Jaume Plensa és un escultor català reconegut
arreu del món, especialitzat a fer escultures destinades a espais públics. Les
figures humanes que representa estan dotades d’una espiritualitat innegable,
perquè són transparents, etèries, com l’aire, i al propi temps pesades com
l’acer i dotades de capacitat d’expressió pròpia, en estar fetes de lletres.
Plensa ha dit:
M'interessa més l'absència de l'objecte que la seva presència.
Una de les meves grans obsessions és el silenci, el silenci com a necessitat fonamental. I en un món molt sorollós, el silenci s'ha de produir, s'ha de "fabricar", perquè no existeix; un silenci interior perquè la gent torni a estar amb ella mateixa.
Em sorprèn que es parli tan poc de la bellesa, un artista té l'obligació de crear bellesa. Després podem discutir en què consisteix aquesta bellesa, però crear és el punt de partida.
És que necessitem educar-nos en la carícia. El primer petó mai és el bo, perquè aprens estimant. L'art és igual, has d'anar acostumant-te.
Sempre convido al somni, a aquest món paral·lel a la realitat que pot explicar la vida millor.
Les paraules són una eina de comunicació i no són les culpables del conflicte semàntic. Som nosaltres els que les fem servir malament. Una lletra, que sola no és res, en combinació amb una altra pot produir textos. És una metàfora del món cel·lular, però també de la societat: una persona sola pot ser res, però amb altres, forma una societat.
Plensa ha dit:
M'interessa més l'absència de l'objecte que la seva presència.
Una de les meves grans obsessions és el silenci, el silenci com a necessitat fonamental. I en un món molt sorollós, el silenci s'ha de produir, s'ha de "fabricar", perquè no existeix; un silenci interior perquè la gent torni a estar amb ella mateixa.
Em sorprèn que es parli tan poc de la bellesa, un artista té l'obligació de crear bellesa. Després podem discutir en què consisteix aquesta bellesa, però crear és el punt de partida.
És que necessitem educar-nos en la carícia. El primer petó mai és el bo, perquè aprens estimant. L'art és igual, has d'anar acostumant-te.
Sempre convido al somni, a aquest món paral·lel a la realitat que pot explicar la vida millor.
Les paraules són una eina de comunicació i no són les culpables del conflicte semàntic. Som nosaltres els que les fem servir malament. Una lletra, que sola no és res, en combinació amb una altra pot produir textos. És una metàfora del món cel·lular, però també de la societat: una persona sola pot ser res, però amb altres, forma una societat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada