TRES POEMES IMPRESSIONANTS MUSICATS PER SERRAT

 

CANCIÓN ÚLTIMA

 

Pintada, no vacía:
pintada está mi casa
del color de las grandes
pasiones y desgracias.

Regresará del llanto
adonde fue llevada
con su desierta mesa
con su ruinosa cama.

Florecerán los besos
sobre las almohadas.
Y en torno de los cuerpos
elevará la sábana
su intensa enredadera
nocturna, perfumada.

El odio se amortigua
detrás de la ventana.

Será la garra suave.

Dejadme la esperanza.

 

Miguel Hernández

 

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

 

És quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata,

Hi ha un pany de mar al revolt

I un tros de cel escarlata,

Un ocell fa un giravolt

I treu branques d'una mata,

El casalot del pirata

És un ampli gira-sol.

És quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata.

 

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l'era,

Em vesteixo d'home antic

 I empaito la masovera,

I entre pineda i garric

Planto la meva bandera;

Amb una agulla saquera

Mato el monstre que no dic.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l'era.

 

És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina,

Amb perles a cada mà

Visc al cor d'una petxina,

Só la font del comellar

I el jaç de la salvatgina

–O la lluna que s'afina

En morir carena enllà.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina.

 

J.V. Foix

 

A UN OLMO SECO

 

Al olmo viejo, hendido por el rayo
y en su mitad podrido,
con las lluvias de abril y el sol de mayo
algunas hojas verdes le han salido.

¡El olmo centenario en la colina
que lame el Duero! Un musgo amarillento
le mancha la corteza blanquecina
al tronco carcomido y polvoriento.

No será, cual los álamos cantores
que guardan el camino y la ribera,
habitado de pardos ruiseñores.

Ejército de hormigas en hilera
va trepando por él, y en sus entrañas
urden sus telas grises las arañas.

Antes que te derribe, olmo del Duero,
con su hacha el leñador, y el carpintero
te convierta en melena de campana,
lanza de carro o yugo de carreta;
antes que rojo en el hogar, mañana,
ardas de alguna mísera caseta,
al borde de un camino;
antes que te descuaje un torbellino
y tronche el soplo de las sierras blancas;
antes que el río hasta la mar te empuje
por valles y barrancas,
olmo, quiero anotar en mi cartera
la gracia de tu rama verdecida.
Mi corazón espera
también, hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera.

 

Antonio Machado

 

EL PRINCIPI DE DESCONFIANÇA

Montesquieu era, sens dubte, un home prudent. Per això va pensar que la divisió de poders jugava un paper fonamental en democràcia, a fi d'evitar l'abús dels governants. Aquell francés il·lustrat tenia capacitat de penetració psicològica i sabia molt bé que la concentració del poder en una sola instància suposaria a la llarga una tornada a l'absolutisme.

La divisió de poders suposa, per una banda, que tot el poder no ha de concentrar-se en una sola persona o institució. I, per una altra, que l'exercici del poder ha de sotmetre's a un control efectiu, a fi d'evitar la vulneració de la legalitat i l'interés general.

Si bé ho mirem, totes les consideracions precedents podrien resumir-se en una de sola: la desconfiança vers els governants resulta fonamental en un sistema democràtic. És clar que estic parlant d'una desconfiança institucionalitzada, és a dir, asèptica, que va més enllà de la bonhomia o simpatia de tal o qual polític i de l'actitud de cada ciutadà. Es tracta d'una qüestió de supervivència del sistema, que no es pot permetre el luxe de baixar la guàrdia front als que disposen d'unes possiblitats d'actuació extraordinàries sobre la seguretat, la llibertat i els drets dels ciutadans.

Arribats a aquest punt, potser serà útil fer esment d'una paradoxa essencial que es dona en democràcia: els ciutadans elegeixen els seus representants, la qual cosa suposa fer-los creditors de la seua confiança. Ara bé, els governants s'han de guanyar cada dia aquesta confiança. A tal fi, les lleis articulen mecanismes de control que han d'operar com una mena d'examen continuat de la seua gestió. Confiança i desconfiança són, doncs, al mateix temps, dos dels pilars democràtics principals.

La realitat pura i dura ens diu que els mecanismes de control resulten sovint ineficaços, bé perquè el poder vulnera les lleis que els estableixen, bé perquè actua d'una manera més subtil en propiciar interpretacions jurídiques que deixen inermes els esmentats controls.

Hi ha una concentració de poder en els partits polítics tan gran que resulta habitual contemplar com els seus dirigents, a esquenes dels parlaments, ho negocien tot, i després els diputats, es limiten a donar el vistiplau als acords que s'han cuit al marge d'ells. La via del decret llei es fa servir de manera absolutament abusiva. I els governants eviten donar compte al Legislatiu sempre que poden. Resulta preocupant, davant d'aquesta realitat, que es vulga escometre una reforma judicial, i no perquè no siga necessària, sinó perquè cal desconfiar pregonament del que els nostres polítics pretenen amb eixa reforma.

Per a confiar en els governs, resulta fonamental l'existència d'uns controls, i si eixos controls no funcionen correctament la democràcia es posa a panteixar.