SOBREVOLANT LA HISTÒRIA DE LA PINTURA

En aquesta entrada, us propose fer una sobrevolada ràpida per la història de la pintura, per apreciar la seua evolució a mesura que es succeïxen els principals moviments artístics.

Pintura gòtica (Martini, pintor de l'Escola de Siena):

Pintura renaixentista florentina (Ghirlandaio):

Pintura renaixentista veneciana (Carpaccio i Ticià):

Pintura renaixentista flamenca (Memling)

Pintura renaixentista alemanya (Holbein, el jove):

Pintura renaixentista espanyola (El Greco):

Pintura barroca italiana (Caravaggio):

Pintura barroca flamenca (Rembrandt):

Pintura barroca espanyola (Velázquez):

Pintura neoclàssica (Ingres):

Pintura romàntica anglesa (Turner):

Pintura romàntica alemanya (Friedrich):

Pintura romàntica espanyola (Goya):

 Pintura prerrafaelista anglesa (Burne-Jones):

Pintura realista (el pintor francés Corot):

Pintura realista (el pintor nord-americà Homer):

Pintura impressionista francesa (Monet i Renoir):

 Pintura impressionista europea (Constant Permeke):

Pintura impressionista nord-americana (J. A. Weir):

Pintura postimpressionista (Van Gogh i Gauguin):

 Pintura cubista (Picasso):

Pintura surrealista figurativa (Dalí):

Pintura surrealista abstracta (Miró):

Pintura expressionista alemanya figurativa (Kirchner):

Pintura expressionista alemanya abstracta (Kandinsky):

Pintura expressionista abstracta nord-americana (Joan Mitchell):

Pintura informalista europea (Will Faber):

Art postmodern (Barceló):

"LES NOCES DE FÍGARO", DE MOZART

Mozart tenia el do de compondre la millor música possible amb una facilitat impensable. Ell deia que era com si algú li la dictara. Potser, per això, les seues obres semblen sempre senzilles, naturals, malgrat la seua genialitat inigualable. En la seua curta vida, Mozart va ser capaç de deixar-nos més de sis-centes composicions, entre les quals hi ha un bon grapat d'obres mestres. Es va interessar per totes les formes musicals i, en algunes d'elles, com l'òpera i el concert, va ser un autèntic revolucionari, perquè va ser capaç de reinventar-les i ja mai més no tornarien a ser com havien sigut abans. En la pel·lícula "Amadeus", de M. Forman, s'aprecia molt bé el gran canvi que va suposar Mozart en el món de l'òpera, que va passar de ser un espectacle desconnectat de la realitat social, amb una música grandiloqüent, a incorporar arguments actuals que prenien vida gràcies a una música profundament humana. Per a mi, "Les noces de Fígaro", és la millor òpera de Mozart i de la història, i m'emocione sempre que l'escolte, amb el seu final màgic, que uneix la reconciliació amb l'esperança en un futur millor.

El duo del començament d'aquesta entrada es diu "Sull l´aria? Che soave Zefiretto" i, tot seguit, us convide a escoltar el final:

INCOHERÈNCIES

Llig al diari: Los amigos del abogado venezolano Antonio Canova suelen decir que tiene un estómago de hierro. No es para menos, piensan. Junto a sus colegas Luis Alfonso Herrera, Rosa Rodríguez Ortega y Giuseppe Graterol, Canova revisó y clasificó las 45.474 sentencias emitidas entre 2004 y 2013 por las salas Político-Administrativa, Electoral y Constitucional del Tribunal Supremo de Justicia (TSJ) de Venezuela —las tres que controlan los actos del Gobierno—, y las compiló en un libro de circulación casi clandestina llamado El TSJ al servicio de la revolución (Editorial Galipán), valorado también como una joya por analistas y periodistas. La conclusión principal de este grueso ensayo de reciente aparición es que el Supremo jamás ha dictado una sentencia contra el Gobierno.

Per associació d'idees, he relacionat aquesta notícia amb les merescudes crítiques que ha rebut el Tribunal Suprem espanyol per les seues últimes actuacions, tant en relació amb els responsables polítics del "procés" com amb els bancs i els seus abusos hipotecaris.

A parer meu, el Tribunal Suprem ha decebut a tots aquells que esperàvem de tan alta institució unes resolucions jurídicament ben fonamentats. Els qui creiem en el Dret defensem que es respecten sempre els seus mandats, i si pensem que el "procés" va ser un greu error, perquè suposava botar-se la Constitució espanyola, també volem que la resposta de l'Estat siga ajustada a la legalitat vigent, sense sobreactuacions ni reaccions desmesurades que van més enllà del que dicta no sols el Codi Penal sinó també el sentit comú.

De la mateixa manera, no entenem que un Tribunal Suprem no siga capaç de mantindre una sentència que ha fet tastanejar el poder de la banca, i no ho entenem perquè el que esperem d'eixa institució és que actue de manera independent, en defensa de l'ordenament jurídic i els seus principis de seguretat jurídica i igualtat.

Hi ha, per tant, una crítica molt negativa que s'ha d'adreçar al Tribunal Suprem espanyol, i una altra que mereix el Poder Judicial veneçolà, tan complaent amb el poder polític que és incapaç de dictar sentèncias contràries als seus interessos. A parer meu, és més dolenta la situació de la Justícia a Veneçuela que a Espanya, ja que ací es dicten moltes sentències en contra del Govern, i formem part d'un sistema jurisdiccional europeu que permet als nostres ciutadans acudir a instàncies comunitàries en defensa dels seus drets i interessos.Tot plegat, val a dir que som un Estat de Dret defectuós, cosa que difícilment es pot predicar de l'Estat veneçolà, on la independència del Tribunal Suprem de Justícia sembla inexistent.

El que resulta absolutament incoherent és comprovar com hi ha algunes forces i personatges polítics que desqualifiquen la Justícia espanyola i disculpen el submís funcionament de la Justícia veneçolana, com si no fora més greu el que passa allí que el que passa ací. Això em fa pensar que les seues intencions no estan gens clares, ja que fan unes crítiques tan arbitràries que no ens generen confiança respecte d'allò que pretenen. Qui no tolera la injustícia la critica sempre, i no sols quan li convé.

TRES GRANS NOVEL·LES CATALANES

Dedique aquesta entrada a comentar tres grans novel·les de la literatura catalana: "Laura a la ciutat dels sants", de Miquel Llor; "Vida privada", de Josep Mª de Sagarra i "Camí de sirga", de Jesús Moncada. Són tres novel·les magnífiques que retraten magistralment, cadascuna a la seua manera, la vida de tres ciutats: Vic, Barcelona i Mequinensa.

El Vic de la novel·la de Llor és una ciutat oprimida per una hipòcrita religiositat, on un esperit somiador com el de Laura està condemnat a fracassar. Com en "Madame Bovary", de Flaubert, les nobles aspiracions vitals de la protagonista xoquen amb la mediocritat d'una societat sense cap altura de mires. Però també hi ha reminiscències de "La Regenta", de Clarín, donat el paper important que juguen l'omnipresent catolicisme i el fariseisme religiós en la història contada. No obstant això, l'autor sap assimilar tan preclares influències i arrodonir un text molt personal, que trasllada al lector la sensació de què els personatges es mouen enmig d'una boira que embolica la ciutat i les seues vides.

La Barcelona de Sagarra és una ciutat on les classes altes viuen immerses en la immoralitat, i que fan ús del seu poder per manejar al seu antull la vida dels altres. El panorama que hi es descriu és de crisi de valors, de desorientació d'una societat que creix abandonada a la seua sort, sense un ideal noble que la cohesione, ni unes forces que l'orienten cap a una convivència basada en el respecte de les lleis i els drets de la ciutadania.

Finalment, la Mequinensa de Moncada és una cosa distinta: ací ens trobem davant d'una novel·la que pren com a patró el realisme màgic i ens conta una història col·lectiva, plena de personatges entranyables i situacions exagerades. Hi ha humor en el text, però també la melangia que acompanya a qui mira cap al darrere per recordar un poble que va desaparéixer a causa de la construcció d'un pantà.

SOBIRANIA POPULAR

El pacte democràtic sobre el qual s'assenta la Constitució de 1978 no s'ha trencat perquè encara està recolzat majoritàriament, però ha patit un fort doble embat com a conseqüència de la crisi econòmica i la crisi territorial. Una Constitució suposa el reconeixement d'uns drets a tots els ciutadans i l'existència d'unes institucions que garanteixen el respecte d'eixos drets. En canvi, la crisi de 2008 ha suposat que les desiguatats s'incrementen i que s'aproven unes reformes (constitucional, laboral, fiscal, etc.) que han impactat molt negativament tant sobre les economies domèstiques de les classes treballadora i mitjana com sobre l'estat anímic i les conviccions de milions de ciutadans que han vist com la democràcia no els ha protegit com esperaven.
Pel que fa a la crisi territorial, cal dir que està íntimament unida a la crisi econòmica. El descontent de la ciutadania ha propiciat que les tensions territorials preexistents s'aguditzen, en un moment en què resulta més necessari que mai que tothom reme en la mateixa direcció. Crec oportú recordar que la ruptura del pacte territorial porta implícit un conflicte d'interessos entre els drets dels que volen separar-se i el dret dels que volen mantindre's units. I un conclicte així sols es pot resoldre dins del Dret en una societat civilitzada.
És clar, per tant, que a hores d'ara resulta necessari escometre una reforma constitucional que corregisca els desequilibris que s'han generat i done un nou impuls al conjunt de la societat, a la qual hi ha que proveir de noves il·lusions. En aquest sentit, em sembla fecunda la idea que aporta el constitucionalista Rafael Bustos quan diu el següent:
Es en los errores de la democracia representativa constitucionalizada en la norma y en la práctica donde se encuentra el origen de buena parte de la crisis actual, por lo que ignorar la democracia más activa en la reforma puede conducirnos al desastre. Y si es más democracia lo que necesitamos, comencemos la reforma por el más simbólico de los preceptos que la regulan: el artículo 1.2. En él se afirma lo que para algunos es un oxímoron constitucional: La soberanía nacional reside en el pueblo español. Oxímoron porque si la soberanía reside en el pueblo sólo puede ser popular y nunca nacional; a no ser que usemos como intercambiables los conceptos de nación y pueblo. A mi juicio no lo son, y conviene deshacer ese equívoco. La soberanía de la comunidad política llamada España reside en su pueblo. No es una soberanía ni de nacionales españoles, ni de naciones componentes del pueblo. Es la soberanía de los ciudadanos españoles. Ciudadanos a secas. Sin que sus identidades (nacionales, lingüísticas, religiosas, etc.) sean determinantes de su pertenencia al mismo. Y por ello con un pleno y exquisito respeto a las que cada uno profese.
M'ha agradat llegir aquestes línies, per la seua llucidesa, ja que sempre s'oblida en els debats entre "independentistes" catalans i "unionistes" espanyols una qüestió que és fonamental: si hi ha hagut un Franco, som tots els que l'hem patit (valencians, asturians, castellans, catalans, etc.), i si hi ha hagut una retallada injusta dels drets laborals, som tots els que també estem patint això. El debat entre els uns i els altres no és un debat entre Rajoy o Sánchez i Mas, Puigdemont o Torra, sinó un debat entre uns ciutadans i uns altres ciutadans. Tots plegats som sobirans i, per tant, som tots (47 milions) els que ens hem de posar d'acord.

LA MORT D'ISOLDA

Kirsten Flagstad, en el paper d'Isolda

Segons Schopenhauer, filòsof romàntic, el món és dominat per una voluntat insadollable. La seua visió de la vida, doncs, és pessimista perquè mai ningú no s'hi troba del tot satisfet, sempre en volem més i això ens fa sentir-nos desgraciats. Hi ha, per tant, una reacció front als ideals de la Il·lustració, que proclamaven l'imperi de la raó com a l'instrument del progrés i l'essència de l’activitat científica i tècnica. En el món de Schopenhauer, els actes humans i les lleis de la física no s'expliquen des d'un punt de vista racional, sinó desde la irracionalitat. És la cansera i el desengany, la voluntat cega, la fatiga crònica, el que ens empeny a actuar. La història és concebuda com un cercle que dóna voltes sobre si mateix. En aquesta visió de la història no té sentit referir-se al progrés, però tampoc a una regressió. Canvien els personatges, entren en l’escenari del món i, al cap d’un temps, moren, però irrompen nous personatges en el mateix teatre per a continuar la funció. La història esdevé així una fatalitat còsmica, una suma d'esdeveniments sense orientació final, i solament és possible d’alliberarse’n en un instant de plenitud.

L'òpera wagneriana, Tristany i Isolda, s'inspira en aquestes idees de Shopenhauer: Isolda mor d'amor, en un d'eixos moments suprems en què hi ha un contacte entre la nostra condició finita i l'experiència de l'infinit. És romanticisme en estat pur el que es conté en les paraules que diu Isolda abans de morir:

En el fluctuant torrent,

en la ressonància harmoniosa,

en l'hàlit infinit

de l'ànima universal,

en el gran Tot...

perdre's, submergir-se...

sense consciència...

suprem goig!

VERITAT, INTERÉS I LLEIS

VERITAT I INTERÉS

Qui vulga saber, primer haurà d’escrutar atentament la realitat i amb molta paciència tractar de resoldre el trencaclosques, perquè la veritat no es cobra mai d’una peça sinó a miquetes que cal arreplegar d’ací i d’allà. De vegades, un tros de veritat es fa evident sense necessitat de capgirar les coses, altres vegades la peça cobejada ens obliga a continuar la recerca fins a arribar al més secret amagatall. Així és la veritat: capriciosa, però també misteriosa i subtil, perquè mai no es dóna sencera. Per això la veritat no és tant un “estat possessori” com un “estat d’ànim”, és a dir, s’identifica millor amb el desig mai no consumat de conéixer-la, que ens porta a una insatisfacció creativa, que no amb la situació fàctica de gaudir-la com a pròpia. Aquesta circumstància, obliga a tots els seus perseguidors a professar un rigor no sols intel·lectual sinó també vital, perquè la veritat és una “vocació”, o –si us sembla massa emfàtica aquesta expressió– digueu-li “aspiració”, que ens empeny a actuar d’acord amb unes normes de conducta no subjectes a canvis, en funció d’interessos més o menys inconfessables. Al capdavall, com deia Machado: “La verdad es la verdad, la diga Agamenón o su porquero”.

Foto de J. Vicente Doménech

Si ens fixem en la nostra vida quotidiana, és ben fàcil adonar-se que la veritat entra en conflicte amb diverses formes d’irracionalitat, que són les que sovint triomfen. Una d’aquestes formes és la que iguala la veritat amb la mentida, a força de considerar que importa més com es diuen o es presenten les coses que no el seu paregut amb la realitat. En una societat mediàtica, aquest “gran engany” és ben fàcil de vendre si u compta amb el control dels mitjans de comunicació i les xarxes socials, cosa que està reservada a cercles molt reduïts de ciutadans. El gran repte de la democràcia actual és afrontar aquesta subordinació de la veritat (saber què és millor fer quant al medi ambient, les relacions internacionals, les desigualtats socials i tantes altres coses de general transcendència) a l’interés particular (la conveniència de determinats individus o grups socials, religiosos, econòmics o polítics) per invertir-la, i així que puguen prevaldre en cada moment els interessos generals. Però això sols podrà aconseguir-ho una democràcia ben fonamentada, és a dir, que compte amb ciutadans preocupats pel procomú i que, per haver assolit un cert grau de maduresa, educació i cultura, no es deixen manipular.

LLEIS SENSE EMBUTS

Un recurs del qual es val sovint el poder per convéncer els ciutadans de les seues bones intencions de cara a resoldre un problema, és fer-nos creure que la seua solució s’esdevindrà per la via d’una reforma legal. Tanmateix, no sempre resulta exitós aquest propòsit, i una vegada aprovada la nova normativa ens trobem davant d’una realitat que no ha canviat gaire respecte de la situació anterior. Aleshores, el que haurem de preguntar-nos és si la normativa derogada era ineficaç i imperfecta, o si pel contrari l’arrel de la qüestió no era tant la llei quant la seua maldestra aplicació pel propi poder. I quan parlem de “maldestra aplicació” no ens referim tan sols a una mancança de diligència o de voluntat a l’hora de fer-la complir, sinó també a tota una variada mostra de subtileses que, malgrat contradir l’esperit de la norma, són enginyades i consentides pels qui tenen encomanada com a responsabilitat principal la funció d’aplicar i interpretar les lleis.

Sóc dels qui pensen que l’exercici de la funció de legislar, igual que passa amb tantes altres activitats humanes, ha de donar més importància a la qualitat que no a la quantitat. Però de res no valdrà promulgar una llei excelsa si després resulta inaplicada o tergiversada. Al capdavall, tan injusta és l’aplicació d’un text legal dolent com la inaplicació de la millor de les lleis o, el que encara és pitjor, la seua aplicació discriminatòria, que fa recaure tot el pes de la llei sols sobre els ciutadans més indefensos.

No cap, però, la resignació ni l’acceptació d’aquestes desigualtats efectives com si foren normals o indefugibles. La primera cosa que cal exigir d’una llei aprovada pels parlaments és el seu compliment general i sense embuts. És un deure democràtic elemental, que ve dictat pel mateix sentit comú. Per això, la qualitat d’una democràcia haurà de jutjar-se per la seua capacitat de fer que les lleis s’apliquen, i no –com volen fer-nos creure alguns polítics– pel número de lleis publicades.

"LA PLAÇA DEL DIAMANT", DE MERCÈ RODOREDA

El que més m'agrada de "La plaça del Diamant", de Mercè Rodoreda, és la seua naturalitat. Els personatges de la novel·la són absolutament creïbles. Les seues actuacions sempre semblen coherents amb la seua manera de ser i el context en què es desenvolupen. L'argument no resulta en cap moment forçat: el que ens conta l'autora és una història prou comuna en les circumstàncies de temps i d'espai que emmarquen el relat. La ideologia de l'autora no s'hi deixa a penes sentir, perquè el bé i el mal estan presents en l'obra d'una manera entreverada, com passa en la mateixa vida. Això és ben digne de destacar, perquè vivim un temps en què a molts escriptors se'ls en va la mà i utilitzen els seus escrits per representar autèntics estereotips, que no pensen ni actuen com les persones de carn i os sinó d'acord amb uns dogmes i patrons preestablerts. A hores d'ara, resulta sorprenent que la manipulació ideològica estiga ben vista literàriament. Però eixa és la realitat: es carreguen les tintes per donar una visió simplificada dels conflictes humans, com si el lector sols fóra capaç de distingir entre el blanc i el negre.

Si comparem els ingredients d'aquesta extraordinària novel·la i els que hui dia estan de moda, podem establerir les diferències següents:

- Mercè Rodoreda ens conta la història d'una dona que, com tantes altres, davant de les dificultats que li planteja la vida, fa el que li pertoca per tirar endavant. No necessita l'autora inventar-se cap misteri, ni cap trama envitricollada: amb la pròpia vida en té prou per arrodonir la història que ens vol contar. Tot el que passa pot resultar previsible, des del punt de vista d'un lector avesat a experiències tremendistes, però és sorprenentment original i encisador, perquè la qui ens parla és la protagonista, que deixa en cada frase un tret de la seua personalitat i de la seua manera de sentir i d'acarar la vida. A partir d'ací, el que podria haver sigut una història local s'alça per damunt dels aspectes individuals i esdevé una història d'abast universal.

- Un autor "modern", dels qui escriuen novel·les hui en dia seguint els dictats de la moda i el mercat, el que farà és primer inventar-se una història ben complicada, amb personatges forçadament interessants, que no viuen experiències quotidianes sinó excepcionals. Res del que hi trobarà el lector serà versemblant, però en canvi podrà passar-se una bona estona llegint un text gruixut ple d'esdeveniments singulars i d'enfàtiques declaracions que ningú no escolta en la realitat, però que queden molt bé sobre el paper com una mostra inestimable de fidelitat a una idea.

En resum, els personatges de Mercè Rodoreda són coherents amb la seua vida, mentre que els personatges de moda es limiten a ser coherents amb les idees del seu autor.

RECORDS

No tots els records semblen la pàl·lida còpia

d’una vivència que està gravada a la memòria

i sobreviu al passat per identificar-nos.

Hi ha records que no dormen mai,

car els hem creat per fer-los romandre

al nostre costat com una presència

que ens dóna ales malgrat la nostra fragilitat.

Són una llum encesa que arrossega el desig

lluny del previsible fracàs, i així estimem

amb confiança una idea que no podrà ser provada.

No tots els records estan fets d’una substància

real com l’experiència; també n’hi ha, de volàtils,

i no es cansen mai d’abraçar el que ignorem

perquè la seua matèria no és la vida,

sinó allò que inventem per estimar-la.

"ONCLE VÀNIA", DE TXEKHOV

La meua obra de teatre preferida és “Oncle Vània”, d’Anton Txekhov, perquè és possiblement la més humana que s’ha escrit mai. És impossible no sentir-se arrossegat per la força del protagonista: un home ple de passions que descobreix com han esdevingut inútils, perquè ha perdut els millors anys de la seua vida sacrificant-se per un ideal que era totalment fals, i ara ja és massa tard per rectificar. No li resta cap altra eixida que seguir endavant amb les seues frustracions.

És la vida que somiàvem pletòrica en la nostra joventut, i la contemplació més crua del nostre fracàs, en adonar-nos que ens ha estat negat tot allò que una persona necessita per poder dir: confesse que he viscut.

De les distintes maneres que hi ha d’interpretar el personatge, aquella que considere més autèntica és la que ens el mostra com un home ferit, ple de ressentiment, que és conscient de les causes del seu fracàs i reconeix, alhora, la impossibilitat de reconduir la situació. Per això, Vània, gràcies a la seua lucidesa, és capaç de mantenir en uns moments tan difícils la ironia que només poden tenir les persones que saben distanciar-se del drama que estan vivint, en adonar-se que la vida és això: somnis i oblit, desamor, però també amor, perquè se sent molt unit a la seua neboda, que és l’altra víctima del drama. Oncle i neboda estan lligats per un afecte sincer i profund, i ambdós es conjuminen per seguir endavant.

S’ha dit injustament que el teatre de Txekhov està mancat d’acció dramàtica, ja que les seues obres transcorren en la vida quotidiana, en la rutina. És celebre la seua frase: “els homes mengen, dormen, fumen i diuen banalitats i tanmateix es destrueixen”. Txekhov està, doncs, interessat en allò que passa als endins dels seus personatges, hi és on cal cercar l’acció dramàtica, que d’aquesta manera es fa molt més efectiva, ja que l’autor ens transmet uns sentiments profunds de la manera més natural, perquè no paren de passar coses, encara que no es vegen a simple vista.

Recomane la pel·lícula de Louis Malle, “Vània al carrer 42”, per gaudir plenament d’aquesta obra teatral inigualable, tot i que siga en la gran pantalla. El teatre no té res a veure amb el cinema, però jo crec que en aquest cas Malle ha sabut com ningú portar el teatre a les sales de cine. És Txekhov en estat pur.

CREEDENCE CLEARWATER REVIVAL

Hui parlarem una mica d'una banda americana de rock que només va durar cinc anys (1967-1972), durant els quals va editar set discos de llarga durada, i amb eixe curt temps i una obra tan escassa en va tenir prou per deixar a la posteritat un recull de cançons extraordinàries. CCR és, sens dubte, un dels millors grups de rock de la història. El seu líder, John Fogerty, cantava amb una veu plena d'energia i de ràbia, que era hereva de la rica tradició musical americana, sobretot del sud: country, rock and roll, blues, soul. Quan versionava les cançons d'altres, el grup sabia fer-les seues, perquè no es limitava a copiar-les, sinó a recrear-les i donar-los el seu segell inconfusible.

Jo vaig escoltar per primera vegada els CCR a finals de l'any 1971: era el tema Sweet Hitch-Hiker, que van passar per la TV unes quantes vegades. Em va impressionar tant este rock esgarrat de l'ultim LP de la banda, que no parava de posar-me'l a la bolera on anava a passar les vesprades  del diumenge. Després, gràcies a un amic que era un fanàtic dels Creedence, vaig poder escoltar la majoria dels seus discos, i ja per sempre vaig restar marcat per estes cançons que transporten l'oient al límit de l'emoció.

Esta vesprada, mentre feia el meu passeig diari, m'he posat el disc Cosmo's factory, que està considerat la seua obra mestra, i puc assegurar-vos que l'experiència ha estat molt grata. El disc comença amb Ramble Tamble, que és una cançó fantàstica, de gran originalitat. És coneguda per la seua llarga secció instrumental i els canvis de tempo notables. No es pot demanar un començament millor.

Després vénen alguns temes que són una mostra excelsa del que eren capaços de fer els CCR en els diferents estils que barrejaven. Així, ens trobem amb un rhythm and blues de "Bo Diddley", que la banda interpreta com si fóra un rock & roll: Before you accuse me. D'esta manera és fàcil apreciar el lligam que hi ha entre "Bo Diddley" i Elvis Presley. Tot seguit passem a un rock and roll fulminant, que et deixa sense respiració: Travelin' Band. És un tema inspirat en Little Richard i ens parla de com és la vida d'un músic a la carretera. D'ací passem a un rockabilly, que abans havia interpretat Roy Orbison: Ooby Dooby. El rockabilly és un estil dels anys 50 del segle passat, que anunciava la immediata aparició del rock and roll, amb la seua barreja de country i rhythm and blues. I perquè no falte de res, ens trobem també amb un country: Lookin' out my back  door. Cal advertir que els CCR admiraven Hank Williams i la seua escola, i esta cançó ret un tribut a eixa tradició. Òbviament, encara que es tracte de música country, els Creedence no s'estan de donar-li un aire rocker a tot el que fan. El tema que ve a continuació és magistral: Run through the jungle, la cançó preferida de John Fogerty, que la comparava al somni d'un músic, perquè sense canviar de clau, és a dir, amb una tècnica compositiva senzilla, sabia mantenir l'interés tot el temps. Ací hi ha una base de música negra molt important, com també la hi ha en Up around the bend, que és un rhythm and blues de Crudup, en el qual la banda s'emplea a fons, i en I heard it through the grapevine, que és una cançó de la factoria Tamla Motown, que va ser donada a conéixer per Marvin Gaye i Gladys Knight and The Pips. La versió dels Creedence és poderosa: sembla com si agafaren una petita peça musical i la transformaren en una sinfonia. En un to més relaxat, cal destacar dues cançons precioses: Who'll stop the rain i Long as I can see the light. Malgrat tractar-se de propostes més melòdiques, John Fogerty canta amb tant de convenciment, que esdevenen experiències arrabatadores, de les que et deixen exhaust. Per acabar, no vull oblidar-me del tema Up around the bend, que és un clàssic de la banda, amb el seu emocionant riff de guitarra.

En fi, un gran disc este Cosmo's factory, i una gran banda els Creedence Clearwater Revival, les cançons dels quals m'han acompanyat tota la vida i formen part de la banda sonora de la meua joventut. Ningú no hauria de privar-se del do d'escoltar estes cançons, perquè t'encomanen una emoció difícil d'igualar.