LA SENTÈNCIA DEL PROCÉS

En un estat de dret, la funció dels jutges no és fer Justícia, en termes absoluts, sinó fer el que siga just en cada cas concret. En una societat democràtica, poden conviure moltes idees de Justícia, però això és ideologia, i els jutges han de prescindir d'idees prestablertes a l'hora de dictar les seues sentències, és a dir: la ideologia no pot entorpir la seua tasca de buscar una solució justa als conflictes i actuacions sobre els quals s'han de pronunciar.

I com podem saber quina és eixa solució justa? Per a mi, la resposta és més senzilla de dir que no d'acomplir: és justa la sentència que prescindeix de tota consideració aliena a la realitat que es jutja. Per tant, resulta fonamental ajustar-se a la veritat fàctica. No pot el jutge anar enllà dels fets provats, ni deduir-ne conseqüències que no s'han produït o no són un efecte d'aquells. En definitiva, mantindre la neutralitat ideològica, i per bé que en alguns casos la conducta siga reprovable moral i socialment, abstindre's de penalitzar el que legalment no mereix un càstig o, si el mereix, no tan greu.
Crec que els jutges espanyols, en general, intenten fer les coses bé, però resulta indubtable que formen part d'un sistema obsolet, i això es nota quan han de decidir sobre conflictes que tenen un fort component ideològic. És com si, en eixos casos, els faltara la calma necessària per a limitar-se a fer el que siga just, i els arrossegara la passió de fer Justícia, tot i que siga anant enllà de la realitat.
I no és eixa la manera d'actuar pròpia dels tribunals europeus. Estic convençut que, a la llarga, és més eficaç dictar una sentència moderada, tot i que es quede curta, en relació amb la transcendència de les qüestions que planteja, que no excedir-se en la imposició d'una pena per uns fets que, al remat, no la mereixen.
Com que en este blog he parlat del procés críticament, crec que resulta oportú dedicar una entrada a comentar el que opine sobre la sentència del Tribunal Suprem condemnant els seus protagonistes. En síntesi, el que fa l'esmentada resolució judicial és absoldre els acusats del delicte de rebel·lió per, entre altres raons, l'absència de la violència necessària -instrumental i funcional- per a cometre'l. En canvi, el Tribunal Suprem considera que 9 dels acusats sí que van cometre un delicte consumat de sedició de l'article 544 del Codi Penal, açò és, que són responsables d'un alçament públic i tumultuari per a impedir, per la força o fora de les vies legals, l'aplicació de les lleis o a qualsevol autoritat, corporació oficial o funcionari públic, el legítim exercici de les seues funcions o el compliment dels seus acords, o de les resolucions administratives o judiciales.
Ja vaig dir fa temps que desitjava una sentència justa, en el sentit d'adaptada a la realitat dels fets que es van produir. Lamentablement, no puc dir que estiga satisfet. Em sembla que la sentència s'ha deixat portar per consideracions que no formen part estrictament dels fets que havien de ser jutjats. I això no és el que jo esperava.
Pense que la sentència encerta quan considera que, en el procés, no va haver-hi una estratègia seriosa de ruptura. I també quan diu que els convocants del referèndum eren conscients que, per culpa de la seua actuació inconstitucional, podien produir-se fets violents, ja que els responsables policials del Mossos els van advertir expressament d'eixe perill. Però, de l'acceptació de la possibilitat de desordres violents, no s'hi pot concloure la consumació d'un delicte de sedició, ja que això haguera exigit la presència el dia de la votació d'una violència que anara més enllà dels aldarulls que a vegades acompanyen l'exercici dels drets de reunió i manifestació. I eixe límit no s'hi va sobrepassar.
Dit d'una altra manera: perquè existira delicte consumat de sedició en la celebració del referèndum il·legal, era necessari que, a la fase preparatòria (convocatòria), s'hi poguera sumar una fase d'execució (votació) acompanyada de violència, però sols ha existit la primera fase, no la segona.
A parer meu, no és democràtic convocar un referèndum en contra de la Constitució, però sí que ho és que els ciutadans puguen manifestar-se a favor de la votació. Això fa que la gravetat del delicte dels convocants siga menor, perquè si ha tingut tanta transcendència la seua actuació no ha estat pel sol fet de la convocatòria, sinó perquè centenars de milers de ciutadans l'han recolzada en exercici del dret de manifestació.
Hi ha, per tant, un problema jurídic, que és el que haurien de resoldre els jutges amb la proporcionalitat escaient, però també un problema polític que sols es resoldrà intentant arribar a acords dins de la legalitat.
Per tant, el gran error de la sentència, que ha tingut lloc perquè els jutges han donat més importància a les idees que no als fets, és condemnar per un delicte de sedició consumada una actuació que no va passar de la fase preparatòria i que, per tant, mereixia una pena molt inferior.
Com a ciutadà preocupat per la situació política d'este país, lamente profundament que el Tribunal Suprem no haja sabut, en un cas de tanta transcendència, estar a l'altura de les circumstàncies. Era necessari que la judicatura donara un exemple de moderació, tot i que siga per a compensar el radicalisme i la irresponsabilitat que prosperen pertot arreu. M'haguera agradat una sentència que, per estar ajustada als fets provats, fóra un exemple a seguir per tots els qui defensem una democràcia avançada.