“La
confusió, l’ambigüitat i la incertesa tornaren a angoixar-me desesperadament”
Rafa Gomar
1
Mai no oblidaré les seues
últimes paraules, dites abans d’espenyar-se daltabaix d’un cingle: “Que bona
vista s’albira des d’ací dalt! Fes-me una fotografia de cos sencer, amb la vall
al fons”.
Des que va esdevenir aquell fet
fatal, la policia no fa més que emprenyar-me. No estan disposats a passar per
alt així com així que fóra jo l’única persona que acompanyara l’oncle quan es
va matar. En un primer moment, em feren moltes preguntes per veure si em
contradeia en explicar els fets. Volien saber per què pujàrem al cim d’aquell
cingle, què feia jo quan la víctima va estimbar-se, quina va ser la causa de la
seua caiguda. Com que ho vaig contestar tot amb serenitat i precisió, i
l’informe del forense va confirmar que no apareixien al cadàver masegades que
feren pensar en un homicidi, deixaren de preguntar-me i encetaren un altre
tipus d’indagacions més subtils, com ara, informar-se sobre el meu passat,
aguaitar els meus moviments, preguntar a familiars i amics per les meues
relacions amb l’oncle.
La policia no ha descartat
encara que el cos es despenyara com a conseqüència d’una empenta meua, perquè
poden haver empentes assassines que no deixen cap senyal al cadàver. Per
esbrinar la veritat, esperen amb paciència un mancament meu, un moviment en
fals que em descobrisca. No tenen pressa de collir la fruita; pensen que amb el
temps acabarà madurant.
La policia vol aclarir els
fets, saber el que va passar aquell dia, com si fóra fàcil assolir la veritat,
quan la veritat i la mentida van agafades de la mà. Sé que totes les aparences
del cas van en contra meu, perquè fon jo qui va convéncer l’oncle d’anar a la
serra a fer rovellons; qui sabia, pel meu coneixement del terreny, que era
perillós pujar en aquell cingle; qui era al seu costat en el moment de
l’estimbada, i, sobretot, qui s’ha beneficiat econòmicament de la seua mort en
haver heretat el seu important patrimoni.
Malgrat això, totes aquestes
aparences no poden demostrar cap culpabilitat ni desfer la meua presumpció
d’innocència. La gent pot xafardejar tot el que li abellisca, i la policia
remoure cel i terra amb les seues indagacions, però davant els ulls de la llei
sóc innocent, tan innocent com qualsevol fill que hereta dels seus pares, com
tots aquells que al llarg de la història s’han beneficiat legalment de la mort
dels altres.
La policia s’agafa a l’herència
com a possible mòbil del crim, però ¿qui podia endevinar la darrera voluntat
del meu oncle?: un tipus estrafolari, que era molt capaç de deixar-ho tot per a
sufragis i obres pietoses, en benefici de la seua ànima. A més, dintre el
cercle familiar era sabut que l’oncle em tenia un afecte especial; fins i tot
solia repetir davant la gent que jo era el seu nebot preferit.
Posem per cas, tenint en compte
que em beneficiava, que m’haguera alegrat de la mort de l’oncle, i què? Els
meus sentiments no importen a la llei, sols els meus actes. La llei ens dóna un
marge molt gran per a cometre tota classe de vileses, i sols una petita part en
són delicte. Moltes vegades, una acció infame esdevé un crim castigat per la
llei sols per una qüestió estètica. Les presons són plenes de gents que no
sabien matar quan van executar el seu crim. Els qui maten bé no van a la presó.
La gent conviu sense problemes amb els delinqüents que disfressen els seus
crims de legalitat. Sols mereixen fortes penes els qui s’embruten les mans de
sang. En la vida, és molt important saber comportar-se, tenir bon gust, parlar
amb elegància, vestir bé, robar, estafar, malversar amb un cert pudor, dintre
una mesura. Per tant, puc alegrar-me de bon grat de la mort de l’oncle, de ser
ric, de tot el que va passar aquell dia que anàrem tots dos a fer rovellons a
la serra, i no passa res. Qui pot criticar-me per això?
¿Quantes persones renunciarien
a la seua prosperitat d’avui per l’estretor d’ahir, tot i que això els donara
la possibilitat de ressuscitar els seus morts? Crec, sincerament, que molt poca
gent ho faria, veritat? Doncs a mi em passa el mateix, que no desitge de tornar
al passat, malgrat tota l’estima que sentia pel meu oncle.
El record d’allò que va passar
dalt del cingle esdevé, cada vegada, més borrós; gairebé he oblidat molts
detalls que abans em feien sentir segur de la meua innocència. Em domina una
sensació d’irrealitat, com si haguera estat un altre el protagonista d’aquella
escena, i jo fóra sols l’espectador d’una peça teatral. Intente reconstruir els
fets, però el desassossec no m’abandona: hi ha un per què que no sé contestar.
2
No crec que hom puga dubtar
sobre els motius per què vaig proposar l’oncle d’anar a la serra: ambdós ens
delíem per un bon plat de rovellons fregits amb alls tendres. La gent que ens
coneixia bé, sabia de bon grat que, en matèria culinària, aquella era la nostra
debilitat. És clar que la majoria de les voltes era jo sol qui anava a fer-los,
i després compartia la senallada amb ell. No obstant això, no era aquella la
primera vegada que hi anàvem els dos junts. A més, el dia que va passar la
terrible desgràcia, com que feia un sol tardoral francament agradable, donava
gust eixir a la serra per desbalbar les cames. El fet que l’oncle no tinguera,
d’antuvi, massa ganes d’acompanyar-m’hi, i que jo haguera d’insistir-li per
convéncer-lo, no tol ni una mica de credibilitat a la meua versió.
Quant als meus coneixements
damunt el terreny, cal dir que no eren massa notables, sols els necessaris per
a no perdre’m, i poder localitzar les ombries on es criaven els millors
rovellons. L’oncle, és cert, no estava tan avesat com jo a vagarejar per la
serra, però tenia prou discerniment per a sotjar els seus perills. Al cap i a
la fi, és molt fàcil de capir que un cingle costerut, i cobert de gebre, no és
el lloc més segur per a fer-se una fotografia. A més, va ser ell qui en va
tenir la idea. Per això, el fet que jo no l’advertira del perill que hi corria
no és més que una anècdota.
Una vegada que érem els dos
dalt del cingle, l’oncle em va deixar la seua cambra fotogràfica, dient-me tot
content:
– Fes-me una fotografia ben bonica,
que vull endur-me un record d’aquest matí tan feliç que estic passant amb la
teua companyia.
Vaig prendre la seua cambra i
em vaig situar a una distància prudencial, a fi d’aconseguir un bon
enquadrament.
Aleshores, és quan l’oncle va
dir:
– Quina bona vista s’albira des
d’ací dalt! Fes-me una fotografia de cos sencer, amb la vall al fons.
En sentir aquesta observació,
li vaig demanar que donara un pas endarrere, per tal que l’objectiu encabira
tota la seua persona.
I així va ser com es va produir
el decés: refiat de mi, l’oncle no va tenir cura de comprovar on xafava, i va
donar el pas fatal cap a l’abisme.
Encara avui, malgrat el temps
que ha passat, em faig algunes preguntes: ¿Per què li vaig demanar que donara
aquell pas endarrere? ¿Ho vaig fer per l’afany purament estètic de fer una bona
fotografia?, o, al contrari, ¿buscava quelcom més? Sé que la policia no pot
provar res en contra meu, però així i tot sent un regomello quan pense en
aquell dia. Necessite estar segur d’allò que em va passar pel cap, mentre
l’oncle mirava la cambra amb un somriure fotogràfic: ¿Vaig ser sols
l’observador qualificat d’un accident lamentable? ¿Sóc l’autor d’un crim
perfecte?