Una de les simfonies més complexes de Mahler és la huitena, fins al punt que un dels seus col·laboradors ens ha deixat escrit el següent: «Ell sempre volia més claredat, més i més contrast dinàmic. En un moment
donat, durant els assajos, es va girar cap a nosaltres i ens va dir:
'Si, després de la meua mort, alguna cosa no sona bé, canvieu-la. Teniu
no sols el dret sinó l'obligació de fer-ho'».
Ací tenim una prova evident, per descomptat, de la generositat del compositor, però també de la seua saviesa artística, perquè Mahler ens demostra amb aquestes paraules que era plenament conscient que tota obra d'art està oberta, quant a la seua interpretació, a les concepcions vigents en cada època. A la fi, allò que importa és que mitjançant una actualització pertinent, el llegat que ens deixa un gran artista siga capaç de commoure la gent tant com ho feia en l'època de la seua creació. Certament, resulta una mica exagerat pensar en la necessitat de canviar la partitura, però el requeriment que fa Mahler als seus deixebles té ple sentit si l'entenem com una invitació a què facen seua la música i la interpreten tal com ells la senten.
Ací us deixe la part final de la Simfonia nº 8 de Mahler, també coneguda com la Simfonia dels "Mil", per la gran quantitat d'instrumentistes i coristes que necessita la seua execució:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada