Com àngels caiguts, pleguem les ales
i renunciem a volar, perquè no hi ha cel
que albergue els nostres somnis de pedra.
Pesa massa el record de totes les pèrdues
i si mirem cap al futur no podem sobrepassar
l'horitzó més a l’abast, aquell que les mans toquen
en allargar els braços sense esforç.
Som, doncs, present, i és ara i ací
on es debat el que passarà immediatament després,
per això estimem tant els cossos ardents,
la mirada còmplice, la paraula que penetra
i tot allò que ens fa creure en la vida,
quan els dies ens han negat el seu favor
i sols són capaços de prometre'ns un demà
tèrbol.
Divina plenitud, ja tan llunyana
que ningú no invoca el teu nom per cantar-te,
sinó per deixar constància d'una ferida
que portem sempre oberta al cor.
Divina plenitud, somni jove i lleuger,
que un dia encetares el vol i t’extraviares,
entre grisors, per posar-nos en el camí de tornada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada