MONÒLEG SOBRE LA REALITAT I LA FICCIÓ

Els monòlegs estan molt bé. Tan sols tenen un problema: que sols una persona parla i totes les altres l’escolten. Em pregunte jo què passaria si invertírem els termes i  fóreu tots vosaltres els qui parlàreu i jo em quedara ací quiet escoltant-vos. De segur que seria més divertit. Almenys per a mi, que m'estalviaria el risc de fer el ridícul en públic. Però això ja no seria pròpiament un monòleg, ni tampoc un diàleg. Seria una altra cosa, possiblement un guirigall, i no per culpa vostra si no perquè faltaria un director d'orquestra que donara tant les entrades com les eixides, i marcara el temps i el compàs de les distintes intervencions. Amb aquesta ajuda i l’esforç de tots vosaltres, de segur que seríeu capaços de fer una obra d'art.

I és que tota obra d'art necessita d'una preparació prèvia, d'un treball important, per bé que de vegades ens escoltem dir a nosaltres mateixos: “Això, jo també ho sé fer!”. I és que hi ha obres artístiques que no sabem per on agafar-les. Sense anar més lluny, l'altre dia vaig visitar un museu d'art contemporani, intrigat per un quadre que s'anunciava amb un títol ben enigmàtic: “L'abús del punt”. He de reconéixer que em vaig quedar una mica decebut en contemplar-lo, puix que m'havia imaginat un quadre on milers de punts s'agruparien de moltes maneres, per formar diverses figures geomètriques. Sóc tan ximple que, quan em parlen d'un abús del punt, pense tot seguit que m'he de trobar amb una enormitat de punts, perquè tot abús és un excés d’alguna cosa. La realitat, però, va ser ben diferent, i amb sorpresa vaig comprovar que “L'abús del punt” es limitava a un sol punt al centre de la tela. Vés tu a saber per què el pintor no li va posar un títol més convenient a la seua obra. Ja posats, bé hauria pogut anomenar el quadre “L’abús del blanc”, perquè us assegure que en aquell quadre el blanc de la tela lluïa cosa fina. Dos metres quadrats de blanc i a penes un minúscul esguit de color negre situat, això sí, en un lloc estratègic.

L'art contemporani té aquestes coses, que has de posar molta imaginació de la teua part per interpretar correctament allò que l'artista ens ha volgut dir. Per això, un amic meu que no li agrada calfar-se el cap, diu que sols li agrada la pintura realista, és a dir, aquella que sembla una còpia de la realitat. Però crec que està molt equivocat. No seré jo qui m'estiga d'admirar “El cavaller de la mà al pit”, però feu-ne la prova i voreu com no hi ha per a tant: poseu-vos davant d'un espill, ben seriosos, amb un posat de profund respecte, i feu perquè el vostre rostre desprenga l'espiritualitat que exhala el personatge retractat per El Greco. Prompte s'adonareu que és impossible imitar-la, perquè és d'un altre món. Per tant, domina la ficció sobre la realitat, encara que la pintura siga figurativa i suposadament objectiva.

En el cinema passa igual. Et trobes davant de la típica escena d'amor. Ja sabeu, en el moment crític que ella li diu a la seua parella que abans de gitar-se necessita anar al bany, i ell li contesta: “D’acord, però dóna’t pressa, amor meu”. Tot és molt natural, més real impossible. L'amant espera impacient que la seua estimada torne per ficar-se al llit. Ella s'ho agafa amb més calma i tanca la porta del bany. Passen uns quants segons que es fan eterns, i quan la dona surt del bany t'adones que ningú ha estirat la cadena del wàter. Això és realisme? De segur que a cap de nosaltres no ens passa així: tota entrada al bany en la vida real va seguida normalment d'una estirada de cadena, per molt romàntica que siga la situació.

I què dir-vos de la literatura? M'agrada llegir, però tinc molta cura de no posar a la pràctica allò que em conten, puix que ja he tingut més d'una experiència força desagradable. Així, fa molts anys vaig llegir la història d'un escrivent molt singular, que quan el director li manava fer alguna cosa es limitava a contestar-li, amb cara d'innocent: “Preferiria no fer-ho”. Fixeu-vos bé amb el detall: no li deia que no volia fer-ho, si no que “preferiria no fer-ho”. Davant d'aquesta resposta, el director es quedava tot desconcertat i no sabia què fer, perquè realment l'escrivent no s'havia negat obertament a fer la feina. Per tant, el deixava continuar en el treball.

Ja us he dit abans que sóc ben ximple, i quan tenia vint anys encara ho era més. Per això, quan vaig trobar la meua primera feina, em pensava que tots els capitostos eren persones plenes de bondat i comprensives amb les debilitats dels seus empleats. Així que jo, un dia que havia dormit malament, em vaig decidir a imitar l'escrivent del conte, que no feia molt havia llegit. Ho recorde perfectament: el cap del departament tenia molta pressa d’acabar un informe i em va demanar que l’ajudara a enllestir-lo. Com que aquell matí no em trobava bé, em va nàixer de l'ànima dir-li amb tota la candor del món: “Preferiria no fer-ho”. No cal que us diga la cara que em va posar en sentir aquestes paraules. No obstant això, em va donar una segona oportunitat, i una mica nerviós em va tornar a demanar ajuda. Novament li vaig dir, sense perdre la serenitat, molt dolçament: “Preferiria no fer-ho”. Fins ací va arribar l’experiment, perquè el director tot indignat em va fer fora sense perdre ni un minut més i em va enviar la liquidació per correu amb avís de recepció.

Amb tot, seguisc pensant que la història de l'escrivent és apassionant. Però farem bé de no confondre mai la realitat amb la ficció, per bé que de vegades ens agradaria que aquesta fóra real, i que tots els capitostos tingueren tanta consideració amb nosaltres com aquell que li va pertocar, sortosament, a aquell escrivent del conte.

SOBRE L'ENVEJA (INSANA)

Deia Schopenhauer que "l'enveja en els hòmens mostra quant desgraciats se senten, i la seua constant atenció al que fan o deixen de fer els altres, mostra quant s'avorrixen". Quanta saviesa hi ha en aquesta frase! Tractaré d'analitzar-la, fent una referència separada a cadascuna de les seues dues proposicions.

En primer lloc, ens parla el filòsof romàntic alemany de l'enveja com una forma d'exteriorització de la malaurança existencial. Aquesta exteriorització jo crec que funciona de dues maneres diferents. D'una banda, podem contemplar l'enveja como un fruit del mateix sentiment de desgràcia. Hi ha persones que se senten tan malament que en veure l'alegria dels altres experimenten un fort ressentiment que esdevé enveja quan es tradueix en odi cap a qui té allò que cobeja l'envejós. D'una altra banda, hi ha una forma d'enveja que no és l'efecte sinó la causa de la desgràcia. Aquesta manifestació de l'enveja és encara més dolorosa, si cap, perquè la pateix aquell qui està en possessió de les condicions necessàries per a ser feliç, però no pot ser-ho perquè l'enveja li ho prohibeix. L'experimentació científica ha demostrat que el sentiment de recompensa s’activa no només pel fet de rebre un guany, sinó que ho fa amb molta més intensitat quan comparem aquest guany amb el dels altres. Per al cervell és molt important saber on som en relació amb els altres, per això li interessen més els valors relatius que els absoluts. Dit d’una altra manera, el sentiment de recompensa és superior si en tenim més, d’alguna cosa, que els altres, malgrat que tots en tinguem ben poc, que quan en tenim molt però hi ha qui en té encara més. No hi ha ací, per tant, una desgràcia original que dona lloc a l'enveja, sinó que de manera irracional la persona envejosa experimenta una insatisfacció permanent, malgrat no estar abandonada per la deessa Fortuna, que la rega de dons, però ella mai no en té prou perquè sempre en veu un altre que li sembla més afavorit. Per explicar aquest comportament, Schopenhauer sostenia que els éssers humans estan posseïts per una voluntat insadollable, que mai no es troba satisfeta, ja que sempre en vol més. És com una maledicció divina que pesa sobre la condició humana.

Ara bé, a més de l'enveja, en la frase transcrita de bon principi, Schopenhauer ens parla d'un altre sentiment pròxim a l'enveja, que és l'avorriment. Aquest naix d'un buit existencial que ens porta a adreçar l'atenció de manera obsessiva i permanent envers les altres persones, per tal de criticar-les continuament i proferir contra elles tota mena de comentaris injustos i judicis gratuïts.

Tant en l'envejós com en el maldient per ensopiment crònic hi ha altes dosis de menyspreu cap als altres, però mentre que en l'enveja es desitja posseir el que té un altre, en aquell qui fustiga el proïsme per desfici pot ser que només hi haja ganes d'omplir el temps sense parar esment en el mal que fa. El neguit de l'envejós naix d'una insatisfacció existencial, mentre que el desassossec dels avorrits prou sovint es deu a la incapacitat de dedicar el temps a fer coses més profitoses que malparlar dels altres.

ESPERANT

Abans d’anar-te’n,

ja t’esperava,

perquè t’endevinava lluny

quan mirava els teus ulls.

I un dia fugires de mi,

sense que t’importara

el meu dolor,

però jo seguia esperant-te.

Mai vaig renunciar a tu,

ni tan sols quan vaig saber

que renegaves de mi

amb la teua absència obstinada.

I encara t’espere,

després de la teua tornada,

per totes les paraules que et diria

i ja no tindrien sentit.

Has esdevingut

un presència estranya,

perduda entre els matolls

del meu jardí secret.

I jo no puc trobar-te,

si tu no véns a mi,

amb el silenci encantat

que vaig teixir recordant-te.

LES "CAPELLETES"

La persona, diuen, és un ésser social, però jo crec que la nota dominant no és tant la sociabilitat, que comporta una visió ampla de la realitat, com el gregarisme, que es mou en un àmbit més estret. La persona és, doncs, un ésser gregari, perquè la seua integració en la societat la fa a través de grups, moltes vegades molt reduïts, als quals se sent vinculat per lligams familiars, professionals, religiosos, etc., o per raó d’interessos diversos.

Aquest gregarisme, portat a l’extrem, es materialitza en allò que coneixem per “capelletes”, és a dir, petits grups de persones que se senten unides únicament pel fet de compartir interessos de curta revolada, és a dir, mediocres. Es tracta de defensar parcel·les de poder, per evitar que una altra “capelleta” rival s’emporte els avantatges, grans o petits, que es poden derivar de l’exercici d’una determinada activitat.

No hi ha, per tant, altura de mires en les “capelletes”, perquè el seu únic objectiu, encara que el vulguen disfressar, és defendre l’egoisme dels seus membres. A tal fi, intentaran situar els seus pions en llocs estratègics, perquè des d’una situació avançada miren per afavorir els seus companys.

Ara bé, perquè ningú no s’enganye, potser convindrà aclarir que hi ha dues classes fonamentals de “capelletes”. En primer lloc, cal parlar de les que aparenten tot just el que són, ja que des del primer dia es fa evident que les persones que allí s’integren no busquen cap altra cosa que no siga el seu interés. Però convé no oblidar una segona categoria de “capelletes”: em referisc a aquelles agrupacions de persones que, en un principi, havien de complir una funció social important, però que els seus membres s’han encarregat de transformar-les perquè es posen exclusivament al seu servei. Són moltes les corporacions que les lleis creen per servir els interessos generals i esdevenen simples “capelletes”, exemptes de tota altura de mires. I el que és pitjor, sovint no es crea una sola “capelleta” dintre d’una mateixa corporació, sinó que se’n formen moltes, i cadascuna va a la seua.

Com que tenim una tendència innata a constituir “capelletes”, en podem veure pertot arreu: en els partits polítics, en les comunitats de veïns i associacions de tota mena, en el col·lectiu dels artistes, etc. Precisament, és la seua proliferació abusiva el que em fa pensar que les persones no són tan socials com diuen, perquè el gregarisme, quan s’escampa sense control, s’assembla més a una caricatura que no a un retrat seriós de la sociabilitat humana.

TRILEMA CATALÀ

Un conegut, que segueix el meu bloc, em comentava l'altre dia que li resultava sorprenent la meua postura crítica amb l'independentisme català, tot i que lloava el meu coratge en fer-la pública, ja que el gremi dels escriptors en català simpatitza majoritàriament amb la independència, la qual cosa fa que la meua manera de pensar vaja a contracorrent.

Jo li vaig aclarir que soc més aviat crític amb tota mena d'oportunisme i d'irracionalisme, i que l'indepententisme català tal com s'ha plantejat i defés em resulta incomprensible sense un fort component oportunista i irracional.

Per una banda, si mirem les bases que li donen suport, és fàcil vore que el fort creixement que han experimentat durant els últims anys té per causa la creença que separant-se viuran millor, sense importar-los el que els passe als qui resten despenjats del procés. El missatge "Espanya ens roba" sintetitza prou bé aquesta creença.

Per altra banda, si parem esment en les elits, t'adones que la seua preocupació fonamental ha estat desviar l'atenció cap a un debat identitari fonamentat en els sentiments i no en arguments racionals.  I  quan dic identitari no vull dir que siga sols nacionalista sinó afavoridor de qualsevol tipus de diferència. Així, per exemple, se sent dir prou sovint que el poble català és pacifista, com si la resta de pobles fórem de pitjor condició. D'aquesta manera, les greus desigualdats econòmiques i socials tenen menys importància que el color de la bandera.

Tot plegat, aquest oportunisme irracional té com a víctima la democràcia i el Dret, que necessiten de la racionalitat. No és estrany, doncs, que els independentistes actuen de manera inconstitucional.

El dia 7 de novembre de 2015 vaig publicar una entrada, que ara adjunte a aquesta, on irònicament posava de relleu les paradoxes d'un procés que mentia descaradament sobre la permanència de Catalunya a la Unió Europea després d'aconseguida la independència. En aquell moment ja pensava que el debat de les idees no era el que buscava el Sr. Mas i els seus companys de viatge:

El debat envitricollat que s'ha suscitat a propòsit del procés independentista català entorn de l'eixida o permanència de Catalunya a la UE, en consumar-se l'anomenada desconnexió, es pot resoldre mitjançant la lògica.

A parer meu, el primer problema que ens hem de plantejar és el següent: si una part significativa d'un territori se separa de la resta en què s'integra, ¿què passa amb els dos territoris resultants?

Aquesta pregunta pot meréixer tres respostes distintes, a partir de les quals és factible obtenir una solució lògica apropiada a cadascuna:

1) La part que s'independitza de l'anterior constitueix una nova realitat i la part que resta una altra distinta. Per tant, Catalunya no seria Espanya, i la mateixa Espanya tampoc seguiria sent-ho, ja que en perdre una part important del seu territori passaria a formar una entitat diversa. Seria tant com dir que un camp s'ha dividit en dues parts i de cadascuna per separat ja no pot afirmar-se que siga el camp anterior. Si es donara per correcta aquesta interpretació, caldria concloure que Espanya deixaria d'existir i, per tant, els dos trossos resultants del procés independentista restarien automàticament fora de la UE.

2) La segona resposta que es pot donar a la qüestió plantejada de bon principi seria que Catalunya passaria a formar una entitat distinta, ja que és ella la que se separa, i Espanya seguiria sent Espanya, perquè ella no té la culpa que Catalunya se'n vaja sense demanar-li permís. En aquest cas, resulta incontestable que Catalunya, en separar-se d'Espanya, estaria separant-se alhora de la UE. Si tres amics meus i jo som socis de la Lira Carcaixentina, i la Lira pertany a la Federació d'Associacions Musicals de la Comunitat Valenciana, en el cas que decidim donar-nos de baixa com a membres de la Lira i formar una nova societat musical, eixa nova associació haurà de demanar l'alta en la Federació, i aquesta decidirà el que pertoque d'acord amb les seues normes.

3) La tercera solució possible seria considerar que Catalunya, malgrat separar-se d'Espanya, segueix sent un tros d'Espanya. En aquest cas, ens trobaríem davant d'un fenòmen ben curiós, perquè eixa part d'Espanya seria tan espanyola com l'altra part restant. I, a més, tant l'una com l'altra serien tan espanyoles com l'Espanya original que recollia ambdues. Si donem per acceptable aquesta tercera interpretació, la lògica ens diu que Espanya 1 i Espanya 2 seguirien pertanyent a la UE. Ara bé, la pregunta que cal fer-se, en aquest cas, és ¿quina independència és eixa, que en compte de separar-se Catalunya d'Espanya dona lloc a dues Espanyes? I el que és més important, ¿pot crear-se una nova Espanya sense que l'Espanya vella ho autoritze? Si la resposta a aquesta pregunta és positiva, caldria admetre la possibilitat d'una Espanya 3, d'una Espanya 4, i moltes més que podrien nàixer tant d'altres territoris segregats com de la mateixa Catalunya, que també podria ser objecte de fraccionament territorial. Cal tenir en compte que no estem parlant d'un independentisme identitari, sinó d'un altre tipus, ja que -en la hipòtesi plantejada- tots els que se separen volen ser Espanya per seguir a la UE.
No penseu que parle de verbes, perquè tots hem sentit dir al Sr. Mas, com argument incontestable a la permanència de Catalunya a la UE, que "no hi ha cap precedent d'un país que fos a la UE i després l'hagin expulsat". Dit d'una altra manera, com que Espanya és un país de la UE, Catalunya si se separa d'Espanya també ho és, i per tant no pot ser-ne expulsada. Ara bé, perquè aquesta proposició siga lògica és inevitable acceptar que estem parlant del mateix país, ja que si Catalunya és un país diferent a Espanya no té cap sentit dir-ne que pertany a la UE sense signar un tractat d'adhesió.
A més, està l'argument burocràtic, que és terrible: a la UE són molt amants del procediment i resulta impossible que, al cap d'un funcionari europeu, li entre que un país pertany a eixe organisme sense que el seu nom diferenciat dels altres vinga relacionat a l'annex del seu tractat fundacional. La burocràcia europea, i la de quasi tots els països, és inflexible quan es tracta de defendre el procediment.
Després de tota aquesta llauna, arribe a la conclusió que l'únic partit que realment vol separar-se d'Espanya és la CUP, perquè els altres dos han obtés gran part del recolzament que ara tenen gràcies al fet que han pregonat públicament la continuïtat a la UE d'una Catalunya independent, sense confessar que això sols pot aconseguir-se multiplicant Espanya per dos.

LES QUEIXES NO SÓN ARGUMENTS

Diu Guardiola que "la resta d'Espanya ha d'entendre el que Catalunya vol". Seria més precís dir "el que dos milions de votants catalans volen", ja que hi ha altres dos milions que voten en una altra direcció. Amb tot, agafe la frase del genial entrenador perquè resulta molt il.lustrativa de la falta de solidesa que té argumentar sobre la base dels sentiments. I és que perfectament una altra persona podria dir tot just el contrari i la seua queixa no seria per això de menor pes que la del futboler: "La Catalunya que vota independència ha d'entendre el que la resta d'Espanya vol". Empat, doncs, i no hi ha prou pròrrogues per desfer-lo, perquè les queixes no són arguments.

NADAL ANTICIPAT

La banalització és tan general, que hui en dia és cert que les festes de Nadal, tan entranyables i discretes en la meua infància, comencen quan als centres comercials s'encenen els llums nadalencs, i això solen fer-ho abans que acabe novembre, la qual cosa comporta que quan realment arriba el dia de Nadal ja estem farts de celebrar la seua vinguda i de comprar regals i tota mena de bagatel·les.

Tot i que no sóc una persona religiosa, sempre m'han resultat entranyables les festes de Nadal, però ara, i d'uns anys ençà, ja no puc dir el mateix. Com que treballe a València, em cansa sobremanera veure la gent atrafegada pel carrer, carregada de bosses de la compra, vagarejant ací i allà com si foren autòmates teledirigits.

Quan jo era un monyicot, el que més m'agradava de les festes de Nadal eren els seus cerimonials: el sopar de la Nit de Nadal, vora la llar, amb la família reunida i una certa solemnitat que feia pressentir que els majors recordaven en eixe moment els éssers perduts. Hi havia quelcom de màgic en eixes reunions, en les quals de sobte l'àvia es posava a plorar i ningú no ens deia que era perquè trobava a faltar l'avi, que era una persona misteriosa per a mi, ja que no l'havia conegut. I què dir de la Nit de Reis, que preparàvem minuciosament perquè no faltara als Reis Voladors quemenjar, en justa compensació als seus regals. És cert que les joguines ens arribaven una mica tard, quan ja érem a punt de reiniciar les classes, i que mai no ens portaven tot el que havíem escrit a la carta adreçada a ells, però la demora en l'arribada d'eixa nit tan meravellosa la feia encara més extraordinària. Jo era tan feliç esperant l'arribada dels Reis, que quan ja em va arribar l'hora de desxifrar-ne el misteri, em negava a acceptar la veritat. Mai no oblidaré el dia en què el meu pare, compadint-se de la meua ignorànica, em va assabentar de la veritat: una veritat que em va atabalar. Per això jo mai no li l'he fet conéixer als meus fills, i encara hui en dia, que tenen més de vint anys, he evitat que em senten proferir les fatals paraules: "Els Reis de l'Orient no existeixen, són els pares".

Amb tot, el que més m'agradava de Nadal era montar el betlem. Guardàvem en una capsa de cartró les figures d'un any per a l'altre, i l'emoció que sentia quan les trèiem del seu amagatall perquè ressuscitaren poques vegades l'he experimentada en aquesta vida, de tan pura i intensa com era. Era com una oportunitat d'expressar la meua creativitat, de superar el muntatge de l'any anterior, per incorporar noves figures i millorar la composició. A la fi, el betlem d'un any era semblant al de l'anterior, però jo sempre pensava que l'any següent seria capaç de descobrir el secret que se m'escapava i que això em permetria fer el betllem més bell del poble.

Són tants els records que guarde al meu si, associats al betllem, que amb ells podria ressumir el que fou la meua infància. Una infància que els meus pares van intentar que fóra la millor possible, malgrat les dificultats que van acompanyar a la meua família. Una família que eixes mateixes dificultats han fet que es mantinga unida, sempre.

És curiós, he començat parlant de Nadal i acabe referint-me a la unió de la família. Potser ací rau el missatge que de bon principi volia transmetre en aquesta entrada: que les festes de Nadal haurien de servir per a aplegar a les famílies de qualsevol classe i composició al voltant dels seus records i de la seua memòria col·lectiva. Tot i que siga una vegada a l'any, és necessari que les persones que s'estimen recorden junts d'on vénen, perquè això els ajudarà a saber cap a on van. I els centres comercials, amb la seua anticipació ens estan furtant l'encant d'aquest acte tan íntim.

SOBRE "EL PROCÉS"

Quan un pare fa creure al seu fill que és el qui més corre de la classe, encara que siga evident que no corre tant com tot això, jo crec que actua irresponsablement perquè el xiquet es situarà en la irrealitat i farà riure allà on vaja o, el que encara és pitjor, serà digne de llàstima, ja que es plantejarà uns reptes irreals i en compte d'intentar superar-se a poc a poc, des del primer dia farà culpable a tothom de les seues derrotes.

En la vida, qualsevol empresa que mamprenem, si volem que reïsca, hem de construir-la a partir d'uns fonaments ben forts, amb un projecte clar i realitzable. Si no és així, fracassarem i enganyarem a tots aquells als qui hem fet creure, en unir-los a la nostra causa, que arribaríem a alguna part.

La il·lusió és molt important, però ha de compassar-se amb les pròpies forces. En altre cas, no és il·lusió sinó pur autoengany. Per altra banda, si es viu en un país mínimament seriós, dotat d'una Constitució i integrat en la Unió Europea, on s'hi troben les principals democràcies del món, ja no és il·lusió tan sols el que cal per botar-se tot això, sinó una gran majoria de gent que recolze la idea i la conduïsca a bon port democràticament.

Tot això que acabe de dir és, òbviament, a propòsit del "procés" català. I ho dic perquè les persones que estem posades a reflexionar sobre les coses que passen, amb independència del que pensem i desitgem, no podem estar-nos de titllar de desficaciats a tots aquells que s'han llançat a la conquesta d'una causa que estava perduda de bestreta. Hi ha, per tant, que qualificar el seu comportament d'irresponsable, i això no fa que els qui es troben a l'altra banda siguen ni pitjors ni millors. El qui es llança al mar sense saber nadar, no pot culpar els altres de la seua temeritat, siga Agamèmnon o el seu porquerol. No es donaven los condicions objectives perquè "el procés" prosperara, i totes les culpes que es puguen donar als altres no poden negar ni tan sols posar en dubte eixa realitat.

Els partits independentistes encara diuen, alguns amb la boca petita, que seguiran amb "el procés", perquè no volen fer l'autocrítica que deuen a la ciutadania, però és evident que la Constitució espanyola és un procés que pesa més, entre altres raons perquè està recolzada per una majoria social més ampla, i això en democràcia és decisiu.

Seria un greu error seguir perdent el temps en un tema que ara per ara no té solució, i deixar de banda els grans problemes que afecten a tots els ciutadans i a la pròpia democràcia espanyola. Si del que es tracta és de sumar esforços, la causa de la igualtat, del desenvolupament de les llibertats, de la justícia, és capaç d'engrescar a una majoria més ampla, perquè està prou estesa la idea que és necessari crear un projecte constitucional més avançat, que pose fi als abusos de poder, a la corrupció, a les desigualtats, a la precarietat laboral, etc.

Estic segur que si som capaços de portar endavant aquest projecte, hi haurà poca gent que vullga abandorar el vaixell. I perquè reste clar que no sóc també un il·lús, aclariré que m'acontentaria amb què Espanya esdevinguera una democràcia a l'altura de les més avançades del món, perquè hi ha altres móns, però són en aquest. El marge de millora és, doncs, molt gran.

TRES MADONES DE LA GALERIA DELS UFFIZI

A la Galeria dels Uffizi de Florència, en una mateixa sala, que és la nº 2, el visitant pot admirar tres madones pintades entre les acaballes del segle XIII i el començament del segle XIV, on s'aprecia l'evolució que va haver-hi en l'art pictòric durant eixa època, en la qual es van crear les condicions perquè s'iniciara la Renaixença.

Es tracta de tres taules capitals de Duccio di Boninsegna, de l’escola sienesa; de Cimabue, de l’escola florentina; i de Giotto, deixeble de l’anterior. Els títols de les obres i l’any en què foren pintades són, respectivament: Madonna Ruccelai (1285), Maestà di Santa Trinitá (1286), Maestà di Ognissanti (1303).

La taula de Duccio es caracteritza perquè en ella busca el gran pintor reflectir un ideal de bellesa, cosa que era prou revolucionària en aquella època, ja que encara ens trobem a l’Edat Mitjana.

La taula de Cimabue conserva encara moltes de les característiques formals de la pintura bizantina (hieratisme, fons daurat, el color de la roba, etc.), tot i que s’hi aprecia una renovació de l’art pictòric (efecte de profunditat, expressivitat dels rostres), ja que la taula té una força plàstica desconeguda fins aleshores.

Si comparem la taula de Giotto amb les altres dues, fàcilment apreciarem una radical renovació de la pintura. Destaca el rostre de la Verge, per la seua tendresa i humanitat, així com la representació coherent i realista del decorat (perspectiva formal del tron, detalls arquitectònics, plans de col·locació dels personatges).

Duccio

Cimabue

Giotto

LA SÍNDROME DE STENDHAL

Tothom ha sentit parlar de la síndrome de Stendhal, però és menys conegut el llibre de viatges on el gran escriptor francés descriu, d’una manera bellíssima i profundament emotiva per a tots els amants de l’art, els trastorns característics de l’esmentada síndrome, a mesura que els experimenta en la seua pròpia persona quan visita Florència. A continuació us transcric el text concret, i el prenc directament del llibre traduït del francés al castellà, que és al meu abast ara mateix:

Església de la Santa Croce

Florencia, 22 de enero de 1817.- Anteayer, bajando el Apenino para llegar a Florencia, mi corazón latía con fuerza. ¡Qué disparate! Por fin. En una vuelta de la carretera, mi vista abarcó la llanura y divisé a lo lejos, como una masa sombría, Santa María del Fiore y su famosa cúpula, obra maestra de Brunelleschi. “¡Allí es donde vivió Dante, Miguel Ángel, Leonardo de Vinci! –me decía–; ¡ahí está la noble ciudad, la reina de la Edad Media! Entre esas murallas comenzó de nuevo la civilización; allí Lorenzo de Médicis hizo tan bien el papel de rey, y mantuvo una corte en la que, por primera vez desde Augusto, no primaba el mérito militar.” Al final, los recuerdos se me agolpaban en el corazón, me sentía incapaz de razonar, y me abandonaba a mi locura como lo haría justo a la mujer amada. Al acercarme a la puerta San Gallo y a su lamentable arco de triunfo, con gusto habría abrazado al primer habitante de Florencia que me encontré.

Aun a riesgo de perder todos esos pequeños efectos que uno tiene a su alrededor cuando viaja, abandoné el coche inmediatamente después de la ceremonia del pasaporte. He contemplado tantas veces vistas de Florencia, que la conocía de antemano; pude caminar por sus calles sin guía. Torcí a la derecha, pasé por delante de un librero que me vendió dos descripciones de la ciudad (guide). Sólo dos veces pregunté por mi camino a transeúntes que me respondieron con una cortesía francesa y un acento singular; por fin, llegué a Santa Croce.

Tomba de Miquel Àngel

Allí, a la derecha de la puerta está la tumba de Miguel Ángel; más lejos, tenemos la tumba de Alfieri, por Canova: mi reconocimiento para esta gran figura de Italia. Diviso a continuación la tumba de Maquiavelo; y, enfrente de Miguel Ángel, reposa Galileo. ¡Qué hombres! Y la Toscana podría añadirles al Dante, Bocaccio y Petrarca. ¡Qué asombrosa reunión! Mi emoción es tan profunda, que casi roza la piedad. La religiosa oscuridad de esta iglesia, la sencilla carpintería de su techumbre, su fachada sin terminar, todo ello habla intensamente a mi alma. ¡Ay, si pudiera olvidar…! Se me acercó un monje; en vez de la repugnancia lindante con el horror físico, descubrí en mí una especie de amistad hacia él. ¡Fra Bartolomeo de San Marco fue monje también! Este gran pintor inventó el claroscuro, se lo enseñó a Rafael, y fue el precusor de Correggio. Hablé con aquel monje, en quien hallé la cortesía más perfecta. Se puso muy contento de ver a un francés. Le rogué que me abriera la capilla del ángulo noroeste (Capilla Niccolini), donde están los frescos del Volterrano. Me conduce hasta allí y me deja solo. Allí, sentado en un reclinatorio, la cabeza echada hacia atrás y apoyada en el respaldo para poder mirar al techo, las sibilas del Volterrano me proporcionaron seguramente el placer más intenso que me haya dado nunca la pintura. Estaba ya en una especie de éxtasis por la idea de estar en Florencia y por la proximidad de los grandes hombres cuyas tumbas acababa de ver. Absorto en la contemplación de la belleza sublime, la veía de cerca, la tocaba por decirlo así. Había llegado a ese punto de emoción en el que convergen las sensaciones celestes provocadas por las bellas artes y los sentimientos apasionados. Al salir de la Santa Croce, el corazón me palpitaba con fuerza, eso que llaman nervios en Berlín; la vida se había agotado en mí, caminaba con miedo a derrumbarme.