DATA DE CADUCITAT

“Sento el fred de la nit”

Salvat-Papasseit

Joan Cases anava a comprar el pa, però es va oblidar on era la fleca. No va poder tornar a casa, perquè tampoc no recordava la seua adreça: són coses de l’edat provecta. Quan es tenen vuitanta anys, la memòria sol gastar males passades. En sentir-se perdut, va fer parada a la primera cantonada, i ja no volgué moure’s d’allí.

A més de la roba, l’única cosa que portava damunt era un rellotge de butxaca d’or, amb un nom i una data gravats al seu revers: “Rosa 14/11/70”. Com el nàufrag que s’agafa desesperadament a la seua taula de salvament, així faria amb el seu rellotge, fins que vingueren a buscar-lo els seus familiars: no deixar-se’l de la mà en cap moment, ni tan sols per a dormir. Tan important com respirar fóra el seu rellotge; al capdavall, era l’única cosa que demostrava que tenia una identitat pròpia, un present i un passat, i qui sap si també un futur.

Després d’unes hores de desconcert, va prendre consciència de la seua situació: si no volia passar fam, hauria de captar. No va tenir gaire èxit. El seu posat no era de pobre, i això li llevava credibilitat. A penes pogué comprar-se un poc de pa i cent grams de formatge.

De banda de nit, es va aixoplugar al vestíbul d’una casa desocupada. Era una nit d’hivern molt freda; bufava la tramuntana i s’esperaven temperatures per sota zero. Amb una manta raguda que hi havia en un contenidor es va abrigar i, com que estava cansat, s’adormí de seguida.

A poc de cloure l’ull, va rebre una visita inesperada: era un home de mitjana edat, massa ben vestit per a ser un captador. Sense fer soroll, s’apropà al vell per escorcollar-lo. En una butxaca va trobar allò que buscava: el rellotge d’or, amb la seua cadena entortolligada a la mà de Joan. D’una estiregassada va trencar la cadena i es va emparar de la joia. Quan el pobre home es va assabentar del que li havia passat, el lladre ja era molt lluny d’allí.

L’endemà, des del balcó de sa casa, Carles Riera guaitava encuriosit els moviments de Joan Cases. Era un pobre que encara no havia deprés a ser pobre, malgrat la seua edat tan avançada, i això li semblava molt sospitós. Com que no sabia fer llàstima, quasi ningú  no li donava almoina.

Mogut per la curiositat, va decidir de parlar amb el captaire que tan intrigat el tenia. No va ser fàcil encetar una conversa amb ell, perquè defugia, tot esquerp, el contacte amb les altres persones.

– Bon home, no tinga temor de mi que vull ajudar-lo. Mire que aquesta nit s’espera una forta gelada, i si no s’abriga bé pot morir-se congelat –observà Carles Riera, sincerament preocupat per la sort que poguera córrer Joan Cases, tot i que no el coneixia de res.

– Li agraïsc el seu advertiment, però no vull moure’m d’aquesta cantonada. Fa tres dies i tres nits que espere algú que sàpia portar-me a casa –contestà Joan.

– I per què l’espera ací i no en un altre lloc? –va preguntar Carles amb un posat de desconcert.

– Mire, senyor, la meua ment s’ha quedat en blanc. No sé qui sóc, ni on visc, ni res de res. Potser tinc fills i muller, però no ho recorde. L’única cosa que puc fer és esperar al mateix lloc que em vaig sentir perdut per primera vegada. De segur que la meua casa és molt prop d’ací –va afirmar Joan, fent un esforç per creure allò que deia.

– Doncs jo trobe molt estrany que ningú no el reconega. Si vosté fóra d’aquest veïnatge, n’hi hauria algú que, en veure’l, s’acostaria a saludar-lo o a interessar-se per la seua situació tan lamentable –digué Carles, utilitzant la lògica.

En escoltar aquestes paraules, Joan va abaixar el cap, tot apenat. És clar que la lògica li feia mal. Necessitava la fantasia per a mantenir l’esperança.

– És cert això que vosté diu, però la meua desmemòria em fa dubtar de tot. Potser ningú no em coneix perquè fa poc de temps que visc en aquest barri. Qui ho sap? –va refer Joan, una mica apagat.

– Millor serà que se’n vinga a dormir a ma casa. Si li passara alguna cosa dolenta aquesta nit no m’ho perdonaria –va proposar Carles, amb magnanimitat.

Però Joan no cedia:

– I si vénen a buscar-me els meus familiars i no em troben?

Carles tenia resposta per a tot:

– Des de la finestra de ma casa, podrà estar a l’aguait de qui passa per aquesta cantonada. Així que no patisca per això.

Per fi, Joan es va avenir a passar la nit a casa Carles: sols una nit, l’endemà pensava tornar de nou al carrer.

Així ho haguera fet, però una pneumònia inoportuna li ho va impedir. Va estar a les portes de la mort. Gràcies a les atencions del seu amfitrió, Joan pogué contar-la, després d’haver estat hospitalitzat durant dues setmanes. Entre tots dos va nàixer una bona amistat.

En arribar la primavera, Joan començà a eixir de nou al carrer. Sempre hi anava acompanyat de Carles, perquè sol no podia donar cap pas: la malaltia l’havia deixat encara més arrupit, i tenia les forces justes per a mantenir-se dempeus. Quan caminava, necessitava recalcar-se sobre el braç de Carles.

Joan sempre volia tornar a la seua cantonada. Malgrat els mesos que havien passat des que es va perdre, encara mantenia la il·lusió de retrobar-se amb alguna persona coneguda. Ell pensava que la seua vida havia d’importar a algú, que era una persona digna de ser estimada. Se li feia molt dur d’empassar que fóra un home oblidat per tothom.

Carles tenia tota la paciència del món. Com que ja estava jubilat, i disposava de temps per a atendre Joan, no li dolia deixar passar les hores mortes palplantat en aquella cantonada, a l’espera de no sabia què ni qui. Ho feia per una barreja de pietat, amistat i ganes de companyia, perquè ell també es trobava molt sol i li venia molt de gust tenir algú amb qui parlar.

De vegades, farts de romandre quiets, decidien fer un tomb pels carrers del voltant, animats pel sol primaveral. Mantenien entre si converses força interessants sobre les coses de la vida. Carles contava tot allò que recordava del seu passat, i Joan –que no recordava res– s’entretenia imaginant-se la seua història: “Jo sóc un home de bé, d’això estic convençut. Sé que alguna persona, encara que siga una sola persona, estarà ara pensant en mi”.

Carles era conscient que la situació de Joan s’havia allargat massa, que seria molt difícil a hores d’ara que algú apareguera a reclamar-lo. Però, què podia fer? Si l’abandonava a la seua sort, aquell bon home es moriria de seguida.

Un dia lluminós, Joan es va aixecar del llit tot sorprés pel record d’una adreça, i va pregar a Carles que l’acompanyara al número 26 del carrer de Cabillers:

– Acompanye’m Carles, per favor; estic segur que allí és la meua casa de sempre. Ja veurà com hi ha un escut heràldic molt antic esculpit a la llinda de la porta –deia Joan tot entusiasmat.

Els dos amics s’encaminaren cap a l’adreça recordada. En efecte, tot just arribar-hi, Joan va comprovar que hi havia un escut com el que havia anunciat a Carles, però podia ser una casualitat. Van trucar a la porta, picant l’anella amb contundència. Els va aparéixer una dona de mitjana edat que, en veure Joan, no va poder dissimular una ganyota de fàstic.

– Què volen vostés? –demanà la presumpta mestressa, com si engegara un tret per la boca.

– Perdone, però crec que ens hem enganyat –es va disculpar Carles, un poc espantat pel posat tan seriós d’aquella dona.

– No, no ens hem equivocat, aquesta és ma casa –va insistir Joan.

– D’això res, aquesta casa és meua, que ahir vaig signar l’escriptura de propietat –protestà ella.

– I qui li l’ha venuda? –preguntà Joan, que ja començava a sentir-se pregonament abatut.

– Josep i Anna Cases van ser els venedors. Segons em digueren, volien traslladar-se a viure a l’estranger per raons de treball.

– I no li parlaren de cap familiar que hagueren perdut recentment –va inquirir Joan amb una tristesa infinita.

– De la família, rai! No me’n digueren res.

Joan es va quedar tot capficat, no anava ni avant ni arrere, es mantenia dempeus que ja era prou. De sobtada, una visió el va trasbalsar. Damunt el moble de l’entrada hi havia un rellotge d’or com el que li van robar aquella dissortada nit. Encara tenia la cadena trencada.

– Rosa 14/11/70 –va dir Joan tot misteriós.

En escoltar les paraules de Joan, l’ama de casa restà immobilitzada, com si fóra víctima d’una crisi d’angúnia. Li costà uns quants segons recuperar-se:

– Com és que vosté coneix la inscripció que hi ha gravada en aquest rellotge? –va preguntar la dona, ja segura de si mateixa.

– Casualitats de la vida, molt llargues d’explicar. No s’ho prenga malament, senyora, però m’agradaria saber com ha arribat a les seues mans.

– El vaig comprar junt amb la casa.

Joan no va tenir esma de seguir parlant. Va mirar el seu amic Carles, que li donà una palmada a l’esquena per reconfortar-lo, de tan abatut com el va veure.

Quan els dos amics tornaren al carrer, xafegava, però no els importava mullar-se. L’única cosa realment important era que estaven junts, que volien seguir així fins al final de les seues vides. De vegades, es fa el miracle que dues ànimes necessitades de companyia s’avenen.

A la casa on havien trucat, mentrestant, es produïa una conversa molt interessant:

– Qui ha trucat? –preguntava Josep Cases a la seua germana.

– Era el pare: el pobre no recorda res, tot i que el rellotge ha estat a punt de descobrir-nos.

– Ja t’he dit moltes vegades que amagues el rellotge en un lloc segur. Si el pare em denuncia pel robatori me’n vaig a la presó! –va exclamar Josep tot preocupat.

– Tu tranquil. Encara que et denuncie, ¿qui anava a fer cabal d’un home que ja ha atés la seua data de caducitat?