dissabte, 20 de juliol del 2019

SOBRE ELS ANTICS ENTUSIASMES

Potser a tots us haurà passat alguna vegada, que de bones a primeres escoltes una música que t’emociona fins al moll dels ossos i tu mateix et sorprens d’aquest sentiment, perquè ja l’havies escoltada altres voltes i no et tocava el cor d’igual manera. I és que el factor temporal juga un paper un tant arbitrari en el desenvolupament espontani de les nostres emocions.
Quasi sempre, el moment més màgic és quan descobrim una cosa singularment bella o iniciem una nova etapa plena d’expectatives. Després el temps s’encarrega, a poc a poc, d’esgrogueir les il·lusions que hi havíem posat. No obstant això, de vegades, com he assenyalat, passa tot just el contrari, que no és el despertar d’un nou dia el que ens aclapara sinó la seua fotografia visitada molt de temps després. És a dir, pot passar que la nova contemplació d’un paisatge o l’audició repetida d’una cançó exciten més els nostres afectes que no les inaugurals.
Crec que no està gens malament aquesta incertesa, que ens dóna la possibilitat d’esperar que els antics entusiasmes, després d’haver-los perdut, un dia ressuscitaran en la nostra estima, amb força renovada. Per això, no hauríem mai de menysprear allò que un dia vam ser capaços d’estimar tant, ja que mai no morirà del tot.
Per acompanyar aquesta entrada, podeu escoltar aquesta cançó que tant m’emociona, encara:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada