dissabte, 14 de juny del 2025

SONETS


Alguns crítics literaris destaquen com el sonet demostra que forma i contingut no són assumptes contraris, sinó que s'eleven recíprocament. Es realitza així la misteriosa llei segons la qual la forma que imposa límits és premissa necessària per a la plena manifestació artística de l'esperit. I és que les exigències formals que imposa el sonet obliquen a ser precís i a extremar la cura en fer servir les paraules més expressives dins de les limitacions que la mètrica i la ritma imposen.

D'això parle en aquest sonet:

     SONET CAPFICAT

 

Confegir un sonet és una pena

per al rapsode que aspira a ser lliure

i, quan li arriba l’hora d’escriure,

defuig fer-ne, del vers, pesant cadena.

 

Però l’art és sempre una ofrena

que necessita llarguesa en el viure

i un sofrit torsimany prest a reescriure

els mots que una llampada li ordena.

 

Prou sovint, per tant, no pot el poeta

elegir la mètrica dels poemes,

ni tan sols el sentiment que el trastoca.

 

I així el sonet esdevé una feta

d’aquell qui, pres per volences extremes,

repoleix el dolor que li pertoca.

Aprofite l'avinentesa per a incloure en aquesta entrada tres sonets que em semblen genials:

DE UN CAMINANTE ENFERMO QUE

SE ENAMORÓ DONDE FUE HOSPEDADO

 

Descaminando, enfermo, peregrino

en tenebrosa noche, con pie incierto

la confusión pisando del desierto,

voces en vano dio, pasos sin tino.

 

Repetido latir, si no vecino,

distinto oyó de can siempre despierto,

y en pastoral albergue mal cubierto

piedad halló, si no halló camino.

 

Salió el sol, y entre armiños escondida,

soñolienta beldad con dulce saña

salteó al no bien sano pasajero.

 

Pagará el hospedaje con la vida;

más le valiera errar en la montaña,

que morir de la suerte que yo muero.

 

Luis de Góngora


EL DESENCANTO

 

Aceptar que una estrella silenciosa

es, en verdad, el fuego de un infierno,

y que en el resplandor del alba hermosa

nace la noche con su breve invierno.

 

Admitir que la muerte lujuriosa

se engendra ya en el cíngulo materno

y florece en el lirio y en la rosa

porque todo es fugaz y nada eterno.

 

Comprender que son vanos los empeños

del vivir por huir de un fin amargo

y que al hombre lo rige el desengaño.

 

Saber que el corazón inventa sueños

para sobrevivir; y, sin embargo,

no poderse engañar con ese engaño.


                Francisco de Quevedo

                   

                SONET

 

Sabia que vindries, que ja era

l’hora de parar taula dignament,

d’obrir la porta i enramar el vent

amb les paraules de la primavera.

 

Amor i més amor d’aquell que espera,

amor  i més amor d’aquell que sent

la pentecosta de l’amor, l’advent,

i en el vent el gran crit de la bandera.

 

Tenia a punt, amor, totes les coses

perquè sabia que vindries, ara,

amb un escàndol de sonets i roses.

 

Amor i més amor i més encara,

i avemaries i vitralls i aloses,

i tots els blats novells de la tarara.

 

Vicent Andrés Estellés

diumenge, 8 de juny del 2025

"ÀNIMA IMMORTAL", POEMA

 

                                        El Molló de Miramar de les muntanyes de Carcaixent


           ÀNIMA IMMORTAL

 

    1

Si la vida no fa mal, el món és mentida,

però pot ser veritat un miracle,

prou bé ho saben els qui professen

una saviesa atenta a la bondat i l’encís.

Hi ha prodigis que tempten

la realitat fins a l’encantament

i la natura meravellada s’apresta

a saltironar amb l’imprevisible.

Són forces ocultes que reïxen

posant en obra un objecte del desig

que de primer semblava impossible

i s’ha tornat esperança complida.

És la gràcia que declara la seua arribada,

en un moment donat, per a anunciar-nos

l’aparició d’una nova bellesa.

 

2

No sempre són delicades les paraules

que el poeta fa i refà quan es capfica.

És estranya la puixança creadora

i a vegades cal ser prosaic perquè el poema

no desdiga de l’emoció que el commou.

Cada vers és una manera de copsar,

a l’abric del poder creador dels mots,

allò que tan sols s’entreveu

i necessita un nom per a ser conegut.

La poesia poa en el subconscient

inquietuds perdudes enmig del temps i fretura,

en la seua aspiració a abraçar l’univers,

del rapte d’una ànima que mai es cansa,

ni tan sols en els moments infaustos,

de buscar un déu que la faça immortal.


diumenge, 6 d’abril del 2025

OVIDI MONTLLOR I ELS NOSTRES POETES


ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva covarda
Vella, tan salvatge terra
I com m'agradaria d'allunyar-me'n
Nord enllà, on diuen que la gent és neta
I noble, culta, rica, lliure
Desvetllada i feliç

Aleshores
A la congregació
Els germans dirien desaprovant

"Com l'ocell
Que deixa el niu
Així l'home que abandona el seu indret"

Mentre jo
Ja ben lluny
Em riuria

De la llei
I de l'antiga saviesa
D'aquest meu àrid poble

Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort
Car soc també molt covard i salvatge
I estimo a més amb un desesperat dolor
Aquesta meva pobra

Bruta
Trista
Dissortada pàtria

Salvador Espriu


CORRANDES DE L’EXILI

Una nit de lluna plena
Tramuntàrem la carena
Lentament, sense dir re...

Si la lluna feia el ple
També el féu la nostra pena

A Catalunya deixí
El dia de ma partida
Mitja vida condormida
L'altra meitat vingué amb mi
Per no deixar-me sens vida

Avui en terres de França
I demà més lluny potser
No em moriré d'enyorança
Ans d'enyorança viuré
Ans d'enyorança viuré

En ma terra del Vallès
Tres turons fan una serra
Quatre pins un bosc espès
Cinc quarteres massa terra
"Com el Vallès no hi ha res"

Una esperança desfeta
Una recança infinita
I una pàtria tan petita
Que la somnio completa
Que la somnio completa

Pere Quart



M’ACLAME A TU

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.

Vicent Andrés Estellés


L’OFICI QUE MÉS M’AGRADA

Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure
Mireu l'ésser fuster
Serra que serraràs
I els taulons fan a miques
I de cada suada deu finestres ja han tret
Gronxada d'encenalls, et munten una taula
Si ho vols, d'una nouera te'n faran un cobert
I caminen de pla
Damunt les serradures de color de mantega

I els manyans oh, els manyans!
De picar mai no es cansen
Pica que picaràs i s'embruten els dits
Però fan unes reixes i uns balcons que m'encanten
I els galls de les teulades
Que vigilen de nits
I són homes cepats
Com els qui més treballin

¿I al dic? Oh, els calafats!
Tot el Port se n'enjoia
Car piquen amb ressò
I es diu si neix un peix a cada cop que donen
Un peix cua daurada, blau d'escata pertot
Penjats de la coberta, tot el vaixell enronden
Veiéssiu les gavines
Com els duen claror

I encara hi ha un ofici
Que és ofici de festa - el pintor de parets
Si no canten abans, no et fan una sanefa
Si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc
Un pis que hom veu al sostre
Que el feien i cantaven
Tots porten bata llarga
De colors a pleret

I encara més
Si us deia l'ofici de paleta
De paleta que en sap
I basteix d'aixoplucs
El mateix fan un porxo com una xemeneia
-Si ho volen
Sense escales
Pugen al capdamunt
Fan també balconades que hom veu la mar de lluny
-Els finestrals que esguarden tota la serralada
I els capitells
I els sòcols
I les voltes de punt
Van en cos de camisa com gent desenfeinada!
Oh, les cases que aixequen d'un tancar i obrir d'ulls!

Salvat-Papasseit


AMÈN

Amèn no significa "així sia". 
Ah! Ah! Amèn!
"Amèn" vol dir "hi estic d'acord per la meva consciència i honor". 
 
Aiiai-mann, eiiimen. Amèn. 

Doncs jo, que sóc jo i no un altre amb genolleres de súbdit, 
travelar per travelar, 
més m'estim  una pedra i mil reclaus, 
que no pas un pressupost d'escopeta nacional. 
Amèn. Amèn. Eeeeiii-men. Amèn. 

A les dretes, arruix! 
Arruix, a l'esquerra al pil-pil o a la greixera de fava ofegada. 
Perquè tots, tots, 
un per un, perquè tots triats de cama, 
tots, 
tots, tots, tots, 
tots 
són llops del mateix ramat. 
Ecs! 
Ah! Amèn. Amèn. Amèn. 
Els de la dreta cèntrica o extrema. 
Amèn. 
Els que van de peol per l'esquerra. 
Ah! Amèn! 
Els que van per la dreta, 
els que van per l'esquerra que no aferra, 
van per les voreres. 
Amèn. Amèn. Amèn. Amèn. 
Jo, d'un milió d'anys ençà, 
sóc l'home que té món. 
No sóc, ni de bo fer-hi, no sóc 
un ex-simi, ex-simio, en castellà. 
Ah! Ahà! Eeeiii-men! Amèn. 
Per la meva consciència i honor... 
Uei, uep, uei, mem què farem, mem? 
Per la meva paciència de color, 
dic que no sóc l’ex-simio que diu 
que corre a 180 per hora, 
sense tenir ni l'acudit 
que està aturat i assegut dins un Ford Fiesta. 
Amèn. Amèn. Amèn. Men. 
-Mem què farem mem, mem? 
-"Mem" vol, dir "mostra-m’ho". 
Amèn. Amèn. 
Eeeeiiimen. Eimen. Eimen. Eimen. 
Amèn. 
Quan el condecoren amb el Gorà Aglà De Cal.lígula... 
-Mem què farem, mem, mem? 
Quan el condecoren amb el Collar de Somera... 
-Mem, mem, mem, què farem, mem? 
Quan el condecoren 
amb la relíquia dels justillos de Maria Magdalena... 
-Au, mem! 
l'ex-simi diu "gràcies", àdhuc diu "mercès". 
Amèn. 
El conde-corador li diu "de res" 
i té tota la raó, 
amèn, eeeiiiii-men, 
perquè, 
ai! 
no hay 
de que 
dar 
las de part de l'ai, las! 
Eimen, Amèn. Amèn. 
M'estim més plorar de dret, 
que riure d'agenollat. 
Ah! Amèn! 
De dret, tot fa claredat, 
amèn, 
de genollons, molt de fred. 
Eimen. Amèn. Eimen.

Blai Bonet

 

divendres, 4 d’abril del 2025

RAIMON CANTA AUSIÀS MARCH

VELES E VENTS

Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar:
xaloc, llevant, los deuen subvenir,

ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.

Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran

Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pijor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
a joc de daus vos acompararé.

Jo tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lats,
mas io no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.

Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer:

après ma mort, d'amar perdau poder
e sia tots en ira convertit.
E jo, forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.

Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pijor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
a joc de daus vos acompararé.

 


NO EM PREN AIXÍ

No em pren així com al petit vailet
Qui va cercant senyor qui festa el faça

Tenint-lo cald en lo temps de la glaça
E fresc, d'estiu, com la calor se met

Preant molt poc la valor del senyor
E concebent desalt de sa manera
Veent molt clar que té mala carrera
De canviar son estat en major

Com se farà que visca sens dolor
Tenint perdut lo bé que posseïa?
Clar e molt bé ho veu, si no ha follia
Que mai porà tenir estat millor

Doncs, què farà, puix altre bé no el resta
Sinó plorar lo bé del temps perdut?
Veent molt clar per si ser decebut
Mai trobarà qui el faça millor festa

Jo són aquell qui en lo temps de tempesta
Quan les més gents festegen prop los focs
E pusc haver ab ells los propris jocs
Vaig sobre neu, descalç, ab nua testa

Servint senyor qui jamés fon vassall
Ne el venc esment de fer mai homenatge
En tot lleig fet hagué lo cor salvatge
Solament diu que bon guardó no em fall

Plena de seny, lleigs desigs de mi tall
Herbes no es fan males en mon ribatge
Sia entès com dins en mon coratge
Los pensaments no em devallen avall

Plena de seny, lleigs desigs de mi tall
Plena de seny, lleigs desigs de mi tall

 


NO POT MOSTRAR LO MÓN MENYS PIETAT

No pot mostrar lo món menys pietat
com en present dessobre mi pareix:
tota amor fall sinó a si mateix,
d'enveja és tot lo món conquistat.
Hom sens afany no vol fer algun bé:
¿com lo farà contra si ab gran cost?
cascun cor d'hom jo veig pus dur que post:
algú no es dol si altre null mal té.

Lo qui no sap no pot haver mercè
d'aquell qui jau en turment e dolor;
doncs, jo perdon a cascú de bon cor
si no só plant del que mon cor sosté.
Secretament, ab no costumat mal,
ventura em fa sa desfavor sentir.
D'amor no em clam: si bé em porta a morir,
bé i mal passant, jo en reste cominal.

Altre socors de vostra amor no em val
sinó que els ulls me demostren voler
ne res pus cert de vós no puc saber,
ans, si més cerc, per ser content no em cal.
Jo veig molt hom sens amar ser amat
i el mentidor tant com vol és cregut
e io d'amor me trop així vençut
que dir no pusc quant só enamorat!

Amor, amor, un hàbit m'he tallat
de vostre drap, vestint-me l'espirit:
en lo vestir ample molt l'he sentit
e fort estret quan sobre mi és posat.

LO JORN HA POR

Lo jorn ha por de perdre sa claror: 
quan ve la nit que expandeix ses tenebres, 
pocs animals no cloen les palpebres 
e los malalts creixen de llur dolor. 
Los malfactors volgren tot l'any duràs, 
perquè llurs mals haguessen cobriment. 
Mas jo, qui visc menys de par e en turment 
e sens mal fer, volgra que tost passàs. 

E, d'altra part, faç pus que si matàs 
mil hòmens justs menys d'alguna mercè, 
car tots mos ginys jo solt per trair me. 
E no cuideu que el jorn me n'excusàs, 
ans en la nit treball rompent ma pensa 
perquè en lo jorn lo traïment cometa: 
por de morir ne de fer vida estreta 
no em tol esforç per donar-me ofensa. 

Plena de seny, mon enteniment pensa 
com aptament lo llaç d'amor se meta. 
Sens aturar, pas tenint via dreta, 
vaig a la fi, si mercè no em defensa. 


NO EM FALL RECORD DEL TEMPS TAN DELITÓS

No em fall record del temps tan delitós
que és ja passat: pens que tal no venrà.
Si el conseguesc, mercè no em fallirà,
car pietat fet haurà pau ab vós.
Preareu mi qui en temps antic preàveu
e confessant que us dolíeu de mi.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.
Plus que dabans me trobe desijós
e lo desig en mi jamés morrà,
car per sa part mon cos lo sostendrà;
l'enteniment no em serà despitós.
Vós, desijau a mi, qui desijàveu,
per tal voler del qual jo em contentí.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.
E, si raó fon que benvolgut fos,
mills ho meresc, mon ull no em desmentrà,
car per gran dol moltes veus ne plorà
e, no plorant, mostrava'm dolorós.
E vós, de goig, lo tedèum cantàveu:
llagremejant, maldicions cantí.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.
Plena de seny, si el cor me cartejàveu,
trobàreu clar que us amaré sens fi.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.