Tots els qui estimen la música saben que el silenci n'és una part essencial, perquè s'integra en l'execució d'una peça musical accentuant el misteri d'allò que encara està per vindre o fent que perdure una idea que ens ha produït una intensa emoció.
Per tant, bé podem dir que el silenci és, junt al so, un dels dos components materials de tota partitura.
Per tant, bé podem dir que el silenci és, junt al so, un dels dos components materials de tota partitura.
Per això, alguns compositors contemporanis, quan han reflexionat sobre la seua activitat, han arribat a la conclusió que la música és l'organització del so i del silenci.
És important diferenciar una pausa d'un silenci: la pausa és per a descansar i té una naturalesa purament física, mentre que el silenci és de caràcter musical i manté la tensió tant de l'oient com de l'intèrpret.
Hi ha grans directors d'orquestra que han portat a l'extrem la seua fe en el silenci. Així, Otto Klemperer, deixeble de Mahler, quan va enregistrar la Simfonia nº 7 del seu mestre, va necessitar 100 minuts per a executar tota la composició, mentre que altres directors n'han tingut prou amb 75 minuts. No cal dir que un allargament tan extraordinari de l'esmentada simfonia la dota una majestuositat superior, alhora que la despulla de tot artifici: és com si la música no la veiérem per fora sinó per dins, igual que una radiografia, plena de sons i silencis que es fan evidents en la seua singularitat.
Tot seguit podeu escoltar el segon moviment de la Simfonia nº 7 de Mahler, en la versió de Klemperer:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada