Avui la pluja,
discretament, s’ha presentat
i li hem donat
la benvinguda, car feia temps
que no ens
acompanyava.
Cada vegada
estem més sols, les estrelles
s’amaguen
darrere d’una claror falsa,
tot esdevé una
cruel representació
on cadascú fa i
diu el que pot,
i quasi sempre erra.
Quan pertoque
deixar caure el teló,
potser la pluja
també vindrà a visitar-nos,
perquè hem sabut
estimar la vida
i patir els
embats dels dies més aspres,
el decandiment de les hores
que no perdonen
la nostra debilitat i se’n fugen
lentament, amb
traïdoria, sabedores
que la jugada és feta i seua és la
victòria.
Però res no serà
igual després de nosaltres,
encara que ningú
no ens recorde:
algunes cases
restaran buides, fins i tot
es perdran unes
quantes paraules i s’apagarà
la llum que
irradiaven els nostres ulls quan miraven
el cel encapotat
del capvespre abans de la pluja,
d’aquesta pluja
que ja no serà la mateixa
quan siguen
altres veus les que la canten.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada