Potser a tots us haurà passat alguna vegada,
que de bones a primeres escoltes una música que t’emociona fins al moll dels
ossos i tu mateix et sorprens d’aquest sentiment, perquè ja l’havies escoltada
altres voltes i no et tocava el cor d’igual manera. I és que el factor temporal
juga un paper un tant arbitrari en el desenvolupament espontani de les nostres
emocions.
Quasi sempre, el moment més màgic és quan
descobrim una cosa singularment bella o iniciem una nova etapa plena d’expectatives.
Després el temps s’encarrega, a poc a poc, d’esgrogueir les il·lusions que hi
havíem posat. No obstant això, de vegades, com he assenyalat, passa tot just el
contrari, que no és el despertar d’un nou dia el que ens aclapara sinó la seua
fotografia visitada molt de temps després. És a dir, pot passar que la nova
contemplació d’un paisatge o l’audició repetida d’una cançó exciten més els
nostres afectes que no les inaugurals.
Crec que no està gens malament aquesta
incertesa, que ens dóna la possibilitat d’esperar que els antics entusiasmes,
després d’haver-los perdut, un dia ressuscitaran en la nostra estima, amb força
renovada. Per això, no hauríem mai de menysprear allò que un dia vam ser
capaços d’estimar tant, ja que mai no morirà del tot.
Per acompanyar aquesta entrada, podeu escoltar
aquesta cançó que tant m’emociona, encara:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada