Montesquieu era, sens dubte, un home prudent. Per això va pensar que la divisió de poders jugava un paper fonamental en democràcia, a fi d'evitar l'abús dels governants. Aquell francés il·lustrat tenia capacitat de penetració psicològica i sabia molt bé que la concentració del poder en una sola instància suposaria a la llarga una tornada a l'absolutisme.
La divisió de poders suposa, per una banda, que tot el poder no ha de concentrar-se en una sola persona o institució. I, per una altra, que l'exercici del poder ha de sotmetre's a un control efectiu, a fi d'evitar la vulneració de la legalitat i l'interés general.
Si bé ho mirem, totes les consideracions precedents podrien resumir-se en una de sola: la desconfiança vers els governants resulta fonamental en un sistema democràtic. És clar que estic parlant d'una desconfiança institucionalitzada, és a dir, asèptica, que va més enllà de la bonhomia o simpatia de tal o qual polític i de l'actitud de cada ciutadà. Es tracta d'una qüestió de supervivència del sistema, que no es pot permetre el luxe de baixar la guàrdia front als que disposen d'unes possiblitats d'actuació extraordinàries sobre la seguretat, la llibertat i els drets dels ciutadans.
Arribats a aquest punt, potser serà útil fer esment d'una paradoxa essencial que es dona en democràcia: els ciutadans elegeixen els seus representants, la qual cosa suposa fer-los creditors de la seua confiança. Ara bé, els governants s'han de guanyar cada dia aquesta confiança. A tal fi, les lleis articulen mecanismes de control que han d'operar com una mena d'examen continuat de la seua gestió. Confiança i desconfiança són, doncs, al mateix temps, dos dels pilars democràtics principals.
La realitat pura i dura ens diu que els mecanismes de control resulten sovint ineficaços, bé perquè el poder vulnera les lleis que els estableixen, bé perquè actua d'una manera més subtil en propiciar interpretacions jurídiques que deixen inermes els esmentats controls.
Hi ha una concentració de poder en els partits polítics tan gran que resulta habitual contemplar com els seus dirigents, a esquenes dels parlaments, ho negocien tot, i després els diputats, es limiten a donar el vistiplau als acords que s'han cuit al marge d'ells. La via del decret llei es fa servir de manera absolutament abusiva. I els governants eviten donar compte al Legislatiu sempre que poden. Resulta preocupant, davant d'aquesta realitat, que es vulga escometre una reforma judicial, i no perquè no siga necessària, sinó perquè cal desconfiar pregonament del que els nostres polítics pretenen amb eixa reforma.
Per a confiar en els governs, resulta fonamental l'existència d'uns controls, i si eixos controls no funcionen correctament la democràcia es posa a panteixar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada