No era el silenci, mare.
Era la vida que enfosquia,
amb la seua veritat injusta,
la veu amb què m’ensenyaves
a cantar com tu cantaves
lentes cançons de bressol.
No és el silenci, mare.
Sóc jo que no sé què dir,
ets tu que te n’has anat,
i entre tots dos, l’ombra
que compartíem, atapeint
el buit de la meua soledat.
No serà el silenci, mare.
Serà la fonda respiració de la terra,
l’etern degoteig de la pluja sobre el mar,
i al bell mig, el teu amor, mare,
que com un ventijol cansat
orejarà el rostre d’altres infants.
Benvolgut Robert:
ResponEliminaÉs molt bonic el poema. No hi dius res, però entenc que n'ets tu l'autor, veritat? Si m'ho permets, el compartiré a Facebook, amb la referència a aquest Mare i fill, que he vist que és de Picasso. M'ho pots confirmar? Em quede amb les ganes de saber més, del quadre i del poema. Gràcies per la bellesa de les dues coses juntes.
Una abraçada.
Hola Maria Josep, és un poema que feia dos anys que volia escriure, i com quasi sempre em passa, l'he escrit mentre escrivia un altre poema. De sobte, un vers em va mostrar la paraula mare, i els sentiments es van remoure i em van fer recomençar el poema seguint eixa nova direcció. Cal un cert distançament per a parlar de les coses que més ens importen. A colp calent, ens resulta molt difícil trobar l'equanimitat que la poesia sempre necessita, perquè jo crec que la poesia és una manera d'ordenar el món. El poeta vol deixar cada cosa en el seu lloc, malgrat la confusió que ens envolta. Tot i que eixa tasca siga impossible, no renuncia a portar-la endavant, i per això la poesia sempre és veritat i ens obliga a despullar-nos. En efecte, el quadre és de Picasso, i quan mire les cares de la mare i el fill, em sembla que les seues expressions s'adiuen molt bé amb el que jo he volgut expressar en el poema. Pots, per descomptat, compartir el meu poema. Tu saps molt bé que als poetes ens agrada compartir.
EliminaXe, com de bonic i emocionant trobe este grapat de paraules tan ben posades cadascuna al seu lloc precís. I en passat, present i futur... la mare, les mares, totes les mares... Com sou els poetes i les poetes de perfeccionistes de la llengua per bastir emocions fins i tot en els qui som analfabets en poesia.
ResponEliminaEn efecte, Vicent, la mare, les mares, totes les mares... És un cant a la meua mare i a totes les mares, però també als fills que, quan restem òrfens, no sabem què dir per descriure el buit que ens acompanya.
EliminaCertament hi ha moments en la vida que no trobem paraules per expressar els sentiments. Potser, sobretot, en situacions tan difícils com la desparició d'un ser humà tan estimat com és la mare o el pare o un germà...
ResponElimina