Eres un record del que mai va passar,
una remor confonent-se amb el silenci;
aquella presència ignota que planava
en la nit
o potser el no-res amatent que reclamava
una pàtina de moderada tristesa.
Eres una promesa ja vençuda,
la primera paraula i també l'última,
allò tan necessari que sols podia ser
somiat
o aquella invenció que el temps
expandia
per a cobrir de cendra totes les
ombres.
Eres la celebració d'un impossible,
la meua emoció primordial i no sé si
sincera,
la força que m'arrossegava cap a mi
mateix
fins que, amb tu, descobria
el que només perdura amagat.
Eres la vida i la mort tot d’una,
la desesperació davant del dolor
i un riure infantil com el matí.
Eres, i sempre seràs, el pou de saviesa
on cada dia aprenia a oblidar-te.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada