UNA TRISTESA

“Retrat d’una dona”, d’E. Claus

De vegades la tristesa s'escenifica

amb una mà al mentó i la mirada perduda,  

com si s'endinsara en la imaginació,

a l'aguait de noves paraules.

És una tristesa que s'assembla

a la literatura més preclara,

car s'encomana a la ficció per arribar

al fons profund de la seua foscor.

Ser trist, en un món ordinari, pot esdevenir

una experiència sense anècdota,

i ningú no gosaria perdre el temps

atenent una realitat tan comuna.

Parle, doncs, d'una tristesa eminent,

que s'inventa un argument i no es refia

de funestes veritats massa repetides.

Una tristesa que, per a ser representada,

no necessita gavines emplomallades

que devoren deixalles a tort i a dret,

sinó el vol silenciós d'un àngel amagant-se
sota el tel agut del seu misteri lluminós.