SALVATGE

Aquell nou empleat, que l'empresa on jo treballe va contractar a l'estiu passat, tenia un caràcter tan introvertit que cridava l'atenció. No va despertar la simpatia dels altres companys, perquè menyspreava els costums que allí s'observaven de manera inveterada: no feia el descans reglamentari de vint minuts per a l'esmorzar; a més, era poc parlador i trencava el seu silenci en ben comptades ocasions, i sols si ho exigia la faena. No cal dir que una persona així de laboriosa i discreta es va guanyar de seguida el favor del cap de departament, la qual cosa va provocar l'enveja general.

Per la meua part, he de dir que em va intrigar de bon principi aquella personalitat singular. I encara que comprenia l’animadversió que suscitava en la resta del personal, per pura curiositat vaig intentar fer bona lliga amb ell, perquè intuïa que sota aquella aparença impenetrable s’amagava un esperit lliure que seria interessant descobrir.

No sé si per agraïment o per pura necessitat de comunicació, el nouvingut em va atorgar prompte un tracte privilegiat. És cert que tal distinció no em suposava cap benefici especial, però em sentia complagut pel que havia aconseguit, perquè era una manera de desmarcar-me de la mediocritat dels altres, incapaços de relacionar-se amb un individu que actuava segons un patró de conducta propi.

Al cap de poc em va convidar a visitar-lo un diumenge a sa casa. Pel que m’havia contat, feia anys que era vidu i vivia en companyia del seu fill en un carrer situat als afores del poble. La seua intenció era que passàrem la vesprada junts, jugant als escacs, i quan tinguérem gana de sopar amaniria uns entrepans.

Per descomptat, vaig acceptar de bon grat la invitació. Em felicitava pel meu do de gents, en haver-me guanyat tan fàcilment una amistat que no estava a l’abast de qualsevol. Quant al joc proposat, a pesar que des de l’adolescència no l’havia practicat massa, se’m donava bastant bé.

Després de tocar a la porta, va tardar cinc minuts ben comptats a obrir-me. Quan, per fi, ho va fer, es va disculpar dient-me que no hi havia ningú més a l’immoble i la meua arribada l’havia sorprés dutxant-se.

Sense fer-li cap retret per la demora, el vaig saludar educadament, i tot seguit em va conduir fins a un pati poc il·luminat, ja que estava tancat per quatre parets de considerable altura i la seua orientació era cap al nord.

Damunt d’un escambell, havia disposat el tauler amb les peces col·locades minuciosament en les seues caselles. Ens vam asseure en sengles tamborets: ell, que portava la iniciativa, va triar el que estava situat enfront de les blanques, i tot seguit, sense esperar que jo m’acomodara a l’altre seient, va fer el primer moviment. Era un contrincant disciplinat, que no tocava cap peça sense pensar-se bé la jugada. Una vegada prenia la decisió, però, l’executava amb prestesa. He de confessar que em va costar concentrar-me, perquè m’incomodava el comportament seriós i metòdic del meu rival. Amb tot, després d’alguns errors lamentables, vaig encadenar uns quants moviments que equilibraren la partida. En igualar-se les nostres posicions, em va oferir taules, notablement enutjat. No vaig dubtar d’acceptar-les, en consideració a la seua hospitalitat, tot i que estava a punt de desplegar un atac a la descoberta que, de segur, hauria acabat en escac i mat.

Mentre recollíem les peces, es va produir un soroll estrident en la planta superior de la vivenda, que em va colpir. La seua explicació m’era difícil d’entendre:

–No et preocupes. És el meu fill, que es diverteix amb el gat.

Feia una estona m’havia dit que estava sol a casa, i ara m’informava que també s’hi trobava el seu fill. No vaig poder evitar que una ganyota fugaç delatara la meua perplexitat.

–Perdona que no t’haja dit adés que el meu fill està trafegant per la cambra. Com que no ens parlem, a vegades se me’n va del cap la seua presència. Ens limitem a coexistir sota el mateix sostre. Prompte se n’anirà. Aleshores pujarem a la segona planta i t’ensenyaré el que hi guarda.

Encara ressonaven en les meues oïdes les paraules tan malagradoses que acabava de sentir, quan la porta principal del habitatge es va tancar d’un colp sec, que va retrunyir pertot com si fora un tro. No negaré que la impaciència per descobrir el que s’amagava en el pis superior em provocava un gran torbament.

–Anem-hi. Crec que et deixarà parat el que veuràs.

No podia esperar ni un minut més. Em vaig apressar a ascendir pels graons de l’escala, darrere del meu amfitrió, que demostrava conservar una gran agilitat. Quan érem dins de la cambra, em va sobtar l’aparició, entre la penombra regnant, d’uns ulls felins que refulgien dins d’una gàbia arrimada a un vell llit.

–Millor serà que no encenga el llum, així l’animal estarà més tranquil. És prou nerviós.

–Per què l’ha engabiat el teu fill?

–És un gat salvatge, i l’està ensinistrant.

Aquella bèstia oferia un aspecte ferotge. Movia contínuament la llarga cua de costat a costat, i mai s’aquietava. De tant en tant s’ufanejava de la seua agressivitat alçant una de les grapes i mostrant-nos les urpes llargues i esmolades, alhora que deixava escapar algun marrameu que, en la foscúria d’aquella estança, resultava espaordidor.

La visió de la fera em va despertar un viu sentiment d’indefensió, ja que em trobava en una casa estranya, al costat d’un pare de caràcter fosc que, per raons desconegudes, no s’avenia amb el seu misteriós descendent, el qual dedicava les hores d’esbargiment a desplegar una activitat arriscada i potser il·lícita en un lloc amagat. Tot plegat em va fer prendre consciència de la necessitat d’eixir ràpidament d’aquell cau. I així ho vaig fer, obligant el meu desconcertat invitador a seguir-me escales avall.

En tornar a la planta baixa, em vaig inventar una excusa poc convincent i vaig donar per liquidada la visita, sense demanar cap explicació addicional que m’ajudara a comprendre el que acabava de presenciar.

Encara que han passat uns quants mesos d’aquell cas, recorde com si fora ahir la barreja de terror i odi que es reflectia a la cara del meu company, quan em revelava el secret del fill. Era com si presagiara l’horrible final que tindria la seua vida, a penes unes hores més tard.

Em vaig assabentar dels detalls de la seua mort pel periòdic:

«La passada nit del diumenge, al número 4 del carrer Cabanilles, un gat salvatge sense llicència, que els propietaris tenien reclòs en una gàbia, per causes que a hores d’ara s’ignoren, es va fer escàpol. L’animal potser estava famolenc, perquè es va acarnissar d’una manera horrible amb Ramon Coll i el seu fill Pere. La reconstrucció dels fets fa pensar que el jove va ser atacat en obrir la porta de la cambra, i que el felí va enxampar el pare quan es trobava en el portal de la casa, intentant fugir del perill. Els cadàvers presentaven ferides i mutilacions esgarrifadores. La policia hi va acudir alertada pels veïns, que havien sentit els crits d’auxili de les víctimes. Fins ara no es tenia notícia de cap família que haguera adoptat un gat salvatge. S’ha estés una forta preocupació entre la població del barri. En aquesta ocasió, la sort va acompanyar la intervenció de les forces policials i fou possible abatre la fera quan entrava per la finestra de l’edifici del costat, on viuen un matrimoni i els seus cinc fills. Les investigacions continuen».