MÀGICA O REAL

Atentament t'escric aquesta carta sense principi

ni final, per dir-te que una llum d’horabaixa

encara centelleja al fons de la meua aflicció.

Perviu, doncs, de manera sorprenent, una certa

claror que ningú, ni tan sols jo mateix,

fa temps, hauria pogut preveure. És difícil

endevinar per què la tristesa obri la porta

a noves il·lusions, després de tantes pèrdues.

És molt difícil explicar per què ens mantenim

dempeus amb aquesta càrrega a l'esquena.

Potser serà màgica la força que ens encoratja

a sobreviure als capricis del destí,

com un pensament que s'enfila impetuós

al cim del nostre somni més cobejat.

Però la sent tan real com l’olor a terra

mullada que neteja les nostres faltes,

perquè jo m’he vist així, pur de pecat,

amb els braços oberts de bat a bat, a punt

de lliurar tot l’amor que no he donat, prest

a deixar-me abrasar per la flama del cos

que, des d’ un lloc desconegut, viatja cap a mi

seguint el rastre d’aquests versos.

DOS POETES VALENCIANS DE LA GENERACIÓ DELS 50: MARIA BENEYTO I FRANCISCO BRINES

Dedique aquesta entrada a dos importants poetes valencians de la generació dels 50: Maria Beneyto i Francisco Brines.

Deia Maria Beneyto que "el llenguatge poètic i l’expressió poètica requereixen també una sensibilitat intel·lectual i emotiva que no tot el món posseeix". I és que l'experiència poètica és complexa. Per a Brines, aquesta complexitat estava íntimament unida al procés creador:

"Mi poesía es un resultado de mi persona, y mi vida es todo lo que me sucede. Estos sucesos, en densa continuidad, originan mis experiencias vitales, conscientes unas veces, inconscientes otras. La poesía parte de esta realidad existente para hallar, como ya hemos dicho, una nueva realidad, la cual no le es conocida, pero que existe en potencia, y que por eso podrá llegar a ser. El resultado final es una nueva y singular experiencia, que podemos denominar experiencia poética". I així arriba a la conclusió que "llega, con el desarrollo del poema, la manifestación de una realidad desconocida".

Tot seguit, vos he seleccionat sengles poemes dels nostres poetes que m'agraden molt:

De Maria Beneyto, 

HEREUS

El meu batec de vida, no aqueix dring de paraules

retallades, podades, fetes música fàcil.

Sols el batec, la vida solament per a dir-vos

que estic viva, dissolta en vèrgens alegries.

Ai companys meus d’origen, els que viviu en terra,

quina abraçada meua o llaç de llum o força

-d’aqueixa nua i tendra i terrible com l’aigua-

acoste en el silenci que em tanca i em limita!

Pot ésser que en jorns àcids no sospiteu encara

aquest lluminós cercle de garlandes i braços.

Sóc voluntat feréstega de romandre dins l’aire,

i en l’espai d’algun dia ja sabreu que sóc vostra.

Ocorrerà de sobte, netament, sens miracle,

com van ocórrer sempre les més senzilles coses.

Direu: què és aqueix núvol blanquinós i festívol

que se’n va per deixar-nos alt i pur el nou dia?

Què és aquest mar blau vívid, amb veus de sol petites

dient-nos a l’uníson frases mai no escoltades?

O millor, qui és qui abaixa aquest bell ram d’estrelles

als afores més trists de la ciutat, cridant-nos?

I jo estaré entre Déu i l’alegria

dient-vos: “Ací estic. Jo sóc aquella”.

De Francisco Brines,

MERE ROAD

Todos los días pasan,
y yo los reconozco. Cuando la tarde se hace oscura,
con su calzado y ropa deportivos,
yo ya conozco a cada uno de ellos, mientras suben en grupos o aislados,
en el ligero esfuerzo de la bicicleta.
y yo los reconozco, detrás de los cristales de mi cuarto.
Y nunca han vuelto su mirada a mí,
y soy como algún hombre que viviera perdido en una casa de una extraña ciudad,
una ciudad lejana que nunca han conocido,
o alguien que, de existir, ya hubiera muerto
o todavía ha de nacer;
quiero decir, alguien que en realidad no existe.
Y ellos llenan mis ojos con su fugacidad,
y un día y otro día cavan en mi memoria este recuerdo
de ver cómo ellos llegan con esfuerzos, voces, risas, o pensamientos silenciosos,
o amor acaso.
Y los miro cruzar delante de la casa que ahora enfrente construyen
y hacia allí miran ellos,
comprobando cómo los muros crecen,
y adivinan la forma, y alzan sus comentarios cada vez,
y se les llena la mirada, por un solo momento, de la fugacidad de la madera y de la piedra.

Cuando la vida, un día, derribe en el olvido sus jóvenes edades,
podrá alguno volver a recordar, con emoción, este suceso mínimo
de pasar por la calle montado en bicicleta, con esfuerzo ligero y fresca voz.
Y de nuevo la casa se estará construyendo, y esperará el jardín a que se acaben estos muros
para poder ser flor, aroma, primavera,
(y es posible que sienta ese misterio del peso de mis ojos,
de un ser que no existió,
que le mira, con el cansancio ardiente de quien vive,
pasar hacia los muros del colegio),
y al recordar el cuerpo que ahora sube
solo bajo la tarde,
feliz porque la brisa le mueve los cabellos,
ha cerrado los ojos
para verse pasar, con el cansancio ardiente de quien sabe
que aquella juventud
fue vida suya.
Y ahora lo mira, ajeno, cómo sube
feliz, encendiendo la brisa,
y ha sentido tan fría soledad
que ha llevado la mano hasta su pecho,
hacia el hueco profundo de una sombra.

PREVENCIÓ I COORDINACIÓ

 

Per a frenar el desprestigi de les institucions, resulta imprescindible que els partits polítics siguen capaços de traslladar a la societat, tant en la teoria com en la pràctica, que anteposen l’interés general als seus interessos particulars a curt termini. Això els obliga, si fallen a la societat, a assumir responsabilitats, i davant d’una situació catastròfica a cooperar entre si i a actuar de manera coordinada.

Dissortadament, tant la dana del 29 d’octubre de 2024, com els incendis d’aquest més d’agost, per posar dos exemples ben recents i d’extraordinària gravetat, estan augmentant el sentiment de desconfiança de la gent del poble vers les institucions, perquè no hi ha hagut, en temps i forma, una resposta clara sobre el que cal fer i les administracions públiques no han donat una imatge d’unitat que tranquil·litze la ciutadania.

Hi ha lleis que regulen les competències de les diverses institucions, tant a nivell territorial com funcional, però a l’hora de la veritat és ben difícil descartar la sospita que en les decisions que es prenen o es deixen de prendre, hi ha un component important de càlcul de tipus electoralista o partidari.

És clar que tant la dana com els incendis han posat de manifest, tant en matèria de prevenció com de resposta a les catàstrofes, que hi ha moltes coses encara per fer, i que importants projectes s’han anat ajornant o s’han gastat els fons disponibles (molts d’ells europeus) de manera poc eficaç.

Davant d’aquesta realitat, en les circumstàncies crítiques actuals, seria més lògic, per una banda, que els partits i les institucions que governen feren autocrítica i, a banda de culpabilitzar al contrari, se centraren a examinar les seues pròpies mancances. Per una altra banda, seria també molt pertinent que els partits deixaren fora de la lluita política els temes de protecció civil on resulta fonamental l’existència d’una coordinació entre totes les institucions.

L'Informe Especial 16/2025, elaborat pel Tribunal de Comptes Europeu (TCE), avalua l'ús que fan la Comissió Europea i els Estats membres sobre el finançament de la UE per a abordar la prevenció, preparació i restauració després dels incendis forestals. Aquest informe destaca, entre altres aspectes, la necessitat d’una millor coordinació entre la prevenció, preparació i restauració per a maximitzar l'eficàcia de les accions.

L'informe també destaca la importància de desplegar polítiques públiques coherents i alineades per a abordar la desertificació i els incendis forestals. El TCE recomana que la Comissió Europea i els Estats membres prenguen mesures per a abordar aquestes deficiències i millorar l'eficàcia del finançament de la UE per a la gestió d'incendis forestals.

La política forestal és responsabilitat dels Estats membres, encara que la UE té competències en àmbits com l'agricultura i el medi ambient que poden abastar qüestions relacionades amb els boscos. El paper de la Comissió en relació amb els incendis forestals és donar suport a les activitats dels Estats membres mitjançant el finançament en el marc de la política de desenrotllament rural i de cohesió de la UE. La Comissió i els Estats membres comparteixen la responsabilitat de la bona gestió financera del gasto pressupostari de la UE destinat al desenrotllament rural i regional.

El TCE conclou que la prevenció és una estratègia encertada, però per a generar un impacte durador enfront dels efectes del canvi climàtic requereix planificació territorial adequada, seguiment eficaç i un compromís financer a llarg termini.

Sense l’existència d’uns consensos bàsics a nivell social i polític és pràcticament impossible que es puguen complir aquests objectius.

"EL CUSTODI", DE TROLLOPE

La literatura ens permet aprofundir en la realitat a través de la ficció. Tot i que, de primer, puga semblar esta afirmació un tant incoherent, si pareu esment, convindreu amb mi que està carregada de lògica, perquè sempre hi ha una part de la realitat que roman amagada i la literatura ens ajuda a descobrir allò que no podem albirar a través dels sentits. Grans científics, com Stephen Hawking, ens han anunciat que un dia aconseguirem entendre l'origen i l'estructura de l'Univers, perquè estan convençuts que no hi ha cap aspecte de la realitat fora de l'abast de la ment humana. La gran paradoxa és que este optimisme epistemològic l'hem de fer compatible amb el desconeixement que tots experimenten en la vida quotidiana quan intentem saber les motivacions que mouen, fins i tot, a un parent o a una persona pròxima, a actuar d'una determinada manera. I és que, per al científic, la realitat és allò que es pot demostrar empíricament i, per tant, és susceptible d'explicar-se mitjançant lleis, però no hi ha lleis capaces d'endevinar com actuarà una persona concreta en un moment donat. I ací és on la literatura juga un paper important, perquè s'ocupa d'eixe món paralel a la vida real que ens ajuda a explicar els comportaments individuals.

En la novel·la d'Anthony Trollope, "El custodi", ens trobem davant d'un text commovedor, que ens conta la història d'un ésser humà que, per raons de consciència, sense que ningú l'obligue, sent el deure moral de renunciar al càrrec de custodi d'un asil, que li dona unes bones rendes, perquè ha comés un error en l'exercici del càrrec que la majoria de la gent consideraria disculpable. En la novel·la es fa evident que quasi ningú actuaria així, però a ell això no el consola, i a la fi assumeix la seua responsabilitat que el portarà a la ruïna.

El que la literatura ens recorda en esta nove·la és que, enllà de l'aparença i front a la mediocritat regnant, hi ha o poden haver-hi persones rectes, que no s'enganyen a si mateixes per conveniència, i que es fan responsables sense excuses dels seus actes, quan el que resultaria més còmode seria mirar cap a un altre costat i practicar l'autoengany en benefici propi. És possible, per tant, la grandesa humana.

Com podreu deduir del que acabe de dir, es tracta d'un text literari que, tot i haver sigut escrit a mijan segle dinou, no ha perdut gens ni mica d'actualitat. Prou bé podrien els nostres polítics de tota condició fer-li una ullada i recapacitar un poc sobre el mal exemple que donen, ells que haurien de donar-ne de bo, quan redueixen la seua moral utilitària a condemnar les iniquitats dels altres i amagar o disculpar les pròpies. Al meu poble, això li diuen la llei de l'embut, i sembla que lluny de perdre vigor, manté tota la seua vigència hui dia. La llei de l'embut val per a un trencat i per a un descordat, fins i tot per a trobar consol on caldria patir vergonya: ara es presenten els casos de corrupció com un partit de futbol en què també és un mèrit l'empat.

QUÈ S'HA FET D'AQUELLES FLORS?

Hui vull compartir amb vosaltres una troballa extraordinària: Marlene Dietrich canta el tema de Pete Seeger "Where have all the flowers gone?":

Què s'ha fet d'aquelles flors?

Fa tants dies.

Què s'ha fet d'aquelles flors?

Fa tant de temps.

Què s'ha fet d'aquelles flors?

Les xiques les han collides totes.

Com és que no aprenen mai?

Com és que mai aprendran?

Què s'ha fet d'aquelles xiques?

Fa tants dies.

Què s'ha fet d'aquelles xiques?

Fa tant de temps.

Què s'ha fet d'aquelles xiques?

Han portat les flors als xics, totes.

Com és que no aprenen mai?

Com és que mai aprendran?

Què s'ha fet de tots aquells xics?

Fa tants dies.

Què s'ha fet de tots aquells xics?

Fa tant de temps.

Què s'ha fet de tots aquells xics?

Han marxat a ser soldats, tots.

Com és que no aprenen mai?

Com és que mai aprendran?

Què s'ha fet d'aquells soldats?

Fa tants dies.

Què s'ha fet d'aquells soldats?

Fa tant de temps.

Què s'ha fet d'aquells soldats?

Han anat a la tomba, tots

Com és que no aprenen mai?

Com és que mai aprendran?

Què s'ha fet d'aquelles tombes?

Fa tants dies.

Què s'ha fet d'aquelles tombes?

Fa tant de temps.

Què s'ha fet d'aquelles tombes?

Estan cobertes de flors, totes.

Com és que no aprenen mai?

Com és que mai aprendran?

Què s'ha fet d'aquelles flors?

Fa tants dies.

Què s'ha fet d'aquelles flors?

Fa tant de temps.

Què s'ha fet d'aquelles flors?

Les xiques les han collides totes.

Com és que no aprenen mai?

Com és que mai aprendran?

LLEIS SENSE EMBUTS

Un recurs del qual es val sovint el poder per convéncer els ciutadans de les seues bones intencions de cara a resoldre un problema, és fer-nos creure que la seua solució s’esdevindrà per la via d’una reforma legal. Tanmateix, sol passar que una vegada aprovada la nova ordenació ens trobem davant d’una realitat que no ha canviat gaire respecte de la situació anterior. Aleshores, el que haurem de preguntar-nos és si la normativa derogada era ineficaç i imperfecta, o si pel contrari l’arrel del problema no era tant la llei quant la seua maldestra aplicació pel propi poder. I quan parlem de “maldestra aplicació” no ens referim tan sols a una mancança de diligència o de voluntat a l’hora de fer-la complir, sinó també a tota una variada mostra de subtileses que, malgrat contradir l’esperit de la norma, són enginyades i consentides pels qui tenen encomanada com a responsabilitat principal la funció d’aplicar i interpretar les lleis.

Soc dels qui pensen que l’exercici de la funció de legislar, igual que passa amb tantes altres activitats humanes, ha de donar més importància a la qualitat que no a la quantitat. Però de res no valdrà promulgar una llei excelsa si després resulta inaplicada o tergiversada. Al capdavall, tan injusta és l’aplicació d’un text legal dolent com la inaplicació de la millor de les lleis o, el que encara és pitjor, la seua aplicació discriminatòria, que fa recaure tot el pes de la llei sols sobre els ciutadans més indefensos.

No cap, però, la resignació ni l’acceptació d’aquestes desigualtats efectives com si foren normals o indefugibles. La primera cosa que cal exigir d’una llei aprovada pel parlament és el seu compliment general i sense embuts. És un deure democràtic elemental, que ve dictat pel mateix sentit comú. Per això, la qualitat d’una democràcia haurà de jutjar-se per la seua capacitat de fer que les lleis s’apliquen, i no –com volen fer-nos creure alguns polítics– pel nombre de lleis publicades.

SONETS

Alguns crítics literaris destaquen com el sonet demostra que forma i contingut no són assumptes contraris, sinó que s'eleven recíprocament. Es realitza així la misteriosa llei segons la qual la forma que imposa límits és premissa necessària per a la plena manifestació artística de l'esperit. I és que les exigències formals que imposa el sonet obliquen a ser precís i a extremar la cura en fer servir les paraules més expressives dins de les limitacions que la mètrica i la ritma imposen.

D'això parle en aquest sonet:

     SONET CAPFICAT

 

Confegir un sonet és una pena

per al rapsode que aspira a ser lliure

i, quan li arriba l’hora d’escriure,

defuig fer-ne, del vers, pesant cadena.

 

Però l’art és sempre una ofrena

que necessita llarguesa en el viure

i un sofrit torsimany prest a transcriure

els mots que una llampada li ordena.

 

Prou sovint, per tant, no pot el poeta

elegir la mètrica dels poemes,

ni tan sols el sentiment que el trastoca.

 

I així el sonet esdevé una feta

d’aquell qui, pres per volences extremes,

repoleix el dolor que li pertoca.

Aprofite l'avinentesa per a incloure en aquesta entrada tres sonets que em semblen genials:

DE UN CAMINANTE ENFERMO QUE

SE ENAMORÓ DONDE FUE HOSPEDADO

 

Descaminando, enfermo, peregrino

en tenebrosa noche, con pie incierto

la confusión pisando del desierto,

voces en vano dio, pasos sin tino.

 

Repetido latir, si no vecino,

distinto oyó de can siempre despierto,

y en pastoral albergue mal cubierto

piedad halló, si no halló camino.

 

Salió el sol, y entre armiños escondida,

soñolienta beldad con dulce saña

salteó al no bien sano pasajero.

 

Pagará el hospedaje con la vida;

más le valiera errar en la montaña,

que morir de la suerte que yo muero.

 

Luis de Góngora

EL DESENCANTO

 

Aceptar que una estrella silenciosa

es, en verdad, el fuego de un infierno,

y que en el resplandor del alba hermosa

nace la noche con su breve invierno.

 

Admitir que la muerte lujuriosa

se engendra ya en el cíngulo materno

y florece en el lirio y en la rosa

porque todo es fugaz y nada eterno.

 

Comprender que son vanos los empeños

del vivir por huir de un fin amargo

y que al hombre lo rige el desengaño.

 

Saber que el corazón inventa sueños

para sobrevivir; y, sin embargo,

no poderse engañar con ese engaño.

                Francisco de Quevedo

                   

                SONET

 

Sabia que vindries, que ja era

l’hora de parar taula dignament,

d’obrir la porta i enramar el vent

amb les paraules de la primavera.

 

Amor i més amor d’aquell que espera,

amor  i més amor d’aquell que sent

la pentecosta de l’amor, l’advent,

i en el vent el gran crit de la bandera.

 

Tenia a punt, amor, totes les coses

perquè sabia que vindries, ara,

amb un escàndol de sonets i roses.

 

Amor i més amor i més encara,

i avemaries i vitralls i aloses,

i tots els blats novells de la tarara.

 

Vicent Andrés Estellés

"ÀNIMA IMMORTAL", POEMA

 

                                        El Molló de Miramar de les muntanyes de Carcaixent

           ÀNIMA IMMORTAL

 

    1

Si la vida no fa mal, el món és mentida,

però pot ser veritat un miracle,

prou bé ho saben els qui professen

una saviesa atenta a la bondat i l’encís.

Hi ha prodigis que tempten

la realitat fins a l’encantament

i la natura meravellada s’apresta

a saltironar amb l’imprevisible.

Són forces ocultes que reïxen

posant en obra un objecte del desig

que de primer semblava impossible

i s’ha tornat esperança complida.

És la gràcia que declara la seua arribada,

en un moment donat, per a anunciar-nos

l’aparició d’una nova bellesa.

 

2

No sempre són delicades les paraules

que el poeta fa i refà quan es capfica.

És estranya la puixança creadora

i a vegades cal ser prosaic perquè el poema

no desdiga de l’emoció que el commou.

Cada vers és una manera de copsar,

en l'espill interior on s'emmirallen

els paisatges coneguts,

un perquè mig perdut que espera delerós

una ressonant apel·lació.

La poesia és una visió esclaridora que fretura,

en la seua aspiració a abraçar l’univers,

del rapte d’una ànima que mai es cansa,

ni tan sols en els moments infaustos,

de buscar un déu que la faça immortal.