Alguns crítics literaris destaquen com el sonet demostra que forma i contingut no són assumptes contraris, sinó que s'eleven recíprocament. Es realitza així la misteriosa llei segons la qual la forma que imposa límits és premissa necessària per a la plena manifestació artística de l'esperit. I és que les exigències formals que imposa el sonet obliquen a ser precís i a extremar la cura en fer servir les paraules més expressives dins de les limitacions que la mètrica i la ritma imposen.
D'això parle en aquest sonet:
SONET CAPFICAT
Confegir un sonet és una pena
per al rapsode que aspira a ser lliure
i, quan li arriba l’hora d’escriure,
defuig fer-ne, del vers, pesant cadena.
Però l’art és sempre una ofrena
que necessita llarguesa en el viure
i un sofrit torsimany prest a reescriure
els mots que una llampada li ordena.
Prou sovint, per tant, no pot el poeta
elegir la mètrica dels poemes,
ni tan sols el sentiment que el trastoca.
I així el sonet esdevé una feta
d’aquell qui, pres per volences extremes,
repoleix el dolor que li pertoca.
Aprofite l'avinentesa per a incloure en aquesta entrada tres sonets que em semblen genials:
DE UN CAMINANTE ENFERMO QUE
SE ENAMORÓ DONDE FUE HOSPEDADO
Descaminando, enfermo, peregrino
en tenebrosa noche, con pie incierto
la confusión pisando del desierto,
voces en vano dio, pasos sin tino.
Repetido latir, si no vecino,
distinto oyó de can siempre despierto,
y en pastoral albergue mal cubierto
piedad halló, si no halló camino.
Salió el sol, y entre armiños escondida,
soñolienta beldad con dulce saña
salteó al no bien sano pasajero.
Pagará el hospedaje con la vida;
más le valiera errar en la montaña,
que morir de la suerte que yo muero.
Luis de Góngora
EL
DESENCANTO
Aceptar que una estrella
silenciosa
es, en verdad, el fuego
de un infierno,
y que en el resplandor
del alba hermosa
nace la noche con su
breve invierno.
Admitir que la muerte
lujuriosa
se engendra ya en el
cíngulo materno
y florece en el lirio y
en la rosa
porque todo es fugaz y
nada eterno.
Comprender que son vanos
los empeños
del vivir por huir de un
fin amargo
y que al hombre lo rige
el desengaño.
Saber que el corazón
inventa sueños
para sobrevivir; y, sin
embargo,
no poderse engañar con
ese engaño.
Francisco de Quevedo
SONET
Sabia que vindries, que ja era
l’hora de parar taula dignament,
d’obrir la porta i enramar el vent
amb les paraules de la primavera.
Amor i més amor d’aquell que espera,
amor i més amor d’aquell que
sent
la pentecosta de l’amor, l’advent,
i en el vent el gran crit de la bandera.
Tenia a punt, amor, totes les coses
perquè sabia que vindries, ara,
amb un escàndol de sonets i roses.
Amor i més amor i més encara,
i avemaries i vitralls i aloses,
i tots els blats novells de la tarara.
Vicent Andrés Estellés
