TRES POEMES

TRANSPARÈNCIA

No t’estime per les teues paraules,

sinó quan calles el que tothom diu:

és el teu silenci el que em fa sentir

tota la intensitat d’un cos obrint-se.

Si la teua veu reposa prop meu,

tot l’univers esdevé transparent;

aleshores, de tu, no en vull cap mot,

perquè és diàfana la teua pell.

Calla, amor, i així faràs teu un misteri,

que no et senta dir allò que ja sé,

vull descobrir-ho en tu per oblidar-ho,

penetrar sempre en el mateix secret.

PASSAT I PRESENT

Comença una vida, quelcom acaba,

i així passat i present s’entrellacen,

car en nosaltres perdura –sempre imperfet–

aquell amor que altres crearen.

Si l’estima que et tinc em sobrepassa,

qui sóc jo per donar-li el meu nom?

Em ve de lluny aquest sentiment

que en mi pren força per sobreviure.

I si ara et dic allò que sent, sàpies

que d’ahir enllà altres sentiren

això mateix. No puc oferir-te res més

que aquest bes que va de llavi en llavi.

“HI HA SENTIMENTS DORMITS...”

Hi ha sentiments dormits que rarament desperten,

perquè ens hem acostumat a ells com si foren

una més de les fardes que ens tirem a l’esquena,

i així anem deixant que les estaciones s’escapen

sense adonar-nos

que som nosaltres els qui conformats ens endinsem

en un estat letàrgic del qual difícilment retornarem,

ja que ens hem comportat massa temps com si fórem

la presa d’un insecte dubtós que ens ha inoculat

el seu verí paralitzant,

i ens limitem a esperar immòbils l’hora justa

en què li pertocarà devorar-nos àvidament.

Hi ha sentiments dormits que ens abalteixen,

i en tal estat no ens preocupem de tenir-ne cura,

ni d’experimentar

els excessos que en un moment donat tota passió

comporta, com si renunciàrem a viure intensament

i preferírem servar un horari crònic, que ens evite

el desordre del plany, la puixança de combatre

tota impostura,

el temple de posar sempre per davant la veritat.

Sols el coratge de sentir ens llança a deixondir-nos,

prou bé ho saben els vells amants quan, sols en la nit,

davant d’un presagi inconfusible d’enfonsament,

es confessen

un amor encara viu que durant anys havien amagat

entre els girants de la memòria, després de descobrir

que en el fugaç esclat de dues mirades que es creuen

caben les paraules precises per a robar-li a la mort

l’últim mot.