NOTES (BREUS) SOBRE EL CONTE

Rafa Gomar, gran contista valencià

La brevetat, en la literatura, té una finalitat important: aconseguir que el lector puga començar i acabar el text sense interrupcions, perquè sols així es produirà plenament el resultat pretés per l’escriptor. A parer de POE, “si una obra literària és massa llarga per a ser llegida d’una tirada, serà millor resignar-se a perdre l’importantíssim efecte que es deriva de la unitat d’impressió”. En prosa, la forma breu per excel·lència és el conte. Per a CORTÁZAR, la força d’un relat depén de la seua intensitat com a esdeveniment pur, és a dir, que tot comentari a l’esdeveniment en si ha de ser radicalment suprimit.

Cal destacar que el laconisme, a més d’afectar el nombre de pàgines del conte, condiciona la seua essència. Per tant, el conte haurà de ser curt no accidentalment, sinó d’una manera substancial, i això obliga el narrador a posar un conjunt de tècniques discursives al servei de la parquedat. El contista és un escriptor gasiu: sols li interessa dir allò que siga estrictament imprescindible, i a tal fi depura molt els seus textos i evita tota classe de descripcions i diàlegs superflus. En definitiva, no busca tant acurtar una narració que inicialment havia sigut pensada per a ser més llarga, com concebre-la de manera que càpia completa en unes poques pàgines, i que així assolisca la màxima potència expressiva. Per tant, la brevetat té dos vessants: un, quantitatiu, que procura la unitat d’efecte; un altre, qualitatiu, que persegueix la intensitat de l’experiència lectora.

Les anteriors consideracions evidencien que el contista s’ha de valdre de diversos recursos narratius, a fi de transformar els seus relats en màquines literàries de crear interés, com diria el gran escriptor argentí adés anomenat. Tot seguit tractaré de resumir-ne alguns:

1a. El plantejament d’un misteri

La idea de misteri va associada congènitament a la narrativa breu, tal com passa també amb la poesia. Segons PIGLIA, “el conte és un relat que porta dins un relat secret. No es tracta d’un significat ocult que depén de la interpretació: el misteri no és cap altra cosa que una història que es conta d’una manera enigmàtica”. És clar que alguns autors no compartiran aquest punt de vista, ja que potser preferiran en bé de la claredat ser més explícits. En tal cas, però, serà ben fàcil trair el mandat de la concisió, perquè no tot el que passa mereix ser contat: la imaginació del lector és sàvia i ha de jugar un paper principal en les formes breus. Saber portar-la per la via dreta és responsabilitat del contista. A vegades, el misteri no gira entorn d’un enigma sinó d’una emoció. Com ara, CARVER és savi creant climes emocionals suggeridors de conflictes, que així es presenten d’una manera encoberta. Per a descobrir el que oculta el relat, el lector haurà de ser capaç de “sentir” en la direcció adequada, ja que aquesta ha sigut l’opció elegida per l’escriptor perquè siga més efectiva la seua narració. En canvi, BORGES, és un mestre emprant la tècnica de l’al·lusió, que permet establir relacions misterioses sense necessitat d’esplaiar-se. I és que l’enigma, l’emoció, l’al·lusió es presenten exemptes d’explicacions i, per tant, permeten estalviar pàgines sobreres. Podríem dir que es perd en extensió el que es guanya en intensitat.

2a. La necessària precisió

En la narrativa breu, les històries han de ser dosificades amb una precisió mil·limètrica. Així, els millors contes són aquells que giren al voltant d’una idea central sense desenvolupar-la, perquè la tensió del relat es conserva millor a força de callar i suggerir. Per tant, donada la concentració buscada pel contista, és més interessant l’anècdota que resumeix la història, que no la història mateixa amb tots els seus detalls i desviacions. El contista ha de ser un mestre escrivint sòbriament narracions complexes. CALDERS posa l’accent en la diferència de plantejament que hi ha darrere de la desigual extensió de la novel·la i el conte: “A mi el conte m’atreu molt perquè és el gènere que em permet més llibertat de tots els gèneres literaris. Una novel·la almenys ve condicionada per l’extensió. Jo he llegit moltes definicions del que és la novel·la; no n’hi ha cap que et doni una fórmula per fixar-la bé. Gairebé diria que és una novel·la quan una història ocupa un nombre de pàgines o de folis determinats; en canvi, el conte no. Quan has explicat el que vols explicar, pot ser que tingui quatre ratlles o que tingui quinze folis, però es nota immediatament si sobrepasses el que vols explicar per farcir-ho, o no hi arribes. En canvi, a la novel·la això queda més deixatat”.

3a. La idea de joc

Destaca TXÉKHOV que “és preferible no descriure l’estat emotiu dels teus personatges: cal intentar fer-lo evident per les seues accions”. Ací ens trobem davant de tota una declaració de principis: l’escriptor no ha de dir-ho tot; és millor que busque la complicitat del lector, el qual a partir de les seues pròpies experiències omplirà de sentit el text escrit, i d’aquesta manera el farà seu. És com si el contista convidara el lector a un joc d’endevinar. MARTÍ I POL, referint-se a la poesia, apunta el paper que li pertoca al lector en la creació poètica, que és perfectament traslladable al lector de contes: “Jo sempre he pensat que un poema, de fet, no està ben acabat fins que algú l’ha llegit i li ha donat una dimensió que, l’escriptor sol, no és capaç de donar-li”.

4a. L’exigència d’unitat: la línia vertical

El conte ha d’estar presidit pel principi d’unitat. Tots els elements que el conformen pretenen una finalitat única. En la novel·la, cap la fragmentació perquè l’escriptor pot eixamplar-se el que vulga. La dispersió, per contra, no és possible en la narrativa curta. Assenyala CORTÁZAR que, en tot gran conte, és difícil trobar elements gratuïts o merament decoratius: “El contista sap que no ha de procedir acumulativament, que no té per aliat el temps; el seu únic recurs és treballar en profunditat, verticalment, bé cap amunt bé cap avall de l’espai literari. I això, que dit d’aquesta manera sembla una metàfora, expressa el més essencial del conte”.

5a. La sorpresa limitada

L’exigència d’unitat comporta que, en el conte, el principi i el final han de contindre’s mútuament. Per tant, la possible sorpresa final no ha de sobrepassar aquest límit. El desenllaç ha d’integrar-se en la resta de la narració amb tota naturalitat. Sobre aquest particular, són força eloqüents les paraules de BORGES, quan declara: “He renunciat a les sorpreses d’un estil barroc; també a les que volen oferir un final imprevist. Fet i fet, he preferit la preparació d’una expectativa a la d’una sorpresa acabada.” I és que un final inesperat deslligat de la resta del relat, sembla una solució fàcil i tramposa, és a dir, poc literària, que minva la intensitat desitjada.

DUES PINTORES EXCELSES

Avui vull donar notícia de dues pintores extraordinàries, potser les més importants de la història de la pintura: la primera és Artemisia Gentileschi, una pintora barroca italiana seguidora de Caravaggio, però amb una forta personalitat i una molt especial sensibilitat.

L’altra és una pintora ben diferent: es tracta de la gran pintora mexicana Frida Kahlo, que reflexa en la seua obra una personalitat turmentada, marcada per la malaltia. És una pintora amb un estil molt propi, que és una barreja d’elements expressionistes, surrealistes i indigenistes.

EL QUE IMPORTA ÉS GUANYAR

A Pura Giner i Gonzalo Pérez

Hui he anat amb el pare al poliesportiu. No sap què fer per tal de destacar en algun esport. L’estiu passat es va comprar una bicicleta, i ja la té avorrida perquè sempre se’l deixen arrere els seus companys de pedaleig. Ara diu que no ha nascut per a competir, que sols pretén passar una estona agradable. Prou sé que això no ho diu de veritat, perquè li encanta guanyar i té una manera de perdre d’allò més dolenta.

Així que, de colp i barrada, m’ha dit:

–Joan, vens al poliesportiu? M’agradaria que m’hi acompanyares.

–Què vols de mi, pare?

–He quedat amb l’oncle Carles per a jugar al tenis.

–No sabia que t’havies fet tenista. Creus que seràs capaç de superar-lo? Fa molt de temps que li pega a la raqueta.

–La meua victòria és segura, fill meu, sempre que el gambirot del teu oncle no em faça trampes. Per això et pregue que arbitres el partit.

–No serà millor que tracteu d’apanyar-vos a soles?

–Impossible! Sense un jutge imparcial, acabarem discutint. El germà de ta mare és un embolicador de mena.

I així ha sigut com, sense ganes, m’he vist en el compromís d’oficiar un partit de tenis ben poc amistós. Encara que he objectat reiteradament la meua inexperiència com a àrbitre, el pare m’ha insistit:

–Sé que tu ho faràs bé. A més a més, si tens algun dubte, ens ho dius i repetirem la jugada.

Què hauria fet un altre en el meu lloc? El pare m’ha dit que soc un xicot responsable, que es refia de mi, que em considera el seu millor amic. En fi, tantes i tantes lloances i imprecacions, que no hi ha hagut manera de rebutjar el càrrec, i l’he acceptat.

Malauradament no he tardat a penedir-me d’aquesta decisió, perquè estava escrit que qualsevol esforç per a crear un ambient de companyonia entre tots dos adversaris fracassaria. Anant al poliesportiu, l’oncle Carles ja s’ha encarregat de calfar l’orella a mon pare: que si l’altre dia va jugar tres partits seguits i els va guanyar en una correguda, que si té en el seu despatx més de deu trofeus, que si sempre s’alça a les sis del matí i corre una hora pel parc per a mantindre’s en forma. No cal dir-vos com se li ha assentat el passeig al meu progenitor, que no ha parat de remugar paraules grolleres alhora que es gratava nerviós ara un muscle ara una galta.

No ha calgut que transcorregueren molts minuts de partit perquè es fera palesa la desigualtat existent entre els dos contrincants. L’oncle colpejava les pilotes amb tanta força que les feia brunyir, a més de col·locar-les tan bé que obligava el meu pare a córrer d’una banda a l’altra de la pista, i així i tot no arribava a tornar-les ni a guanyar cap joc.

Quan estaven acabant el primer set, s’ha produït la jugada dissortada que ha posat el punt final al partit: el pare ha restat una pilota complicada, però ho ha fet molt fluix, a causa del seu esgotament, és a dir, que la pilota ha arribat al contrari en perfectes condicions de ser tornada amb un colp de gran potència.

–Agarra-la si pots! –el meu oncle ornava els seus revessos més contundents, amb expressions així de sornegueres.

La pilota ha eixit disparada a més de cent quilòmetres per hora, i en qüestió de mil·lèsimes de segon ha impactat brutalment contra el nas del meu atorrollat pare, que no ha tingut temps de reaccionar per a evitar el colp i ha caigut a terra mig inconscient, mentre li rajava del nas un doll de sang i s’escapaven de la seua boca incongruències d’aquest tipus:

–L’he tornada! He guanyat el partit! La copa és meua!

Per un moment, he pensat que s’havia tornat boig. A pesar de la forta contusió que acabava de rebre, encara li sobraven les forces per a posar-se dret i fer uns quants bots d’alegria celebrant la seua victòria imaginària. De sobte, en fixar-se que tenia la samarreta bruta de sang, ha tornat a la realitat demanant-nos ajuda.

En assabentar-se la mare del desgavell, s’ha enfadat amb el germà:

–Mira que t’he dit voltes que no competisques amb ell, que el deixes estar en pau!

–Ho sent, Anna. Ha sigut un cas de mala sort.

–De mala sort res, que t’has emprat a fons. De miracle no s’ha engolit la pilota, de tan forta com devia anar.

El ferit s’ha deixat caure en el sofà una estona, sense parlar, aplicant-se gel en el nas unflat. Feia llàstima de veure’l, més per la humiliació infligida que no pel dolor físic causat per la pilotada.

Cal dir que, en tot moment, el gat domèstic ha estat atent al desgavell de les nostres anades i tornades per la casa, sobretot les de mon pare, que prompte ha recuperat el seu tarannà optimista:

–Carles, el partit no ha fet més que començar. Demà mateix el continuarem i millor serà que et prepares bé.

La mare s’ha posat les mans al cap, en sentir aquestes paraules, i ha protestat:

–Que no has acabat hui prou coent? Digues que no, que per a quedar-te satisfet necessites ració doble!

–Ha sigut un accident desgraciat, que m’ha sobrevingut just quan millor estava jugant. Veritat, Joan?

En dir això, m’ha picat l’ullet demanant la meua complicitat.

–Potser al pare li vindrà bé rescabalar-se de les penes de hui. Al cap i a la fi, és difícil que li peguen una altra pilotada al mateix lloc.

He declarat, satisfet d’haver-me inventat un argument tan redó en qüestió de segons.

La mare ha deixat caure els braços en senyal d’impotència, i s’ha fet fonedissa.

Ara són les deu de la nit, i mon pare ronca plàcidament. Aquesta nit no tenia ganes de sopar i s’ha ficat al llit prompte. Sé que demà pensa vendre cara la seua derrota. Com m’agradaria que les seues fantasies es feren realitat. El conec bé i sé que és capaç de fer qualsevol disbarat si perd. Recorde el que m’ha dit, abans d’anar-se’n a dormir:

–Joan, m’agradaria que arbitrares demà també. I no patisques per mi, que la victòria serà meua. Ell tan sols sap fer servir la força bruta; la meua tècnica és superior.

El gat, que era a la meua habitació en aquell moment, no ha pogut evitar un «mèuuu!» campanut, i el pare, en sentir-lo, se n’ha anat tot ofés.

LA NOVA POLÍTICA

El dia 22 de gener de 2016, vaig publicar aquesta entrada en el blog:

No sé per quina raó els polítics s'entesten a creure que els èxits i els fracassos dels seus propòsits més excelsos depenen de factors que res tenen a veure amb valors tan contrastats com la sinceritat, la transparència, la bona fe i el sentit comú. En la vida privada de les persones, un pot autoenganyar-se tot el que vulga, però els qui es dediquen a la política, permeteu-me el joc de paraules, quan s'autoenganyen també enganyen els seus votants.

Es parla de l'arribada d'una nova política, i prou falta que ens fa, però jo crec que la nova política prompte esdevindrà vella si no és capaç de comportar-se d'una manera franca, parlant clar i fixant-se objectius realitzables. El que volen els ciutadans dels governants és que solucionen els seus problemes, i això obliga a supeditar qualsevol interés personal o de partit a l'interés general. La demagògia, per tant, ha d'evitar-se, i també la incoherència: el que no val per a un altre partit no ha de valdre per al teu.

Al capdavall, l'opció fonamental no és a qui li encolomem l'etiqueta de "nou" o de "vell", sinó determinar quin partit o quin polític opta per cooperar i quins per competir, quins tenen voluntat de servei i quins de poder,  quins tenen una visió a llarg termini i quins a curt termini, quins primen la llibertat de consciència i quins la disciplina de partit, etc.

Daniel Innerarity ha destacat com s'han accelerat els temps polítics, és a dir, el que tarda un carisma en esvair-se, una promesa a deixar de complir-se, un govern en decebre. Si passem revista a les ofertes electorals dels últims anys, ens portarem la sorpresa que estan a punt de desaparéixer aquelles que es presentaven com l'avantguarda més prometedora. I és possible que els actuals emergents no tarden molt a desunflar-se. El temps tracta malament els qui es presenten únicament com a nous i per això és raonable mantindre una paleta més ampla de valors, ja que l'elector no només aprecia la novetat, sinó també l'experiència o la fiabilitat. Hi ha gent que considera l'anquilosament com el pitjor dels mals, però també n'hi ha que li té més por a la incompetència.

MIMESI

Sempre he intentat diferenciar-me del altres, construir una personalitat original que em permeta vanar-me de la meua identitat única. I no és gens fàcil reeixir a un projecte tan formidable; has d’evitar importants entrebancs i superar àrdues dificultats. Quan vas pel carrer, el que veus és una gran uniformitat en els pensaments i creences de la gent, en les seues formes de viure i de comportar-se.

Paradoxalment, després d’haver aconseguit, amb esforç i perseverança, una definició inconfusible del meu jo, vaig començar a dubtar del meu caràcter, perquè a penes em relacionava amb ningú i m’acomiadava de les empreses on trobava ocupació, aterrit pel perill d’esdevindre un ésser vulgar, a causa del contacte repetit amb el personal i les seues ximpleries, i això feia que no tinguera amics ni un treball estable.

Com que el preu que havia de pagar per a preservar la desitjada singularitat em semblava massa car, em vaig proposar fer un gir a la meua vida. Sense renunciar a l’originalitat, pensava que seria capaç de trobar un punt d’equilibri entre l’individualisme i la condició d’animal social que compartia amb la resta de la humanitat. Així que, fa quatre mesos, quan m’oferiren, gràcies a la influència d’un familiar, el càrrec de director d’una sucursal bancària, vaig acceptar-lo de bon grat, tot i que era conscient del risc que tal decisió comportava.

Cal dir que, fins a l’altre dia, la nova situació no m’havia suscitat cap motiu de queixa, però tard o d’hora apareixen els problemes, que m’han portat a l’estat lamentable en què em trobe ara.

La meua desgràcia es va començar a covar fa tres nits, i em va pillar ajagut al llit, capficat en la manera de doblegar la voluntat d’un antic caixer que no volia acceptar la proposta de jubilació voluntària que li oferia el banc. En això, un gat de carrer es va asseure a l’ampit de la finestra. Si bé és cert que, al principi, no li vaig prestar atenció, després d’uns quants minuts, se’m va despertar la curiositat en veure que no parava de rascar-se. Potser enrabiat per les meues preocupacions laborals, amb fúria, vaig fer palmes per a aüixar el felí, que em va deixar en pau per aquella nit.

L’endemà al matí, és a dir, despús-ahir, sols pensava en la qüestió laboral que havia de resoldre, i vaig acudir al treball una mica preocupat. Al començament, no em va sorprendre la forta picantor que sentia a l’esquena, ja que sempre que m’apurava algun assumpte experimentava una molèstia semblant. Res més arribar a l’oficina, vaig cridar l’empleat rebel.

Com que les convencions socials del món en què havia entrat, em prohibien rascar-me en públic, ho vaig passar d’allò més malament durant el temps que es va perllongar la conversa amb aquell cabut. Finalment, indignat perquè no s’avenia a raons, i freturós d’alleugerir la picor malaurada, vaig tallar d’una manera violenta l’absurda reunió, i proferint amenaces el vaig expulsar del meu despatx.

En arribar a casa, sols pensava anar-me’n a dormir, perquè ja semblava una mica calmada la pruïja i estava ansiós per oblidar els meus maldecaps. Quan em vaig ficar en el llit, però, no parava de fer voltes i més voltes. Em vaig alçar perquè tenia set, i de nou el gat es va posar a la finestra, amb el seu morro trist pegat al vidre. Després de restar així un moment, va començar a rodar per la teulada, ansiós per trobar què menjar. Al cap d’una estona, ja de tornada, em va mostrar com estrenyia amb les maixelles un ratolí que tot seguit va devorar amb ferocitat.

Ahir era dia festiu i no vaig tindre ganes d’anar enlloc, pertorbat com estava pel record de la fracassada reunió. Després de fer un desdejuni copiós, seguia tenint gana, i ja no vaig parar de menjar al llarg de tot el dia, fins a la mitjanit, en què estava tan fart que, sense despullar-me, em vaig deixar caure damunt del llit.

Tampoc vaig poder dormir massa, perquè tan prompte com vaig agafar el son un somni angoixós va alterar el meu descans, i era encara de matinada quan vaig tornar a la realitat en cerca de resposta a unes preguntes que m’enfurrunyaven. Abans que res, em venia al cap el gat, com un enigma que calia desxifrar de manera inajornable. Això m’obligava a parar esment en un seguit de circumstàncies que, si pensades per separat, pareixien casuals, quan les ajuntava confegien un discurs d’una coherència reveladora. Perquè eren fets vertaders, absolutament reals i demostrables, que l’endemà de la picor intensa del felí era jo qui es fregava l’esquena contra la paret, i que després de sorprendre’l caçant famolenc em vaig passar el dia menjant com un descosit. Potser es tractava de pures coincidències, però també podien ser evidències empíriques que em permetien establir una relació de causalitat entre el que feia el fastijós animal i les meues obsessions posteriors. De tals cabòries, sols em va distraure el mateix gat, que anava per la teulada coixejant de la pota dreta. Espantat, no vaig aclucar l’ull en tota la nit.

No cal dir que hui, en eixir al carrer, no feia un pas sense aguaitar qualsevol possible perill. Posava una atenció extrema en el trànsit a l’hora de travessar cada carrer i em malfiava de teulades i cantonades. Així i tot, encara que en cap moment he abaixat la guàrdia, no he pogut evitar, quan pujava a l’autobús, una esvarada que m’ha fet caure a terra sobtadament. No sé què m’ha esgarrifat més, si el dolor intens que sentia a l’altura de la tíbia i el peroné o adonar-me que l’extremitat fracturada era també la dreta, com la pota ferida del meu visitant nocturn.

Ara soc ací, tombat al llit, amb la cama enguixada, mirant a través de la finestra com el gat descansa a pler. No sé què m’haurà preparat per a demà. Tant de bo li faça llàstima. ¿Què serà de mi, si aquesta nit li pega per córrer o fugir?

VERÍ

És fàcil parlar de dignitat si tenim la butxaca plena i un futur sense privacions assegurat. Ara bé, quan ens trobem en situació de dependència econòmica o de falta de diners, tan sols desitgem poder gitar-nos a dormir amb una certa confiança que l’endemà serem capaços de satisfer les nostres necessitats bàsiques. I el meu cas era aquest. Em vaig quedar sense treball quinze anys després de casat, i era gràcies a l’ocupació de la meua dona, en una oficina bancària, que podia sobreviure sense veure’m obligat a acomplir unes tasques que no s’avenien amb el meu ofici i grau de preparació.

Durant un temps, la meua esposa i jo mantinguérem una relació tibant però correcta, que a poc a poc es va anar degradant, a mesura que passaven els dies i es feia evident la meua incapacitat de portar un jornal digne a casa. La vida és així: els matrimonis més sòlids poden enfonsar-se, si unes circumstàncies imprevistes obliguen a rebaixar el nivell de vida de la parella. Tard o d’hora, el responsable del declivi serà acusat expressament o tàcita de balafiador de recursos econòmics, si no de nul·litat absoluta. I aquest era el meu cas.

Quan la meua dona, més contenta que unes pasqües, va portar aquella mixa a casa, no intuïa el calvari que patiria per la seua culpa. Em va encomanar que tinguera cura de l’animal, durant el temps en què ella se n’absentava per raons laborals. He de dir que em vaig esforçar perquè la cadella estiguera ben alimentada i no li faltara de res. Fins i tot li donava amor, molt d’amor, i ella em corresponia de la manera més desdenyosa.

En entrar la seua ama per la porta, la desagraïda corria cap a ella i s’oblidava de mi. Diuen que alguns animals domèstics identifiquen la persona que ostenta la jerarquia més alta en una casa. I aquella gateta, amb la seua manera d’actuar, demostrava saber perfectament qui portava la veu cantant en el meu matrimoni.

Amb tot, la nova situació m’agradava, ja que aquella tasca de cuidador em permetia exercir una funció decorosa que, a la llarga, potser mereixeria l’aprovació de la meua parella; tot i que, de moment, m’amagava amb prudència qualsevol senyal de reconeixement.

He de confessar que el meu esforç va resultar inútil, i la nostra relació no va experimentar mai cap millora concreta. Ben al contrari, va empitjorar. Un dia, de sobte, ella em va indicar amablement que jo no fera servir el bany gran, a fi de destinar-lo en exclusiva a ús seu i de la gata, i vaig haver de conformar-me amb el servei diminut situat al corredor de l’entrada.

En una altra ocasió va decretar que dormírem en cambres separades, ja que estava farta de sentir-me roncar i necessitava descansar plàcidament, amb la sola companyia de la seua marruixa.

Resulta humanament comprensible que unes mesures tan poc amistoses em feren odiar l’element que provocava la meua desgràcia, perquè jo havia esdevingut un zero a l’esquerra en la meua pròpia llar. Per això no em penedisc de la meua conducta tan dolenta, tot i que ha sigut la causa del meu internament en aquest centre de salut mental. Em considere una bona persona, i va ser la força de les circumstàncies la que em va obligar a executar una acció tan horrible. Tothom té una paciència limitada, a partir de la qual deixa de ser qui és i esdevé una altra persona ben distinta. I aquest va ser el meu cas.

És cert que vaig enverinar la maleïda felina. No ho negaré, ni davant meu ni de ningú, perquè sempre he sigut una persona sincera. I és encara més cert que em va acontentar força sentir cridar la meua dona d’una manera tan esbalaïda, en descobrir la seua benvolguda mascota erta i unflada al bell mig del saló. Mai ho negaré. Perquè n’hi ha, de mentiders, però aquest no és el meu cas.

Allò que no puc negar ni afirmar perquè senzillament no ho entenc, és el que va passar després. Es tracta d’un misteri que em trastoca i per això els metges volen llevar-me’l del cap. I és que la mateixa nit de liquidar la gata, la meua capritxosa cònjuge va considerar oportú que tornàrem a dormir junts. No amagaré que el seu canvi d’opinió em va omplir de satisfacció, perquè ratificava l’encert d’haver-me llevat de damunt aquella peluda malcriada.

Quan érem ambdós dins de l’habitació, va començar a despullar-se lentament, inventant moviments i positures increïbles que barrejaven sensualitat i ferotgia. Mentre això feia, ella tenia cura d’ocultar-me el rostre, com si es tractara d’un joc divertit.

De sobte es va llançar damunt de mi, clavant-me les fines ungles. El dolor de les ferides m’arribava barrejat amb un plaer desbordant, i hauria volgut seguir així fins a l’acabament de la nit. Tot i que allò no semblava amor, era el que sempre havia buscat: incontinència, passió, desenfrenament.

No sé com hauria acabat si, entre tants besos i arraps, no m’haguera apercebut d’aquella mirada bestial que relluïa plena de maldat i ressentiment.

Els ulls de la meua esposa eren iguals que els de la gata morta, això sí que ho recorde bé. De miracle vaig aconseguir deslliurar-me de la seua abraçada fatal. I no vaig parar de córrer fins que els municipals em van detindre, perquè anava nu pel carrer i plovia.