SOLERIESTRUCH I LA FONT AMARGA

L'altre dia vaig visitar Senyera i un veí molt amable em va parlar de la Font Amarga, que és castellonera però també la tenen com a seua els senyeruts. Prompte vaig associar el nom de la font amb el poema "Camí de la Font Amarga", que coneixia des de feia molt de temps, de l'escriptor i professor carcaixentí o, com a ell li agradava dir, "carcaixení" d'adopció, Eduard Soler i Estruch, que solia signar els seus escrits com a "Soleriestruch".

Va ser professor meu de matemàtiques, tant al col·legi com a sa casa, on donava classes particulars i parlava als seus alumnes, entre problema i problema, un poc de tot. Per ell vaig conéixer el que eren les rivalitats literàries entre els escriptors que, per escriure en valencià, estaven condemnats a moure's dins d'un cercle molt reduït on hi havia una ínfima glòria a repartir, tot i que no els faltaven mai les ganes de fer bones obres a fi de dignificar la seua llengua.

Era un home intel·ligent, amb un humor càustic que potser li brollava d'eixa part amagada de l'ànima on les persones emmagatzemem el dolor que la vida ens ha infligit. Ell estudiava arquitectura a Barcelona, quan va començar la Guerra Civil, i com que tenia estudis va ascendir a oficial durant la contesa, la qual cosa el va convertir en un perdedor assenyalat per la dictadura franquista.

Va passar anys de por i de frustració, en veure que se li'n fugia la joventut sense poder realitzar els seus somnis. Així i tot, va saber reeixir a les dificultats, i va ser un home respectat per tots, polifacètic i admirat pels aspirants a escriptors.

Recorde que un dia, en parlar-nos de la postguerra, ens va comentar com de passada que ell no va voler tindre telèfon a sa casa fins als anys setanta. Encuriosit pel que, als meus quinze anys, em semblava una excentricitat, li vaig preguntar per quina raó va defugir durant tant de temps un aparell tan útil, i amb la seua ironia característica em va escudellar de manera contundent:

-  Home! Tu què creus? Que si a un antic oficial republicà com jo, en aquell temps, li telefonaven a la mitjanit era per a preguntar-li si volia xocolate?

El poema de Soleriestruch és molt bonic i sentit, i he trobat a la biblioteca municipal una versió curta que el mateix escriptor va publicar en el llibre de festes de l'any 1986:

                        Camí de la Font Amarga...!
                        Rosada de matinet
                        damunt la flor del baladre
                        i el fullam dels tarongers.

                        Deixant al poble darrere,
                        ja el riu d'Albaida passat...
                        Creuada que és l'Escalona,
                        camí de Santa Anna avant
                        hi ha allà al lluny la Teixonera,
                        més a prop, el Castellet
                        i, ací al fons de la meua ànima...
                        el teu record, caminet...!

                        Camí de la Font Amarga...!
                        Allà, de bon matinet,
                        flaire a fenoll i a baladre,
                        llimeres i tarongers.

                        Me'n recorde de quan eres
                        un camí polsós i estret,
                        amb dompedrers a les vores
                        del teu càixer, caminet...!
                        Un càixer de terra roja
                        plena de cristalls d'algeps...!
                        Un caminet per anar-hi
                        molt poc a poc, a poquet...!

                        Camí de la Font Amarga...!
                        Pebrella i flor de romer
                        i al cel tot blau, retallant-se,
                        les rames dels ametllers.

                        Cantava l'aigua en les séquies
                        duguent-ne el goig per al reg...
                        Semblava, com si cantara
                        l'aigua, dins d'un canteret,
                        un cant tot fet de promeses
                        com ho eres tu, caminet...!
                        Promeses esperançades,
                        remei per totes les sets...!

                        Camí de la Font Amarga...!
                        Oliveres, garrofers
                        i allà en el cor, esclatant-ne
                        la floreta d'un voler.

                        L'aigua clara d'aquells dies
                        ens l'ha enterbolida el temps.
                        D'aquell voler, te'n recordes...?
                        Te'n recordes, caminet?
                        Un vent glaçat va matar-lo,
                        no sabem com, ni per què...
                        Un vent d'oblits i silencis
                        molt a poquet, a poquet...!

                        Camí de la Font Amarga...
                        Tinc de dir-ho, caminet:
                        camí de la Font Amarga...
                        sent esta pena que sent...!

El cantautor Rafael Estrada ha musicat este poema:

CHOPIN

Hi ha un poema de Gil Albert que reflecteix molt bé el sentit últim de la música de Chopin.

Està inspirant en el Nocturn núm. 13 op. 48.1, i conté versos tan certers com els següents:

                        ¿No hemos visto pasar sobre unas aguas

                        un barco como féretro, un suspiro

                        como de muerte? Sí, pero cantando,

                        va cantando la vida, iluminando

                        la oscuridad, su acento fugitivo,

                        a la vez que desgarra, en la conciencia

                        prende un sol misterioso, un halo negro.

Com diu Liszt, en el seu llibre dedicat a Chopin, "en música, com en literatura, com en la manera de viure, tot el que s'apropa al melodrama era per a ell un suplici. Rebutjava l'aspecte furibund i frenètic del romanticisme; no suportava el pasme dels efectes i els excesos delirants".

En Chopin, igual que passa amb els millors artistes, "no estava permés expressar els sentiments sinó amb la condició de deixar que s'endevinaren en la seua major part".

El que més admire de la seues millors composicions són els seus reposos plens de sotracs, perquè la vida és fúria i assossec.

Les quatre obres que més m'agraden de Chopin són la Fantasia op.61, la Polonesa-Fantasia op. 49, el Nocturn núm. 13 op. 48.1 i l'Scherzo núm. 2 op. 31.

Ací teniu la Polonesa-Fantasia interpretada per Horowitz. Quasi res!:

I el Nocturn núm. 13, que Claudio Arrau interpretava de manera magistral:

Per a la Fantasia, he seleccionat Michelangeli, impossible de tocar millor:

I per a finalitzar, us deixe la versió de l'Scherzo núm. 2 que va fer Rubinstein:

UNA OPORTUNITAT PERDUDA

 “Que tot és dur, cruel, sense pietat”

Joan Vinyoli

Assegut davant la taula del seu despatx, l’assenyat gerent d’aquella cèntrica cafeteria, amb un posat sorrut, calculava el saldo que havia de satisfer al cambrer que tot seguit anava a acomiadar. A última hora, va haver de corregir algunes xifres, puix que li semblava una mica exagerat l’import de la liquidació. Tot aquest procés el va atabalar força; per això, quan trucaren a la porta, li va costar una mica deixondir-se. No li abellia gens encetar amb aquell treballador una discussió inútil. Es va proposar fermament acabar aviat.

– Passa avant, Renau, que tinc pressa.

“Malament –va pensar el cambrer–, si té pressa és que vol fotre’m”, però va fer un esforç per no mostrar-se acoquinat, i va saludar el gerent afectuosament:

– Bon dia, senyor Mora, què vol de mi?

– Saps quin dia serà demà? –va preguntar el gerent, a fi de no demorar innecessàriament l’entrada en matèria.

“Ara va i em pregunta quin dia serà demà! Com si jo no coneguera el calendari! Si no m’ha convidat a seure, és perquè vol guardar les distàncies” –va pensar el cambrer tot susceptible.

– Sí, ho sé. Demà acabarà el termini del meu contracte laboral. No obstant això, vosté em va prometre d’allargar-me el contracte si acomplia el treball a satisfacció dels clients.

– Et felicite per la teua bona memòria! És veritat que t’ho vaig dir, i ara és arribada l’hora de decidir.

– Doncs vosté dirà –va dir impacient el cambrer Renau.

– És clar que estic molt content del teu rendiment, això no pot negar-ho ningú. Sempre has fet més del que s’esperava de tu. Ara bé, en aquesta empresa som partidaris de la rotació dels cambrers. Avui dia, hi ha empreses d’ocupació temporal que ens poden ajudar amb molta eficàcia a seguir aquesta política laboral. Per altra banda, la rotació també té els seus avantatges: aquell qui ara se’n va, si deixa un bon record, podrà tornar-hi en el futur.

No es pot dir que Renau se sorprenguera d’aquestes paraules, les esperava. Per això li va ser fàcil de mantenir la calma, quan va dir:

– La rotació serà bona per a vosté, però no per a la meua família: els meus fills no fan rotació a l’hora de menjar, necessiten queviures tots els dies!

– Ho sent, Renau, però no vull ara entrar en polèmiques. Ací tens el saldo que et pertoca per finalització del contracte, si el signes de conformitat demà l’abonaré al teu compte corrent.

– Almenys deixe que m’explique una mica. Em sembla molt injusta la seua decisió de no renovar-me el contracte. Durant el temps que he treballat en aquesta cafeteria, he donat el millor de mi mateix. He tractat de superar-me sempre, de memoritzar els capricis dels clients habituals, de ser amable amb tothom, de fer més hores que les assenyalades pel conveni. He estat, crec, un professional irreprotxable. Vosté em va oferir un treball que era l’oportunitat de ma vida per a assolir una estabilitat econòmica, i he fet tot el que ha estat al meu abast per aprofitar-la. Ara veig que, malgrat tot el meu esforç, ha estat una oportunitat perduda. Tal vegada, a la meua edat, ja no m’escaurà una altra igual de bona.

– Ja t’he dit, de primeres, que és indiscutible la teua professionalitat, però hi ha unes altres consideracions a fer. Una empresa necessita, si vol sobreviure davant la feroç competència, prendre decisions doloroses. A la llarga són la millor solució per al col·lectiu dels seus treballadors. Ningú no es beneficiaria que l’empresa fera fallida, i això es produiria amb tota seguretat si les càrregues socials arribaren a ofegar-la.

– Aleshores, no val res l’excel·lència, sols importa la conveniència?

– No et penses que l’empresa es mou sols per egoisme. Ja t’he dit que la conveniència de l’empresa és la mateixa que la dels seus treballadors. Si l’empresa tancara, més de trenta persones se n’anirien al carrer. A més, l’excel·lència també compta, i molt! Tens la possibilitat de tornar-hi. El fonament de la política de rotacions és l’excel·lència, ja que sols els bons tenen la porta oberta; i quan dic els bons, sols estic pensant en aquells que ho són en el més ample sentit de la paraula.

En dir “els bons”, el gerent va posar un especial èmfasi, i el seu posat va adoptar un caire amenaçador. Renau el va entendre perfectament: “Cal ser bon xic, no causar problemes, signar el saldo, no ser reivindicatiu, si vols tornar a l’empresa quan t’arribe el torn” –es va repetir a si mateix el cambrer, que ja començava a empassar-se la saliva amarga de la humiliació.

– Ja comprenc: ser bo és molt important si vols tornar-hi. Aleshores, li pregue que deixe constància a l’expedient personal de la meua bona captinença durant el temps que he servit en aquesta empresa. No m’agradaria que s’oblidaren de mi.

– Tranquil, que ara mateix redacte un informe en el qual faré constar les teues qualitats.

El gerent va anotar en un paper, durant dos minuts, allò que li va paréixer més escaient: “Molt treballador. Simpàtic i de tracte agradable. Sempre disposat a fer hores extraordinàries de grat. Sap guanyar-se la clientela. Coneix perfectament les normes d’higiene pròpies dels establiments oberts al públic”, i algunes coses més, totes elles molt afavoridores.

– Veus? –va dir, mentre li mostrava a Renau el paper escrit– Ací està tot!

– Molt bé, ara ja puc signar-li el saldo. Gràcies a aquest paper, me n’aniré més tranquil a casa –va observar el malaurat cambrer, tot resignat.

Després de signar el saldo, Renau es va acomiadar del gerent. No obstant això, abans de sortir del despatx va pregar de veure una altra vegada l’informe. Després de llegir-lo, tot ufanós va declarar:

– Ací està tot el millor que he fet durant un període molt important de la meua vida. A banda dels meus fills, de res no em sent més orgullós que de la meua professionalitat.

En acabar de dir aquestes paraules, se’n va anar, refiat en el gerent, satisfet d’haver acomplit la seua part del tracte.

Tot just va eixir del despatx, el gerent va remugar tot malhumorat:

– Quina manera de perdre el temps! Aquests xicots no saben res del món de l’empresa.

Després d’engrapar l’informe per fer un manyoc, no va poder estar-se de repetir, mentre l’abocava a la paperera:

– Ací està tot!