El passat 5 d'abril va morir el gran poeta carcaixentí Domènec Canet, i vull
dedicar esta entrada als seus versos. Com va destacar el crític literari
Dominic Keown, en un estudi publicat l’any 1991, que va dedicar a la seua poesia
primerenca, el nostre autor és “un del representants més destacats de la lírica
catalana que més entronca amb les línies generals de la poesia contemporània
europea”. I és que les especulacions existencials i temporals “recorden una
preocupació artística més amplament occidental que va des de la postguerra fins
als nostres dies”.
La seua poesia s’incardina en els corrents existencialistes i de literatura
de l’absurd que tanta importància tenien a l’Europa on el poeta va viure durant
els anys seixanta del segle passat. Les seues influències, segons ell mateix va
declarar, eren, en primer lloc, Tzara i Prévert, però també Rimbaud, Blas de Otero,
Beckett, Pere Quart, etc. Una poesia irracionalista que no realista, com
erròniament la va qualificar Amadeu Fabregat en l’antologia de l’any 1974 “Carn
fresca”. Recorde que Domènec es lamentava d’esta classificació, que considerava una traïció al seu ideal artístic. Els crítics, de vegades, s’empenyen a encapsular
els autors fixant-se en trets parcials que, com és el cas, no reflecteixen la
complexitat i significació de la seua obra. Com diu Josep Antoni Fluixà, ser
titllat de realista, en els anys setanta del segle passat, significava que “Domènec
Canet no pertanyia al grup dels poetes que conreaven una poesia moderna i
actual, sinó que, pel contrari, s’adheria a la d’aquells que encara s’entestaven
en aplicar als seus textos unes fórmules que eren ja en desús i que, amb la seua
simplicitat expressiva, empobrien la riquesa lèxica de la llengua literària”.
Per sort, comptem amb els quatre poemaris que ens ha deixat Domènec, per a
posar en el lloc estilístic avançat que mereix un poeta que va defugir el
localisme des del primer moment i que va construir una obra poètica que
desassossega profundament el lector, barrejant la irracionalitat amb un llenguatge
planer, de vegades prosaic, que és la seua manera de mostrar-nos una humanitat
perduda en el seu laberint.
Tot seguit transcriuré un poema de cadascun dels poemaris que ens ha deixat
Domènec Canet, perquè en feu un tast de la seua poesia, de l’emoció dels seus
poemes existencials:
“Amb cansera, amb desengany”, poemari guanyador del Premi
Ausiàs March 1969, editat per l’Ajuntament de Gandia:
Poema núm. 3
Quan són les vuit i
cinquanta-dos
de la tarda,
que fan les vint hores i
cinquanta-dos minuts del dia
solar mitjà
d’un dia de maig
–calendari gregorià
corresponent encara
al primer equinocci de l’any–;
pense que de les paraules
lluna-moon-Mond,
el meu mot –és a dir “lluna”–
sembla més a cosa blanca i
molla de dalt el cel,
però Mond
fa que siga més rodona i dura.
(Krieg
diu molt més que “guerra”
i parla de destrucció.)
On hi ha més equivalència és en
rosa-Rose
–flor producte d’un arbust
de la família de les rosàcies,
de colors i formes prou
diferents–.
Tot això, potser, ho dic
perquè la tristor vol entrar
per la meua
finestra oberta
i beure’s el meu té.
–Avui no han vingut els amics
ni he rebut una paraula d’amor,
i tinc el llit buit
i dec dormir tot sol.
Jo crec que hauria de dir:
que avui el temps és com
sempre,
o més bé:
que crec que hi ha massa núvols
per al temps que som.
–Ja no em resta més tabac a
la pipa,
quan sóc,
si les coses ixen bé,
a meitat de la meua vida–.
(En aquestes hores de la tarda
voldria dir-li a una dona que l’estime
i li besaria els llavis.)
Potser perquè avui estic
cansat.
“Des del meu exili voluntari”,
poemari guanyador del Premi Ausiàs March 1970, editat per l’Ajuntament de
Gandia:
Poema núm. 5 de la segona part
Aquesta nit
he trepitjat el foc
i he desfet la boira
que en ramells de glaç penjava
dels meus dits.
I quan ja pensava veure la
llum,
he trobat novament el fredat
del bosc.
He trepitjat el foc
i he volgut travessar la cadena
de mots
que ens allunyen de cada
veritat.
¿Per què ens és tan fàcil de
parlar,
asseguts amb un cigarret i un
got de cervesa
a la mà, d’aquella llunyana
guerra
d’aquell país,
d’aquella fam d’aquell país,
d’aquells morts sense raó d’aquell
país?
I la indignació ens puja als
ulls.
Però seguim asseguts, amb el
nostre cigarret
que va passant, i amb la nostra
cervesa.
I fins i tot, potser, ens
anirem a fer l’amor
tots dos,
oblidant tota aquella història
de mots
tan llunyans.
Saps tu? Aquesta nit, quan
dormies al meu costat,
tranquil·la,
jo trepitjava foc,
i agafava el foc amb les mans
perquè la boira
glaçada dels dits es desfés.
I no he dormit.
He vist el fredat fosc d’altres
dies
quan només la solitud m’acompanyava.
I avui he tingut por.
“Tricicle per a bestioles”,
poemari finalista del Premi Ausiàs March de 1983, editat per l’Ajuntament de
Gandia:
Poema núm. 3 de la primera part
d’on es tractarà del punt
del cinisme hedonisme escepticisme
i d’altres sàvies doctrines
per a que no se m’oblide
diré el primer de tot el punt
el punt és com una taca petita
que es troba entre lletres
serveix per separar no
ofegar-se parlant
i etcètera etcètera
voldria escriure un exemple
significatiu
però en aquest moment no n’he
trobat
“als deserts de l’Oest
lluny dels raigs ardents del
sol
al silenci creador de les
aigües
jo dormia tranquil jo
Quetzalcoatl”
és llàstima que en aquest exemple
antic
no n’haja trobat de punt
i
però l’hedonisme serveix per
viure millor encara
del que visc
i l’escepticisme per creure
menys del que crec
i el cinisme per anar rient-me
de tot l’absurd
que vaig vegent
tan sols que totes aquestes
doctrines serveixen
per fer un sostingut-filosòfic-pragmàtic-dialèctic
de tot un sistema de fanatismes
(quan hauré mort vull que
fiqueu a la caixa
dos botelles de whisky autèntic
escocés
que deixaré pagat
–i ja estalvie des d’ara
car hom no sap mai
i el viatge por ser llarg
o tanmateix que no hi haja
una mala taverna per beure
o que fins i tot amb això de la
devaluació
no em valguen els diners–)
promet solemnement si hi ha
serveis de correus
escriure-vos una postal amb
vistes autèntiques
en scope i colorets
d’aquest nou món
i us guardaré als amics
un setge reservat a la millor
taverna de la regió
i que tinga vistes a l’exterior un
cambrer dos cadires
un saxo baix un somni de camins
trencats
i per als solitaris un mot d’amor
en unes carrutxes em duré l’equipatge
una flor blava i un peix
volador
les espardenyes de cànem algun
llibre de Hegel o Marx
per implantar les noves
doctrines del món millor al fi
de la història
i també el mein Kampf en edició
original-censurada-revisada-
per-l’autor
i així quan jo no hi siga més
deixe la tasca del meu judici
al
tribunal-pur-permanent-inflexible-veritable-clar
de la història
que pot fins condemnar-me a ser
exclòs a perpetuïtat
de tots els llibres incloent el
de naixements
per a vergonya-oprobi de noves
generacions
i ara us deixe l’adreça d’allà
on viuré
uns dies després de mort
–ja us he dit que no sé si hi
haurà
serveis postals–
Carrer de la ximenera torta
mil-noucents-i-trenta-sis.
“Blanca doble i altres cançons”,
El Petit Editor, 2014:
passeig
la pluja
deixa caure una goteta als
vidres
de la meua finestra
perquè em distraga un poc
i de pas
envie a un arbre
perquè em compre el pa
i el gotet de vi
a la tenda del cantó
pel carrer un home em demana
foc
–fume fume també vosté!
sap jo sóc molt desgraciat done’m
foc
és vostè francés?
li done foc i em diu adéu
em cauen unes fulles d’arbre al
cap
i mire el cel
fa ara bon temps i no fa fred
passa un capellà i un mossèn
pel meu costat
i un cotxet de morts
i una jove rossa i blanca com
la neu
m’ature un instant
després encenc la pipa i
seguisc
mire de nou el cel:
no se saben mai les intencions
del temps!
