“Destacava també per ser un home d’un elevat esperit pietós".
Vicent Sanxis
Per ser tan escrupolós en el compliment de la llei, la seua dona i els amics de més confiança solien fer-li aquest retret: “No te’n passes, Pasqualet, que això no ho fa ningú”. Tothom pronunciava el seu nom en diminutiu, perquè a penes alçava del terra un metre i mig, tot i que era bastant fornit de corpenta.
Pasqualet era el propietari de la tenda de comestibles més
rendible del poble. A més de la qualitat del gènere, que era excel·lent, tenia
una gràcia especial per a despatxar els clients, i això ajudava molt a
incrementar les vendes:
– Bon dia!, senyora Rosa, ja està millor del genoll?
–preguntava ell tot atent.
– Sí, Pasqualet, el genoll ja el tinc bé, gràcies a Déu;
ara és l’esquena que em fa veure les estrelles. El dolor canvia de lloc, però
no se’n va mai del tot –contestava la senyora Rosa, amb un posat resignat.
– De segur que quan vinga el bon temps es trobarà millor.
I després la servia amb maneres aprimorades.
Tenia el do de preguntar als seus clients per aquells
temes que els resultaven particularment importants. Per exemple, al senyor
Parra, que era militar retirat, l’interrogava sobre una possible millora de les
pensions, a fi que poguera parlar de tota una vida de serveis a la pàtria, i de
la manca de reconeixement que això mereixia als governants. I davant la senyora
Maria, que era mare orgullosa d’un músic de l’orquestra de la capital,
s’interessava per alguna qüestió atinent al seu fill, perquè la bona dona
s’ufanejara de les últimes fetes del primogènit. Així feia amb tots, a cadascú li
preguntava segons les seues necessitats.
La comptabilitat del seu negoci era transparent, en
reflectir fidelment tots els ingressos i totes les despeses. Pagava a la
hisenda estatal, autonòmica i local tot el que li pertocava. Aquesta
circumstància afavoria la competència deslleial dels altres tenders del poble,
que no eren tan remirats en els assumptes fiscals, però no li importava gens el
que feren els altres. Ell sempre actuava d’acord amb el que la seua consciència
li demanava, i no necessitava fixar-se en ningú. Els dos empleats que tenia al
seu servei cobraven tots els mesos, amb estricta puntualitat, el que era de
llei i un poc més, i cotitzava per ells a la seguretat social tal com era
menester.
Era un marit i un pare exemplars, capaç de fer tot el que
fóra necessari perquè la seua muller i els seus fills l’estimaren. No exigia
dels seus per damunt d’allò que podien donar de si, i respectava les opinions
de tots ells, malgrat que algunes no les poguera compartir.
Quan es va haver de partir alguna herència amb els seus
germans o altres familiars, mai no va tenir problemes, just al contrari del que
sol passar, perquè ell sempre estava predisposat a l’avinença. Era d’aquelles
persones amb les quals és impossible barallar-se, perquè el seu tarannà
conciliador defugia sistemàticament tot tipus de confrontament.
Si al poble es declarava un incendi forestal o es produïa
algun desbordament del riu, era el primer a presentar-se a l’ajuntament per
oferir la seua col·laboració; i –donat el cas– no li importava avançar tot el
gènere que hi haguera al seu magatzem, a fi de facilitar queviures als
damnificats.
No es va estar mai de demostrar la seua generositat a
l’amic que li demanava ajuda, bestraent-li els diners que necessitava per a
eixir d’un mal moment econòmic, sense fer cabal de quan podria tornar-li’ls.
Tot això ho feia amb una naturalitat que no semblava
d’aquest món. Si algú li haguera preguntat per què actuava així, no hauria
sabut contestar; per a ell ser just o ser generós no necessitava cap
explicació.
Un home tan recte
com Pasqualet sols exigia dels altres que respectaren la seua manera de ser,
que no es ficaren en la seua vida. Mentre el govern i l’ajuntament, els
familiars i els amics, els clients i els proveïdors, els veïns i tots els
altres, no infringiren aquesta exigència mínima, tot aniria bé, i de fet així
va ocórrer durant molt de temps. Caldria veure quina fóra la seua reacció quan
algú franquejara aquesta línia divisòria.
La primera manifestació de la crisi va tenir lloc un dia
de primavera que va tornar a casa més aviat del que tenia per costum. Abans
d’entrar-hi, va esguardar amb estranyesa com unes orenetes reconstruïen el seu
niu, sota el ràfec de sa casa. Va interpretar aquest fet com un mal averany,
sense parar esment en el motiu. Els altres anys, les orenetes i la primavera
sempre l’havien posat optimista. En entrar a la seua casa, una visió inesperada
el va sotragar: la seua dona estava abraçada al veí Jaume, un constructor de
dubtosa reputació.
Pasqualet va reaccionar de manera serena i digna d’un
home recte. En guaitar l’escena, va donar mitja volta i se’n va anar sense dir
res. Mai més no va tornar a parlar amb
la seua dona, a tots els efectes era com si haguera deixat d’existir. El dolor
de la separació es va fer crònic en una part indeterminada del pit que, de
vegades, li llevava de respirar bé. Els seus fills tractaren de reconciliar la
parella, però Pasqualet es va mantenir fidel als seus principis: no perdonaria
mai a qui havia gosat de colpir-lo d’una manera tan feréstega.
A partir d’aquell dia, el seu caràcter va canviar, ja no
era la mateixa persona d’abans, més aviat passava al contrari, que deixà de
mantenir un tracte correcte amb la gent i s’enfadava per qualsevol cosa; i això
tingué conseqüències nefastes sobre la seua clientela, que a poc a poc va anar
apartant-se del seu negoci. Als dos anys d’haver-se separat de la dona, sols
guanyava els diners justos per a poder mantenir-se ell sol, i va haver
d’acomiadar els dos empleats que estimava com a fills.
No s’estava de queixar-se de la seua sort, i començava a
convéncer-se que fóra just que algú pagara pel calvari que estava passant. La
seua dona era per a ell la principal responsable de totes les desgràcies que li havien
vingut al damunt en poc de temps, però no pensava en ella com a destinatària
d’una possible revenja. No havien de ser castigats els fills pels pecats de la
seua progenitora.
Però encara li restava un altre tràngol per passar.
Aquesta vegada la desgràcia va trucar a la seua porta en forma d’inspector
d’hisenda. Es tractava d’una visita de reconeixement. Com que ell pensava que
no tenia res a amagar, se sentia molt tranquil, creditor de la lloança de la
inspecció pel seu excel·lent capteniment fiscal. Quan va veure com aquell
funcionari de posat sorrut li alçava una acta per import de vint mil euros, es va quedar més mort que no viu. Per moltes voltes que li donava, no
sabia explicar-se per quina raó el seu assessor fiscal havia fet les coses tan
malament. Tot enfurit, se’n va anar a parlar amb ell. L’assessor li va explicar
tot apenat que el primogènit de Pasqualet li havia ordenat que fóra
imaginatiu per tal d’eludir impostos.
– I vosté per què no em va dir res?
– Ho sent, però està vosté tan unit al seu fill,
que vaig donar per descomptat que ho sabia –va respondre l’assessor.
Allò que li feia pessigolles al ventre des de feia temps,
es va dibuixar a la seua pensa d’una manera clara: havia de venjar-se de tanta
dissort; un home tan recte com ell no mereixia que la vida l’obligara a beure
aquell calze tan amarg. Algú havia de pagar per això!
Va eixir al carrer d’un rampell, amb el coltell de tallar
companatge en una butxaca de la jaqueta. Mentre caminava pel carrer, fora de
si, sense veure ningú, tot concentrat en les seues cabòries, va recordar una
notícia que la setmana passada havia llegit al diari: un grup d'estrangers
venien al poble a treballar en la temporada de recollida de la taronja. El
periodista que signava la crònica, per descomptat, es declarava “no xenòfob”, i
feia esment dels perills que la immigració comportava: conflictes de religió,
racials, econòmics, d’ordre públic.
La seua ment, obnubilada per la malícia, el va portar al
convenciment que aquella visita de gent forastera podia portar la ruïna al
poble, i que ell acabaria d’afonar-se. No podia, doncs, perdre el temps, calia
actuar aviat. Es va adreçar cap a la plaça on es reunien els jornalers del
camp, després d’acabada la jornada.
Quan va fitar el primer nouvingut, una fúria salvatge el va
llançar sobre la seua pressa. La mort va caure al damunt d’aquell home, sense
cap explicació. No entenia res, absolutament res; per això, sols xisclava com
un gos malferit, mentre intentava inútilment cloure amb les mans el doll de
sang que li rajava del cor.
Els titulars que aparegueren l’endemà en tots els diaris,
parlaven d’una persona normal que sense cap motiu aparent havia esdevingut un
cruel assassí. No es descartava que el crim es poguera qualificar de racista,
però la policia no en tenia de proves concloents. Al poble, es feien creus del
que havia passat: no s’explicaven com Pasqualet havia arribat a aquell extrem,
tot i que últimament es comportava d’una manera estranya.
Quan va sentir que l’Audiència el condemnava a vint anys
de presó, Pasqualet va pensar que era un càstig ben just, i que després d’haver
pagat pel seu acte criminal estaria en condicions de tornar a ser un home
recte.
