"CAIXA DE CARTÓ", POEMA

 

CAIXA DE CARTÓ

Apartant andròmines, regirant papers

i quaderns escrits amb la meua mà,

has aparegut com una troballa,

closa en la foscor d’un vell armari

durant dècades d’oblit i cartó.

 

I ara em mostres les vores rebregades

per oferir-me els antics versets

de la meua joventut primera,

que tan mansament has protegit

entre aquests prestatges rovellats.

 

Caixa de sabates d’humil factura,

tan perfecta en la teua geometria,

tan modesta en el tacte raspós,

tan amatenta i simple com les roses

més delicades dels jardins terrers.

 

Podries no ser res i de sobte

t’has revelat per remoure el present,

descobrint el titubeig d’uns crus poemes

que els anys no han gosat esborrar,

com qui desenterra un pecat.

 

Perquè potser és pecat recordar

que hi ha un soroll en la vida

sempre ressonant, un gir primordial

en l’origen que mai es redreça,

tot i que dediquem el temps a esperar.

 

Fidel caixa de sabates d’altres dies,

benvinguda sigues a la meua vida

encara que mai te n’havies anat.

Digues com, si tu ets de veritat,

pot haver-hi en el món tanta mentida?

"AMOR ESQUIU", POEMA

AMOR ESQUIU

 

Jo vaig vindre ací un dia a cantar

i l’amor em va fer callar superb.

Hi havia llum a la casa sedegada

i allí vaig voler entrar,

però n m'obriren la porta.

Va passar el temps i l'oblit

es va fer sentir com l'alé

d'un déu capritxós.

 

I volta a començar:

Ací estic jo! Soc jo!

El qui es riu de si mateix

quan es recorda,

el qui no vol renunciar

perquè encara alena,

el qui ve i se'n va, vacil·lant,

per a retornar sempre..

 

Amor! Amor!

Que no acabe mai

la teua ombra esquiva a l’aguait,

ni el gaudi de tocar-te abans de tindre't,

com una pregària

que no necessita atencions

perquè viu en l’origen,

on tot s’inventa.

"TU CHIAMI UNA VITA", POEMA DE SALVATORE QUASIMODO

Ací teniu un poema de Salvaore Quasimodo que ens parla d’una tristesa que pot ser bella perquè és el fruit del lent decandiment d’antics moments de plenitud vital, que paga la pena recordar.

Tu chiami una vita

Fatica d'amore, tristezza,

tu chiami una vita che dentro, profonda,

ha nomi di cieli e giardini.

E fosse mia carne

quello que il dono del male trasforma.

 

Tu em dius una vida

Fatiga d’amor, tristesa,

tu em dius una vida que a dins, profunda,

té noms de cels i jardins.

I fora meua la carn

que el do del mal transforma.

Aquest poema ha estat musicat per Jan A. P. Kaczmarek i forma part de la banda sonora de la pel·lícula Washington Square, dirigida per Agnieszka Holland, basada en la novel·la homònima de l'escriptor Henry James.

Meravellosa cançó, que vos convide a sentir:

"PLATJA ÍNTIMA", POEMA

Foto de J. Vicente Doménech

Onades cap a l’arena,

cegament enfurides, deleroses

per arribar a la seua platja

inaugural, més íntima,

sempre nova

i mil voltes visitada.

Com els dies que passen

i s’assemblen tant,

o els llocs ocupats,

conegudíssims,

així mateix.

Res no és indistint, tot amaga

gelosament el misteri

de la seua identitat.

"FLAMA", POEMA

 

     FLAMA

 

Et mire i t’imagine

ardent i subtil,

com una flama

que em besa la pell

sense deixar-hi senyal.

 

Et mire perquè sé

que el desig perviu

quan es refà en la mirada,

en la presència d’un cos

que tot ho trastorna.

 

Et mire per a cobrir-te

d’una veritat movedissa,

que voldria ser real

i és tan sols creença,

pura esperança en els dies.

"AMOR I DESIG", POEMA

 

 

    AMOR I DESIG

 

Mai hem sabut distingir

entre l’amor i el desig

quan un impuls ens porta

davant l’ésser pretés.

 

Si els grans afectes són fruit

d’un vehement ardor,

¿per què el desig és plaer

 i l’amor sols adoració?

 

I si el desig ve de l’amor,

¿per què estimem més

quan abracem excitats

la persona que volem?

 

¿No serà l’amor, per definició,

només allò que queda

quan es calmen les ànsies

i fem un bes pudorós?

 

¿No serà el desig,

tot just l’amor se’n va,

la continuació d’una espera

que s’ha cansat d’esperar?

"VAIVÉ", POEMA

 

      VAIVÉ

 

Afligits un dia, a l'altre alegres.

        Al-Saqundi

 

Penes i alegries van i venen,

i s’alternen en incessant vaivé.

Un dia trist i un altre dolç

s’entremesclen en eterna disputa

i ens animen a prosseguir sense temor

que el desencant mai ens vença.

 

Sabem que es cova en tota espera

el pressentiment d’un desesper,

però el demà encara pot ser nou

si els seus colors canviants

ens permeten imaginar com mudarà

l’ombra que vela el nostre desig.

 

Entre l’espenta de les hores de fe

i la grisor d’aquelles altres de desgana,

avancem al caliu d’una tímida flama

que roman encesa mentre la vida

ens ensenya que goig i aflicció

si no s'acasen l'un a l'altre no són res.

"DISCORDANCES", POEMA

 

DISCORDANCES

 

Viure en la idea

que ens fa veure-hi clar,

en el cos que ens confon

i de desig ens nega,

en la divergència

entre el deler i la pensa.

 

Viure en el començament

d’un amor que s’inventa,

en les turbulències

d’un després que s’allarga,

en la discordança

entre el temps i l’estima.

 

Viure en l’esforç diari

per ajornar el naufragi,

en el regust de veritat

que ens deixa cada desfeta,

en la dissidència

entre la realitat i l’esper.

 

Viure en el silenci rònec

que ofega les paraules,

en l’eloqüent poema

que encara no hem escrit,

en el desacord

entre la llum i l’ombra.

 

Viure en la gran bellesa

de la innocència implacable,

en la torbonada infame

que tot ho devasta,

en la diferència profunda

entre maldat i virtut.

"UN NOU DIA" I "VIDA", POEMES

UN NOU DIA

 

A ratlla de blau

ja guaita el nou dia

     Josep Lozano

 

T’he sentit dir que tot és mentida

i quan em mires als ulls defuges

donar clarícia del que hi veus.

Sempre t’ho calles i et negues

a acceptar que la meua renúncia

seria pitjor que el desengany.

Així, sobtadament, sense pensar-ho,

comença un nou dia que reclama

la seua part de llum, de risc, de misteri,

i tu saps i jo sé i molts sabem

que no podem estar-nos quiets.

Necessitem creure, avançar, esperar,

fer que la primera hora de cada matí

tinga un poc d’ahir, un poc de hui

i també, és clar, un poc de demà.

 

VIDA

 

I amb tot, la gran mentida

de la llum incorrupta a ran del viure

                    Maria Beneyto

 

Quan un cor es cansa d’anar més enllà

dels seus límits, per força aprenem

a recloure’l en un tancat estret.

Sembla un digne final, encara que trist.

Cada llum que s’apaga encén una pèrdua;

no es pot negar per sempre l’evidència:

un somni cap en una caixa de sabates

si la veritat ens obliga a mirar-lo de front.

Aquesta és la nostra vida, sense componiments

ni vanes disculpes. És tot just el que queda

després de tants anys d’intentar que el desencís

siga tan lleuger com les nostres invencions.

"AMOR PROVECTE", POEMA

 

   AMOR PROVECTE

 

L’amabilitat dels estranys

        Tennessee Williams

 

Entre cuites i tribulacions,

el desig es fa malbé i la fantasia,

que tot ho inventa, s'aquieta

de tant no mirar al cel.

Així queda l'amor

quan minva la passió

i es difuminen els somnis:

sense el poder d'imaginar altres mons,

de buscar en el plaer carnal

l’excitant culminació d’abans.

 

Hi ha els qui consideren exemplar

que l'amor reïsca imponent

en la lluita contra les dificultats,

i aplaudeixen i exalten

un sentiment tan profund

com autosuficient

a l’hora de plantar cara

als fastijosos quefers diaris,

que durant anys i panys

cal aplanar i engolir.

 

Però no és la fortalesa

el seu únic mèrit,

també es pot parlar de l’elegància,

en aguantar el pas d’un temps

que a poc a poc despulla

els amants de les antigues esperances,

proveint-los d'altres menys grates,

com ara la d’envellir junts,

tot i que se senten cada vegada

més malastrucs.

 

I l'amor, aquest amor

provecte i ple de xacres,

encara dura i es llança,

amb paciència i virtut,

a recórrer la seua última etapa,

sense a penes forces,

i espera de tot aquell qui passa

per davant del seu estatge

la ben guanyada cortesia

dels desconeguts.