Dissabte passat vaig assistir a la representació de l'obra teatral "Escenes de la vida conjugal", que és una adaptació per a l'escena del guió d'una pel·lícula de Bergman. Ens trobem davant d'una versió en la qual els personatges fan comèdia de les seues desgràcies i misèries. Així, a l'escenari es despleguen situacions serioses i de regust amarg, però el protagonistes són capaços de prendre's les coses amb sentit de l'humor i això fa que la seua història siga encara més creïble, perquè la vida és així: riem i plorem sense solució de continuïtat, i després de tocar fons som capaços d'alçar el vol.
Tant Ricardo Darín com Érica Rivas, que són els dos únics intèrpretes de l'obra, estan molt bé en els seus respectius papers, que tenen un important grau de dificultat, ja que en cada escena l'estat anímic dels personatges és diferent, i jo crec que ambdós saben adaptar-se molt bé a aquests canvis, sense necessitat de recórrer a exageracions ni recursos fàcils. En tot moment, la naturalitat és la nota dominant.
En fi, que m'ha agradat aquesta obra, perquè és intel·ligent i sensible, que són dues notes poc habituals en aquesta època de banalització generalitzada. Podríem dir-ne que hi assistim a la contemplació d'un episodi més de l'eterna guerra de sexes, però tractant-se de Bergman hem de donar algunes passes més cap avant, perquè del que es tracta en aquesta peça teatral és de mostrar l'abisme que se'ns obri sota els peus quan la rutina s'apodera de la nostra vida i no som capaços de renovar les il·lusions. Aleshores, en un moment donat, allò que sembla funcionar bé fa aigua per tots els costats, i davant d'eixa realitat fugir no sempre és la solució, ja que qualsevol nova aventura pot estar condemnada al fracàs quan un ha perdut les forces per a reinventar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada