SEMPRE

“El jove anglés d’ulls glaucs”, de Ticià

Quan el jove anglés d'ulls glaucs

va visitar Venècia per a esdevenir immortal,

el Cinquecento italià era a la cima

i Ticià s'afanyava en el seu art excels:

"Mestre, la mort m'espera, però la claror

dels meus ulls la voldria eterna". I així va ser

com aquells pinzells creadors de vida

van pintar un fascinador retrat,

amb un pensarós tarannà  gravat en un rostre

que s'ensenyoreix de tot aquell qui el mira.

En tornar al seu país per a retrobar-se

amb l'amor esllanguit que un dia hi va deixar,

el jove portava en el bagatge el llenç

on els seus ulls mostraven un imperible llustre:

"Estimada, mira el que t'he portat. Soc jo

perquè em tingues sempre, no com una presència

que de vegades destorba, sinó com un subjecte

digne de veneració". I ja no va dir res més:

era l'hora de morir per a sobreviure

a l'embat d'un temps que no era el seu.