SET VIDES

Feia cara de bruixa dolenta la pitonissa que, per la mòdica quantitat de mil euros, li va predir el número de la grossa de Nadal, però no es va deixar influir per les aparences, i tan prompte com va esbrinar l’administració de loteria que el tenia a la venda, va agafar el seu automòbil per a viatjar en la seua cerca.

Després d’haver recorregut més de dos-cents quilòmetres, entre l’anada i la tornada, quan ja era de nou a casa, se sentia ben satisfet del feix de dècims que guardava a la cartera.

Com que faltaven tres llargues setmanes per al sorteig, al cap d’una hora de vagarejar per les estances de l'habitatge, va considerar que seria més segur depositar els bitllets en una oficina bancària, on en tindrien cura. I encara que així ho va fer, a penes va tardar dos dies a adonar-se que aquella seguretat afegida no bastava per a tranquil·litzar-lo, ja que pesava més sobre la seua situació emocional la impaciència per l’arribada del dia assenyalat, fins a l’extrem que va haver de demanar la baixa laboral per esgotament psíquic, a causa de l’angoixa que patia.

Des que va deixar d’anar al treball, i per culpa de l’obligada ociositat, les seues obsessions van anar a pitjor. I és que, per a llevar-se de damunt l’avorriment de les hores mortes, no es cansava de repetir per a si cada xifra de la futura combinació guanyadora. Quan es va cansar d’aquesta activitat mental tan improductiva, va començar a pintar els cinc dígits màgics a les parets del seu dormitori, sense deixar que cap visita accedira a aquell santuari que es reservava en exclusiva per a rendir culte a la deessa Fortuna.

Quan, per fi, va arribar l’hora prevista, es va asseure davant del televisor, amb els nervis crispats per la tensió acumulada durant les últimes setmanes, i un neguit abassegador que el sotragava.

L’estat lamentable en què es trobava va propiciar que dubtara, en aquell moment decisiu, si era creïble l’endevinadora, perquè resultava altament sospitós que, una vegada fet el pronòstic, no li encomanara la compra de cap dècim. Per tant, no resultaria estrany que es tractara d’un engany. Al cap i a la fi, el món està ple de gent desenfaenada que es vanta de saber-ho tot i a l’hora de la veritat no n’encerta ni una. A més, aquella vident tenia una veu cavernosa de fetillera malvolent.

A males penes va aconseguir calmar una mica el desassossec que, des de feia dies, li estava enrunant la salut, i així va poder resistir heroicament l’inacabable degoteig de números i premis que cantaven aquells monyicots de posat saberut.

Els comentaristes televisius destacaven que, segons les estadístiques, mai havia tardat tant a eixir el premi gros. Els xiquets cantors s’aplicaven de manera entusiasta a la seua tasca, i amb un lleuger somriure delataven el gaudi d’ajornar l’esclat final, com si això els causara una satisfacció especial.

Quan l’extracció estava a punt d’acabar, les dues boles màgiques es van trobar l’una a l’altra en les mans de sengles col·legials. I l’auguri es va complir. En uns pocs segons, va deixar de ser un vulgar funcionari, subjecte a un horari crònic i a un treball anodí, i es va convertir en un home important, per bé que encara no sabia el que això significava, tan sols s’ho imaginava: no treballar, viure envoltat de luxes i plaers, comprar els millors cotxes, ser adorat per tothom, i alguns avantatges més que ja tindria temps de descobrir.

Per a celebrar-ho, es va encendre un cigar havà i va destapar una botella d’excel·lent cava. Se la va beure de quatre o cinc majestuoses glopades, alhora que taral·larejava una cançó incomprensible a crits, amb una incoherència i un entusiasme que augmentaven a mesura que l’alcohol desbaratava la mica de seny que li quedava.

Encuriosit pel rebombori, es va presentar al menjador el gat domèstic que tant estimava la seua esposa, amb les orelles plegades cap enrere de la perplexitat que li causaven les bogeries del seu amo. Es va refugiar en un racó, amb l’esquena corbada, i no s’haguera mogut del seu lloc si no fora perquè aquell orat el va alçar agafant-lo per la cua, amb la intenció de llançar-lo per l’aire.

La festa va acabar amb els dos redolant per terra, circumstància que va aprofitar el felí per a fugir espantat i deslliurar-se d’aquell tocat de l’ala, que seguia rient pels colzes i arrossegant-se per terra, mentre inventava formes cada vegada més estrambòtiques d’exterioritzar el seu desenfrenat entusiasme.

En veure com s’allunyava el pobre animal, el nou-ric va experimentar una sensació de fàstic. Com un rampell, li va passar pel cap la idea que aquell ésser tan vulgar no s’avindria amb la vida que acabava d’estrenar. I va decidir, de sobte, llevar-se’l de damunt.

Per a divertir-se, el va empaitar per tota la vivenda, i en atrapar-lo va obrir la finestra del menjador i el va deixar caure al carrer des d’una altura superior als quinze metres. A continuació, per a burlar-se de les set vides que tenen els gats, segons la creença popular, es va abocar al balcó per a cridar ben fort: «Ressuscita, si pots!».

Tot seguit va pegar una forta xamada al cigar i es va afanyar a encetar una altra botella de cava, però no la va poder rematar; un atac de tos el va tombar quan feia l’últim xarrup.

La dona i els fills, en arribar a casa, se’l van trobar arrupit al costat de l’aparador. Immediatament telefonaren a l’hospital per a demanar una ambulància, però ja no hi havia res a fer per a salvar-lo: va morir de riure mentre esperaven l’assistència mèdica.

Atabalats, encara, pel decés del familiar, no els va sorprendre que el gat es posara a miolar a la porta del pis perquè el deixaren entrar. Prou bé sabien que li agradava caçar per les teulades, i van pensar que potser s’havia fet escàpol esperonat pel seu instint ancestral.