Encara recorde el meu primer dia de
col·legi. Era l'any 1962, al començament de la tardor. Jo tenia quatre anys i
plorava desconsolat perquè no entenia l'interés dels meus pares a deixar-me
abandonat en un lloc desconegut.
És cert que prèviament la meua mare
havia tractat de preparar-me, fent-me preguntes enigmàtiques, com ara: “¿Que no
t'agradaria anar a una casa plena de xiquets de la teua edat, on t'asseuries en
unes cadires menudes i t'ensenyarien moltes coses?”.
Jo no entenia el significat d'aquelles
paraules. Potser aquesta serà la causa que mai no les haja oblidat. Perquè la
memòria és així d'eficaç: selecciona els records d'aquelles experiències que en
el seu dia més ens van impressionar, bé per la seua importància en la nostra
vida bé pel desconcert que ens produïren.
Tot i que vaig plorar molt aquell dia
inaugural, a hores d'ara no sabria dir si fou un dia trist. Crec que sí, perquè
hi vaig descobrir que havia de complir unes obligacions i pertanyia ja al
passat aquella època en què podia dedicar tot el temps a jugar amb el meu germà
i els amics del carrer.
No obstant això, a més dels plors, d'una manera vaga em vénen al cap sensacions positives, que van lligades a la
satisfacció de trobar-me junt als altres xiquets de la meua edat, amb els quals
compartia un destí comú, que era especialment gratificant durant el temps de
l'esbargiment, quan ens deixaven lliures al pati i jugàvem a futbol i a “bufa-conill”.
Després del primer dia en van venir d’altres,
i a mesura que passaven les setmanes la situació es va normalitzar. El meu
col·legi es deia igual que ara: “Navarro Daràs”, i tenia una secció masculina i
una altra femenina, que estaven separades pel parc. En aquella escola no volien
veure'ns barrejats, els xiquets i les xiquetes, cosa que tenia ocasió de
lamentar sempre que la meua cosina m'acompanyava fins a la porta del col·legi i
m'hi invitava a entrar sense ella. Aquesta experiència em neguitejava, ja que
no entenia pas la raó de l'acomiadament forçós. Potser d'una manera intuïtiva
em semblava estrany que a l'escola es creara una barrera artificial entre
xiquets i xiquetes, que no existia al carrer on jugàvem tots plegats.
Quan jo era menut, no era gens estrany
que ens obligaren a servar uns costums i normes que nosaltres no enteníem.
Així, una altra situació que havíem de patir els xiquets en aquella època era
la discriminació a l'escola de la llengua que parlàvem a casa i al carrer. Els
mestres, per prescripció governativa, sempre se'ns adreçaven en castellà. Per
tant, es relegava el valencià a una situació de segona categoria.
L’educació sentimental dels xiquets de
la meua generació està molt marcada per una sensació de desemparament davant d’unes
institucions que amb una retòrica buida i uns plantejaments irracionals volien
privar-nos d’aquelles coses amb les quals ens identificàvem d’una manera
natural (la nostra llengua, la veritat que el sentit comú infantil era capaç de
reconéixer, la contemplació de la vida com un joc i no com una vall de llàgrimes
i tantes altres).
I és que a l'any 1962 la dictadura del
general Franco encara mantenia tot el seu immens poder. Així, mentre que la
democràcia necessita convéncer els ciutadans perquè les propostes polítiques
isquen endavant, sota el comandament del dictador es defugien les explicacions,
ja que l'instint de supervivència empentava aquell règim a no enraonar sobre
allò que resultava indefensable. Ans al contrari, utilitzava la irracionalitat
per reafirmar el seu poder, com ara, la imposició d'una moralitat hipòcrita que
reprimia la gent i la feia sentir-se culpable i temorosa de tot.
És d'aquella època que em ve la meua
prevenció instintiva davant tot tipus d'himnes. I és que tant a la primera hora
del matí, com al final de la vesprada, ens feien entonar uns cants paramilitars
la lletra dels quals no enteníem en absolut. Fer una cosa sense saber per què
la fas, això és el que sentíem nosaltres cantant aquells himnes victoriosos. En
aquell temps estava covant dintre meu
una aversió a totes les exaltacions irracionals d'una grandesa que mai no pot raure
en unes estrofes solemnes accentuades per una música emotiva, sinó en l'esforç
contínuament renovat per véncer les dificultats diàries, amb els seus petits o
grans èxits i fracassos.
Vist amb els ulls d'un xiquet de quatre
anys, tanta exaltació patriòtica no era més que un joc fet per als adults, en
el qual ens obligaven a participar-hi. Tots els xiquets teníem molt clar que no
estàvem obligats a entendre unes lletres que no havien estat escrites per als
infants. Per tant, ens limitàvem a fer el que ens manaven i a contemplar amb
estranyesa tot el ritual que acompanyava aquell joc.
Un d'aquests himnes feia així:
Por Dios, la
Patria y el Rey
lucharon
nuestros padres.
Por
Dios, la Patria y el Rey
lucharemos nosotros también.
Uns altres himnes incorporaven a les
seues lletres presagis tan dolents com “si te dicen que caí” i “moriremos
besando la sagrada bandera”.
Ja veus, quina gana tenien alguns que lluitàrem
i morírem com herois. I és que l'obsessió d'aquell règim nefand era
presentar-nos el món com un lloc de lluita constant. Així, “¡Viva la muerte!”,
era una exclamació que no estava mal vista aleshores. Es cantava a la mort i no
a la paraula. Ans al contrari, la paraula i el diàleg estaven mal vists, perquè
serveixen per convéncer i aquell règim no volia pas que ningú no el convencera
que estava equivocat ni necessitava convéncer a ningú per fer complir les seues
ordres.
Arran d'aquesta experiència, en fer-me
major, moltes vegades pensava que els xiquets, amb el nostre desconcert, érem
els únics que aportàvem un poc de seny a aquell espectacle tan ridícul. Ara
mateix, però, ho veig d'una altra manera, i crec que tots érem víctimes d'un
règim que ens negava les llibertats més elementals: els adults, que d'una
manera conscient o inconscient es veien obligats a participar en el joc, i els
xiquets, que a poc a poc ens sentíem més i més aclaparats per la doctrina oficial,
que havíem d'obeir cegament.
He dit abans que era l'any 1962 quan
vaig començar anar a l'escola, i en aquell temps encara hi havia molts xiquets
que no podien prendre's a casa un got de llet. Una de les coses que millor
recorde d'aquells primers dies és el fred de l'hivern, que tractava de temperar
una estufa de llenya encesa enmig de la classe, de la qual partia una xemeneia
que abocava el fum al carrer en travessar un dels finestrals de l’aula. Un gran
perol ple de llet bullia damunt de l'estufa. Els destinataris d'aquella llet
érem nosaltres, i tots els dies la
senyora Leonor ens en donava un got.
Malgrat totes aquestes frustracions, jo
vaig tenir la sort de trobar-me amb dos mestres plens de bonhomia i paciència,
que em feien anar a gust a aquella escola i sentir-me volgut. I és que davant
de situacions adverses, l’esperança també es troba en aquelles persones que ens
tracten amb una certa amabilitat.
Els dos primers anys, dels tres que
vaig ser alumne del col·legi “Navarro Daràs”, la meua mestra va ser doña Emilia,
que era l'esposa d'un altre mestre que li deien don José Chillida. Sempre la recordaré com una mestra afectuosa,
que tractava els xiquets amb respecte. Es preocupava per tots els seus
alumnes, i quan agafàvem una malaltia llarga ens visitava a fi d’interessar-se
per la nostra salut.
El tercer i últim any d'estança en
aquell col·legi el meu mestre va ser don
Julián, que era també una bona persona i si ens castigava ho feia amb
molta indulgència. Si parle dels seus càstigs és perquè després els recordava
amb enyorança, en passar a altres col·legis on els ensenyants s'hi aplicaven
d'una manera més desconsiderada i no per això més efectiva.
A don Julián li dec una experiència molt grata, que la meua
memòria associa a una altra una mica dolorosa. Era per la vesprada, durant el
temps de l'esbargiment, quan a través dels balustres d’una de les baranes del
col·legi vaig albirar mon pare, que en adonar-se de la meua presència es va
acostar al lloc on em trobava per saludar-me. A penes vaig poder dir-li cap
cosa, perquè tot seguit va sonar el timbre i vaig haver de tornar a classe. Mai
no oblidaré la immensa pena que vaig sentir en aquell moment: el meu pare era a
l’altre costat de la barana i no havia pogut estar amb ell ni un sol minut. Les
llàgrimes em regalimaven per les galtes, quan don Julián em va cridar perquè llegira. Normalment, ens agafava
d'un en un i ens feia llegir al seu costat, mentre amb el dit índex anava
seguint la frase perquè no ens perdérem. Doncs bé, aquell dia va ser el primer
que vaig prendre consciència que ja sabia llegir correctament, és a dir, amb
una certa fluïdesa. “Vuelve a tu sitio y no llores más, que ya sabes leer muy
bien”, em va dir don Julián,
satisfet de comprovar que el miracle de la lectura s'havia realitzat novament.
Sempre recordaré aquests dos mestres,
que van ser els primers d'una llarga llista, com els més afables que mai no he
tingut. Si per mi fóra, no me n'hauria anat d'aquell col·legi. Possiblement
aquells van ser els tres anys més feliços de la meua infància, malgrat totes
les anormalitats que en aquella època havíem de patir.
Han passat molts anys i la societat ha
avançat, la qual cosa ha permés corregir moltes d'aquelles situacions
extravagants. Cal no oblidar, però, que la humanitat sempre avança quan
enderroca barreres artificials que limiten el desenvolupament de les persones.
L'educació ha de servir per donar als ciutadans la preparació necessària perquè
no ens enganyen, tot i que siga a través de formes molt depurades i subtils,
imposant-nos d'amagat noves barreres.
