LA CIUTAT DELS SOLITARIS

He descobert la bellesa d’una ciutat

que ningú no canta, perquè és sorollosa

i els vianants, en creuar-se al carrer,

hi defugen tot contacte i coneixença.

És una ciutat ingrata, on fàcilment fracassa

la paraula franca i prospera la desraó,

mentre la impaciència triomfa sobre la mirada calma,

com una renúncia a escrutar façanes i teulades

per desvelar enigmes i amagatalls.

Moltes cròniques s’han escrit, però quantes més

restaran inèdites, car ningú no les compondrà

per falta de temps o de propòsit, i no ens farem

ressò de tantes històries minúscules, amerades

de la creença en un futur tan noble com desproveït

d’aquest desengany que ara mateix ens sotraga.

Per això dic que he descobert la bellesa

d’aquesta ciutat, on hi ha gent que encara

escriu noves cançons i se les calla.

I un dia voletejaran les melodies silenciades,

quan arribe el moment propici, l’hora exacta

en què esdevindrà inajornable el crit dels solitaris,

el gemec brutal dels qui, necessitant amor,

sortiran al carrer per exigir el seu dret

a estimar i ser estimats, sense el temor

que en un cantó recòndit o en una cruïlla fosca

algú els recorde que la ciutat no és per a ells,

que no són dignes les seues veus de cantar-la.  

DOS GRANS MÚSICS

FURTWÄNGLER I BEETHOVEN

A parer meu, el millor intèrpret de les simfonies de Beethoven, del qual hi ha constància discogràfica, és W. Furtwängler, un director alemany de la primera meitat del segle XX, que va portar la música beethoviana a uns extrems d’emoció difícilment superables. Als partidaris de la interpretació objectiva de la partitura, potser els farà una mica de nosa la llibertat que aquest gran director es pren quant al ritme, la intensitat i el tempo escollits. Tanmateix, jo pense que un compositor és igual que un poeta: una vegada escrits els versos, és el lector el que els fa seus i els interpreta lliurement. Beethoven no és una estàtua, ni la seua música una peça arqueològica que cal mantenir immutable al llarg del temps. La creativitat d’un intèrpret, unida a la bellesa de la partitura que ens ha deixat el compositor, es conjuminen per formar un moment d’emoció irrepetible. Per això pense que Beethoven necessitava Furtwängler, i que també Furtwängler freturava de Beethoven. Ambdós han sigut capaços de deixar per a la posteritat una música incendiària, que exacerba els sentiments i els transporta a móns que, sense aquesta col·laboració tan profunda, resultarien inabastables.

Hi ha una frase de Furtwängler que resumeix molt bé la seua filosofia interpretativa: “Jo no estic contra la tècnica, però em preocupa la gran divergència que hi ha entre el nostre saber tècnic i el que tenim sobre la part anímica de l’art. Si allí creiem ser titans i herois, ací som avui tan sols xiquets”.

ELMORE JAMES I LA SLIDE GUITAR

Un dels millors bluesmen de la història és el guitarrista i cantant Elmore James (27 de gener de 1918 – 24 de maig de 1963). És considerat el pare de la slide guitar, que és una tècnica de guitarra en la qual es toca una nota, i després es fa lliscar per les cordes un tub metàl·lic anellat al dit. Així es produeixen sons planyívols o xisclants, que li anaven molt bé a la seua manera de cantar directa i apassionada. Les seues interpretacions trameten una força i dramatisme difícils d’igualar. Escolteu “Dust My Broom”, “I Believe” o “The Sky Is Crying”, i rebreu una autèntica descàrrega d’energia que us ajudarà a acarar els problemes diaris amb més valor. És com si un ventada t’arrossegara cap a endavant, sense deixar-te parar. Això sols pot fer-ho l’art vertader. És una música bruta, no pas elegant, pertorbadora, no pas agradable, elemental, no pas sofisticada. Pura música popular, que va de dret cap al cor i es queda allí. Pura música.

LA FAMíLIA GRACIA BAMALA CREUA LA FRONTERA

Avui us penge una foto que sempre m’ha impressionat: ens mostra la família Gracia Bamala, naturals de Monzó (Osca), quan al gener de 1939 creuen la frontera francesa, fugint de l’avanç de les tropes franquistes. En un primer pla, s’hi troba Mariano Gracia, que va enviudar catorze mesos abans, com a conseqüència d’un bombardeig, que també va mutilar la seua filla, Alicia, que hi apareix agafada de la mà de son pare, amb una crossa, i darrere van els altres dos fills: el més menut, Amadeo, que també hi va restar mutilat i es recolza en una crossa més menuda, i el més major, Antonio.

En una carta, publicada al diari “El País” el dia 12 de gener de 2003, Amadeo Gracia diu, entre altres coses, el següent: Soy el niño que, apoyado en una muleta, aparece en el centro de la fotografía (bastante conocida, por cierto) que les adjunto. El único de todos los que en ella aparecen que queda con vida. Es mi familia. En primer término, mi padre, Mariano Gracia, visiblemente agotado y hundido, llevando de la mano a mi hermana Alicia con su muleta. Detrás, yo, el más pequeño, junto a mi hermano Antonio, único que resultó ileso del bombardeo efectuado por los fascistas sobre Monzón (Huesca) el 20-11-1937, a consecuencia del cual murió asimismo mi madre. Yo entonces no tenía todavía tres años (nací el 29-12-1934), y mi hermana seis. En la fotografía aparecemos, dos años después del bombardeo, entrando en Francia tras atravesar, supongo que en “carroza real”, los Pirineos. Mi padre murió año y medio más tarde, dejándonos solos en Francia. La vuelta a España fue otra odisea.

En morir son pare, els tres xiquets foren reclamats pels seus avis, i els orfes van ser repatriats, i arribaren a Monzó en tren, després d’un llarg viatge en vagons de fusta plens de paràsits, que sempre recordarien com a espantós. Antonio va començar a treballar amb els seus avis. I a Alicia i Amadeo els internaren en un hospici de l’Auxili Social d’Osca, d’on no van eixir fins que transcorregueren dotze anys terribles, l’any 1952. Amadeo recordava aquesta etapa com la pitjor de la seua vida; pitjor que la guerra, pitjor que la retirada i pitjor que l'exili.

DOS DISCURSOS MEMORABLES

Va ser el president dels Estats Units, Abraham Lincoln, el qui va abolir l’esclavitud mitjançant la Proclamació d’Emancipació en 1863 i la promoció de la Tretzena Esmena a la Constitució en 1865.

Diuen que el millor discurs de la història és el que va fer Lincoln en l’acte de consagració del Cementeri Nacional dels Soldats de Gettysburg, el 19 de novembre de 1863, on feia quatre mesos i mig havia tingut lloc una batalla feroç, en plena Guerra Civil Nord-americana.

En aquest discurs es concentra, en poques paraules, tot l’ideari d’aquest gran polític, que va veure molt clar que una nació no té futur sense llibertat i igualtat.

El seu contingut és el següent:

Fa huit dècades i set anys, els nostres pares van fer nàixer en aquest continent una nova nació, concebuda en la llibertat i consagrada al principi de què totes les persones són creades iguals.

Ara estem absorts en una gran guerra civil, que posa a prova si aquesta nació, o qualsevol altra nació així concebuda i així consagrada, pot perdurar durant molt de temps. Ens hem reunit en un gran camp de batalla d’aquesta guerra. Hem vingut a consagrar una part d’aquest camp com un lloc destinat a l’últim repòs d’aquells que donaren ací les seues vides, perquè aquesta nació poguera viure. És absolutament correcte i pertinent que fem tal cosa.

Però en un sentit més ample, no podem dedicar, no podem consagrar, no podem sacrificar aquest terreny. Els valents homes, vius i morts, que lluitaren ací l’han consagrat, molt per damunt del nostre pobre poder d’afegir o restar cap cosa. El món no advertirà a penes ni recordarà molt de temps el que diguem ací, però mai no podrà oblidar el que ells ací van fer. Som més aviat nosaltres, els vius, els qui hem de consagrar-nos ací a la tasca inacabada que aquells qui ací lluitaren van fer avançar tant i tan noblement. Som més aviat nosaltres els qui hem de consagrar-nos ací a la gran tasca que encara ens resta per fer: que d’aquests morts als qui honorem prenguem una devoció incrementada a la causa per la qual ells van donar fins a l’última mesura acaramullada de la devoció, que resolguem ací firmament que aquests morts no hauran mort en va; que aquesta nació, Déu mediant, tindrà un nou naixement de la llibertat; y que el govern del poble, pel poble, per al poble, no desapareixerà de la Terra.

Cent anys després, Martin Luther King Jr., el 28 d’agost de 1963, a les escales del Memorial a Lincoln (Washington), al final de la Marxa pel treball i la llibertat, va pronunciar un discurs inoblidable, que ha passat a la historia amb el títol de “Tinc un somni”.

Tot seguit, transcric la seua part més cèlebre:

A vosaltres, avui us dic, amics meus, que malgrat les dificultats i les frustracions d’aquest moment, jo encara tinc un somni. És un somni profundament arrelat en el somni americà.

Tinc el somni que un dia aquesta nació s’alçarà i experimentarà el veritable significat del seu credo: "Creiem que aquestes veritats són evidents per si mateixes: que tots els homes són creats iguals."

Tinc el somni que un dia, en els turons vermells de Geòrgia, els fills dels antics esclaus i els fills dels antics propietaris d’esclaus seran capaços d’asseure’s plegats a la taula de la germanor.

Tinc el somni que un dia, fins i tot l’estat de Mississipí, un estat desert, recremat per l’escalfor de la injustícia i l’opressió, es transformarà en un oasi de llibertat i justícia.

Tinc el somni que els meus quatre fills un dia viuran en una nació en què no seran jutjats pel color de la seva pell sinó per la naturalesa del seu caràcter.

Tinc un somni avui.

Tinc el somni que un dia l’estat d’Alabama, que ara té un governador que deixa caure dels seus llavis paraules d’interposició i d’invalidació, es transformarà en una situació en què els nens negres i les nenes negres podran agafar-se les mans amb nens blancs i nenes blanques i caminar junts com a germanes i germans.

Tinc un somni avui.

Tinc el somni que un dia cada vall serà enlairada, cada turó i cada muntanya seran aplanats, els llocs escarpats seran allisats, i els llocs tortuosos seran adreçats, i es manifestarà la glòria del Senyor, i tota carn ho podrà veure.

I és que, encara que havien passat cent anys entre ambdós discursos, la població negra era encara greument discriminada.

Sense anar més lluny, el 4 de setembre de 1957, Elizabeth Eckford i altres vuit estudiants afroamericans van intentar entrar al Little Rock Central High School, reservat per a alumnes blancs, raó per la qual van ser detinguts per la Guàrdia Nacional d’Arkansas. La fotografia d’Elizabeth Eckford intentant entrar al dit centre, mentre una gentada enfurida la insulta, ha passat a formar part de la història universal de la infàmia, però també és un exemple enlluernador d’afirmació de la pròpia identitat i un cant bellíssim a la dignitat humana.

Tommie Smith i John Carlos, dos atletes nord-americans, van continuar entonant el mateix cant, als Jocs Olímpics de Mèxic de 1968, en la cerimònia de lliurament de medalles de la prova de 200 metres llisos, quan ambdós van acotar el cap i alçar el puny en alt amb un guant negre mentre sonava l’himne del seu país com símbol del moviment del Black Power i en protesta per les tensions racials que es vivien als Estats Units.

MONÒLEG SOBRE LA REALITAT I LA FICCIÓ

Els monòlegs estan molt bé. Tan sols tenen un problema: que sols una persona parla i totes les altres l’escolten. Em pregunte jo què passaria si invertírem els termes i  fóreu tots vosaltres els qui parlàreu i jo em quedara ací quiet escoltant-vos. De segur que seria més divertit. Almenys per a mi, que m'estalviaria el risc de fer el ridícul en públic. Però això ja no seria pròpiament un monòleg, ni tampoc un diàleg. Seria una altra cosa, possiblement un guirigall, i no per culpa vostra si no perquè faltaria un director d'orquestra que donara tant les entrades com les eixides, i marcara el temps i el compàs de les distintes intervencions. Amb aquesta ajuda i l’esforç de tots vosaltres, de segur que seríeu capaços de fer una obra d'art.

I és que tota obra d'art necessita d'una preparació prèvia, d'un treball important, per bé que de vegades ens escoltem dir a nosaltres mateixos: “Això, jo també ho sé fer!”. I és que hi ha obres artístiques que no sabem per on agafar-les. Sense anar més lluny, l'altre dia vaig visitar un museu d'art contemporani, intrigat per un quadre que s'anunciava amb un títol ben enigmàtic: “L'abús del punt”. He de reconéixer que em vaig quedar una mica decebut en contemplar-lo, puix que m'havia imaginat un quadre on milers de punts s'agruparien de moltes maneres, per formar diverses figures geomètriques. Sóc tan ximple que, quan em parlen d'un abús del punt, pense tot seguit que m'he de trobar amb una enormitat de punts, perquè tot abús és un excés d’alguna cosa. La realitat, però, va ser ben diferent, i amb sorpresa vaig comprovar que “L'abús del punt” es limitava a un sol punt al centre de la tela. Vés tu a saber per què el pintor no li va posar un títol més convenient a la seua obra. Ja posats, bé hauria pogut anomenar el quadre “L’abús del blanc”, perquè us assegure que en aquell quadre el blanc de la tela lluïa cosa fina. Dos metres quadrats de blanc i a penes un minúscul esguit de color negre situat, això sí, en un lloc estratègic.

L'art contemporani té aquestes coses, que has de posar molta imaginació de la teua part per interpretar correctament allò que l'artista ens ha volgut dir. Per això, un amic meu que no li agrada calfar-se el cap, diu que sols li agrada la pintura realista, és a dir, aquella que sembla una còpia de la realitat. Però crec que està molt equivocat. No seré jo qui m'estiga d'admirar “El cavaller de la mà al pit”, però feu-ne la prova i voreu com no hi ha per a tant: poseu-vos davant d'un espill, ben seriosos, amb un posat de profund respecte, i feu perquè el vostre rostre desprenga l'espiritualitat que exhala el personatge retractat per El Greco. Prompte s'adonareu que és impossible imitar-la, perquè és d'un altre món. Per tant, domina la ficció sobre la realitat, encara que la pintura siga figurativa i suposadament objectiva.

En el cinema passa igual. Et trobes davant de la típica escena d'amor. Ja sabeu, en el moment crític que ella li diu a la seua parella que abans de gitar-se necessita anar al bany, i ell li contesta: “D’acord, però dóna’t pressa, amor meu”. Tot és molt natural, més real impossible. L'amant espera impacient que la seua estimada torne per ficar-se al llit. Ella s'ho agafa amb més calma i tanca la porta del bany. Passen uns quants segons que es fan eterns, i quan la dona surt del bany t'adones que ningú ha estirat la cadena del wàter. Això és realisme? De segur que a cap de nosaltres no ens passa així: tota entrada al bany en la vida real va seguida normalment d'una estirada de cadena, per molt romàntica que siga la situació.

I què dir-vos de la literatura? M'agrada llegir, però tinc molta cura de no posar a la pràctica allò que em conten, puix que ja he tingut més d'una experiència força desagradable. Així, fa molts anys vaig llegir la història d'un escrivent molt singular, que quan el director li manava fer alguna cosa es limitava a contestar-li, amb cara d'innocent: “Preferiria no fer-ho”. Fixeu-vos bé amb el detall: no li deia que no volia fer-ho, si no que “preferiria no fer-ho”. Davant d'aquesta resposta, el director es quedava tot desconcertat i no sabia què fer, perquè realment l'escrivent no s'havia negat obertament a fer la feina. Per tant, el deixava continuar en el treball.

Ja us he dit abans que sóc ben ximple, i quan tenia vint anys encara ho era més. Per això, quan vaig trobar la meua primera feina, em pensava que tots els capitostos eren persones plenes de bondat i comprensives amb les debilitats dels seus empleats. Així que jo, un dia que havia dormit malament, em vaig decidir a imitar l'escrivent del conte, que no feia molt havia llegit. Ho recorde perfectament: el cap del departament tenia molta pressa d’acabar un informe i em va demanar que l’ajudara a enllestir-lo. Com que aquell matí no em trobava bé, em va nàixer de l'ànima dir-li amb tota la candor del món: “Preferiria no fer-ho”. No cal que us diga la cara que em va posar en sentir aquestes paraules. No obstant això, em va donar una segona oportunitat, i una mica nerviós em va tornar a demanar ajuda. Novament li vaig dir, sense perdre la serenitat, molt dolçament: “Preferiria no fer-ho”. Fins ací va arribar l’experiment, perquè el director tot indignat em va fer fora sense perdre ni un minut més i em va enviar la liquidació per correu amb avís de recepció.

Amb tot, seguisc pensant que la història de l'escrivent és apassionant. Però farem bé de no confondre mai la realitat amb la ficció, per bé que de vegades ens agradaria que aquesta fóra real, i que tots els capitostos tingueren tanta consideració amb nosaltres com aquell que li va pertocar, sortosament, a aquell escrivent del conte.

SOBRE L'ENVEJA (INSANA)

Deia Schopenhauer que "l'enveja en els hòmens mostra quant desgraciats se senten, i la seua constant atenció al que fan o deixen de fer els altres, mostra quant s'avorrixen". Quanta saviesa hi ha en aquesta frase! Tractaré d'analitzar-la, fent una referència separada a cadascuna de les seues dues proposicions.

En primer lloc, ens parla el filòsof romàntic alemany de l'enveja com una forma d'exteriorització de la malaurança existencial. Aquesta exteriorització jo crec que funciona de dues maneres diferents. D'una banda, podem contemplar l'enveja como un fruit del mateix sentiment de desgràcia. Hi ha persones que se senten tan malament que en veure l'alegria dels altres experimenten un fort ressentiment que esdevé enveja quan es tradueix en odi cap a qui té allò que cobeja l'envejós. D'una altra banda, hi ha una forma d'enveja que no és l'efecte sinó la causa de la desgràcia. Aquesta manifestació de l'enveja és encara més dolorosa, si cap, perquè la pateix aquell qui està en possessió de les condicions necessàries per a ser feliç, però no pot ser-ho perquè l'enveja li ho prohibeix. L'experimentació científica ha demostrat que el sentiment de recompensa s’activa no només pel fet de rebre un guany, sinó que ho fa amb molta més intensitat quan comparem aquest guany amb el dels altres. Per al cervell és molt important saber on som en relació amb els altres, per això li interessen més els valors relatius que els absoluts. Dit d’una altra manera, el sentiment de recompensa és superior si en tenim més, d’alguna cosa, que els altres, malgrat que tots en tinguem ben poc, que quan en tenim molt però hi ha qui en té encara més. No hi ha ací, per tant, una desgràcia original que dona lloc a l'enveja, sinó que de manera irracional la persona envejosa experimenta una insatisfacció permanent, malgrat no estar abandonada per la deessa Fortuna, que la rega de dons, però ella mai no en té prou perquè sempre en veu un altre que li sembla més afavorit. Per explicar aquest comportament, Schopenhauer sostenia que els éssers humans estan posseïts per una voluntat insadollable, que mai no es troba satisfeta, ja que sempre en vol més. És com una maledicció divina que pesa sobre la condició humana.

Ara bé, a més de l'enveja, en la frase transcrita de bon principi, Schopenhauer ens parla d'un altre sentiment pròxim a l'enveja, que és l'avorriment. Aquest naix d'un buit existencial que ens porta a adreçar l'atenció de manera obsessiva i permanent envers les altres persones, per tal de criticar-les continuament i proferir contra elles tota mena de comentaris injustos i judicis gratuïts.

Tant en l'envejós com en el maldient per ensopiment crònic hi ha altes dosis de menyspreu cap als altres, però mentre que en l'enveja es desitja posseir el que té un altre, en aquell qui fustiga el proïsme per desfici pot ser que només hi haja ganes d'omplir el temps sense parar esment en el mal que fa. El neguit de l'envejós naix d'una insatisfacció existencial, mentre que el desassossec dels avorrits prou sovint es deu a la incapacitat de dedicar el temps a fer coses més profitoses que malparlar dels altres.

ESPERANT

Abans d’anar-te’n,

ja t’esperava,

perquè t’endevinava lluny

quan mirava els teus ulls.

I un dia fugires de mi,

sense que t’importara

el meu dolor,

però jo seguia esperant-te.

Mai vaig renunciar a tu,

ni tan sols quan vaig saber

que renegaves de mi

amb la teua absència obstinada.

I encara t’espere,

després de la teua tornada,

per totes les paraules que et diria

i ja no tindrien sentit.

Has esdevingut

un presència estranya,

perduda entre els matolls

del meu jardí secret.

I jo no puc trobar-te,

si tu no véns a mi,

amb el silenci encantat

que vaig teixir recordant-te.