A Pura Giner i Gonzalo Pérez
Hui he anat amb el pare al poliesportiu. No sap què fer per tal de destacar
en algun esport. L’estiu passat es va comprar una bicicleta, i ja la té
avorrida perquè sempre se’l deixen arrere els seus companys de pedaleig. Ara
diu que no ha nascut per a competir, que sols pretén passar una estona
agradable. Prou sé que això no ho diu de veritat, perquè li encanta guanyar i
té una manera de perdre d’allò més dolenta.
Així que, de colp i barrada, m’ha dit:
–Joan,
vens al poliesportiu? M’agradaria que m’hi acompanyares.
–Què vols de mi, pare?
–He quedat amb l’oncle Carles per a jugar al tenis.
–No sabia que t’havies fet tenista. Creus que seràs capaç de superar-lo? Fa
molt de temps que li pega a la raqueta.
–La meua victòria és segura, fill meu, sempre que el gambirot del teu oncle
no em faça trampes. Per això et pregue que arbitres el partit.
–No serà millor que tracteu d’apanyar-vos a soles?
–Impossible! Sense un jutge imparcial, acabarem discutint. El germà de ta
mare és un embolicador de mena.
I així ha sigut com, sense ganes, m’he vist en el compromís d’oficiar un
partit de tenis ben poc amistós. Encara que he objectat reiteradament la meua
inexperiència com a àrbitre, el pare m’ha insistit:
–Sé que tu ho faràs bé. A més a més, si tens algun dubte, ens ho dius i
repetirem la jugada.
Què hauria fet un altre en el meu lloc? El pare m’ha dit que soc un xicot
responsable, que es refia de mi, que em considera el seu millor amic. En fi,
tantes i tantes lloances i imprecacions, que no hi ha hagut manera de rebutjar
el càrrec, i l’he acceptat.
Malauradament no he tardat a penedir-me d’aquesta decisió, perquè estava
escrit que qualsevol esforç per a crear un ambient de companyonia entre tots
dos adversaris fracassaria. Anant al poliesportiu, l’oncle Carles ja s’ha
encarregat de calfar l’orella a mon pare: que si l’altre dia va jugar tres
partits seguits i els va guanyar en una correguda, que si té en el seu despatx
més de deu trofeus, que si sempre s’alça a les sis del matí i corre una hora
pel parc per a mantindre’s en forma. No cal dir-vos com se li ha assentat el
passeig al meu progenitor, que no ha parat de remugar paraules grolleres alhora
que es gratava nerviós ara un muscle ara una galta.
No ha calgut que transcorregueren molts minuts de partit perquè es fera
palesa la desigualtat existent entre els dos contrincants. L’oncle colpejava
les pilotes amb tanta força que les feia brunyir, a més de col·locar-les tan bé
que obligava el meu pare a córrer d’una banda a l’altra de la pista, i així i
tot no arribava a tornar-les ni a guanyar cap joc.
Quan estaven acabant el primer set, s’ha produït la jugada dissortada que
ha posat el punt final al partit: el pare ha restat una pilota complicada, però
ho ha fet molt fluix, a causa del seu esgotament, és a dir, que la pilota ha
arribat al contrari en perfectes condicions de ser tornada amb un colp de gran
potència.
–Agarra-la si pots! –el meu oncle ornava els seus revessos més contundents,
amb expressions així de sornegueres.
La pilota ha eixit disparada a més de cent quilòmetres per hora, i en
qüestió de mil·lèsimes de segon ha impactat brutalment contra el nas del meu
atorrollat pare, que no ha tingut temps de reaccionar per a evitar el colp i ha
caigut a terra mig inconscient, mentre li rajava del nas un doll de sang i
s’escapaven de la seua boca incongruències d’aquest tipus:
–L’he tornada! He guanyat el partit! La copa és meua!
Per un moment, he pensat que s’havia tornat boig. A pesar de la forta
contusió que acabava de rebre, encara li sobraven les forces per a posar-se
dret i fer uns quants bots d’alegria celebrant la seua victòria imaginària. De
sobte, en fixar-se que tenia la samarreta bruta de sang, ha tornat a la
realitat demanant-nos ajuda.
En assabentar-se la mare del desgavell, s’ha enfadat amb el germà:
–Mira que t’he dit voltes que no competisques amb ell, que el deixes estar
en pau!
–Ho sent, Anna. Ha sigut un cas de mala sort.
–De mala sort res, que t’has emprat a fons. De miracle no s’ha engolit la
pilota, de tan forta com devia anar.
El ferit s’ha deixat caure en el sofà una estona, sense parlar, aplicant-se
gel en el nas unflat. Feia llàstima de veure’l, més per la humiliació infligida
que no pel dolor físic causat per la pilotada.
Cal dir que, en tot moment, el gat domèstic ha estat atent al desgavell de
les nostres anades i tornades per la casa, sobretot les de mon pare, que
prompte ha recuperat el seu tarannà optimista:
–Carles, el partit no ha fet més que començar. Demà mateix el continuarem i
millor serà que et prepares bé.
La mare s’ha posat les mans al cap, en sentir aquestes paraules, i ha
protestat:
–Que no has acabat hui prou coent? Digues que no, que per a quedar-te
satisfet necessites ració doble!
–Ha sigut un accident desgraciat, que m’ha sobrevingut just quan millor
estava jugant. Veritat, Joan?
En dir això, m’ha picat l’ullet demanant la meua
complicitat.
–Potser al pare li vindrà bé rescabalar-se de les penes de hui. Al cap i a
la fi, és difícil que li peguen una altra pilotada al mateix lloc.
He declarat, satisfet d’haver-me inventat un argument tan redó en qüestió
de segons.
La mare ha deixat caure els braços en senyal d’impotència, i s’ha fet
fonedissa.
Ara són les deu de la nit, i mon pare ronca plàcidament. Aquesta nit no
tenia ganes de sopar i s’ha ficat al llit prompte. Sé que demà pensa vendre
cara la seua derrota. Com m’agradaria que les seues fantasies es feren
realitat. El conec bé i sé que és capaç de fer qualsevol disbarat si perd.
Recorde el que m’ha dit, abans d’anar-se’n a dormir:
–Joan, m’agradaria que arbitrares demà també. I no patisques per mi, que la
victòria serà meua. Ell tan sols sap fer servir la força bruta; la meua tècnica
és superior.
El gat, que era a la meua habitació en aquell moment, no ha pogut evitar un
«mèuuu!» campanut, i el pare, en sentir-lo, se n’ha anat tot ofés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada