CRIM PERFECTE

“La confusió, l’ambigüitat i la incertesa tornaren a angoixar-me desesperadament”

Rafa Gomar

1

Mai no oblidaré les seues últimes paraules, dites abans d’espenyar-se daltabaix d’un cingle: “Que bona vista s’albira des d’ací dalt! Fes-me una fotografia de cos sencer, amb la vall al fons”.

Des que va esdevenir aquell fet fatal, la policia no fa més que emprenyar-me. No estan disposats a passar per alt així com així que fóra jo l’única persona que acompanyara l’oncle quan es va matar. En un primer moment, em feren moltes preguntes per veure si em contradeia en explicar els fets. Volien saber per què pujàrem al cim d’aquell cingle, què feia jo quan la víctima va estimbar-se, quina va ser la causa de la seua caiguda. Com que ho vaig contestar tot amb serenitat i precisió, i l’informe del forense va confirmar que no apareixien al cadàver masegades que feren pensar en un homicidi, deixaren de preguntar-me i encetaren un altre tipus d’indagacions més subtils, com ara, informar-se sobre el meu passat, aguaitar els meus moviments, preguntar a familiars i amics per les meues relacions amb l’oncle.

La policia no ha descartat encara que el cos es despenyara com a conseqüència d’una empenta meua, perquè poden haver empentes assassines que no deixen cap senyal al cadàver. Per esbrinar la veritat, esperen amb paciència un mancament meu, un moviment en fals que em descobrisca. No tenen pressa de collir la fruita; pensen que amb el temps acabarà madurant.

La policia vol aclarir els fets, saber el que va passar aquell dia, com si fóra fàcil assolir la veritat, quan la veritat i la mentida van agafades de la mà. Sé que totes les aparences del cas van en contra meu, perquè fon jo qui va convéncer l’oncle d’anar a la serra a fer rovellons; qui sabia, pel meu coneixement del terreny, que era perillós pujar en aquell cingle; qui era al seu costat en el moment de l’estimbada, i, sobretot, qui s’ha beneficiat econòmicament de la seua mort en haver heretat el seu important patrimoni.

Malgrat això, totes aquestes aparences no poden demostrar cap culpabilitat ni desfer la meua presumpció d’innocència. La gent pot xafardejar tot el que li abellisca, i la policia remoure cel i terra amb les seues indagacions, però davant els ulls de la llei sóc innocent, tan innocent com qualsevol fill que hereta dels seus pares, com tots aquells que al llarg de la història s’han beneficiat legalment de la mort dels altres.

La policia s’agafa a l’herència com a possible mòbil del crim, però ¿qui podia endevinar la darrera voluntat del meu oncle?: un tipus estrafolari, que era molt capaç de deixar-ho tot per a sufragis i obres pietoses, en benefici de la seua ànima. A més, dintre el cercle familiar era sabut que l’oncle em tenia un afecte especial; fins i tot solia repetir davant la gent que jo era el seu nebot preferit.

Posem per cas, tenint en compte que em beneficiava, que m’haguera alegrat de la mort de l’oncle, i què? Els meus sentiments no importen a la llei, sols els meus actes. La llei ens dóna un marge molt gran per a cometre tota classe de vileses, i sols una petita part en són delicte. Moltes vegades, una acció infame esdevé un crim castigat per la llei sols per una qüestió estètica. Les presons són plenes de gents que no sabien matar quan van executar el seu crim. Els qui maten bé no van a la presó. La gent conviu sense problemes amb els delinqüents que disfressen els seus crims de legalitat. Sols mereixen fortes penes els qui s’embruten les mans de sang. En la vida, és molt important saber comportar-se, tenir bon gust, parlar amb elegància, vestir bé, robar, estafar, malversar amb un cert pudor, dintre una mesura. Per tant, puc alegrar-me de bon grat de la mort de l’oncle, de ser ric, de tot el que va passar aquell dia que anàrem tots dos a fer rovellons a la serra, i no passa res. Qui pot criticar-me per això?

¿Quantes persones renunciarien a la seua prosperitat d’avui per l’estretor d’ahir, tot i que això els donara la possibilitat de ressuscitar els seus morts? Crec, sincerament, que molt poca gent ho faria, veritat? Doncs a mi em passa el mateix, que no desitge de tornar al passat, malgrat tota l’estima que sentia pel meu oncle.

El record d’allò que va passar dalt del cingle esdevé, cada vegada, més borrós; gairebé he oblidat molts detalls que abans em feien sentir segur de la meua innocència. Em domina una sensació d’irrealitat, com si haguera estat un altre el protagonista d’aquella escena, i jo fóra sols l’espectador d’una peça teatral. Intente reconstruir els fets, però el desassossec no m’abandona: hi ha un per què que no sé contestar.

2

No crec que hom puga dubtar sobre els motius per què vaig proposar l’oncle d’anar a la serra: ambdós ens delíem per un bon plat de rovellons fregits amb alls tendres. La gent que ens coneixia bé, sabia de bon grat que, en matèria culinària, aquella era la nostra debilitat. És clar que la majoria de les voltes era jo sol qui anava a fer-los, i després compartia la senallada amb ell. No obstant això, no era aquella la primera vegada que hi anàvem els dos junts. A més, el dia que va passar la terrible desgràcia, com que feia un sol tardoral francament agradable, donava gust eixir a la serra per desbalbar les cames. El fet que l’oncle no tinguera, d’antuvi, massa ganes d’acompanyar-m’hi, i que jo haguera d’insistir-li per convéncer-lo, no tol ni una mica de credibilitat a la meua versió.

Quant als meus coneixements damunt el terreny, cal dir que no eren massa notables, sols els necessaris per a no perdre’m, i poder localitzar les ombries on es criaven els millors rovellons. L’oncle, és cert, no estava tan avesat com jo a vagarejar per la serra, però tenia prou discerniment per a sotjar els seus perills. Al cap i a la fi, és molt fàcil de capir que un cingle costerut, i cobert de gebre, no és el lloc més segur per a fer-se una fotografia. A més, va ser ell qui en va tenir la idea. Per això, el fet que jo no l’advertira del perill que hi corria no és més que una anècdota.

Una vegada que érem els dos dalt del cingle, l’oncle em va deixar la seua cambra fotogràfica, dient-me tot content:

– Fes-me una fotografia ben bonica, que vull endur-me un record d’aquest matí tan feliç que estic passant amb la teua companyia.

Vaig prendre la seua cambra i em vaig situar a una distància prudencial, a fi d’aconseguir un bon enquadrament.

Aleshores, és quan l’oncle va dir:

– Quina bona vista s’albira des d’ací dalt! Fes-me una fotografia de cos sencer, amb la vall al fons.

En sentir aquesta observació, li vaig demanar que donara un pas endarrere, per tal que l’objectiu encabira tota la seua persona.

I així va ser com es va produir el decés: refiat de mi, l’oncle no va tenir cura de comprovar on xafava, i va donar el pas fatal cap a l’abisme.

Encara avui, malgrat el temps que ha passat, em faig algunes preguntes: ¿Per què li vaig demanar que donara aquell pas endarrere? ¿Ho vaig fer per l’afany purament estètic de fer una bona fotografia?, o, al contrari, ¿buscava quelcom més? Sé que la policia no pot provar res en contra meu, però així i tot sent un regomello quan pense en aquell dia. Necessite estar segur d’allò que em va passar pel cap, mentre l’oncle mirava la cambra amb un somriure fotogràfic: ¿Vaig ser sols l’observador qualificat d’un accident lamentable? ¿Sóc l’autor d’un crim perfecte?

AMOR IMPOSSIBLE

AMOR IMPOSSIBLE

“L’odi i l’amor ens busquen”

                           Pessoa

1

Mira que és inútil este home, no sap fer res bé! Des que vam pintar una ratlla al mig del menjador, i ens partírem la casa en dos meitats, no es priva de sorprendre’m cada dia amb algun disbarat. Hui, en posar-se a parlar per telèfon, ha oblidat la paella al foc; i si no és per mi, que he pegat un crit, a hores d’ara ja tindríem la casa cremada.

Quan vivíem junts, és a dir, barrejats –i no com ara, que vivim separats sota el mateix trespol–, no en feia un brot. El molt canalla se les enginyava per demostrar-me que no tenia temps o que no estava preparat per a les labors domèstiques; així que em deixava a mi tota la feina de casa.

Ara, cadascun s’ocupa de la seua zona; millor dit, jo tinc cura de la meua, perquè de la seua no se’n preocupa ningú. Com que no pot pagar-se una persona que l’ajude a fer el dinar, la neteja i la bugada, a la seua part de la casa les coses van, cada dia, més malament: sovint, et trobes tota la taula plena de plats i gots bruts, o veus com les panderoles se'n pugen per les parets. Si intenta preparar-se un plat de calent, segurament acabarà menjant-se tot enfurit un entrepà de formatge, bé perquè socarra l’arròs o el bullit, bé perquè és incapaç d’empassar-se el que ha guisat.

En poques paraules, este home viu en un estat d’abandó absolut; els més dies ho té tot fet una brutícia. No sé com acabarem! Tinc por d’agarrar alguna infecció. No serà difícil, perquè som molt a prop quan ens posem a veure la televisió: les esquenes dels nostres sofàs estan pegades.

Fa dos mesos, va convidar una dona a sopar. A dir veritat, aquell dia la seua part de la casa feia goig de vore: tota neta, cada cosa en el seu lloc! Es va vestir d’allò més bé, informal però elegant, i portava els cabells disposats cap arrere, per dissimular la seua calba avançada. Era una amiga molt jove, “rubia”, alta, moderna, amb un posat de dona fatal, com les que ixen a les pel·lícules del Bogart. Ell va encarregar, per telèfon, unes pizzes, i tot seguit va destapar una botella de bon vi: era la primera de les tres que es fotrien.

Xerra que xerra, es passaren més de dos hores menjant, bevent i intercanviant mirades apassionades. Tenia uns compliments amb aquella “rubia” que mai no havia tingut amb mi. És més, no recordava que m’haguera mirat mai d’aquella manera tan profunda. Quan es féu la mitjanit, decidiren continuar la festa a la seua habitació; aleshores fou quan jo me’n vaig anar a dormir tota indignada.

No vaig poder cloure un ull en tota la nit! El que més m’inquietava era saber si roncaria igual que quan es gitava amb mi. Els seus roncs eren esfereïdors, no hi havia manera de dormir al seu costat; per això moltes nits l’aüixava com si fóra un gat, i de mala gana se n’anava al sofà. De segur que aquella pobra xica s’haguera espantat només sentir-lo, però no va haver-hi ocasió. El molt bandarra no va roncar en tota la nit; almenys jo no el vaig sentir des de la meua habitació. És un egoista! Quan li convé, sí que sap comportar-se com un cavaller!

Prou fàcil li hauria estat tenir algun detall amb mi! Un petó amistós, una carícia, una manifestació de tendresa, de quan en quan, em farien més feliç que no el millor dels regals. Sóc una dona molt estalviadora, però no m’importaria gens gastar-me els pocs diners que tinc per visitar una illa del Pacífic, amb la sola companyia d’una persona que m’estimara de veritat, que em diguera coses boniques tots els dies i totes les nits, i fóra capaç de plorar per mi, de veure’m com una dona, no com una parenta. Ho donaria tot per sentir-me l’objecte d’un enamorament romàntic, d’aquells que encisen. Però, quan em pose davant de l’espill, i veig el rostre envellit que s’hi reflecteix, m’adone que ja m’ha passat el temps de l’esperança.

Ara, l’únic que tinc és el record del temps que Joan i jo ens estimàvem, a la nostra manera, però ens estimàvem. Feia poc que ens havíem casat, i ell tenia sempre moltes ganes d’arribar a casa. Aleshores, no li abellia anar al futbol ni fer una partida al truc amb els amics, sols desitjava estar amb mi, tot i que fóra de cara al televisor. Sense voler, al cap d’un temps, les coses canviaren, per culpa dels petits conflictes diaris, quasi insignificants, però que a força de repetir-se anaren ofegant una per una totes les il·lusions, fins que la convivència esdevingué impossible.

L’única solució era separar-nos. Com que ningú dels dos no es podia permetre el luxe de llogar un altre pis, acordàrem dividir la casa en dos parts iguals, mitjançant una ratlla pintada al terra. Mig menjador, dos habitacions, de les quals una fa de cuina, i un bany, per a ell; una habitació, la cuina, un altre bany i l’altra meitat del menjador, per a mi. Sols no ens hem pogut partir el corredor de l’entrada.

No sabria dir la raó, però ara, mentre mire com es menja tot famolenc l’entrepà, sent pena per ell. Des que va tindre aquella aventura amb la “rubia”, no ha rebut cap altra visita. Pel que a mi respecta, sols diré que estic farta: d’estar sola, de treballar com una “burra” en una fàbrica de pantalons, de no fer res més important que això en tot el dia.

Després de sopar, no tinc cap altra il·lusió que deixar-me caure al sofà, encendre la televisió, i esperar que ell s’acomode al seu sofà, que es refrega esquena per esquena amb el meu. Aleshores, en sentir la seua presència pròxima, m’imagine com serien les coses si un dia tornàrem a començar, tot i saber que això no passarà mai.

2

Caram, esta dona, com és de neta i faenera! Jo, al seu costat, sóc un perfecte inútil. El que més em fot és vore-la menjar-se els arrossos que prepara. Se me’n van els ulls darrere, quan la veig eixir de la cuina amb el plat a la mà. Sempre ha estat una excel·lent cuinera, a diferència meua que mai no he sabut ni fregir-me un ou. A hores d’ara, després de tres anys d’intentar-ho, encara no he aconseguit que el rovell no es trenque en traure’l de la paella. En canvi, ella es fa unes truites de creïlles, d’espinacs o d’espàrrecs, que fa goig mirar-les.

Quan vam pactar viure d’esta manera tan singular, no vaig sospesar el càstig que em suposaria olorar els seus menjars. Un dia que ella dinava paella, vaig haver de realitzar un esforç sobrehumà per no travessar la línia de separació i servir-me’n un plat. La molt cruel no s’apiada de mi! Que no veu la cara de llàstima que pose quan mossegue l’entrepà?

De primer, sols veia els avantatges de la separació: em sentia lliure, desitjós de fer noves coses, experimentava la mateixa sensació que quan et lleves un pes feixuc de damunt. Em vaig proposar gaudir la vida amb tota la intensitat que em fóra possible. Després de treballar, me n'anava amb els amics i no parava fins a molt entrada la matinada: anàvem a discoteques, féiem timbes, freqüentàvem tota classe de clubs nocturns.

Però, a poc a poc, passada la novetat, vaig anar desencantant-me: els meus escassos mitjans econòmics no em permetien mantindre aquell ritme de vida; a més, jo ja no estava per a certes coses, que a la meua edat comences a perdre les ganes de tot.

Una nit vaig reparar que no havia eixit feia més d’una setmana, i encara no en tenia ganes. Així he seguit, fins ara. És cert que, a voltes, em sent com si la casa anara a caure’m damunt, però, on he d’anar jo?: un home de cinquanta anys, aturat, envellit, capficat, que no té una altra preocupació que guanyar-se algun jornal per poder sobreviure.

He de confessar que una vegada vaig intentar reconciliar-me amb la meua dona; fins i tot, me les vaig enginyar per provocar la seua gelosia, però no vaig tindre èxit. Ella es va mantindre impassible tota la nit, sense dir ni fer res. La broma em va costar prou cara: cent euros vaig haver de pagar a aquella “rubia” tan espectacular, que vaig contractar per fer un colp de teatre. Cal dir que la xica va representar molt bé el seu paper. Per moments, vaig arribar a creure que la seua mirada tan sol·lícita responia a un interés real per mi, però era una falsa impressió: en entrar a l’habitació em va demanar els seus honoraris i se’n va anar d’amagat.

Després d’este fracàs tan penós, em vaig passar uns dies tractant de trobar una manera digna de demanar-li perdó a la meua dona, però no em vaig atrevir. Molt que em pese, sóc conscient que el nostre matrimoni ja no té solució. ¿Què pensaria ella si gosara dir-li que vull tornar a començar? ¿Quina cara em faria si li proposara oblidar els disgustos del passat? De segur que ni m’escoltaria o, el que és pitjor, es riuria de les meues paraules. No, no puc arriscar-me a res d’això! Per altra banda, sols de pensar en les nostres discussions d’abans, en les baralles, crits i incomprensions que enterbolien la nostra relació, se me’n van les ganes de provar de nou. És millor viure d’esta manera, separats per una ratlla, sense problemes de convivència; així, almenys, hi ha bona harmonia.

De vegades, pense que és una altra dona, que no és la mateixa que coneixia quan vivíem junts. Aleshores, per emprenyar-la, era capaç de portar-li la contrària en les qüestions més senzilles, però hui tot el que fa em sembla bé. És clar que ara la veig d’una altra manera: jo diria que mai no l’havia trobada tan encantadora, i això em confirma la necessitat de seguir igual. He de fer un esforç per afaitar-me tots els dies, anar ben vestit, ordenar la meua part de la casa. Ella s’ho mereix. Així, quan em tombe al sofà, i la senta respirar darrere meu, pensaré que ella és feliç de sentir-me tan a prop.

VISITA A LA LLOTJA DE VALÈNCIA

El passat dia 20 de setembre vaig fer, a iniciativa del meu fill Robert, una altra visita a la Llotja de València, i vam aprofitar el viatge per tal de fer un tomb per altres llocs entranyables del Cap i Casal.

Certament la Llotja és un monument impressionant del gòtic civil, amb les seues columnes retorçades i les impressionants voltes de creueria quasi esfèriques. Mentre passejàvem pel gran Saló Columnari, em comentava el meu fill que l’edifici, amb la seua amplària i els seus espais oberts convida a la transparència en les relacions mercantils que allí es realitzaven, fent bona la màxima inscrita en lletres d’or a la part superior de les quatre partes del dit saló: “...Proveu i veureu com de bo és el comerç que no fa frau en la paraula, que jura al proïsme sense perjuri, que no dóna els seus diners en usura...”

Tot seguit un deixe algunes fotos més perquè gaudiu d’aquesta obra mestra de l’arquitectura de tots els temps.

LA CALMA

No sé quina quantitat de mort caldrà

perquè et declaren mort, però és cert

que la mort, de vegades, pren el viu

amb tanta calma que no el mata.

Desconec si la mort serà boja o formal,

però –a partir d’una certa mesura–

la mort pesa tant, que la vida esdevé

lluita impossible contra la gravetat.

Ignore quanta mort serà menester

per a sentir-se mort, però la vida

no mereix tal nom, quan morir-se

és més fàcil que no aprendre a viure.