EL CONCERT

A Pepita Giner i Enrique Fayos

Aquell gat era un gran aficionat a la música i no havia assistit mai a cap concert. Per això, en adonar-se que estava entrant en un auditori, al costat del seu melòman acompanyant, va posar la cua cap amunt en senyal d’agraïment. El personal del control d’entrada va objectar, al principi, que no era habitual la presència d’un animal entre el públic. No obstant això, per consideració al seu valedor, que era un abonat antic i fidel, l’admeteren a la sala, sempre que hi guardara la formalitat deguda.

Quan ambdós ocuparen les seues localitats en una de les files centrals de la platea, una remor de desaprovació es va estendre per les grades més altes, i fou ràpidament silenciada per les protestes d’una majoria del públic, que d’aquesta manera evidenciava la seua admiració per un espectador tan singular.

El nivell d’excel·lència del concert va ser tirant a mediocre, però la gent que omplia la sala va aplaudir amb ganes, ja que el director de l’orquestra era una celebritat. No obstant això, el gat es va endormiscar, i en concloure el programa previst, després de llançar-se d’un bot al corredor, se’n va anar davant del seu preceptor, que el seguia una mica afrontat.

L’actitud del felí no va passar desapercebuda entre la gent del voltant, i va originar algunes discussions acalorades: uns pensaven que l’animal no entenia de música i s’havia fet fonedís res més trobar-ne l’oportunitat; altres espectadors culpaven el seu amo, en sospitar que es valia de la impertinent mascota per a mostrar-li la seua desaprovació a l’aureolat director. En qualsevol cas, tothom estava d’acord que el gat era molt exigent i caldria estar a l’aguait de les seues reaccions en els propers concerts dedicats a les últimes simfonies de Mozart.

La següent actuació del mestre tampoc fou res de l’altre món, tot i que es va esforçar per traure a la llum els matisos més subtils de cada composició. Per desgràcia, no va encertar en el tempo elegit, ni es podria titllar de genuïna la tensió típicament romàntica que va insuflar als moviments lents. Sens dubte, algun comentari del públic li degué arribar sobre la conducta tan displicent que havia mantingut el gat el dia anterior; per això, només finalitzar el concert i esclatar els aplaudiments, suós i commogut, es va girar cap al pati de butaques a vigilar el comportament de l’extravagant musicòleg, el qual no va romandre ni un minut al seient, i va mamprendre la retirada indiferent a l’entusiasme general.

El director va fer un ostensible gest de disgust, convençut que la seua meticulosa labor no mereixia una resposta tan eixuta, i es va generalitzar la impressió que aquell gran músic havia restat pregonament abatut en comprovar l’apatia de l’animal. No cal dir que es va alçar una gran expectació de cara a la nova funció.

En arribar el dia assenyalat per a interpretar les dues simfonies que tancaven el cicle, tota l’audiència estava informada dels fets ocorreguts en els últims concerts, per bé que cadascú havia pres partit a favor d’un dels protagonistes. Els partidaris del desconcertant quadrúpede jutjaven digna de lloança la seua sinceritat, i li reconeixien el dret a expressar el seu parer. A més, tímidament, s’atrevien a qüestionar la sublimitat de les interpretacions que havien aplaudit a pler en el seu dia, i afegien que potser l’afamat director no mereixia tant de prestigi. En canvi, els seus defensors al·legaven que havia sigut un error permetre l’accés d’aquell intrús malcriat i iconoclasta a un recinte tan solemne, i asseguraven que la música de Mozart no es podia entendre millor.

La divisió d’opinions, per tant, ratllava l’enfrontament, quan l’alma mater de l’orquestra va aparéixer en l’escenari, i des de la peanya va adreçar una mirada reptadora al seu crític més exigent, que es mantenia tranquil en la seua butaca. Quan va fer amb la batuta el senyal d’inici, un silenci subtil va sobrevolar la sala, com si reclamara la mateixa atenció que la música, i l’intèrpret es va apoderar d’aquell silenci per a integrar-lo en la partitura al llarg de l’execució musical, comprimint-lo i expandint-lo, alentint-lo i accelerant-lo; en definitiva, conservant-lo viu com si tinguera consistència pròpia. La majoria dels assistents va titllar de fallida aquella manera de concebre les obres mozartianes, perquè les privava d’espectacularitat i vivesa. A més a més, el silenci és la negació del so i el seu abús provoca l’exacerbació de l’oient.

A diferència del que havia passat en les altres ocasions, en arribar al final, durant uns minuts, el director es va quedar immòbil i d’esquena al públic, amb el cap cot i els braços baixats. Els presents no sabien què fer: si miraven cap al seient del gat, s’estranyaven que es comportara, per fi, d’una manera civilitzada; si donaven una ullada al músic, només veien una reconcentrada quietud. Així que, a falta d’una mínima indicació que els convidara a prendre partit per un dels dos contendents, optaren per una discreta retirada, tenint cura de no fer cap soroll que delatara la seua eixida precipitada.

Quan el mestre va tornar a la realitat després del seu capbussament extàtic, es va girar per a saludar el públic i a penes restava ningú a la sala. No obstant això, en veure que el gat encara hi era i servava un posat respectuós, es va encaminar cap al camerino amb una renovada confiança en si mateix.