PERDUT

Entre el dia i la nit, va haver-hi un moment

en què tingueres la teua oportunitat de reeixir

a l’embat del temps. No sabria precisar

quan va passar això, potser fou en el mateix instant

en què no és possible definir si un va o ve,

o si el pleniluni comença o acaba. Sols puc dir

que la llum del sol expirava i el cel s’emmirallava

de mirades refulgents com estrelles.

No vaig trobar, però, a la celístia

el reflex dels teus ulls, que hi van restar tan inèdits

com un poema tímidament desat al calaix,

després d’haver estat escrit amb tant d’amor

que ningú no podria balafiar semblant bellesa.

Per això, encara no comprenc com es retarda

la teua aparició sobtada d’astre clarivident

que ha defugit un destí sòrdid.

Certament, jo pensava que tu havies nascut

per travessar planures immensurables,

que es despleguen atònites per paisatges siderals,

però cada cop que s’obri de bat a bat la volta celeste,

m’adone que no ets enlloc, i a poc a poc

creix el meu desconcert, perquè em fatiga pensar

que t’has perdut entre la terra i el firmament,

sense deixar cap rastre de pols ni de claror.