ADÉS

Hi ha paraules que em fascinen i no sabria dir amb precisió per què. Pels volts del nostre subconscient vagaregen idees, sensacions, records, sentiments... que de manera irracional ens fan veure un color de manera distinta a un altre, o un dia de la setmana, o un mes, o qualsevol altra futilesa. Però no hem de menystenir aquesta tendència nostra a deixar-nos subjugar pels petits detalls. Si bé ho mirem, ens alegren la vida a canvi de molt poc.

Jo, per exemple, cada vegada que sent dir al proïsme la paraula “adés”, sent quelcom paregut a l’emoció, perquè és una paraula ben modesta, que no té grans pretensions però diu molt del parlant, no sols per l’elegància en el dir, sinó també per l’afany d’expressar-se amb precisió, la qual cosa, en els temps que corren no està gens malament.

Recorde que, de menut, era prou freqüent sentir aquest adverbi per expressar la idea d'immediatesa en el temps passat. Segons s’ha quedat fixat en la meua ment, ningú diria “adés” per referir-se a una experiència que va passar ahir, sinó sempre dins del mateix dia, i potser també dins del mateix matí, de la mateixa vesprada i de la mateixa nit. És un matís més que una idea, un privilegi més que una necessitat, però la riquesa d’una llengua també es fa de matisos i modests privilegis com aquest.

Ara s’abusa de l’adverbi “abans” i ens oblidem de dir “adés”, i això suposa una renúncia a diferenciar el que ha passat fa unes poques hores de tota la resta d'experiències passades, la qual cosa evidencia una predisposició a ficar-ho tot en el mateix sac tan prompte ha ocorregut: un sac que és l’avantsala de l’oblit.

Hui en dia, només s’edita un llibre ja és d’abans, i tan prompte guanya una lliga el Madrid o el Barça, i en general tot allò que ens sembla important i que hem somiat s’oblida de seguida. I això no està bé. Concedim-li, doncs, tot i que siga per unes poques hores, a les nostres vivències més belles, la taula de salvació d'un "adés".