dissabte, 20 de maig de 2023

I GIARDINI DI MARZO

Una cançó de Lucio Battisti que m'agrada molt: "I giardini di marzo". He fet una traducció lliure de la seua lletra, que fa referència al passat i al present. Quan mira cap arrere, ho fa pensant en el temps de postguerra, quan la gent passava necessitat i algun xiquet més sensible no era capaç de compartir els jocs despreocupats dels altres xiquets.

La tornada de la cançó fa referència a totes les coses belles que la vida et pot oferir, però cal superar els pensaments negatius covats per aquell que ha passat una infància difícil.

Quan canvia el ritme de la cançó, entra el present en acció, i l'amor toca a la porta, però de vegades el passat pesa tant que no pots obrir-te a les noves esperances.

És trista, però molt bella cancó, plena de poesia de primera qualitat. I la música, meravellosa.


Els jardins de març

 

El carret passava i aquell home cridava: "Gelats!".

El 21 del mes els diners s’havien esgotat.

Jo pensava en ma mare i recordava els seus vestits:

el més bell era negre, amb flors encara sense marcir.

 

En eixir de classe els xiquets es divertien jugant.

Jo em quedava mirant-los, sense poder-los imitar.

Després, derrotat, restava sol amb els meus turments,

i tu em preguntaves per telèfon: "Per què no dius res?"

 

Quin any és? Quin dia és?

Aquest és el temps de viure amb tu.

Les meues mans, com veus, no tremolen més,

i tinc en l'ànima, en el fons de l'ànima,

cels immensos i un immens amor.

I després encara més, encara més amor per tu,

rius blaus i pujols i prades

on corren dolcíssimes les meues melancolies.

L'univers troba espai dins de mi,

però el coratge de viure, aquest encara no ha vingut.

 

Els jardins de març es visten de nous colors

i en aquest temps les joves viuen nous amors.

Caminaves al meu costat i de sobte vas dir: "Desperta ja!

Si m'ajudes estic segura que et podré ajudar".

Però cap paraula els meus pensaments va aclarir.

Vaig seguir caminant deixant-te com a ombra de l'ahir.

 

Quin any és? Quin dia és?

Aquest és el temps de viure amb tu.

Les meues mans, com veus, no tremolen més,

i tinc en l'ànima, en el fons de l'ànima,

cels immensos i un immens amor.

I després encara més, encara més amor per tu,

rius blaus i pujols i prades

on corren dolcíssimes les meues melancolies.

L'univers troba espai dins de mi,

però el coratge de viure, aquest encara no ha vingut.

dissabte, 6 de maig de 2023

TEUA I MEUA

Serà la teua nit més meua,
aquella en què et perdràs en mi,
i res no sabré dir per orientar-te:
tu sola hauràs de fer-hi el camí.

T’enfilaràs pel desconcert
que rondeja pels meus endins,
i teua serà la idea més meua
si encertes a donar-li sentit.

dilluns, 24 d’abril de 2023

AVUI ÉS UN GRAN DIA!

“No podia més, no podia més... i va sortir al defora, fent tentines”
Raimon Casellas
Després d’estar-me dos anys aturat, per fi es posa al meu abast una bona oportunitat d'aconseguir treball. Es tracta d’un lloc de comptable en una important multinacional del sector químic.
Malgrat el temps transcorregut d’ençà que vaig perdre la meua última ocupació, no he perdut l’esperança de trobar-ne una de nova, i no em resulta gens forçat demanar paciència a Maria. Sempre li dic el mateix: “No t’amoïnes, que un home tan ben preparat com jo, amb la meua experiència, acabarà rebent una bona oferta de treball. Deixa que el meu currículum circule per unes quantes empreses, i veuràs com no tardaran a cridar-me”.
En escoltar-me, ella fa un esforç per aparentar credulitat, però no es lleva del cap la situació d’alguns amics de la nostra edat, que després de perdre el treball no han tornat a col·locar-se: “Joan, sé que ets un bon professional, però també ho eren Miquel i Toni, i ja veus on són”.
He de reconéixer que observacions d’aquesta mena em trauen de polleguera: “Maria, per favor, deixa Miquel i Toni tranquils, que el meu cas no és el mateix. Totes les empreses que aspiren a competir dignament a Europa donen una importància cabdal a la comptabilitat analítica, i som ben pocs els comptables que dominem aquesta especialitat”.
Pobra Maria! En acomiadar-se de mi, estava tan inquieta que no ha encertat a dir-me cap paraula animosa, ni tan sols quan m’ha sentit exclamar, abans d’eixir al carrer: “Avui és un gran dia!”.
*          *          *
Bé, crec que ja hi sóc. En efecte, el rètol de l’entrada anuncia el nom de l’empresa. He de pujar a la planta sisena, i presentar-me a la senyoreta Júlia, que és la secretària de la senyora Helena Ballester, directora del departament de personal. M’ha citat a les dotze per fer-me una entrevista. Dels vint aspirants que començàrem el procés selectiu, sols tres hem arribat a la seua fase final. Si faig una bona impressió a la senyora Ballester, el treball serà per a mi.
Com que les oficines de l’empresa són a la sisena planta, agafaré l’ascensor. Quan es tenen cinquanta-tres anys, pujar escales fatiga molt. A més, vull estar en perfectes condicions físiques i mentals per a l’entrevista. Si comence parlant amb la llengua fora i torcant-me la suor del front, la senyora Ballester pensarà que sóc una persona malaltissa.
L’ascensor ja és ací. Sols cal pitjar el botó número sis i cap amunt! Són una meravella de l’electrònica els ascensors d’avui dia. El que més m’agrada és la seua rapidesa, perquè et dispensa d’encetar una conversa anodina amb el veí o conegut que casualment t’hi acompanya. El silenci no arriba a notar-se, de tan curt com es fa el viatge.
Caram, ara va i es para l’ascensor! M’he quedat sense llum. No sé si serà una apagada o que l’ascensor s’ha atrotinat. Estic pres entre les plantes tercera i quarta. Bé, no passa res, pitjaré el botó d’alarma i vindran a deslliurar-me de seguida.
Sempre he cregut que l’edat no és un problema per a trobar una bona feina; ans al contrari, els empresaris més eixerits busquen gent com jo, amb experiència, perquè sols després d’haver treballat molts anys aprens a relacionar-te amb els clients i els proveïdors, a manar i obeir, a saber on és el teu lloc, a actuar amb prudència i sentit de la mesura, a dir les paraules justes, a no passar-te’n de llest al mateix temps que tractes d’evitar que ningú no es pense que ets un beneit.
Però al món hi ha molta gent desassenyada, i no és difícil ensopegar, com ara jo en el meu últim treball, amb un gerent incompetent que valora més un màster en una universitat nord-americana, fet de pressa i correguda per un jovencell sense cap experiència laboral, que no quinze anys de serveis prestats a l’empresa amb eficàcia i abnegació.
 De poc em va servir la meua dedicació al treball, tan desfermada que sovint l’empresa esdevenia el centre de la meua vida, per damunt de la dona i els fills. Fins i tot m’havia arribat a creure com un bajoca allò que el director general repetia tots els nadals: “Som una gran família”.
Tornaré a pitjar el botó d’alarma. Em sembla que el primer avís ha passat totalment desapercebut.
El que més em va molestar fou la manera tan humiliant que va escollir el gerent per comunicar-me el comiat. No va tenir el valor de dir-m’ho a la cara, i el molt desagraït em va trametre una carta en la qual no deia més que mentides: que havia baixat la meua concentració en el treball, i que a causa d’això havia comés errades als llibres de comptabilitat.
Quina impostura! Tot era un invent del gerent per simular la procedència legal de la resolució contractual, i no haver d’indemnitzar-me. Després de tants anys de donar-ho tot per l’empresa, em pagaven així: tirant-me al carrer com un gos.
Per salvaguardar el meu honor professional, vaig haver d’acudir a la justícia. Després de pledejar molt, els jutges acabaren donant-me la raó, però de poc em va servir. Segons la llei, si l’empresa em pagava unes quantes mensualitats, no tenia l’obligació de readmetre’m al treball. Ja veus, per uns quants diners, poden disposar al seu caprici de la teua vida, amb la benedicció legal.
Per estrictes raons de dignitat humana, s’imposa la necessitat d’aprovar una llei que declare la vigència del següent dret fonamental: “Tot aquell que treballa amb dedicació i professionalitat, i s’esforça per fer les coses bé, té dret a seguir en el seu treball”.
Mira que tinc mala sort! Ja són quasi les dotze; sols falten tres minuts per a la meua cita. De tota manera, en aquesta empresa em sembla que són bastant comprensius. De segur que si no arribe puntual, per culpa d’una avaria totalment estranya a la meua voluntat, em faran l’entrevista igual. La causa de força major ha estat admesa sempre com a justificadora de l’incompliment d’un deure contractual o social.
Per molt que faig sonar l’alarma, no sé què passa a l’exterior que no en fa cabal ningú. Que estrany!
La meua vida ha estat freqüentada per desgràcies de tota mena, però no crec en la fatalitat. Sempre he pensat que l’home és lliure d’elegir el seu camí; per tant, cadascú és responsable de les seues equivocacions. De tota manera, crec que els meus sentiments actuals no s’avenen amb aquesta idea.
 Per una banda, el meu tarannà reflexiu i racionalista em diu que el nostre destí no és escrit, que això són romanços de gent boja o desocupada, que s’entreté fent ximpleses, com endevinar el futur o conjurar els esperits del més enllà. Però, per una altra banda, no puc negar que, últimament, s’apodera de mi una sensació de fatalitat. M’agreuja comprovar que uns estan més afavorits que no altres per la fortuna, i sospite de l’existència d’una força sobrenatural que s’ho passa d’allò més bé dirigint els nostres destins. No puc estar-me de comparar la meua trista sort, amb la d’aquells coneguts que no han patit cap desgràcia grossa en sa vida.
Però no vull posar-me pessimista, per una simple parada d’ascensor. Sols manca un minut per a les dotze. Si vénen a per mi, encara puc arribar puntual a l’entrevista. Serà millor que cride fort perquè m’escolten: “No... hi... ha... nin... gú... al... de... fo... ra...? No... puc... ei... xir... de... l’as... cen... sor...!”.
És curiós, però el silenci em sembla tan imponent com si estiguera sol a la finca. Això no obstant, abans d’entrar a l’ascensor, he vist que hi havia gent al vestíbul. Tornaré a cridar: “Per... fa... vor..., feu... al... gu... na... co... sa... per... des... lliu... rar... me... d’a... cí..., que... a... les... dot... ze.... m’es... pe... ra... la... se... nyo... re... ta... Jú... li... a...!”. Com si ploguera! Ningú no fa cabal. Són les dotze ja, insistiré: “Di... gueu... li... a... la... se... nyo... ra... Ba... lles... ter... que... no... sóc... al... seu... des... patx... per... cul... pa... de... l’as... cen... sor...!”.
És clar que arribaré tard a la meua cita, però no puc fer res per evitar-ho. Sols em queda esperar amb paciència que aquesta andròmina es pose en marxa, perquè és clar que ningú no vindrà a deslliurar-me’n. M’asseuré a terra, que estic molt cansat.
Espere no haver de contar a Maria aquesta dissortada experiència; si s’assabentara que l’alta tecnologia dels ascensors s’ha conjuminat en contra meu, cauria en un estat d’ensopiment crònic.
D’ençà que estic aturat, sóc la major part del dia a casa, i això em fa estar cada vegada més malament amb Maria. Quan em passava mig dia fora de casa, les coses eren més fàcils, no calia justificar determinats silencis que ara es fan eterns. Ens estimem, però no sabem demostrar el nostre amor, ni tampoc perdonar-nos les petites faltes, i tot això provoca moltes discussions.
Cal reconéixer que la convivència sols esdevé satisfactòria quan alterna amb la no convivència, tot i que cada parella estableix el seu règim particular d’alternança. Per a nosaltres, la proporció ideal són dotze hores d’estar junts i dotze hores de separació, si s’altera aquesta distribució horària comencen els problemes.
*          *          *
Què passa? Ah, per fi torna a funcionar l’ascensor! Ja sóc a la planta sisena, s’obri la porta. Quina alegria! A les dotze i mitja en punt he recuperat la meua llibertat. Aniré dret a parlar amb la senyoreta Júlia i li ho explicaré tot.
– Senyoreta Júlia?
– Sí, passe avant. És vosté el senyor Bru, l’aspirant que faltava, no?
– En efecte. El retard no ha estat per culpa meua, sinó de l’ascensor que m’ha tingut atrapat durant més de mitja hora.
– No es preocupe, la senyora Helena l’atendrà igual. Ara mateix li anunciaré la seua arribada. Espere’m un moment, per favor.
Ho sabia! En aquesta empresa són molt considerats. No ha estat necessari insistir perquè em rebera la directora de personal. És una secretària molt ben educada, de segur que la senyora Helena és igual. Totes les multinacionals tenen molta cura de les relacions humanes. No fan com les empreses d’ací que sols saben maltractar la gent.
– Bé, senyor Bru, pot entrar al despatx de la senyora Helena.
– Moltes gràcies. Ha estat vosté molt amable.
S’acosta el moment decisiu. És molt important que mantinga la serenitat. En aquestes empreses valoren molt l’autocontrol. Sé que tinc moltes possibilitats!
– Bon dia, senyora Ballester. Disculpe si no he pogut arribar a l’hora acordada. Supose que la seua secretària ja la deu haver informada del que m’ha passat, no?
– Sega, per favor, i no parle si no li pregunte, que sóc jo l’entrevistadora.
Ja he ficat la pota! No pense badar boca ni per respirar, si no em pregunta. Quin caràcter més fort té aquesta dona!
– Bé, senyor Bru, conteste’m una cosa: per què ha pujat vosté en ascensor i no per l’escala?
Quina pregunta més capciosa! Si li dic que no he agafat l’escala perquè em canse, de segur que em rebutja.
– El meu costum és agafar l’ascensor allí on n’hi ha, sobretot si he de pujar més de tres pisos. Tinc entés que és una pràctica prou estesa entre la gent, no?
– Voldrà dir “entre la seua gent”, perquè “la meua” s’estima més pujar a peu tots els dies per mantenir-se en forma. Les comoditats de la vida moderna estan molt bé, però cal no abusar-ne si desitgem mantenir una bona salut. M’explique?
– Ja ho crec! És més, vull que sàpia que estic d’acord amb vosté. Si em contracta, pense pujar sempre a peu!
– Bé, passem a una altra qüestió més delicada: per què no ha colpejat l’ascensor en quedar-se tancat?
– Per respectar la propietat privada. No em fa goig trencar el que és d’altres.
Crec que aquesta resposta l’ha impressionada, els directius de multinacionals solen ser acèrrims defensors del dret de propietat.
– Ho sent, però no ha superat vosté cap de les dues proves que li hem posat aquest matí. Ha pujat en ascensor quan l’alternativa correcta era pujar per l’escala.
– I quina ha estat l’altra prova?
– La de la repesca. M’agrada donar una segona oportunitat als aspirants, però vosté no ha sabut aprofitar-la. Havia previst que es quedara atrapat a l’ascensor, a fi d’amidar el seu grau d’agressivitat. Tanmateix, després de romandre-hi una llarga estona tancat, ha estat incapaç de destrossar-lo; tot just el contrari del que s’esperava de vosté. L’agressivitat del personal és fonamental per a potenciar la nostra mentalitat guanyadora i, per descomptat, l’expansió comercial de l’empresa. Vosté hauria preferit morir-se de fam, que no pegar una sola batzacada a l’ascensor. El seu caràcter és d’una mansuetud incompatible amb la nostra cultura empresarial. Ho sent molt!
– Més ho sent jo, senyora meua!
Ja m’ha fotut aquesta dona; per no fer l’animal m’ha deixat sense feina, i el que és pitjor: no sé com reaccionarà Maria quan s’assabente de tot aquest desgavell.

dilluns, 10 d’abril de 2023

DOS POEMES RECITATS

Ovidi Montllor recitava els versos dels nostres poetes amb una força extraordinària. Un dels poemes que més m'agrada de Salvat-Papasseit és el que porta per títol "Res no és mesquí", i gràcies a l'Ovidi el podem escoltar tan ben recitat que resulta una experiència inoblidable. Vaig tindre la sort d'assistir a un recital del cantant alcoià l'any 1975 a Carcaixent, acompanyat del seu inseparable Toti Soler. En aquell concert, recorde que va interpretar "Els amants", de Vicent Andrés Estellés, i jo, que tenia llavors 16 anys, vaig restar tan impressionat que mai he deixat d'admirar la poesia d'aquest gran poeta. Va ser tot un descobriment, pel qual sempre estaré agraït a l'Ovidi.
Federico García Lorca és un dels poetes més universals. L'any 1986 es va editar un disc, en el qual diversos cantants de primera línia musicaven un poema seu i l'interpretaven. Recorde que em va colpir la versió que feia de "Grito hacia Roma" el cantant italià Angelo Branduardi. Tot seguit us oferisc aquesta versió cantada del poema, junt a una altra merament recitada per Alfredo Alcón.

dissabte, 25 de març de 2023

ELS CORTELL VISITEN RÀFOL DE SALEM I ALTRES HISTÒRIES

El magatzem de Ribera

Durant la segona meitat del segle XIX, atrets per l’esplendor de l’economia taronjaire a la Ribera, algunes famílies de la Vall d’Albaida, sobretot dels pobles situats a la part més oriental, com Quatretonda, Pinet, Benicolet, Salem, Ràfol de Salem, etc., emigraren a Carcaixent.

Una de les famílies que van donar un impuls més gran al modernisme a Carcaixent van ser els Ribera, que procedien de Quatretonda i van tindre l’habilitat de passar de l’ebenisteria a la comercialització de la taronja, tot generant unes rendes que permeteren a la seua següent generació estudiar a la universitat, on es va formar l’arabista Julià Ribera Tarragó, un dels intel·lectuals valencians més importants del període de transició entre els segles XIX i XX, i promoure monuments arquitectònics com el magatzem de Ribera, que encara es pot admirar enfront de l’estació.

He conegut molts veïns de Carcaixent descendents d’eixos pobles situats entre el Buixcarró i el Benicadell, dues muntanyes màgiques de la geografia valenciana. Una vegada, a Pinet, una persona major, ens va contar al meu amic Vicent Sanxis i a mi, que de jove ell anava a Carcaixent a collir taronges seguint una senda que comunicava el seu poble amb la Ribera. I és que la comunicació entre els pobles ha sigut una constant en la història de la humanitat, que ens ha permés avançar més que si ens haguérem criat aïllats uns dels altres en comunitats tancades.

La taronja, a Carcaixent, ha tingut una importància fonamental en la seua població. Moltes persones, fins a la dècada dels seixanta del segle passat, s’establiren a Carcaixent per raons comercials o de treball. Ara això ha canviat molt. Perquè se’n feu una idea de la magnitud del canvi, teniu en compte que, a Carcaixent, abans de la Guerra Civil, hi havia un centenar de negocis relacionats amb la comercialització de la taronja, i que ara es tracta d’un sector pràcticament desaparegut.

També va perdre Carcaixent, a finals dels seixanta, la “vieta” que comunicava Dènia amb el nostre poble. Va ser un projecte que es va idear i executar a mitjans del segle XIX, a fi de donar una eixida cap a Madrid i cap al port de València, a la pansa de la Marina, que en aquella època també va viure un temps de gran puixança, ja que els anglesos es van entusiasmar amb ella.

El "trenet"
El “trenet” de la Marina va ser una important via de comunicació entre pobles, i encara a Carcaixent molts veïns la trobem a faltar. En el meu cas, per raons biogràfiques, ja que la meua família materna procedeix de Murla, un poble de la Vall del Pop, al peu del Cavall Verd, i quan els meus pares no tenien cotxe, era habitual que agafàrem el “trenet” per a cobrir el trajecte fins a Dènia, i allí agafar l’autobús del “Zurdo” que ens deixava al nostre destí.

Però tornant al pobles de la Vall d’Albaida, volia parlar-vos de Ràfol de Salem, que és el poble d’on procedeixen els meus avantpassats de cognom Cortell. Mon pare em deia que tots els Cortell de Carcaixent érem família. I a la meua àvia, algunes vegades li vaig sentir comentar que la nostra família Cortell procedia de Salem. Després, en un llibre parroquial, vaig poder comprovar que realment el nostre lloc d’origen era Ràfol de Salem, i que va ser durant l’últim terç del segle XIX, quan va vindre a Carcaixent el primer Cortell.

Joan Cortell i Maria Giner, els meus pares

Tant Salem com Ràfol de Salem són dos pobles molt bonics, que fa gust visitar, tot i que siga per recórrer els seus carrers estrets tan moruns i disfrutar de les vistes al Benicadell. En efecte, allí es pot comprovar que encara queden uns quants Cortell, que és un cognom valencià poc freqüent, però que encara es conserva en alguns pobles de les comarques centrals. Així, a la Vall de Gallinera, però també a Guadalest, on adopta la variant Escortell, que delata el seu origen mallorquí. I és que a eixes comarques, el despoblament subsegüent a l’expulsió dels moriscos va ser molt notable, i per a repoblar-les, al llarg del segle XVII, s’hi instal·laren algunes famílies de les Illes. Entre elles hi havia algun Escortell, que potser procedia de Puigpunyent, un poble de la Serra de Tramuntana. Este cognom salat, després es va transformar en Cortell, en alguns llocs, igual que va passar amb cognoms com Escandell que es va diversificar en altres variants, com Candel. Jo, en això, he tingut sort, perquè conserve eixa “ll” que tant m’agrada per la seua sonoritat, i no m’he quedat en “Cortel”, que era el cognom que sentia dir quan passaven llista al quarter de Leganés on vaig fer la “mili” l’any 1982.

Els tres Cortell visitant Ràfol de Salem

Com que volia que els meus fills conegueren el poble d’on procedeix el seu cognom, vam fer una visita l’any passat a Ràfol de Salem, però també a Salem i a Castelló de Rugat. A la meua família, tenim la sort que ens agrada visitar els nostres pobles, i vam passar un matí meravellós tractant d’endevinar quina seria la casa del nostre rebesavi. No vam arribar a esbrinar-ho, però hi tornarem a seguir intentant-ho.

dimarts, 7 de març de 2023

VISITA A FANZARA (L'ALT MILLARS)

La comarca de l'Alt Millars és molt més que la conca d'un riu. És un territori de poderosa personalitat. Des del límit del pla litoral s'alça fins a l'alta muntanya mediterrània en una rica successió de paisatges. La vegetació mostra la diversitat de condicions climàtiques i ecològiques, xicotets boscos de ribera i abundants pinedes de pi blanc, pi roig i surera. L'entorn és incomparable, ja que es tracta d'un territori muntanyós amb gran riquesa paisatgística als voltants del Parc Natural de la Serra d'Espadà.

La comarca està formada per vint-i-dos termes municipals, que en conjunt tenen una població que no arriba als 5.000 habitants. Es dona la circumstància que esta comarca, amb una densitat de 6,3 hab/km2, una de les més baixes del País Valencià, llinda per l’est amb la Plana Baixa, amb 319 hab/km2, que compta amb una de les densitats més altes.

Durant el segle XX la població comarcal ha disminuït sense interrupció, però fou després del 1960 que el despoblament s’accelerà de manera extraordinària, ja que en un període de 36 anys la població ha quedat reduïda a un terç. Tots els municipis han perdut població, i alguns, com Cirat han arribat a perdre les quatre cinquenes parts dels habitants. El 1960 quatre municipis tenien més de 1.000 h, i el 1996 cap no arribava als 500.

Les comarques de l’interior de la província de Castelló estan, en general, molt despoblades: entre l’Alt Palància, l’Alt Millars, l’Alcalatén, l’Alt Maestrat i els Ports, a penes totalitzen 50.000 habitants.

El primer poble que vam visitar va ser Fanzara i el seu Museu Inacabat d’Art Urbà (MIAU), que és un projecte en constant evolució i creixement, que s’ha convertit en una experiència col·lectiva de convivència, col·laboració i intercanvi recíproc d’aprenentatge entre artistes, veïns, voluntaris i organitzadors, tot mitjançant l’art urbà.

El fet de traslladar l’art urbà més innovador a les parets del món rural, el fer patent que l’art no només ha d’estar als museus i que pot formar part de la vida diària de les persones, junt a eixe esperit de solidaritat i convivència entre artistes, és el que ha originat que este singular museu tinga un ample reconeixement en l’àmbit especialitzat de l’art urbà.

Caminar pels carres de Fanzara suposa caminar pel MIAU: un museu sense portes ni sales on poder gaudir del que la fusió entre l’art contemporani i la tradició ha sigut capaç de crear en este lloc.



diumenge, 12 de febrer de 2023

UN POEMA DE VICENTE ALEIXANDRE: "DESTINO DE LA CARNE"

“Destino de la carne” es un dels meus poemes preferits de Vicente Aleixandre. Pertany al seu poemari “Sombra del paraíso”, i en aquest poema el gran poeta ens parla d’un món hostil a la realització de les esperances humanes.
No, no es eso. No miro
del otro lado del horizonte un cielo.
No contemplo unos ojos tranquilos, poderosos,
que aquietan a las aguas feroces que aquí braman.
No miro esa cascada de luces que descienden
de una boca hasta un pecho, hasta unas manos blandas,
finitas, que a este mundo contienen, atesoran.

Por todas partes veo cuerpos desnudos, fieles
al cansancio del mundo. Carne fugaz que acaso
nació para ser chispa de luz, para abrasarse
de amor y ser la nada sin memoria, la hermosa
redondez de la luz.
Y que aquí está, aquí está. Marchitamente eterna,
sucesiva, constante, siempre, siempre cansada.

Es inútil que un viento remoto, con forma vegetal, o una lengua,
lama despacio y largo su volumen, lo afile,
lo pula, lo acaricie, lo exalte.
Cuerpos humanos, rocas cansadas, grises bultos
que a la orilla del mar conciencia siempre
tenéis de que la vida no acaba, no, heredándose.
Cuerpos que mañana repetidos, infinitos, rodáis
como una espuma lenta, desengañada, siempre.
¡Siempre carne del hombre, sin luz! Siempre rodados
desde allá, de un océano sin origen que envía
ondas, ondas, espumas, cuerpos cansados, bordes
de un mar que no se acaba y que siempre jadea en sus orillas.

Todos, multiplicados, repetidos, sucesivos, amontonáis la carne,
la vida, sin esperanza, monótonamente iguales bajo los cielos hoscos que impasibles se heredan.
Sobre ese mar de cuerpos que aquí vierten sin tregua, que aquí rompen
redondamente y quedan mortales en las playas,
no se ve, no, ese rápido esquife, ágil velero
que con quilla de acero rasgue, sesgue,
abra sangre de luz y raudo escape
hacia el hondo horizonte, hacia el origen
último de la vida, al confín del océano eterno
que humanos desparrama
sus grises cuerpos. Hacia la luz, hacia esa escala ascendente de brillos
que de un pecho benigno hacia una boca sube,
hacia unos ojos grandes, totales que contemplan,
hacia unas manos mudas, finitas, que aprisionan,
donde cansados siempre, vitales, aún nacemos.

diumenge, 22 de gener de 2023

ANTONIO MACHADO I "VILLA AMPARO"

Diumenge passat vaig visitar, a Rocafort, "Villa Amparo", que és el lloc on va residir Antonio Machado, en companyia de sa mare i altres membres de la seua família,  durant la Guerra Civil, entre desembre de 1936 i abril de 1938.

La vivenda va ser adquirida per la Generalitat l'any 2019 i alberga actualment una exposició que recull escrits, llibres, diaris, fotografies i objectes personals del gran poeta.

Com diu José Machado, en el seu llibre "Últimas soledades del poeta Antonio Machado. Recuerdos de su hermano José",

En esta casa reanuda su trabajo con gran actividad, no obstante el frío que en aquella época hacía allí. Era diciembre de 1936 y en una finca hecha expresamente para pasar el verano.

En el amplio comedor se quedaba todas las noches ante su mesa de trabajo y como de costumbre rodeado de libros. Metido en su gabán desafiaba el frío escribiendo hasta las primeras horas del amanecer en que abría el gran ventanal para ver la salida del sol, o en otras ocasiones, y a pesar de estar cada día menos ágil subía a lo alto de la Torre para verlo despertar allá lejos, sobre el horizonte del mar.

Gràcies al poema "Canción", podem experimentar l'emoció que sentia el poeta quan des de la torre de la vil·la albirava l’horta i el mar:

Valencia de finas torres

y suaves noches,

Valencia,

estaré contigo

cuando mirarte no pueda,

donde crece la arena del campo

y se aleja la mar de violeta.

Antonio Machado és el primer poeta que vaig admirar d’una forma incondicional, quan vaig començar a llegir-lo en plena adolescència. Els seus poemes a Guiomar me’ls sabia de memòria, així com alguns dels que va dedicar a Leonor, la seua esposa, que va morir molt jove i va ser soterrada al cementeri de Sòria, conegut com "el Espino".

A JOSÉ MARÍA PALACIO

Palacio, buen amigo,
¿está la primavera,
vistiendo ya las ramas de los chopos,
del río y los caminos? En la estepa,
del alto Duero, Primavera tarda,
¡pero es tan bella y dulce cuando llega!
¿Tienen los viejos olmos,
algunas hojas nuevas?
Aún las acacias estarán desnudas,
y nevados los montes de las sierras.
¡Oh mole del Moncayo blanca y rosa,
allá en el cielo de Aragón, tan bella!
¿Hay zarzas florecidas
entre las grises peñas,
y blancas margaritas
entre la fina hierba?
Por esos campanarios
ya habrán ido llegando las cigüeñas.
Habrá trigales verdes,
y mulas pardas en las sementeras,
y labriegos que siembran los tardíos
con las lluvias de abril. Ya las abejas
libarán del tomillo y el romero.
¿Hay ciruelos en flor? ¿Quedan violetas?
Furtivos cazadores, los reclamos
de la perdiz bajo las capas luengas,
no faltarán. Palacio, buen amigo,
¿tienen ya ruiseñores las riberas?
Con los primeros lirios
y las primeras rosas de las huertas,
en una tarde azul, sube al Espino,
al alto Espino donde está su tierra...

Era un poeta profund, però que sabia expressar-se amb un vers clar. El que més impressiona de la seua poesia és l’extraordinària intensitat que assoleixen els seus versos, sense eixir mai d’una sobrietat i senzillesa molt pròpies del seu caràcter.

En el llibre de visites de l'exposició, vaig deixar constància de cap a on em portaven els meus pensaments en aquell moment tan especial:




dimarts, 3 de gener de 2023

LES MILLORS VERSIONS DE LES SIMFONIES DE BEETHOVEN

Hi ha tanta bellesa concentrada en les nou simfonies de Beethoven, que et commous només de pensar-ho. Per això, en són moltes les versions existents, perquè no hi ha director d’orquestra que no haja intentat desxifrar el misteri d’aquestes obres i donar-nos la seua visió personal, si més no, d’alguna d’elles. 
Per això, hi ha enregistraments que han assolit tan alt grau de perfecció (i d’emoció) en la interpretació d’aquestes simfonies, que per a mi és un plaer fer-vos una relació de les versions que considere insuperables. Crec que, si no havíeu descobert fins ara alguna d’aquestes interpretacions, m’estareu eternament agraïts de la revelació.
De la 1ª Simfonia, en recomane la versió de Fritz Reiner:
Quant a la 2ª Simfonia, cal destacar-ne la interpretació d’Erich Kleiber:
 
En la 3ª Simfonia, hi apareix ja Furtwängler:
La 4ª Simfonia compta amb una versió extraordinària a càrrec de Carlos Kleiber:
La 5ª Simfonia és de Furtwängler:
La 6ª Simfonia té una versió majestuosa de Klemperer:
 
De la 7ª Simfonia, em quede amb l’enregistrament fet per Carlos Kleiber:
Li reservem a Szell la Simfonia nº 8:
I la 9ª Simfonia és indissociable de la figura de Furtwängler:
Finalment, us deixe ací la 4ª i la 7ª Simfonies de Beethoven, amb la Royal Concertgebow Orchestra dirigida per Carlos Kleiber:


dimarts, 20 de desembre de 2022

PUNTA ESMOLADA

"Nº 8", de M. Rothko
És aquest foc l’indici d’una extinció
que es consumarà quan l’última flama
s’apague perquè ja no quede amor sobre la Terra.
Hi ha qui busca la tendresa entre deixalles
que altres han rebutjat, i en recompondre's
reclama allò que li han negat
els qui tot ho neguen perquè són déus
que no miren de reüll la cara més fosca del pecat,
sinó amb la vehemència dels creients.
Cal fer de la destrucció un art perfecte,
que cada pinzellada travesse el llenç
i així els versos encara no escrits fulminaran
d’un colp totes les mentides que fan mal,
fins i tot aquelles que ens van contar
quan era possible refiar-nos dels innocents.
Que no som una barreja de colors imprecisa.
Creieu-me: els millors pintors han sabut reflectir
la nostra veu cansada d’expressar un neguit permanent.
I si ara prenc aquesta punta esmolada i escric,
és perquè el meu dolor tímidament s’amagarà
si encara li trobe paraules enceses al meu desig.