Darrere de les finestres la tardor dibuixa
un paisatge que es nega a ser compartit.
Tot invita a una perdurable solitud.
Si bé ho penses, resulta plàcid
romandre a recer de tanta inútil passió,
oblidar-te del món i que el món t'oblide,
fer de la fugida l'única esperança.
Passen les hores i quan era més fàcil creure
que res no podia canviar, de sobte, t'adones
que el dia comença a enfosquir. Quina claredat,
doncs, hi havia? Quin fulgor s'ha apagat?
I dubtes de les teues percepcions,
i penses o creus d'una manera vaga
que demà seràs capaç de retindre la llum.
Que bonic! És el quadre d'algun expressionista, o d'algun romàntic? Disculpa el meu analfabetisme pictòric. No sé per què, aquesta atmosfera, i aquest to decadent del poema, m'ha recordat els poetes romàntics alemanys. Disculpa l'atreviment, eh?
ResponEliminaEn efecte, el quadre és d'un pintor romàntic: l'anglés Turner. Les seues atmosferes vaporoses són inigualables i el converteixen en un clar precursor de l'expressionisme abstracte. No anaves, per tant, mal encaminada en les teus reflexions. Fa unes setmanes vaig dedicar una entrada a la pintura romàntica, que m'encanta. El gran pintor romàntic alemany és Friedrich. El quadre elegit per al poema capta molt bé eixe moment del dia en què la llum se'n va d'esquitllentes, com si no passara res, i ja s'endevina que tot el paisatge encara il·luminat restarà a les fosques.
Elimina