VERÍ

És fàcil parlar de dignitat si tenim la butxaca plena i un futur sense privacions assegurat. Ara bé, quan ens trobem en situació de dependència econòmica o de falta de diners, tan sols desitgem poder gitar-nos a dormir amb una certa confiança que l’endemà serem capaços de satisfer les nostres necessitats bàsiques. I el meu cas era aquest. Em vaig quedar sense treball quinze anys després de casat, i era gràcies a l’ocupació de la meua dona, en una oficina bancària, que podia sobreviure sense veure’m obligat a acomplir unes tasques que no s’avenien amb el meu ofici i grau de preparació.

Durant un temps, la meua esposa i jo mantinguérem una relació tibant però correcta, que a poc a poc es va anar degradant, a mesura que passaven els dies i es feia evident la meua incapacitat de portar un jornal digne a casa. La vida és així: els matrimonis més sòlids poden enfonsar-se, si unes circumstàncies imprevistes obliguen a rebaixar el nivell de vida de la parella. Tard o d’hora, el responsable del declivi serà acusat expressament o tàcita de balafiador de recursos econòmics, si no de nul·litat absoluta. I aquest era el meu cas.

Quan la meua dona, més contenta que unes pasqües, va portar aquella mixa a casa, no intuïa el calvari que patiria per la seua culpa. Em va encomanar que tinguera cura de l’animal, durant el temps en què ella se n’absentava per raons laborals. He de dir que em vaig esforçar perquè la cadella estiguera ben alimentada i no li faltara de res. Fins i tot li donava amor, molt d’amor, i ella em corresponia de la manera més desdenyosa.

En entrar la seua ama per la porta, la desagraïda corria cap a ella i s’oblidava de mi. Diuen que alguns animals domèstics identifiquen la persona que ostenta la jerarquia més alta en una casa. I aquella gateta, amb la seua manera d’actuar, demostrava saber perfectament qui portava la veu cantant en el meu matrimoni.

Amb tot, la nova situació m’agradava, ja que aquella tasca de cuidador em permetia exercir una funció decorosa que, a la llarga, potser mereixeria l’aprovació de la meua parella; tot i que, de moment, m’amagava amb prudència qualsevol senyal de reconeixement.

He de confessar que el meu esforç va resultar inútil, i la nostra relació no va experimentar mai cap millora concreta. Ben al contrari, va empitjorar. Un dia, de sobte, ella em va indicar amablement que jo no fera servir el bany gran, a fi de destinar-lo en exclusiva a ús seu i de la gata, i vaig haver de conformar-me amb el servei diminut situat al corredor de l’entrada.

En una altra ocasió va decretar que dormírem en cambres separades, ja que estava farta de sentir-me roncar i necessitava descansar plàcidament, amb la sola companyia de la seua marruixa.

Resulta humanament comprensible que unes mesures tan poc amistoses em feren odiar l’element que provocava la meua desgràcia, perquè jo havia esdevingut un zero a l’esquerra en la meua pròpia llar. Per això no em penedisc de la meua conducta tan dolenta, tot i que ha sigut la causa del meu internament en aquest centre de salut mental. Em considere una bona persona, i va ser la força de les circumstàncies la que em va obligar a executar una acció tan horrible. Tothom té una paciència limitada, a partir de la qual deixa de ser qui és i esdevé una altra persona ben distinta. I aquest va ser el meu cas.

És cert que vaig enverinar la maleïda felina. No ho negaré, ni davant meu ni de ningú, perquè sempre he sigut una persona sincera. I és encara més cert que em va acontentar força sentir cridar la meua dona d’una manera tan esbalaïda, en descobrir la seua benvolguda mascota erta i unflada al bell mig del saló. Mai ho negaré. Perquè n’hi ha, de mentiders, però aquest no és el meu cas.

Allò que no puc negar ni afirmar perquè senzillament no ho entenc, és el que va passar després. Es tracta d’un misteri que em trastoca i per això els metges volen llevar-me’l del cap. I és que la mateixa nit de liquidar la gata, la meua capritxosa cònjuge va considerar oportú que tornàrem a dormir junts. No amagaré que el seu canvi d’opinió em va omplir de satisfacció, perquè ratificava l’encert d’haver-me llevat de damunt aquella peluda malcriada.

Quan érem ambdós dins de l’habitació, va començar a despullar-se lentament, inventant moviments i positures increïbles que barrejaven sensualitat i ferotgia. Mentre això feia, ella tenia cura d’ocultar-me el rostre, com si es tractara d’un joc divertit.

De sobte es va llançar damunt de mi, clavant-me les fines ungles. El dolor de les ferides m’arribava barrejat amb un plaer desbordant, i hauria volgut seguir així fins a l’acabament de la nit. Tot i que allò no semblava amor, era el que sempre havia buscat: incontinència, passió, desenfrenament.

No sé com hauria acabat si, entre tants besos i arraps, no m’haguera apercebut d’aquella mirada bestial que relluïa plena de maldat i ressentiment.

Els ulls de la meua esposa eren iguals que els de la gata morta, això sí que ho recorde bé. De miracle vaig aconseguir deslliurar-me de la seua abraçada fatal. I no vaig parar de córrer fins que els municipals em van detindre, perquè anava nu pel carrer i plovia.