ÀNIMA ENGABIADA
D’aquest bon vellet
no us rigau, senyor
Joan Timoneda
Als meus
seixanta-sis,
soc qui
era i les manies
de sempre
vaig covant.
Ignore
què fer amb mi mateix
i encara
m’emprenyen
els
antics maldecaps.
De jove,
innocent, vaig creure
que
l’edat curava les ferides
i després
de tant esperar
he
comprés que m’he fet vell
descobrint
com s’ajornava
l’arribada
d’un temps nou.
Als meus
seixanta-sis,
prou sé
que si no soc
d’una
altra manera
és perquè
mai he pogut
descloure
el recinte hostil
on tinc
l’ànima engabiada.
DISSENTIMENT
Amb el
pas del temps, s’eixampla
l’ombra
que em fustiga per la pèrdua
d’un ahir
clausurat, quan la incertesa
era
ocasió propícia per a l’esperança.
Els meus
dubtes de hui em mouen
només a
corroborar el que ja sé,
com un
enigma de curta revolada
desproveït
de l’emoció del descobriment.
A
vegades, per si de cas, em mire a l’espill
en cerca
d’una desapercebuda entrellum
capaç de
despertar en mi la fe en un futur
que no
aconseguisc imaginar.
He sabut
que si jo tenia un demà,
vindrà un
altre demà que no serà meu.
Potser
serà justa aquesta disrupció,
però reclame el meu dret a dissentir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada