goluda! Abans d’acabar-se la nit, he de fer esment de la seua boca.

Ja hem arribat al restaurant: “Bona nit, he reservat taula per a dos. Sóc Pere Llavador”. El cambrer ens ha aposentat en una taula molt recollida. És com si m’haguera llegit el pensament. “T’agrada aquest lloc, Anna?”. Ella diu que sí, mentre jo m’enfunde a determinar el color dels seus ulls. Quan s’adona que la mire fixament, desvia la seua mirada cap a un dels quadres col·locats a la paret: “Conec molt bé el pintor d’aquest quadre, va ser company meu a Belles Arts”, però jo no l’escolte, perquè el descobriment dels seus ulls m’ha deixat estabornit. Qui poguera desxifrar el secret que amaga aqueix iris!; tan brillant que fa pampallugues, al compàs de la contracció espasmòdica de la parpella. M’han entrat unes ganes folles d’acaronar-li la cara, perquè la sent dèbil, necessitada de mi. Li diria: no t’amoïnes que sóc ací, al teu costat, per sempre més. Però jo no valc per a dir aquestes tendreses, la poesia és una assignatura pendent en el meu currículum. Crec que ja he fet tard per a ser poeta.

El cambrer ens pregunta què volem prendre: ella demana primer i jo em limite a dir que vull el mateix que ella. Així seguiria tota la vida, demanant les mateixes coses, compartint-ho tot. Però sé que això no és possible, perquè he de vetllar pels interessos de la meua filla i –arribat el cas– hauria de fer separació de béns. Quin fàstic! Estic tan clavat en el meu món que ja m’és impossible entrar en el d’ella. Què pensarà de mi? De segur que em veu envanit de mi mateix, afectat, ridícul; creurà que la vull impressionar, que ho he preparat tot per demanar-li el casament. Però no he fet mèrits perquè hi assentisca. Tota la vida reprimint els meus sentiments, demostrant a tots els altres que sóc fort, que sé controlar les emocions més elementals; i ara no sé com declarar a la dona de la meua vida que l’estime, tal com l’esclau estima la llibertat, desesperadament, com si no trobara al món cap altra justificació més que ella.

Sopem en silenci, de tard en tard diem algunes frases correctes, fem lloança del menjar i brindem amb bon vi. S’acabarà el sopar i no li hauré dit res d’interessant. Mira que sóc imbècil! No tinc remei!: ella se n’anirà, i mai no tornaré a tenir-la tan a prop, però sóc incapaç de reaccionar. Pense com canviaria la meua vida si hi entrara una dona així, i albire el desastre. En el fons, li tinc por, perquè desperta en mi una passió arrossegadora, que seria capaç de commoure els fonaments d’allò que ha estat, fins ara, la meua existència.

Ja no estic en l’edat d’intentar aventures, millor serà pagar i tractar d’oblidar-la, que demà m’espera un dia molt dur: al matí, a les nou, he de reunir-me amb el delegat del Govern per tractar l’assumpte de l’autovia; a les onze, he de presidir un tribunal d’oposicions; després de dinar, aniré al gimnàs a fer un poc de pesos; a les sis, seré al despatx del gerent de l’empresa d’aviació; finalment, assistiré al sopar on es lliuraran els premis que concedeix el Govern als millors empresaris de l’any. De segur que en tot el dia no tindré temps de pensar en ella.