EL GARROFER I L'OLIVERA

Perquè us meravelleu admirant dos miracles de la natura, ací teniu un garrofer i una olivera centenaris. Al primer d’aquests arbres, li vaig dedicar un poema i, com pertoca, li’l vaig recitar en persona el millor que vaig saber. El segon no té poema, però se’l mereix, perquè és un autèntic prodigi. Deia Machado que l’olivera té moltes fulles, però dóna poca ombra, però ací ens trobem davant d’una excepció, perquè és tan immensa que no sols ombreja sinó que ens encomana una gran pau i una gran fe en la vida, que és capaç de sobreposar-se a tots els embats del temps.

El garrofer de la Vall de Càrcer

EL GARROFER CENTENARI

Garrofer gegantí de minvada terra,

que des de la teua solitud escampes,

amunt i avall, un desordre de branques

i cimals ja vençuts per la fatiga.

No ho sabia i ara sé que m'esperaves,

prop del Xúquer, per mostrar-me

el lent declinar d'una antiga grandesa,

lluny del jardí que un dia albirares.

I m'he sentit perdut, sota les ombres

intermitents que envolten el teu misteri,

perquè no hi ha res que t'acompanye

en aquest món que no sap com mirar-te.

L'olivera de Benigembla

EL MEU JO POÈTIC

De vegades em pregunte quinta classe de poeta soc o intente ser jo. I la primera idea que em ve al cap és que m’agrada, en general, fer servir un llenguatge realista. És a dir, que no li tinc massa afecció al llenguatge simbòlic. La segona idea que m'acudeix és que m’agrada reflexionar en els meus poemes, la qual cosa reforçaria, en principi, el meu tarannà poètic realista. Però, després d’haver assolit aquestes dos certeses provisionals, m’adone que hi ha una tercera idea que m’inquieta perquè em fa dubtar de les dues anteriors: el que busca la meua poesia és recollir i transmetre sentiments, per damunt de les idees: quan escric jo sent més que pense i vull que els meus hipotètics lectors facen el mateix. Aleshores, com es menja tot això? Per a contestar a aquesta pregunta, s’obri pas una quarta idea: soc un poeta aparentment realista, ja que faig ús del llenguatge realista i de la reflexió, no per un afany d’objectivitat, sinó amb una clara voluntat subjectivista i prou sovint irònica, amb el propòsit fonamental de commoure’m i commoure, que és el que realment m’importa: no la idea, sinó l’emoció. En fi, totes aquestes divagacions, una darrere de l’altra, el que em fan és portar-me d’un a l’altre extrem, i tots els extrems acaben tocant-se, de manera que el meu realisme poètic del principi esdevé una excusa per a arribar a una mena d’irracionalisme, on els conceptes naveguen com formes capricioses que sols responen a la lògica de les emocions.

Tot seguit transcric un poema que reflecteix prou bé el que acabe de dir:

                                             UN SILENCI CURT

Un silenci curt pot ser el preludi

d’un dolor que s’expressa a crits,

o el final d’un goig inefable,

quan l’amant, exhaurit, oblida

paraules i promeses recents.

Un silenci curt pot ser també

un bocí de silenci primigeni,

o millor: tot el silenci de l’univers,

concentrat en un punt de l’espai

i del temps, com un amor que calla.

TU I JO

Tot el que floreix en mi va sempre amb mi,

i la teua tristor sols la veig amb els meus ulls,

encara que no siguen capaços d’arribar

al fons de l’abisme on els teus anhels

s’afonen com pedres llançades a l’oceà.

No sabria repetir cap de les teues estranyes paraules,

si mai haguera aprés a parlar bé el meu idioma,

i no m’és possible entendre el teu amor abstret

sense esbrinar abans el que jo sent quan estime,

tot i que siga distint i no et reconegues mirant-me.

Només soc el qui vull ser quan ets prop de mi;

no renuncie a res anant al teu darrere,

perquè he aprés a trobar-me sol acompanyant-te,

i sent tan meua aquesta soledat, no em sap greu

que el teu silenci no puga ser el meu silenci.

ELS DIES VENIDORS

"Juny ardent", de F. Leighton

Quina bellesa hi ha en la qui espera

i no s'impacienta perquè encara ignora

que la mar plana es pot embravir.

Dorm apaciblement i cap somni

no li encomana el neguit. El temps

transcorre en silenci per sobre les descurades gases

que envolten el cos confiat. La primavera

expira i s'obri pas un estiu incert;

no cal tenir pressa a arriscar-se,

pot durar una mica més aquesta innocència

que acarona amb tendresa els cabells embullats,

mentre el sol s'aixeca imponent

per anunciar els dies venidors;

aquells que han de parlar i no callaran,

encara que les paraules sobren. No callaran,

ni quan l'amor tot ho arrossegue

i res no torne mai a ser igual.

DUES AMIGUES ADOLESCENTS CONVERSEN

A Natàlia Cortell i Mª Jesús Martí

MARIA. No sé què em passa últimament, però em trobe fatal.

ANNA. Què et fa mal?

MARIA. Res en concret, però no estic bé. Això ho tinc clar!

ANNA. Doncs em sembla una mica estranya la teua malaltia.

MARIA. Estranya? Per què?

ANNA. Dona! Convindràs amb mi que hauries de saber quina part del cos et fa mal.

MARIA. Les coses no sempre són tan senzilles. Hi ha malalties que no són fàcils de localitzar en una part concreta del cos.

ANNA. Mira que ets complicada! Comences dient-me que et trobes fatal, i no hi ha manera de saber quina cosa et passa.

MARIA. Perdona, però és que estic molt nerviosa.

ANNA. Ho celebre!

MARIA. Caram! Quina amiga més bona tinc!. Mira que alegrar-te de les meues malalties.

ANNA. Que no, dona, no. No me n’alegre. El que vull dir és que celebre haver-me assabentat de la causa de les teues dolences: estàs nerviosa, i això explica molt bé que et trobes fatal.

MARIA. Sí, estic nerviosa, però ací no acaba tot. Cal preguntar-se per la causa del meu estat.

ANNA. Ja sabia jo que aquesta conversa no acabaria tan fàcilment. Encara ens resta per determinar la causa dels teus nervis.

MARIA. De tota manera, si ho prefereixes, podem parlar d’un altre tema.

ANNA. No, si jo em trobe molt bé així, parlant del que a tu el preocupa. Al cap i a la fi ets la meua millor amiga.

MARIA. Exacte. D’això volia parlar-te: de l’amistat.

ANNA. Al final, la que es posarà nerviosa seré jo. De primer, em parles de malalties, i ara vols que parlem de l’amistat. No hi ha qui t’entenga!

MARIA. Està bé, si et canses de parlar amb mi, pots anar-te’n i ja continuarem un altre dia.

ANNA. De moment, encara no estic esgotada. Una mica cansada sí, però no esgotada. Puc aguantar-te una estona més.

MARIA. Bé, perquè no et canses més, anirem al gra.

ANNA. Que vols confessar-me algun secret important?

MARIA. Fa temps que ho intente, i et promet que si m’ho calle un minut més rebente.

ANNA. Caram! Amolla-ho ja d’una vegada, que estic impacientant-me també.

MARIA. Anna, m’agrada Joan. I a ell també li agrade jo.

ANNA. I què?

MARIA. Vols dir-me que això no t’afecta? Si em vas dir fa un mes que era l’amor de la teua vida!

ANNA. En absolut. Joan és un poca-solta, i ja tenia ganes de llevar-me’l de damunt. Així que, lluny de sentir-me ofesa, t’estic profundament agraïda.

MARIA. Ets molt comprensiva. Així, podrem continuar la nostra amistat.

ANNA. I tant com la continuarem. M’has fet un favor!

MARIA. Dona, tant com un favor, no!

ANNA. Que sí, que sí, Maria, m’has fet un grandíssim favor. Si t’agrada Joan, pots endur-te’l tot sencer, encara que prompte et penediràs de l’adquisició que acabes de fer.

MARIA. Com n’ets de complaent, Anna! Sembla que estaves desitjant que em posara pel mig.

ANNA. Has encertat plenament. A més, pense que Joan i tu feu una parella fantàstica.

MARIA. Mai no m’ho hauria imaginat de tu, Anna. Creia que eres la meua millor amiga. I ara vas i t’alegres que haja carregat jo amb el Joan, el qual tu no vols vore ni en pintura.

ANNA. Ho sent molt, però és així.

MARIA. Doncs he de dir-te que no em fa cap gràcia la teua despresa. De segur que el Joan és un bandarra. Demà mateix trenque amb ell.

ANNA. Ja sabia jo que la nostra amistat estava per damunt de petites adversitats. Tu m’has fet veure clar i ras el que jo ja intuïa: que el Joan no és de fiar.

MARIA. I tu m’has ajudat a comprendre que si dues amigues conversen amb sinceritat és ben fàcil d’arribar a conclusions interessants.

ANNA. Exacte! Però, si no recorde mal, tota aquesta història ha començat perquè tu et trobaves fatal.

MARIA. Ara ja em trobe bé.

ANNA. Veus? Això no em sembla correcte. Acabes de renunciar al teu amor, i dius que et trobes bé. On anirà a parar l’amor romàntic?

MARIA. Mira qui parla! Que no recordes totes les meravelles que em contaves del Joan fa a penes un mes?

ANNA. És cert. Però la vida és així. Quina culpa tenim nosaltres de no haver viscut encara un amor autèntic.

MARIA. Autèntic, dius? Com serà un amor així?

ANNA. Jo crec que deu ser un amor ple de vida, divertit, sincer…

MARIA. Ah, sí! Un amor valent, que et dóna ales i et fa anar enllà dels teus límits… Quan el tinga, t’avisaré.

ANNA. I jo també, encara que un amor així mai el podrem compartir.

DOS POEMES RECITATS

Ovidi Montllor recitava els poemes dels nostres grans poetes amb una força extraordinària. Un dels poemes que més m'agrada de Salvat-Papasseit és el que porta per títol "Res no és mesquí", i gràcies a l'Ovidi el podem escoltar tan ben recitat, que resulta una experiència inoblidable. Vaig tindre la sort d'assistir a un recital del cantant alcoià l'any 1975 a Carcaixent, acompanyat del seu inseparable Toti Soler. En aquell concert, recorde que va interpretar el meravellós poema de l'Estellés "Els amants", i jo, que tenia llavors 16 anys, vaig restar tan impressionat que ja mai no he deixat d'admirar la seua poesia. Va ser tot un descobriment, pel qual sempre li estaré agraït a l'Ovidi.

Federico García Lorca és un dels poetes més universals. L'any 1986 es va editar un disc, en el qual diversos cantants de primera línia musicaven un poema seu i l'interpretaven. Recorde que em va colpir la versió que feia de "Grito hacia Roma" el cantant italià Angelo Branduardi. Tot seguit us oferisc aquesta versió cantada del poema, junt a una altra merament recitada per Alfredo Alcón.

LA PINTURA RENAIXENTISTA

Avui vull convidar-vos a admirar sis obres mestres de la Renaixença, moviment artístic que, com tots sabeu, va nàixer a Florència durant el segle XV i des d’allí es va escampar per tota Europa. Si visiteu Florència, hi podreu admirar amb tota la seua plenitud el que va significar aquesta etapa per a la història de l’art. Us he seleccionat dues obres impressionants de Rafael i Ticià. Les madones de Rafael són, en general, obres dotades d’una gràcia i candor impressionants. La que us mostre ací és “La Madona del Gran Duc”, que es troba a la Galeria Pitti, on també es pot contemplar el “Retrat de Pietro Aretino” (Ticià).

Al Museu del Prat s’hi troben dos quadres fonamentals de l’escola flamenca renaixentista, com són “El jardí de les delícies”, del pintor neerlandés El Bosch, i “El davallament”, de Van der Weyden. Són dues obres meravelloses, que constitueixen, sens dubte, dos dels tresors més valuosos del dit Museu.

Un altre gran artista del Renaixement és El Greco, autor d’un bon grapat de quadres inoblidables, entre els quals destaca “L’espoliació del Crist”, conservat en una capella de la catedral de Toledo. La túnica és d’un roig tan viu que sembla eixir-se’n de la tela.

Finalment, cal destacar Grünewald, gran artista que, junt a Dürer, són els pintors alemanys més reeixits de la Renaixença. Un dels seus quadres més originals és “La temptació de Sant Antoni”, que en la seua època segurament terroritzaria les ànimes més càndides, ja que representa les temptacions en forma d'essers monstruosos, quimeres zoomòrfiques que sacsegen el sant, l'estiren pels cabells i el turmenten amb la seua visió. Hi ha un indubtable parentiu entre el quadre del pintor flamenc El Bosch i el de Grünewald, tot i que el d’aquest últim sembla més diabòlic, producte d’una al·lucinació esvalotada, mentre que al “jardí” del neerlandés domina l’enigma i certa lúcida bogeria.

LES FINESTRES DEL PALAU DUCAL DE GANDIA

Al Palau Ducal dels Borja de Gandia, entre altres meravelles, un pot admirar una magnífica finestra gòtica, perfectament conservada, al pati de l’entrada. Com a contrast, a la primera planta, s’hi troben unes precioses finestres barroques. Com que en qüestió de gusts tot és opinable, crec que el millor que puc fer és deixar-vos en aquesta entrada dos fotos fetes per mi, perquè cadascú trie la que més li agrade.

Finestra gòtica

Finestra barroca

El "POP ART"

S’ha dit que la finalitat del Pop art era descriure tot el que fins aleshores (els anys 50 i 60 del segle XX) havia estat considerat indigne de l’art: la publicitat, les il·lustracions de les revistes, els mobles de sèrie, els vestits, les llaunes de conserves, els còmics, etc.

Els artistes adscrits a aquesta tendència pintaven les coses que veien cada dia, en una societat consumista, adoptant el materialisme, el buit espiritual i l’ambient ridículament “sexualitzat” d’aquella època. Es tracta, doncs, d’una concepció desencantada i passiva de la realitat social contemporània.

Els pintors més representatius d’aquest moviment són Jaspers Johns, Rauschenberg, Warhol, Lichtenstein, Wesselmann, Hockney i Hamilton.

Tot seguit, podeu admirar una mostra de la seua obra:

Warhol

Rauschenberg

Wesselmann

Lichtenstein

Jaspers Johns

Hamilton

Hockney