La poesia interconnecta l'ordinari amb l'extraordinari, per a posar cada cosa en el seu lloc. Allò que semba més gran, segons com ho mirem, pot esdevindre vulgar. En canvi, hi ha menudeses que són meravelloses.
Una de les perles que podem trobar en el llibre d'Estellés "La clau que obri tots els panys", és un poema que arriba a l'ànima a través dels papers.
És un poema sense títol:
Havem escrit papers, innombrables papers.papers.
Havem dit on nasquérem i quin dia nasquérem
de quin mes i any; havem dit nostre sexe;
havem dit nostre estat; havem dit nostre ofici;
havem dit on vivim… I havem firmat després.
Havem dit nostre nom i després el cognom
patern i en altre lloc nostre cognom matern.
Havem firmat moltíssims, innombrables papers.
Ens semblava impossible que en pogués haver tants.
Cada dia tornem a escriure més papers.
Mirem el nostre nom com si no fos el nostre:
som nàufrags: hem perdut l’emoció del nom…
Sàpien-ho: em dic Ningú, i Ningú m’anomene.
No tinc nom. No tinc casa. No tinc anys. No tinc pàtria.
Soc un paper, només: un arbre de papers.
I crec, malgrat açò, en la immortalitat
de l’ànima: no
crec que un, en morir, es torne
paper, un full amb dades, un muntó de papers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada