Territori templer

Aquest últim cap de setmana he visitat alguns pobles de la Plana Alta, de l'Alt i Baix Maestrat i dels Ports. Un viatge molt enriquidor, perquè hi ha art, paisatge, història i natura a mans plenes. Val a dir que tots els pobles que he recorregut tenen com a tret comú haver estat històricament sota la jurisdicció dels grans maestres dels ordes militars del Temple, o bé, posteriorment, de Sant Joan i Montesa. Tot i que hi ha dues comarques que palesen amb el seu nom aquesta ascendència (Alt i Baix Maestrat), també els Ports i alguns termes municipals de la Plana Alta i de l'Alcalatén depenien del Gran Maestre, i això explica que hi haja una Vistabella del Maestrat i una Atzeneta del Maestrat a l'Alcalatén, i una Sorita del Maestrat als Ports.

També Vilafamés, que ha estat el primer poble en què he fet parada, malgrat la seua pertinença actual a la Plana Alta, va ser territori dels ordes militars: primer es va incorporar al patrimoni dels Hospitalers de Sant Joan en 1264, fins a 1317, data en què la vila i el castell queden annexionats al recentment creat Orde de Montesa.

A més de ser un poble bellíssim, o precisament per això, compta amb un Museu d'Art Contemporani de gran interés, que va ser el fruit de l'empeny que hi va posar el crític d'art Aguilera Cerní, en prendar-se de l'encant d'aquesta població. El quadre de Miró que il·lustra aquesta entrada va ser una donació que va fer el gran pintor al poble.

Si de l'art, passem a la història, resulta molt interessant acostar-se a Ares del Maestrat i a Vilafranca, on Jaume I va començar la seua conquesta.

Amb aquest propòsit, el nostre rei fundador va travessar el riu de les Truites, actualment en terme de Vilafranca, per un pont gòtic que encara s'hi conserva.

Molt a prop del pont, encara hi és, i que dure per molts anys, una església de les anomenades de reconquesta, del segle XIII, situada a la Pobla de Ballestar, que és un llogaret vilafranquí.

Vaig tindre el gust de parlar durant una bona estona amb dos veíns, que es van interessar per les riuades del Xúquer i per les taronges de la Ribera. Els vaig parlar de la gran crisi de la taronja, i ells tampoc tenien motius de joia pel que fa als seus cereals. Em van comentar que ells tancaven els seus camps amb rastell, per a evitar que l'aigua s'enduga la terra.

Innocent de mi, els vaig preguntar si rebien alguna subvenció per a mantindre les parets tan ben conservades com estaven, i es van riure de bona gana de la meua ocurrència. És clar que el llaurador valencià es mereix un monument: allà on vas veus proves clares del seu esforç i saviesa.

Després de travessar el riu, el Conqueridor va anar a Ares del Maestrat, on li han dedicat una estàtua en record a la seua feta. I és que el 8 de gener de 1232 hi va iniciar el rei en Jaume la conquesta del Regne.

Durant la Guerra Civil Espanyola, Ares del Maestrat va ser, al costat de Benassal, Albocàsser i Vilar de Canes, víctima i objecte d'experimentació per l'aviació alemanya nazi, que va bombardejar diversos objectius civils d'aquestes localitats al maig de 1938 per a provar la capacitat dels bombarders Stuka Junkers Dj. 87. El resultat dels bombardejos van ser 38 morts.

Si mireu bé l'emplaçament d'Ares del Maestrat, no és difícil pensar les dificultats que trobaria el nostre rei per a guanyar aquesta plaça, amb el seu castell que s'alça sobre un promontori escarpat.

I si d'Ares del Maestrat passem a Morella, encara ens sembla més impossible que el majordom real, Blasco d'Alagon, poguera véncer la resistència dels musulmans parapetats en el seu castell inexpugnable.

Vaig passar la nit a Morella, que he visitat moltes vegades, però mai no em canse de passejar pels seus carrers una altra vegada.

La vesprada del diumenge la vaig dedicar a les oliveres del Baix Maestrat: els termes de la Jana, Canet lo Roig i Traiguera conserven més de 2.500 oliveres mil·lenàries, principalment de la varietat Farga, de la qual s'extrau un oli meravellós.

Hi ha olivera que té més de 1.200 anys, que es diu molt prompte.

LA PROCESSÓ D'ALGEMESÍ: UNA TRADICIÓ PLENA DE FUTUR

La tradició rebuda dels nostres avantpassats és un llegat de valor incalculable, perquè en ella trobem respostes sense les quals ens sentiríem desnortats en el present. Vivím en un món globalitzat, ple de desigualdats i alhora tecnològicament molt avançat, al qual se li plantegen reptes d'una formidable complexitat, però si bé ho mirem al llarg de la història, la humanitat ha hagut d'acarar situacions d'una dificultat semblant, i conservar la memòria de tot això suposa incorporar al present la consciència plena de qui som. Al capdavall, del que es tracta és de no perdre de vista que el moment actual és el resultat de molts moments anteriors, i que les solucions d'abans degudament actualitzades i qüestionades, si cal, són vàlides per a orientar-nos avui.

La ruptura amb la tradició suposa negar-nos a nosaltres mateixos, perquè tot el que hem aprés ve del passat i la nostra responsabilitat és transmetre-ho millorat a les generacions següents. Vicente Aleixandre, en el seu discurs d'acceptació del Premi Nobel de Literatura de 1977, va establir una interessant sinonímia entre tradició i revolució: "La generación del 27 no quiso desdeñar nada de lo mucho que seguía vivo en ese largo pretérito, abierto de pronto ante nuestra mirada como un largo relámpago de ininterrumpida belleza. No fuimos negadores, sino de la mediocridad; nuestra generación tendía a la afirmación y al entusiasmo, no al escepticismo ni a la taciturna reticencia. Nos interesó vivamente todo cuanto tenía valor, sin importarnos donde éste se hallase. Y si fuimos revolucionarios, si lo pudimos ser, fue porque antes habíamos amado y absorbido incluso aquellos valores contra los que ahora íbamos a reaccionar. Nos apoyábamos fuertemente en ellos para poder así tomar impulso y lanzarnos hacia adelante en brinco temeroso al asalto de nuestro destino. No os asombre, pues, que un poeta que empezó siendo superrealista haga hoy la apología de la tradición. Tradición y revolución. He ahí dos palabras idénticas."

Pensaments com aquests se m'acudeixen sempre que, un 8 de setembre per la vesprada, contemple la processó anomenada la Volta Gran d'Algemesí. Hi admire els muixaranguers, els tornejants, els cirialots, etc., tal com els podien admirar fa cent anys els meus avis paterns (tot i que eren nascuts a Carcaxient, van residir a Algemesí per raons de treball, al carrer Cisners, i hi va nàixer el meu pare).

Però em resulta inevitable pensar que tota eixa tradició tan rica s'ha actualitzat al llarg del temps, que el que en el seu origen era una festa religiosa s'ha transformat en una celebració col·lectiva de la convivènica, una projecció cap al futur d'un poble orgullós de la seua història, que ha estat capaç de conservar-la, recrear-la i transmetre-la als seus fills com una mostra de la seua voluntat de treballar junts.

LU

El seu nom és Lu, i quan va irrompre a la meua casa
era una cadella desficiosa que em cabia a la mà.
Tres anys ha complit, i és amable i tan fidel
que em segueix a totes parts expectant i silenciosa,
o potser seré jo qui l'acompanya embadalit
quan s’enredra entre les meues cames en cerca de carícies.
Si li done de menjar, em llepa les mans agraïda;
llavors jo la bese en el front amb cura
per a fer-li comprendre que no vull ser el seu amo,
ni pretenc mostres de submissió sinó d'afecte,
i que em fa feliç la innocència dels seus bots alegres.
Sempre vol tindre'm al seu costat, i per això m'espera
i perdona amb resignació les meues traïcions quotidianes,
cada vegada que em separe d'ella per a anar als meus assumptes,
confiada en què tard o d’hora tornaré.
I diuen que els gossos no tenen ànima,
però jo sé que no pot ser real aquesta condemna
perquè, si es gita en la meua falda, Lu sembla un àngel
i s'hi manté quieta, com dormida, sense por,
i sap de mi el que més importa: que mai li faria mal.
Això em fa pensar que el paradís és una estació terminal
on caben, sense distinció d’espècies, tots els que han passat
una part important de les seues vides
esperant-se impacients l'un a l'altre.

SOLERIESTRUCH I LA FONT AMARGA

L'altre dia vaig visitar Senyera i un veí molt amable em va parlar de la Font Amarga, que és castellonera però també la tenen com a seua els senyeruts. Prompte vaig associar el nom de la font amb el poema "Camí de la Font Amarga", que coneixia des de feia molt de temps, de l'escriptor i professor carcaixentí o, com a ell li agradava dir, "carcaixení" d'adopció, Eduard Soler i Estruch, que solia signar els seus escrits com a "Soleriestruch".

Va ser professor meu de matemàtiques, tant al col·legi com a sa casa, on donava classes particulars i parlava als seus alumnes, entre problema i problema, un poc de tot. Per ell vaig conéixer el que eren les rivalitats literàries entre els escriptors que, per escriure en valencià, estaven condemnats a moure's dins d'un cercle molt reduït on hi havia una ínfima glòria a repartir, tot i que no els faltaven mai les ganes de fer bones obres a fi de dignificar la seua llengua.

Era un home intel·ligent, amb un humor càustic que potser li brollava d'eixa part amagada de l'ànima on les persones emmagatzemem el dolor que la vida ens ha infligit. Ell estudiava arquitectura a Barcelona, quan va començar la Guerra Civil, i com que tenia estudis va ascendir a oficial durant la contesa, la qual cosa el va convertir en un perdedor assenyalat per la dictadura franquista.

Va passar anys de por i de frustració, en veure que se li'n fugia la joventut sense poder realitzar els seus somnis. Així i tot, va saber reeixir a les dificultats, i va ser un home respectat per tots, polifacètic i admirat pels aspirants a escriptors.

Recorde que un dia, en parlar-nos de la postguerra, ens va comentar com de passada que ell no va voler tindre telèfon a sa casa fins als anys setanta. Encuriosit pel que, als meus quinze anys, em semblava una excentricitat, li vaig preguntar per quina raó va defugir durant tant de temps un aparell tan útil, i amb la seua ironia característica em va escudellar de manera contundent:

-  Home! Tu què creus? Que si a un antic oficial republicà com jo, en aquell temps, li telefonaven a la mitjanit era per a preguntar-li si volia xocolate?

El poema de Soleriestruch és molt bonic i sentit, i he trobat a la biblioteca municipal una versió curta que el mateix escriptor va publicar en el llibre de festes de l'any 1986:

                        Camí de la Font Amarga...!
                        Rosada de matinet
                        damunt la flor del baladre
                        i el fullam dels tarongers.

                        Deixant al poble darrere,
                        ja el riu d'Albaida passat...
                        Creuada que és l'Escalona,
                        camí de Santa Anna avant
                        hi ha allà al lluny la Teixonera,
                        més a prop, el Castellet
                        i, ací al fons de la meua ànima...
                        el teu record, caminet...!

                        Camí de la Font Amarga...!
                        Allà, de bon matinet,
                        flaire a fenoll i a baladre,
                        llimeres i tarongers.

                        Me'n recorde de quan eres
                        un camí polsós i estret,
                        amb dompedrers a les vores
                        del teu càixer, caminet...!
                        Un càixer de terra roja
                        plena de cristalls d'algeps...!
                        Un caminet per anar-hi
                        molt poc a poc, a poquet...!

                        Camí de la Font Amarga...!
                        Pebrella i flor de romer
                        i al cel tot blau, retallant-se,
                        les rames dels ametllers.

                        Cantava l'aigua en les séquies
                        duguent-ne el goig per al reg...
                        Semblava, com si cantara
                        l'aigua, dins d'un canteret,
                        un cant tot fet de promeses
                        com ho eres tu, caminet...!
                        Promeses esperançades,
                        remei per totes les sets...!

                        Camí de la Font Amarga...!
                        Oliveres, garrofers
                        i allà en el cor, esclatant-ne
                        la floreta d'un voler.

                        L'aigua clara d'aquells dies
                        ens l'ha enterbolida el temps.
                        D'aquell voler, te'n recordes...?
                        Te'n recordes, caminet?
                        Un vent glaçat va matar-lo,
                        no sabem com, ni per què...
                        Un vent d'oblits i silencis
                        molt a poquet, a poquet...!

                        Camí de la Font Amarga...
                        Tinc de dir-ho, caminet:
                        camí de la Font Amarga...
                        sent esta pena que sent...!

El cantautor Rafael Estrada ha musicat este poema:

CHOPIN

Hi ha un poema de Gil Albert que reflecteix molt bé el sentit últim de la música de Chopin.

Està inspirant en el Nocturn núm. 13 op. 48.1, i conté versos tan certers com els següents:

                        ¿No hemos visto pasar sobre unas aguas

                        un barco como féretro, un suspiro

                        como de muerte? Sí, pero cantando,

                        va cantando la vida, iluminando

                        la oscuridad, su acento fugitivo,

                        a la vez que desgarra, en la conciencia

                        prende un sol misterioso, un halo negro.

Com diu Liszt, en el seu llibre dedicat a Chopin, "en música, com en literatura, com en la manera de viure, tot el que s'apropa al melodrama era per a ell un suplici. Rebutjava l'aspecte furibund i frenètic del romanticisme; no suportava el pasme dels efectes i els excesos delirants".

En Chopin, igual que passa amb els millors artistes, "no estava permés expressar els sentiments sinó amb la condició de deixar que s'endevinaren en la seua major part".

El que més admire de la seues millors composicions són els seus reposos plens de sotracs, perquè la vida és fúria i assossec.

Les quatre obres que més m'agraden de Chopin són la Fantasia op.61, la Polonesa-Fantasia op. 49, el Nocturn núm. 13 op. 48.1 i l'Scherzo núm. 2 op. 31.

Ací teniu la Polonesa-Fantasia interpretada per Horowitz. Quasi res!:

I el Nocturn núm. 13, que Claudio Arrau interpretava de manera magistral:

Per a la Fantasia, he seleccionat Michelangeli, impossible de tocar millor:

I per a finalitzar, us deixe la versió de l'Scherzo núm. 2 que va fer Rubinstein:

UNA OPORTUNITAT PERDUDA

 “Que tot és dur, cruel, sense pietat”

Joan Vinyoli

Assegut davant la taula del seu despatx, l’assenyat gerent d’aquella cèntrica cafeteria, amb un posat sorrut, calculava el saldo que havia de satisfer al cambrer que tot seguit anava a acomiadar. A última hora, va haver de corregir algunes xifres, puix que li semblava una mica exagerat l’import de la liquidació. Tot aquest procés el va atabalar força; per això, quan trucaren a la porta, li va costar una mica deixondir-se. No li abellia gens encetar amb aquell treballador una discussió inútil. Es va proposar fermament acabar aviat.

– Passa avant, Renau, que tinc pressa.

“Malament –va pensar el cambrer–, si té pressa és que vol fotre’m”, però va fer un esforç per no mostrar-se acoquinat, i va saludar el gerent afectuosament:

– Bon dia, senyor Mora, què vol de mi?

– Saps quin dia serà demà? –va preguntar el gerent, a fi de no demorar innecessàriament l’entrada en matèria.

“Ara va i em pregunta quin dia serà demà! Com si jo no coneguera el calendari! Si no m’ha convidat a seure, és perquè vol guardar les distàncies” –va pensar el cambrer tot susceptible.

– Sí, ho sé. Demà acabarà el termini del meu contracte laboral. No obstant això, vosté em va prometre d’allargar-me el contracte si acomplia el treball a satisfacció dels clients.

– Et felicite per la teua bona memòria! És veritat que t’ho vaig dir, i ara és arribada l’hora de decidir.

– Doncs vosté dirà –va dir impacient el cambrer Renau.

– És clar que estic molt content del teu rendiment, això no pot negar-ho ningú. Sempre has fet més del que s’esperava de tu. Ara bé, en aquesta empresa som partidaris de la rotació dels cambrers. Avui dia, hi ha empreses d’ocupació temporal que ens poden ajudar amb molta eficàcia a seguir aquesta política laboral. Per altra banda, la rotació també té els seus avantatges: aquell qui ara se’n va, si deixa un bon record, podrà tornar-hi en el futur.

No es pot dir que Renau se sorprenguera d’aquestes paraules, les esperava. Per això li va ser fàcil de mantenir la calma, quan va dir:

– La rotació serà bona per a vosté, però no per a la meua família: els meus fills no fan rotació a l’hora de menjar, necessiten queviures tots els dies!

– Ho sent, Renau, però no vull ara entrar en polèmiques. Ací tens el saldo que et pertoca per finalització del contracte, si el signes de conformitat demà l’abonaré al teu compte corrent.

– Almenys deixe que m’explique una mica. Em sembla molt injusta la seua decisió de no renovar-me el contracte. Durant el temps que he treballat en aquesta cafeteria, he donat el millor de mi mateix. He tractat de superar-me sempre, de memoritzar els capricis dels clients habituals, de ser amable amb tothom, de fer més hores que les assenyalades pel conveni. He estat, crec, un professional irreprotxable. Vosté em va oferir un treball que era l’oportunitat de ma vida per a assolir una estabilitat econòmica, i he fet tot el que ha estat al meu abast per aprofitar-la. Ara veig que, malgrat tot el meu esforç, ha estat una oportunitat perduda. Tal vegada, a la meua edat, ja no m’escaurà una altra igual de bona.

– Ja t’he dit, de primeres, que és indiscutible la teua professionalitat, però hi ha unes altres consideracions a fer. Una empresa necessita, si vol sobreviure davant la feroç competència, prendre decisions doloroses. A la llarga són la millor solució per al col·lectiu dels seus treballadors. Ningú no es beneficiaria que l’empresa fera fallida, i això es produiria amb tota seguretat si les càrregues socials arribaren a ofegar-la.

– Aleshores, no val res l’excel·lència, sols importa la conveniència?

– No et penses que l’empresa es mou sols per egoisme. Ja t’he dit que la conveniència de l’empresa és la mateixa que la dels seus treballadors. Si l’empresa tancara, més de trenta persones se n’anirien al carrer. A més, l’excel·lència també compta, i molt! Tens la possibilitat de tornar-hi. El fonament de la política de rotacions és l’excel·lència, ja que sols els bons tenen la porta oberta; i quan dic els bons, sols estic pensant en aquells que ho són en el més ample sentit de la paraula.

En dir “els bons”, el gerent va posar un especial èmfasi, i el seu posat va adoptar un caire amenaçador. Renau el va entendre perfectament: “Cal ser bon xic, no causar problemes, signar el saldo, no ser reivindicatiu, si vols tornar a l’empresa quan t’arribe el torn” –es va repetir a si mateix el cambrer, que ja començava a empassar-se la saliva amarga de la humiliació.

– Ja comprenc: ser bo és molt important si vols tornar-hi. Aleshores, li pregue que deixe constància a l’expedient personal de la meua bona captinença durant el temps que he servit en aquesta empresa. No m’agradaria que s’oblidaren de mi.

– Tranquil, que ara mateix redacte un informe en el qual faré constar les teues qualitats.

El gerent va anotar en un paper, durant dos minuts, allò que li va paréixer més escaient: “Molt treballador. Simpàtic i de tracte agradable. Sempre disposat a fer hores extraordinàries de grat. Sap guanyar-se la clientela. Coneix perfectament les normes d’higiene pròpies dels establiments oberts al públic”, i algunes coses més, totes elles molt afavoridores.

– Veus? –va dir, mentre li mostrava a Renau el paper escrit– Ací està tot!

– Molt bé, ara ja puc signar-li el saldo. Gràcies a aquest paper, me n’aniré més tranquil a casa –va observar el malaurat cambrer, tot resignat.

Després de signar el saldo, Renau es va acomiadar del gerent. No obstant això, abans de sortir del despatx va pregar de veure una altra vegada l’informe. Després de llegir-lo, tot ufanós va declarar:

– Ací està tot el millor que he fet durant un període molt important de la meua vida. A banda dels meus fills, de res no em sent més orgullós que de la meua professionalitat.

En acabar de dir aquestes paraules, se’n va anar, refiat en el gerent, satisfet d’haver acomplit la seua part del tracte.

Tot just va eixir del despatx, el gerent va remugar tot malhumorat:

– Quina manera de perdre el temps! Aquests xicots no saben res del món de l’empresa.

Després d’engrapar l’informe per fer un manyoc, no va poder estar-se de repetir, mentre l’abocava a la paperera:

– Ací està tot!

AUTOREFERENCIALITAT

L'escriptora Marina Perezagua publica hui en "El País" un article d'opinió que em sembla interessant, sota el títol "No quiero ver el color". Per tant, el títol de l'entrada, "Autoreferencialitat", és meu i no de l'autora. Després de llegir l'article, m'ha semblat que era una bona manera de condensar en una única paraula el que l'escriptora ens vol dir.

Hace unos meses, un amigo llegaba a casa por la noche y se encontró con un matrimonio vecino en la calle. Estaban muy alterados. Buscaban a un hombre que había cortado la cadena del garaje y, al verlos llegar, había salido corriendo. Antes de aparcar, este amigo dio una vuelta para ver si lo encontraba. En efecto, lo encontró, llamó a la policía y avisó al matrimonio. Tanto él como ella le reprendieron porque la única razón por la que querían localizar al ladrón era para devolverle la cizalla que se había dejado olvidada al verse sorprendido. No pretendían llamar a la policía, porque el ladrón era negro y ellos no eran racistas.

Absurdo.

Absurdo y deshonesto, pues dudo que la pareja se preocupara por las consecuencias de una posible detención. El hecho de que se desvincularan de la realidad del robo con tal sandez sólo puede responder a la hambrienta necesidad de exhibirse como ejemplo de moderación y tolerancia; una tolerancia que no tiene que ver con la comprensión hacia el otro, hacia el hombre, sino una condescendencia vergonzosa hacia el hombre negro. Sólo ven el color.

Negro, blanco o cualquier color. También es lo primero que veo al conocer a alguien. Durante los primeros instantes su color es el indicativo que va a determinar mi conducta inicial hacia esa persona. Al escribir esto no ignoro que muchos pueden juzgarme, pero también sé que al escribir lo contrario —es decir, que hasta hace muy poco yo no veía el color— también me sentenciarán, porque no ver el color es imposible, dirán, todos estamos condicionados por un racismo inherente a nuestro propio tono de piel al nacer. Todos, excepto, claro está, los blancos que hacen del mensaje antirracial una suerte de salvoconducto que les permite alzarse como moralmente superiores. El problema es que, en la mayoría de los casos, esta olimpiada por identificarse como imprescindible en el devenir social —es decir, no racista, no especista, no tránsfobo, no binario o no cualquiera de las ya miles de variantes de estas fallas del alma humana— empieza y termina en esta misma proclamación. Detrás del mensaje no suele haber nada, y mucho menos un verdadero compromiso solidario. No veo que la situación social haya mejorado desde que batallamos por clasificar y asignarnos un puesto dentro de la defensa de cualquier minoría; es más, la mordaza del mensaje es tan potente que se anula a sí misma. Ya no se puede decir, por ejemplo, que la explosión demográfica en África sigue siendo un problema. Estamos inmersos en una suerte de totalitarismo como el que Hannah Arendt asignaba a los totalitarismos del siglo XX: un fanatismo que tiene mucho más que ver con una lógica de la idea desarraigada de la realidad que con un pensamiento vinculado a la libertad, la reflexión o el sentido. No se privilegia la humanidad de las ideas que se defienden, sino únicamente los mecanismos por los cuales estas ideas funcionan y se retroalimentan en un plano muy ajeno a la acción progresista. En un momento en que aparentemente la defensa de ciertos principios importa más que nunca, resulta paradójico que el compañerismo y el bienestar social se manifiesten seriamente perjudicados, y el ser humano va quedando reducido a un charco de abstracciones que no son más que una tentativa de dominio absolutamente individual y agresivo.

Todo o casi todo es cosmética. Lo que se sigue llamando ideología es una mujer europea o norteamericana de piel y ojos claros que se riza el cabello a lo afro y utiliza maquillaje oscuro para legitimar ante los demás su discurso reivindicativo por los derechos de la comunidad afroamericana. Este personaje no es ficticio; existe en la figura de Racle Dolezal, mujer norteamericana y blanca que durante 10 años se hizo pasar por descendiente afroestadounidense y llegó a presidir la Asociación Nacional para el Avance de las Personas de Color (NAACP). Dolezal insiste en que su identidad es negra y, por tanto, no ha engañado a nadie, mientras que sus detractores la excomulgan de la comunidad porque, al ser blanca, no puede tener idea de lo que realmente significa ser negra. Sin embargo, a pocos les extraña que un señor nacido y crecido con el nombre de Andrés, pero que ahora se llama Anna, trans y negro, se indigne de que una mujer blanca se identifique como negra. De nuevo, el absurdo, absurdo por la absoluta arbitrariedad de los discursos, que ni siquiera se detienen en preguntas esenciales: ¿en qué principios culturales, éticos o biológicos nos basamos para defender que el sexo con el que nacemos es fluido, pero, sin embargo, no podemos desprendernos de ninguna manera de nuestro tono de piel? ¿Es la identidad racial una cualidad más inherente al ser humano que la identidad sexual y por tanto se le asigna un mayor estatismo? ¿Qué somos primero, sexo o color?, ¿sexo o lugar de nacimiento? Lo curioso es que, ante la dificultad de respuesta a estas cuestiones, frente a las que yo personalmente titubeo, una inmensa mayoría parece estar dotada de una clarividencia que le permite discernir sobre las identidades de los otros, nada menos.

Uno de los peligros de la ideología hoy es que está desvinculada del problema en sí, y más bien se utiliza como seña de identidad; sólo tiene que ver con nosotros mismos y nos separa del resto del mundo, porque el resto del mundo sólo importa en la medida en que lo usamos para ubicarnos en nuestro reducido núcleo de otros que no nos van a llevar la contraria. Nos definimos hasta el punto de que uno tiene problemas para mantenerse al día de todas las consideraciones que hay que tener en cuenta para dirigirse a alguien desde su naturaleza sexual, racial, de género. Es un etiquetado que sólo deshumaniza en un mundo de farsantes, más cínico que nunca, más vacío, donde los verdaderos activistas, los más silenciosos y efectivos, no son escuchados porque no requieren ser vistos. Esto responde a una lógica similar a la de aquellos que se oponían a la erradicación de la mendicidad en la España del Siglo de Oro. De acuerdo con la doctrina de la Iglesia, la conservación de la pobreza era necesaria para que los ricos pudieran practicar la caridad de la limosna y ganarse así la salvación de su alma. ¿Y cómo se aseguraba la limosna? A través del sermón. El poder del sermón cumple hoy, mediante su adoctrinamiento, una función similar a la que ejercía hace cinco siglos. Esta defensa de las minorías es en gran parte una falacia, un sermón ideológico que necesita que el negro, la mujer o el moro sigan siendo vistos como el negro, la mujer y el moro de hace 50 años para que otros puedan ostentar su superioridad moral. El discurso ideológico es la limosna contemporánea, el ejercicio de caridad de los privilegiados de hoy. La defensa de los derechos de los más desfavorecidos es cada vez más un simulacro que lubrica el engranaje de un mundo especialmente desconsiderado y cada vez más racista. No quiero ver el color, no quiero exhibir mis limosnas, y, desde luego, no acepto sermones que sólo se pronuncian para beneficio y exhibición de unos párrocos consentidos.

EL DESPERTAR

Tot conspira per retardar el son;

caldrà fer un altre torcebraç amb la vida,

no deixar-se tombar ni perdre el valor,

cobrir-se amb l'escut rebregat i resistir

fins a l’extenuació, esperar que arribe

a poc a poc l’hora de dormir.

Una calma sense nom, una manera tan sols

de respirar i estar quiet, o de seguir endavant

com si no passara res, una treva acordada

abans d’anar-se’n al llit tot dient-se

a un mateix: “Tranquil·litza’t, que és temps

de cloure els ulls i descansar”.

Així, la ciutat es lliura a un somni clement,

mentre les paraules s’apresten

a guardar al seu si el dolor dels dorments,

convertint la nafra que supura interminable

en una fera que romandrà amagada durant la nit

i, quan de nou es desboque, serà el despertar.

INSATISFACCIÓ

Tot el que conec

i experimente:

les paraules que penetren

i les que no diuen,

el perquè de la creença

i el de la sospita,

el fulgor inaugural

i el temps lent de la renúncia.

Tot això i molt més

he sabut,

però sobretot recorde

allò que no he viscut,

el que encara ignore,

el meu temps perdut.