BIPARTIDISMES

L'11 de desembre de 2015 vaig publicar esta entrada en BLOC-QUEIG, i per la seua renovada actualitat m'ha semblat oportú oferir-la als meus seguidors:

Els qui hem conegut una dictadura, tot i que fora en la nostra joventut, ens costa molt abstenir-nos de votar, perquè som conscients de la importància que té eixe acte transcendental en tota democràcia. El dret de vot ha estat una gran conquesta de la societat espanyola, perquè al llarg de la seua història el que dominen són els períodes de falta de llibertats democràtiques, la qual cosa ha estat nefasta per al nostre desenvolupament cultural i social.

Cal, però, destacar, que des de l'arribada de la democràcia, després del franquisme, hi ha hagut un procés persistent de pèrdua de les il·lusions que ens acompanyaven quan saludàvem la seua arribada l'any 1978. En aquell moment, com diria el poeta, tot estava per fer i tot era possible, però a hores d'ara les expectatives han canviat. Vivim un temps de crisi econòmica i política, i això fa que la gent es desencante dels polítics encara més.

La crisi del bipartidisme va associada a la pèrdua de confiança en uns polítics que han estat incapaços de suscitar en la gent noves esperances. S'ha preferit donar més importància al control social a través del partit (partitocràcia), que no a estimular el pensament crític a fi d'aprofundir en els valors democràtics.

Quan, per fi, ha arribat un moment en què la societat s'ha començat a cansar del bipartidisme, ha estat ben curiosa la reacció dels mitjans de comunicació, que ens han assenyalat amb el dit quines són les alternatives i quines les seues possibilitats de prosperar, la qual cosa ha produït un canvi en les propostes dels partits emergents, que han anat modificant el seu discurs per a adaptar-lo al gust de la majoria que desitgen aconseguir.

Si arribara a consumar-se esta substitució de les antigues forces polítiques per les noves emergents, no hi ha cap dubte que algunes coses canviarien, però tinc la sospita que aniríem a parar a un bipartidispe de nou encuny, que seguiria aspirant a exercir sobre la societat un control a través del partit. I ho crec així perquè no veig claredat en els seu discurs, sinó una ambigüitat calculada que cabria qualificar d'oportunisme.

Per a mi, el valor democràtic fonamental és que la ciutadania siga respectada, no controlada, la qual cosa comporta donar una importància cabdal a la seua conscienciació, que és tot el contrari a la seua manipulació.

La consciència ciutadana és la capacitat del ciutadà de conéixer i comprendre les seues prerrogatives, drets i també, per descomptat, obligacions, així com els principis bàsics de funcionament democràtic. La possessió d'este bagatge comportaria que el ciutadà seria més exigent, però també més madur, ja que tindria clar el que significa l'interés general, els límits entre l'interés públic i l'interés privat, el respecte als drets dels altres i la tolerància amb els qui pensen distint. Així mateix, la ciutadania seria més exigent amb els seus governants, i no perdonaria la falta de transparència o d'honestitat.

Per tant, en una democràcia, l'única ideologia inamovible hauria de ser el respecte a la ciutadania, l'afavoriment de la seua conscienciació, perquè sols així el seu vot serà l'expressió real dels seus interessos i no un tribut a la moda o a una certa estratègia de comunicació simplista i demagògica.