He vingut a visitar-te,
o millor dit a
recordar-te,
encara que mai no t’he oblidat.
Compartírem tantes
coses,
al llarg de tants anys,
que el meu cor
es va amerar per sempre
del teu dolor,
i també –per què no?– de la teua esperança.
Jo vaig descobrir la
tristesa mirant-te als ulls,
i això no s’oblida. La
tristesa que guardaves
per a tu sol, com qui
guarda un secret.
El secret més amarg.
Quan es tenen disset
anys, els cossos
es mouen per pura set de
llum. Aleshores
no és just haver
d’aprendre a maleir la solitud.
No és temps encara. Però
tu aprengueres
ben prompte que la vida
no és justa,
i això no es perdona.
¿Què nega la mort
quan la vida ens
humilia?
Potser la vida
és sols un presagi
que la mort confirma.
He vingut a visitar-te,
o millor dit a recordar-te,
encara que mai no t’he oblidat.
Després de conviure tant
de temps
amb la teua absència, un
gran dubte
encara em sotraga.
Necessite saber què he
de fer
amb el dolor que
m’encomanares.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada