divendres, 24 de juliol de 2020

NOTES (BREUS) SOBRE EL CONTE

Rafa Gomar, gran contista valencià

La brevetat, en la literatura, té una finalitat important: aconseguir que el lector puga començar i acabar el text sense interrupcions, perquè sols així es produirà plenament el resultat pretés per l’escriptor. A parer de POE, “si una obra literària és massa llarga per a ser llegida d’una tirada, serà millor resignar-se a perdre l’importantíssim efecte que es deriva de la unitat d’impressió”. En prosa, la forma breu per excel·lència és el conte. Per a CORTÁZAR, la força d’un relat depén de la seua intensitat com a esdeveniment pur, és a dir, que tot comentari a l’esdeveniment en si ha de ser radicalment suprimit.
Cal destacar que el laconisme, a més d’afectar el nombre de pàgines del conte, condiciona la seua essència. Per tant, el conte haurà de ser curt no accidentalment, sinó d’una manera substancial, i això obliga el narrador a posar un conjunt de tècniques discursives al servei de la parquedat. El contista és un escriptor gasiu: sols li interessa dir allò que siga estrictament imprescindible, i a tal fi depura molt els seus textos i evita tota classe de descripcions i diàlegs superflus. En definitiva, no busca tant acurtar una narració que inicialment havia sigut pensada per a ser més llarga, com concebre-la de manera que càpia completa en unes poques pàgines, i que així assolisca la màxima potència expressiva. Per tant, la brevetat té dos vessants: un, quantitatiu, que procura la unitat d’efecte; un altre, qualitatiu, que persegueix la intensitat de l’experiència lectora.
Les anteriors consideracions evidencien que el contista s’ha de valdre de diversos recursos narratius, a fi de transformar els seus relats en màquines literàries de crear interés, com diria el gran escriptor argentí adés anomenat. Tot seguit tractaré de resumir-ne alguns:
1a. El plantejament d’un misteri
La idea de misteri va associada congènitament a la narrativa breu, tal com passa també amb la poesia. Segons PIGLIA, “el conte és un relat que porta dins un relat secret. No es tracta d’un significat ocult que depén de la interpretació: el misteri no és cap altra cosa que una història que es conta d’una manera enigmàtica”. És clar que alguns autors no compartiran aquest punt de vista, ja que potser preferiran en bé de la claredat ser més explícits. En tal cas, però, serà ben fàcil trair el mandat de la concisió, perquè no tot el que passa mereix ser contat: la imaginació del lector és sàvia i ha de jugar un paper principal en les formes breus. Saber portar-la per la via dreta és responsabilitat del contista. A vegades, el misteri no gira entorn d’un enigma sinó d’una emoció. Com ara, CARVER és savi creant climes emocionals suggeridors de conflictes, que així es presenten d’una manera encoberta. Per a descobrir el que oculta el relat, el lector haurà de ser capaç de “sentir” en la direcció adequada, ja que aquesta ha sigut l’opció elegida per l’escriptor perquè siga més efectiva la seua narració. En canvi, BORGES, és un mestre emprant la tècnica de l’al·lusió, que permet establir relacions misterioses sense necessitat d’esplaiar-se. I és que l’enigma, l’emoció, l’al·lusió es presenten exemptes d’explicacions i, per tant, permeten estalviar pàgines sobreres. Podríem dir que es perd en extensió el que es guanya en intensitat.
2a. La necessària precisió
En la narrativa breu, les històries han de ser dosificades amb una precisió mil·limètrica. Així, els millors contes són aquells que giren al voltant d’una idea central sense desenvolupar-la, perquè la tensió del relat es conserva millor a força de callar i suggerir. Per tant, donada la concentració buscada pel contista, és més interessant l’anècdota que resumeix la història, que no la història mateixa amb tots els seus detalls i desviacions. El contista ha de ser un mestre escrivint sòbriament narracions complexes. CALDERS posa l’accent en la diferència de plantejament que hi ha darrere de la desigual extensió de la novel·la i el conte: “A mi el conte m’atreu molt perquè és el gènere que em permet més llibertat de tots els gèneres literaris. Una novel·la almenys ve condicionada per l’extensió. Jo he llegit moltes definicions del que és la novel·la; no n’hi ha cap que et doni una fórmula per fixar-la bé. Gairebé diria que és una novel·la quan una història ocupa un nombre de pàgines o de folis determinats; en canvi, el conte no. Quan has explicat el que vols explicar, pot ser que tingui quatre ratlles o que tingui quinze folis, però es nota immediatament si sobrepasses el que vols explicar per farcir-ho, o no hi arribes. En canvi, a la novel·la això queda més deixatat”.
3a. La idea de joc
Destaca TXÉKHOV que “és preferible no descriure l’estat emotiu dels teus personatges: cal intentar fer-lo evident per les seues accions”. Ací ens trobem davant de tota una declaració de principis: l’escriptor no ha de dir-ho tot; és millor que busque la complicitat del lector, el qual a partir de les seues pròpies experiències omplirà de sentit el text escrit, i d’aquesta manera el farà seu. És com si el contista convidara el lector a un joc d’endevinar. MARTÍ I POL, referint-se a la poesia, apunta el paper que li pertoca al lector en la creació poètica, que és perfectament traslladable al lector de contes: “Jo sempre he pensat que un poema, de fet, no està ben acabat fins que algú l’ha llegit i li ha donat una dimensió que, l’escriptor sol, no és capaç de donar-li”.
4a. L’exigència d’unitat: la línia vertical
El conte ha d’estar presidit pel principi d’unitat. Tots els elements que el conformen pretenen una finalitat única. En la novel·la, cap la fragmentació perquè l’escriptor pot eixamplar-se el que vulga. La dispersió, per contra, no és possible en la narrativa curta. Assenyala CORTÁZAR que, en tot gran conte, és difícil trobar elements gratuïts o merament decoratius: “El contista sap que no ha de procedir acumulativament, que no té per aliat el temps; el seu únic recurs és treballar en profunditat, verticalment, bé cap amunt bé cap avall de l’espai literari. I això, que dit d’aquesta manera sembla una metàfora, expressa el més essencial del conte”.
5a. La sorpresa limitada
L’exigència d’unitat comporta que, en el conte, el principi i el final han de contindre’s mútuament. Per tant, la possible sorpresa final no ha de sobrepassar aquest límit. El desenllaç ha d’integrar-se en la resta de la narració amb tota naturalitat. Sobre aquest particular, són força eloqüents les paraules de BORGES, quan declara: “He renunciat a les sorpreses d’un estil barroc; també a les que volen oferir un final imprevist. Fet i fet, he preferit la preparació d’una expectativa a la d’una sorpresa acabada.” I és que un final inesperat deslligat de la resta del relat, sembla una solució fàcil i tramposa, és a dir, poc literària, que minva la intensitat desitjada.

2 comentaris:

  1. Sembla que és difícil trobar una unanimitat de criteris per definir el conte o el relat curt. De fet, tal com dius, cadascú dels autors té les seues pròpies matisacions a fer, segons les seues preferències a l'hora de plantejar i resoldre els relats. I igual passarà en la novel·la, supose.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo done la meua visió totalment subjectiva. Soc conscient que cadascú pot tindre la seua idea sobre el que és el conte.

      Suprimeix