UN DIA ESPECIAL

Mentre s’afaitava a les set del matí, va experimentar una sensació estranya, com si d’amagat algú li xiuxiuejara a cau d’orella que, aquell dia, la fortuna agafaria la seua vida de la mà per a guiar-la fins al camí de la prosperitat.

Encara que una certa eufòria es va obrir pas en el seu estat d’ànim, la va dissimular prudentment sota el seu posat trist i capficat de sempre, perquè temia que la capritxosa ventura canviara d’intencions. Per tant, era preferible no temptar-la, i va eixir al carrer dispost a seguir amb escrupolositat les normes que ordenaven la seua monòtona existència.

Malgrat la fermesa de tal propòsit, durant la jornada laboral, no va poder evitar alguns defalliments que l’apartaven de la seua rutina. Així, en compte d’anar-se’n al bar a prendre un café a la seua hora, va optar per fer-se el trobadís amb el director, perquè l’any passat li va insinuar la possibilitat d’un ascens i la realització d’una expectativa tan abellidora bé podria constituir l’esdeveniment pressentit, però el superior es va limitar a saludar-lo fredament, quan ambdós es van creuar en un corredor. De seguida es va penedir de la seua decisió, perquè havia exterioritzat un canvi de costums fàcilment associable a una situació excepcional, i ara els seus companys ja tindrien un motiu per a sospitar que alguna idea insòlita li rondejava pel cap. I encara va caure en falta una altra vegada, en allargar l’estada a la claustrofòbica oficina trenta minuts sobre l’horari habitual, per si el bon averany hi fructificava esponerosament a canvi dels dessabors que havia patit entre aquelles quatre parets.

En transcórrer la pròrroga que s’havia concedit i comprovar que tot seguia igual, va mamprendre amb resignació el camí de tornada a casa, alhora que els més foscos pensaments s’ensenyorien del seu món interior, despullant-lo de tota creença; tanmateix necessitava creure, i en uns quants minuts va passar d’endinsar-se en una espessa tenebra a deixar-se acaronar per la claredat d’aquella vesprada d’abril, fins a convéncer-se que les bones vibracions matineres continuaven vives.

Amb tot, després d’arribar al seu domicili, una crisi nerviosa el va portar a maleir el telèfon que callava, la passivitat d’aquells que s’oblidaven de tocar a la porta, la peresa dels qui no trametien cap missatge. Perquè el temps passava i no li sobrevenia cap novetat digna de destacar.

Es preguntava per la manera d’afavorir el compliment de la premonició, i encara que no trobava cap resposta plausible a aquest enigma, es resistia a admetre que la solució no era al seu abast.

Cada hora que s’escolava inclement, era com si li feren beure un nou glop del calze amarg de la seua desfeta, fins que al rellotge de l’església més pròxima començaren a sonar les dotze campanades de la mitjanit. Aleshores, la crua veritat que havia intentat acolorir al llarg del dia es va imposar sense contemplacions, per a mostrar-li que el seu destí era anar de fracàs en fracàs, sense ningú amb qui compartir la seua decepció.

Ara ja tenia clar que la sort només respon als designis d’un ésser arbitrari i cruel que sempre amaga les seues vertaderes intencions, i aquesta clarividència va fer que un viu sentiment d’impotència el tenallara.

Només li restava la companyia d’un gat vell, tan afectuós i sol·lícit que normalment esperava la seua arribada a casa darrere de la porta, la qual cosa no li agradava gens, perquè el cansament de si mateix l’esperonava a avorrir el que formava part de la seua quotidianitat.

Tota la nit l’havia vist inquiet, molt pendent dels seus moviments. No era la primera vegada que intuïa la capacitat del felí per a copsar la desesperació del seu amo davant de certes situacions especialment complicades; en altres ocasions, però, després de reflexionar sobre tal suposició havia acabat titllant-la de banal. Ara, en canvi, veia en aquella estranya conducta la plena confirmació de la seua sospita. Sens dubte, el gat era posseïdor d’un sisé sentit; sols així es podia explicar la mirada de complicitat que, d’una forma molt natural, li va clavar l’animal quan estava a punt de sonar l’última campanada. Els seus ulls de color blau clar traspuaven una tristesa infinita. I, per un instant, es va sentir tan reconfortat que, en anar-se’n a dormir, només podia pensar en aquella mirada.