LA METAMORFOSI DEL METALL

“Allò que pot semblar una bona acció pot ser només una aparença”

Bertolt Brecht

Salvador Pous i Vallés era un important exportador citrícola de la Ribera del Xúquer, que havia fet molts diners especulant amb els preus de les taronges. Aquests guanys li havien permés d’eixamplar el seu patrimoni amb nombroses finques agrícoles i urbanes.

Per evitar-se sorpreses desagradables amb la inspecció fiscal, s’amagava a casa tots els diners que aconseguia alliberar de la penosa obligació de declarar a la hisenda pública. Així va arribar a amuntonar, a la seua caixa de cabals encastada en una paret del celler, prop de quaranta milions de pessetes.

Per moltes coses que haguera de fer, no s’estava mai d’acudir als matins a la seua missa diària. Sols després de combregar se sentia amb esma d’afrontar les cabòries del nou dia, convençut que cada colp era més creditor a obtenir la gràcia del cel.

El cel era per a ell un immens magatzem on milers d’àngels netejaven, triaven i embalaven de franc les taronges. Quina felicitat més gran era aquella! No haver de pagar jornals, cotitzar a la seguretat social, ni negociar amb els sindicats!

Gràcies a la seua pregona espiritualitat, i no sense grans sacrificis, Salvador Pous havia pogut defendre’s prou bé, al llarg de la seua vida, de les temptacions del món, del dimoni i de la carn. Això no obstant, a mesura que s’aviava cap a l’edat provecta, li rondinava pel cap una idea que no gosava de contar a ningú, per si fóra mal interpretada com un incipient pecat de supèrbia: volia perpetuar d’alguna manera la seua memòria en aquest món, i a aquest efecte desitjava que una important fundació del seu poble, dependent de l’església i dedicada a obres benèfiques, l’anomenada Casa de Caritat de Nostra Senyora dels Desemparats, canviara el seu nom pel de Casa de Caritat del Senyor Salvador Pous i Vallés; al cap i a la fi ell era el seu benefactor més important. Però mai no trobava el moment oportú d’iniciar els contactes escaients; el retreia la por de fer el ridícul, que la seua proposta tan innocent rebera com a resposta un no desagraït o l’exigència d’unes contrapartides econòmiques desaforades.

Potser mai no s’hauria decidit a fer res per assolir el seu propòsit, però de vegades un fet inesperat desencadena un reguitzell de nous fets que acaben canviant-ho tot.

Una nit, en tornar a casa, va trobar la porta del celler oberta i la seua benvolguda caixa de cabals forçada, buida de diners. La primera cosa que va acudir a la seua ment fou queixar-se al ser suprem: “Que mala vida ens dones als rics, Déu meu! Bé està que ens poses difícil l’entrada al cel, encara que jo sempre he pensat que la història del camell te la vas inventar per despistar els pobres, però que ens pertoque a nosaltres patir tots els robatoris no em sembla just”.

Després va pensar que la millor cosa que podia fer era estar-se callat, perquè els diners eren negres com el carbó, i si denunciava el robatori corria el perill de posar la policia en la pista dels seus mancaments fiscals.

Els diners robats, per la seua banda, iniciaren un camí no exempt de dificultats i dissorts. El lladre, en ensopegar amb una parella de policies municipals que aguaitava en una cantonada, va pensar que la millor cosa que podia fer era abocar el cos del delicte en un contenidor del fem, i tornar a per ell quan escampara el perill. Que lluny estava d’endevinar el que tot seguit anava a passar!

En efecte, al contenidor s’aixoplugaven dos captaires molt coneguts al poble. No cal dir quina cara van posar en guaitar el contingut de la bossa que miraculosament els havia vingut com caiguda del cel: quaranta milions de pessetes tirats al fem!

De primeres, restaren immobilitzats pel desconcert, és a dir, mirant-se entre si bocabadats; després es va apoderar d’ells una sensació d’alegria folla, que es va manifestar en forma de rialles histèriques, crits i bots eixordadors dintre el contenidor; tot seguit passaren a una situació transitòria de prudent silenci i malfiança vers un possible enemic exterior; i a la fi va dominar-los un fort sentiment de mútua malvolença i rancúnia, que els empenyia a negar el dret de l’altre sobre el trobament. Tot això va passar en pocs minuts, els suficients perquè s’agarraren l’un a l’altre del coll fins a escanyar-se. Durant la brega, la bossa amb els diners va eixir disparada del contenidor vers el carrer, i va quedar enganxada a la reixa d’una casa, a l’espera d’un nou propietari.

En efecte, la roda fatal va continuar, perquè de continent va passar per allí una dona que vivia amb prou feines, maltractada pel marit, i que desitjava per damunt de tot fer-se fonedissa amb la companyia del seu fillet de tres anys, anomenat Tonet.

Tot just va fer la troballa, es va adonar que era arribat el moment d’executar el pla que tantes voltes havia somiat, i se’n va anar a la pensió on vivia, rabent, a fi d’arreplegar el seu fill i les coses més necessàries abans de fugir del poble, ben lluny, on no els poguera trobar mai el bàrbar del seu marit.

I així ho va fer. En arribar a la pensió, primer de res va amagar els diners sota el matalaf del llit, per tenir-los en lloc segur mentre preparava el lleuger equipatge, però la mala fortuna no va deixar tranquil·la, tampoc en aquesta ocasió, la pobra dona. Quan ja estava a punt d’eixir de la pensió, amb Tonet agafat de la mà, la va sorprendre el seu espòs, el qual –en olorar-se les intencions de la dona– es va transformar en una màquina de pegar tota classe de colps, punyades i potades. Mentre el xiquet plorava desesperat i els altres hostes de la pensió cridaven la policia, perquè posara fi a aquell escàndol, fou tal la pallissa que el brètol aquell va propinar a la infeliç senyora, que el seu cos no va poder resistir cap colp més, i es va quedar erta enmig un toll de sang. El parricida va fugir, sense preocupar-se per la sort del seu fill.

La policia es va fer càrrec del xiquet, amb la intenció de lliurar-lo a un establiment d’acollida de menors, on romandria fins que l’adoptara alguna família. L’assassí fou detingut als deu dies de fer-se escàpol, i els diners, que la pobra dona va amagar sota el matalaf, van ser descoberts per la mestressa de la pensió.

Que bé li vindrien els quaranta milions a la mestressa! Feia un any que estava apercebuda per l’ajuntament de clausurar-li la pensió per falta de salubritat. Sabia que fent un bon donatiu al partit governant se solucionava el problema, tal com li havia assegurat un cosí seu que era funcionari municipal, però –a falta de diners– encara no havia lliurat cap quantitat. Ara sí que podria actuar!

El cosí va aconsellar la màxima discreció. En assabentar-se de la important quantitat de diners que s’havia trobat la seua parenta, es va oferir, fent-se el desinteressat, a col·locar-li’ls en lloc segur: “Destinarem cinc milions a callar algunes boques i paralitzar alguns expedients, i la resta si vols jo m’encarregaré d’administrar-te-la. No et convé tenir ací tants diners, te’ls podrien robar!”, li advertí el molt bandarra. I així va ser com els quaranta milions passaren a mans del cosí, que va decidir pel seu compte lliurar al partit en el poder tots els quaranta milions de pessetes, a canvi d’un important ascens en l’escala funcionarial que, a la llarga, li proporcionaria encara una major rendibilitat, lliure de tot risc. La cosina, quan es va assabentar de la mala acció del cosí, es va morir d’un infart. Les seues últimes paraules foren: “Que imbècil sóc!”.

El capitost del partit governant, en veure’s els diners a la butxaca, va aprofitar l’avinentesa i els destinà a cobrir algunes necessitats personals. Al cap i a la fi eren ja molts els favors que havia fet al partit, bé estava, doncs, que aquest li’n tornara algun.

No endevineu el que va fer el molt bord? Com que el món és més menut que un mocador, va tenir l’ocurrència de comprar la finca de tarongers que posseïa a Cullera el nostre vell conegut Salvador Pous, que no valia ni cinc milions de pessetes, però el seu propietari l’havia revalorada a força d’escampar per tot arreu que en valia quaranta, donades les seues extraordinàries possibilitats d’acollir una urbanització de luxe.

Per fi el bo de Salvador Pous i Vallés va respirar tranquil. No sols havia recuperat els diners, sinó que els havia blanquejat, en fer-se l’operació de venda dels terrenys dintre la més estricta legalitat, tret que el polític corrupte no va figurar a l’escriptura com a comprador, sinó una persona de confiança que li feia de testaferro.

Salvador Pous va saber de seguida el que calia fer:

“Ara sí que és la meua! Parlaré amb l’arxiprest que presideix la Casa de Caritat, i li diré que estic disposat a fer una donació de quaranta milions de pessetes a la fundació. Estic convençut que, en sentir aquestes paraules, de manera espontània em proposarà d’acceptar que la Casa de Caritat porte el meu nom. Jo faré com que refuse, i després que m’insistisca consentiré, com qui fa un sacrifici”.

Tot va eixir tal com Salvador Pous havia previst, tret que la fundació –per guardar el respecte degut a la Nostra Senyora dels Desemparats– va mantenir la seua denominació inicial, afegint entre parèntesi el nom i cognoms del seu il·lustre benefactor. Així, va passar a anomenar-se: “Casa de Caritat de Nostra Senyora dels Desemparats (i del Senyor Salvador Pous i Vallés)”. Tots els impresos de la fundació es van adaptar a aquest nom.

El dia que Salvador Pous va fer, en acte solemne, el lliurament dels quaranta milions de pessetes a la “seua” fundació, l’emoció no el va deixar quasi parlar; amb prou feines va poder dir que tot el que es fera pels pobres era poc, car els Evangelis obliguen a ajudar el necessitat. El bisbe estava present, així com les primeres autoritats locals. Per tal de donar més autenticitat a l’acte, va ser un dels orfes acollits a la Casa de Caritat el que fou designat per rebre, en nom de la institució, el maletí amb els diners. Curiosament –ja veus, una altra coincidència!–, l’orfe que es va adreçar cap a Salvador Pous a rebre els quaranta milions de pessetes era Tonet, el fill de la senyora que van matar a la pensió.

La crònica s’acaba en el mateix moment que, innocentment, per ell i pels altres orfes, el xiquet avançava cap a Salvador Pous amb el braç estés i el puny clos.

CARA DAMNADA

“Clos segellat, oh perfecta estructura”

J.V.Foix

Fins als quaranta anys, vaig ser una persona normal, és més, jo diria que absolutament normal. És clar que mai no havia estat una bellesa, que patia d’alopècia des dels vint-i-cinc anys, que tenia un nas i dues orelles d’una grandària bastant desproporcionada, però aquests defectes sabia compensar-los amb una simpatia natural que m’obria totes les portes.

Malgrat no haver arribat gaire lluny en l’aspecte professional, estava content del meu treball d’administratiu en una companyia d’assegurances. Els meus ingressos em permetien de pagar el lloguer d’un apartament molt confortable, situat en un carrer cèntric de la capital.

Les dones mai no m’havien defugit, ans al contrari, era jo qui sistemàticament m’havia negat a mantenir una relació estable amb elles, convençut com estava que era millor anar a la meua, que no lligar-me de manera permanent a una altra persona.

Em sentia lliure de fer allò que em plaguera, sense donar explicacions a ningú dels meus actes, ni de com gastava els meus diners. Era, en definitiva, una persona agraïda a la vida, per això no em queixava mai de res; el meu optimisme no deixava que el neguit s’apoderara de mi, ni en els moments més greus. Era d’aquella classe de persones que sempre veuen una eixida als problemes.

Les coses començaren a canviar d’una manera espectacular el dia que vaig complir els quaranta anys; com si el fet d’arribar a aquesta edat tan assenyalada justificara, sense més ni més, l’inici d’una nova vida, molt distinta a la que havia portat fins llavors.

El primer senyal evident de la meua nova situació, tot i ser inequívoc, em va pillar desavesat, i no el vaig saber capir. Era un dissabte, a les onze del matí, i anava jo pel carrer a la recerca de la cafeteria que una bona amiga havia obert al barri del Carme, quan de colp i barrada un gambirot que no tindria més de setze anys, i que passava pel meu costat, em va fer aquest comentari tan poc agradós:

– Si jo tinguera la teua cara no eixiria al carrer, borinot!

I va seguir la seua marxa sense afegir res més, fins que va tombar la cantonada. Em vaig sentir malament, perquè m’acabaven d’insultar sense cap motiu aparent, però no vaig donar importància a aquelles paraules, per tal com pensava que eren gratuïtes, sense més intenció que la de menysprear.

Vaig continuar el meu camí, fins arribar a la cafeteria de Rosa, ja que així s’anomenava la meua amiga. El local era molt a prop de la plaça del Carme, en una vella casa senyorial que havia estat rehabilitada i condicionada a tal fi. Com que en el moment de la meua arribada hi havia poca clientela, vaig poder conversar una estona amb la meua amiga; els dos asseguts vora el taulell:

– Et felicite, Rosa; una vegada més has demostrat que quan t’entestes en una cosa no t’atures fins aconseguir-la.

– Creus que tindré èxit? Per a la meua desgràcia, hi ha tres cafeteries més  en aquesta zona.

– Dubte que les altres tinguen l’encant d’aquesta. En entrar-hi he experimentat una sensació de pau i tranquil·litat.

– Pau i tranquil·litat, dius? No fotes amic, que açò no és cap església! Si tots experimenten igual que tu, ho tinc clar!

– No, dona, no!, el que et vull dir és que em trobe molt bé en aquest local, que és un lloc formidable per a prendre una copa i conversar.

– Això ja m’agrada més!

Mentre parlava amb Rosa, ella em mirava d’una manera estranya, com intrigada per alguna cosa.

– Per què em mires així? Em veus quelcom que et cride l’atenció?

– Perdona, però és que d’ençà que has entrat em sembla que estic parlant amb una altra persona.

– Tant he canviat aquests últims mesos?

– Sí, et trobe diferent.

– Està bé. Digues, per favor, en què he canviat, perquè jo no m’he adonat de res -vaig demanar una mica impacient.

Rosa em va escrutar durant una llarga estona: primer els ulls, després el nas, la boca, la sotabarba, els cabells i, per últim, el bescoll. En altres circumstàncies, jo hauria pensat que volia prendre’m el pel, però la seriositat amb què actuava ho desmentia. Per fi, es va decidir a fer-me aquesta observació:

– Jo diria que t’has fet quelcom a la cara.

– Estàs boja? La meua cara és la mateixa de sempre.

– T’has vist bé a l’espill, abans de sortir de casa? –va preguntar inquieta.

– Com, si no, m’hauria fet la clenxa tan ben partida que veus?

En dir això, vaig acotar el cap fent comèdia, perquè ella ho comprovara i s’oblidara de l’assumpte. Però ella no podia estar-se d’insistir-hi:

– Estaries tan ocupat fent-te la clenxa que no t’has vist bé la cara. T’assegure que la teua cara no és la de sempre.

– Filla, ho dius d’una manera que sembla i tot que et fa fàstic de mirar-me -li vaig retraure jo, una mica molest.

– Ja saps que m’agrada dir el que pense: crec que la teua cara fa por, fins i tot si l’esguardes a distància.

– No estaràs exagerant? Ni que fóra la cuca fera! ¿Que tinc alguna deformitat a la cara, com ara els ulls unflats?

– No, no són els ulls, ni la boca, ni el nas, ni res en concret.

– Aleshores…? –vaig inquirir jo impacient.

– És la teua cara, en general, que no la puc mirar sense estremir-me. Perdona’m, però és així.

En això estàvem, quan em va venir al cap l’insult del jovencell que feia poc se m’havia creuat pel carrer. De sobte, vaig associar aquesta acció a la captinença de Rosa, i vaig pensar en una conxorxa:

– Escolta’m una mica, Rosa: tu em vols malament, veritat? Fa una estona m’acaben d’insultar pel carrer, i crec que tens molt a veure amb això.

– Però, què dius?

– I tant com ho dic! Seria massa casualitat que a tots dos us haguera pegat al mateix temps per posar-se amb la meua cara, i que no tinguéreu res a veure l’un amb l’altre. Si el que vols és que no vinga més per ací, podies haver-m’ho dit de dret; no necessitaves befar-te de mi.

No vaig esperar que em retrucara. Tot indignat me’n vaig anar del local, apenat perquè una vella amistat s’havia trencat per sempre.

Però el ball no havia fet més que començar. Encara que els dissabtes descansàvem, em vaig adreçar a l’agència d’assegurances on treballava, ja que havia quedat amb el gerent per tancar l’inventari. Al llarg del trajecte que separava la cafeteria de Rosa de l’agència, tot sorprés vaig comprovar que moltes persones giraven el cap per fiblar-me la cara amb la seua ullada xafardera, tot i que l’enretiraven de seguida fent ganyotes de perplexitat o de disgust. La meua cara era la causa d’aquell enrenou, i aquesta vegada Rosa no tenia res a veure!

Vaig entrar als lavabos del Mercat Central, per tal de mirar-me a l’espill. Podia ser que alguna al·lèrgia m’haguera produït algun tipus de reacció a la cara, tot i que al tacte jo no apercebia cap anormalitat. Però res d’això no apareixia reflectit a l’espill: la meua cara era la mateixa de sempre, no hi havia cap motiu de preocupació. I la gent? Per què estava tan encuriosida amb mi? Era una pregunta que no sabia contestar. Per això, seguint el meu costum, vaig decidir d’oblidar-la.

Però l’oblit em va durar ben poc. En arribar a l’oficina, el gerent es va encarregar de fer-me memòria:

– Xe, quina cara portes, fill meu! Es pot saber què t’ha passat? –em va engegar només entrar al seu despatx.

Aquelles paraules em van desesperar, no vaig poder reprimir la meua indignació:

– Estic tip d’escoltar avui tantes voltes la mateixa cançó! Si no li agrada la meua cara, vaja i mire’s la seua a l’espill!

Però el gerent gairebé no escoltava les meues paraules, abstret com estava en la contemplació de la meua cara.

– No t’ho prengues a mal, però hauries de fer-te visitar per un metge. Portes una cara que fa paüra! -em va recomanar amb posat pietós.

– Caram! És clar que avui tothom té res a dir de la meua cara. Això no obstant, vull que sàpia que m’acabe de mirar a l’espill, i no m’hi he vist cap cosa estranya.

– Doncs jo t’assegure que tens una cara absolutament anormal. Vés al metge i que et diagnostique el mal que pateixes. Quan més aviat vages, millor. No vull que tornes al treball abans de guarir-te, que podries encomanar el teu mal als altres companys o a mi mateix -en dir-me açò últim es va protegir la boca amb la mà, per evitar un possible contagi.

Em sentia impotent davant tanta injustícia, però no podia fer res per combatre-la. El sentiment d’humiliació era tan fort, que vaig donar mitja volta i me’n vaig anar, tot prometent-me que no tornaria a xafar aquella oficina. La meua dignitat ofesa així m’ho exigia.

Durant més de tres hores vaig vagarejar sense rumb pels carrers de la ciutat. Volia convéncer-me que tot era una broma de mal gust, que la normalitat podia tornar a la meua vida. Tanmateix, no vaig fer més que endinsar-me en el pregon abisme que aquell matí, d’una manera tan imprevista, s’havia obert sota els meus peus.

Tothom s’apartava en veure’m o m’assenyalava amb el dit fent carasses de terror. Més de quatre accidents de trànsit van tenir lloc, per culpa de les frenades sobtades que feien alguns conductors en veure’m caminant per la vorera. Un guàrdia em va convidar molt amablement que m’amagara la cara amb un diari, a fi d’evitar mals majors. Vaig decidir anar al metge.

El doctor, en veure’m, es va posar les mans al cap:

– Què t’ha passat a la cara? Mai no havia vist res de paregut! –van ser les seues primeres paraules.

En sentir-les, quasi vaig defallir. Després de fer-me un reconeixement molt acurat, no va saber diagnosticar el meu mal. Sols tenia clara una cosa:

– La meua obligació és denunciar el teu cas a l’autoritat sanitària, per si considera escaient adoptar alguna mesura profilàctica. De tota manera, preventivament, no hi ha més remei que posar-te en quarantena. Romandràs a ta casa, tot sol, amb portes i finestres exteriors segellades. Els serveis socials de l’ajuntament s’encarregaran de fornir-te tot allò que necessites per a viure. No t’amoïnes, que aviat tot se solucionarà. Refia’t de mi.

I així estic encara, tot refiat del metge, acomplint, una darrere l’altra, totes les quarantenes que m’han estat prescrites fins al dia d’avui. Ja he perdut el compte dels dies que he passat a casa, sense poder eixir-ne a prendre el sol. Mal per mal, he de confessar que no tinc cap pressa de tornar al carrer. Ací estic isolat, però ben alimentat; em porten diaris, llibres i tota mena de distraccions. La gent, rai! No la necessite per a res. És millor romandre sol, clos en una habitació, que no sentir-te desemparat entre persones que et rebutgen.

EL DONATIU

Sempre havia estat un idealista. Per això, quan em proposaren presentar-me a les eleccions municipals, vaig acceptar de seguida, perquè així podria portar a la pràctica les meues teories sobre la justícia i el progrés socials. A més, feia poc que m’havia llicenciat en Dret i encara no havia aconseguit cap ocupació estable.

Dissortadament, les coses no són mai com te les penses, i després de ser elegit em vaig adonar que les meues possibilitats reals d’actuació eren més aviat limitades, perquè l’equip de govern era format per una barreja de partits de totes les tendències, la qual cosa dificultava molt la presa d’acords. Així que qualsevol proposta meua havia de ser prèviament acceptada per tots els grups, i això m’obligava a canviar-la tant que, sovint, acabava retirant-la ben despagat.

En concret, em va ser assignada l’àrea d’urbanisme, que en un municipi costaner com el meu comporta una responsabilitat greu, atesa la complexitat dels problemes que hi cal resoldre.

Perquè m’ajudara en una tasca tan feixuga, nomenaren un assessor. He de reconéixer que era una persona ben competent, tot i que aviat me’n vaig malfiar, en adonar-me que li agradava actuar per iniciativa pròpia i sense consultar-me les coses quan era menester. A més, de vegades em feia sentir inútil, perquè tenia la gràcia d’anticipar-se als problemes, així com la rapidesa i l’eficàcia necessàries per a donar-los una eixida escaient.

Per totes aquestes circumstàncies, després del primer any de govern, no em sentia satisfet de la gestió duta a terme, perquè encara no havia tingut l’oportunitat de demostrar a la ciutadania l’encert d’elegir-me regidor.

En això estava, quan es va presentar a l’ajuntament un programa urbanístic de gran importància, que suposava atraure cap al poble importants inversions destinades a construir hotels i centres d’oci. Aquesta iniciativa, però, tot i que era important per a l’economia local, comportava la urbanització d’uns terrenys que tenien un gran interés ecològic, pels seus valor natural i paisatgístic.

És clar que era un repte delicat el que havia d’acarar, i que de la meua habilitat per a conjuminar tots els interessos en conflicte dependria l’opinió que, en el futur, l’electorat assoliria de mi. A més, si actuava encertadament, podria fer-me creditor a la glòria de l’alcaldia en unes properes eleccions.

Vaig estudiar a consciència els informes encarregats per l’assessor, on quedava clara la transcendència del programa i se n’aconsellava fermament l’aprovació, encara que s’hi feien algunes recomanacions de cara a la galeria, per acontentar els sectors més crítics de la població.

Com que sempre havia defensat un urbanisme racional, compatible amb la natura, no em van complaure aquests informes, i vaig considerar la possibilitat de mantenir una reunió amb les associacions del poble defensores del medi ambient.

L’assessor em va recomanar que parlara primer amb el representant de l’empresa promotora del programa, per aclarir algunes qüestions ambigües, i així poder disposar de tota la informació necessària quan em reunira amb els ecologistes. Com que em semblava raonable aquesta idea, la setmana següent vaig acceptar la invitació del promotor i vaig sopar a sa casa. Era un home d’una cinquantena d’anys, que tenia una gran seguretat en si mateix. De primer, feia la impressió de ser una persona freda i calculadora, però amable.

Em va fer seure a taula, i amb destresa va començar a servir el sopar, procurant que no faltara de res.

–Espere que li agrade el menjar que he preparat. M’encanta guisar. De primer plat, hi ha unes albergínies farcides al forn que són la meua debilitat. Per acompanyar-les, li propose aquest vi blanc, ben fresc, que resulta molt apropiat.

El meu amfitrió va servir unes racions molt complides. Però, quan era a punt d’asseure’s, sentírem que un animal gratava la porta del menjador.

–Perdone! És el meu gat. Com que visc sol, el tinc malacostumat, i sempre m’acompanya en els menjars. Li importa que el deixe passar?

Sí que m’importava. I tant! Perquè no estava avesat a tractar amb animals. Però hauria estat de mala educació obstar perquè l’amo de casa hi fera el que considerara oportú.

–No em molesta, en absolut. A més, si l’animal es queda fora és ben capaç de destrossar-li la casa –vaig advertir per verba.

En obrir la porta, va entrar al menjador un bellíssim felí de color gris, que feia l’efecte d’estar molt ben alimentat, ja que tenia una gruixuda corpenta. Es va quedar quiet a la vora de la taula, com si aguaitara. Nosaltres, per fi, començàrem a sopar, tot i que m’incomodava la presència d’aquell animal, que no ens perdia pas d’ull.

En aparença, cap dels dos no tenia pressa d’entrar en matèria, i ens vam entretenir parlant de qüestions secundàries.

–Diuen que la millor cuina és la francesa, però a mi no m’agraden les coses sofisticades. Aquestes albergínies no tenen res que envejar a cap especialitat culinària –vaig notar, mentre apurava el plat.

–Estic d’acord amb vosté. És millor la senzillesa d’aquestes albergínies, que no els plats molt elaborats que acaben enrunant-te la salut.

En això estàvem, quan el gat es va atansar maulant al seu amo, per reclamar-li menjar. Aquest li va tirar un tros d’albergínia, que l’animal devorà famolenc. Em va sobtar aquest fet, i en adonar-se de la meua reacció va assenyalar:

–És un gat ben llest. Sap molt bé el que vol i com aconseguir-ho.

Tot seguit, en fer una ullada al seu plat, em va intrigar que el promotor no haguera menjat encara pràcticament res, mentre que jo havia esgotat ja la meua ració. A més, em resultava desagradable el que estava passant en aquell menjador, amb el gat mirant-nos atentament, però les regles de la cortesia m’obligaven a callar el que pensava. Per desentabuixar-me una mica, d’una glopada rabiüda, em vaig beure el vi que restava al meu got, i l’amfitrió es va apressar a omplir-me’l de nou.

Una altra vegada, el gat es va posar a maular, però en aquesta ocasió era a mi a qui apressava perquè li tirara menjar. Com que no me’n quedava, vaig implorar clemència amb la mirada, i l’amo em va alliberar de l’agressiu moix, llançant-li les albergínies restants. De continent va servir el segon plat, que era una formidable mariscada.

La impaciència que demostrava aquell gat davant del menjar m’inspirava un cert neguit, ja que podia ser un símptoma de ferotgia, i temia la seua reacció si em negava a seguir-li el corrent.

La nostra conversa es va centrar en les distintes classes de vins, tot i que jo havia perdut les ganes de parlar. Em disgustava força la condescendència de l’amo de casa, que tirava el seu marisc al gat, cada vegada que l’animal insistia amb els miols.

De la meua banda, la mateixa preocupació feia que menjara i beguera de bona gana. Després de deixar el plat més net que una patena, i d’empassar-me una botella de vi, vaig notar que el moix era davall de la taula ensumant-me. Açò em va produir una sensació de desemparament: no sabia què donar-li ni com defensar-me d’aquell horrible animal, i l’amo no semblava preocupar-se gaire de la meua sort. En sentir que estava llepant-me les sabates, em vaig espantar, i  pressentiments els més foscos començaren a llevar-me l’esma.

Quan em trobava en tan delicada situació, l’il·lustre promotor va reconduir la conversa, hàbilment, cap a l’assumpte que li interessava:

–Per cert, quant al programa que he presentat a l’ajuntament, he de dir-li que estic molt dolgut, ja que m’han dit que vosté no és partidari d’aprovar-lo.

Aquest comentari, que en unes altres circumstàncies m’hauria semblat lògic, em va posar a la defensiva, com si preludiara un perill imminent. I tot acoquinat vaig intentar desfer el malentés:

–No sé qui li deu haver facilitat aquesta informació, però és inexacta. Estem estudiant el seu programa amb molt d’interés. Tots els grups polítics representats a la comissió de govern ens alegrem de propostes com la seua, però hi ha uns altres interessos que cal valorar, perquè la natura és per a nosaltres molt important.

El gat seguia emprenyant-me amb els seus mèus, i de tant en tant es plantava, recolzant les seues potes davanteres sobre els meus genolls. Aprofitant-se del meu desconcert, el distingit promotor em va escudellar aquest advertiment:

–Li aconselle que done de menjar al gat alguna cosa, que es posa nerviós. Agafe si vol un poc de la meua mariscada.

No cal dir que vaig fer cabal, i àgilment el felí va agafar al vol les dues gambes llançades per mi.

–Aquest animal sempre té fam! Que no es cansa mai de menjar?

–Sols quan ja en té prou –va contestar el meu interlocutor, fent un somriure enigmàtic que incrementava el meu torbament.

Tot seguit va deixar en terra el seu plat amb el marisc sobrant, perquè el felí l’escurara en un tres i no res.

En aquell moment, vaig prendre consciència que s’havia esgotat tot el menjar. Per tant, si el gat continuava famolenc, i me’n demanava més, podia veure’m en un compromís.

L’amfitrió va tornar al que li importava:

–He de dir-li que sóc també un enamorat de la natura, i que estic disposat a fer una aportació de cent mil euros, perquè vosté i el seu partit facen el que estimen oportú en defensa del medi ambient, o del que siga menester.

En dir açò últim, es va adreçar a la vitrina per traure d’un calaix un sobre, que de sobte va deixar caure sobre la taula, davant meu.

–Ací té el meu donatiu.

Potser m’hauria sentit ofés, si haguera dominat la situació en què em trobava en aquell moment, però el gat no em deixava tranquil, amb els seus miols desesperats. Dubtava si era fam o que havia embogit, tenint en compte que no semblava normal aquella obsessió amb el menjar. També dubtava del seu amo, que m’havia convidat tot sol a sopar, i em tenia tancat al menjador de sa casa amb aquell gat llefiscós. Però dubtava, sobretot, de mi mateix, perquè ja no sabia què pensava ni qui era, davant d’una realitat tan tangible com aquell sobre, que tremolós em vaig guardar a la butxaca.

–Celebre haver arribat a un acord amb vosté. Si li plau, m’enduré el gat, perquè no ens moleste mentre prenem una copa i en concretem alguns detalls.

No em vaig reconéixer, en pronunciar aquestes paraules:

–No, per favor. Que ens acompanye. Crec que ell i jo ens podrem fer bons amics.

PARELLES

A Eladi Mainar

Dia 11 de març de 2002

Avui he conegut una dona força interessant. Encara que no ens hem dit res, les nostres mirades s’han creuat moltes vegades, des que el meu gat s’ha posat a jugar amb la seua gosseta. Ambdós érem asseguts en sengles bancs del parc, un enfront de l’altre. Estaria bo que, després de buscar parella tants anys, fóra gràcies al meu moix que coneguera la dona somiada. No sé per què, però així que l’he vista he sentit una emoció especial, que de seguida han confirmat els nostres animals simpatitzant mútuament. Potser ella també deu haver pensat que això era un bon senyal, perquè l’he vista inquieta i sense saber on mirar. Demà tornaré al mateix banc, a esperar-la.

Dia 11 de març de 2002

La gosseta que m’han regalat els pares, perquè m’ajude a oblidar el bandarra de Joan, és molt exigent. Si no la traus a passejar tres cops al dia, es posa tan nerviosa que no hi ha qui l’aguante dins de casa. Avui ha conegut un gat preciós, i –ben al contrari del que sol passar– s’han avingut d’allò més bé. Després diran que un gat i un gos sempre van a la brega, com si es poguera generalitzar quan es tracta d’odi o d’amor. Demà tornaré al mateix parc, i així demostraré als incrèduls que és possible l’amor entre contraris, perquè mana la individualitat, les ganes de portar-lo endavant. Si Joan i jo ens ho proposem fermament, sé que podrem superar la nostra crisi actual.

Dia 12 de març de 2002

Quina alegria m’he endut quan l’he vista arribar. Avui l’he trobada encara més bella que ahir. De segur que venia de la perruqueria, i no m’estranyaria que el jersei blau de llana que portava l’acabara d’estrenar. Malgrat els meus trenta-vuit anys, no puc blasonar d’experiències importants amb les dones, que em permeten de capir fàcilment el significat de la seua conducta, però sospite que avui s’ha abillat pensant en mi, amb la intenció de causar-me una bona impressió. I això m’encoratja. El meu primer objectiu serà aconseguir, a poc a poc, asseure’m al seu costat. Ella i jo al mateix banc. Crec que se sent també sola. M’ho diu la seua manera de deixar córrer el temps. Sembla no tenir mai pressa. Quan se n’anava, he notat que volia dir-me alguna cosa, però –després de dubtar una mica– ha marxat sense pronunciar cap paraula. Estic convençut que demà hi tornarà, i qui sap si serà el dia més feliç de ma vida.

Dia 12 de març de 2002

Continua l’amistat de la meua gossa amb el gat. Llàstima que el seu amo faça cara de pocs amics, perquè m’agradaria que em diguera el nom del seu moix. És tan bonic! He intentat preguntar-li’l, però en mirar-me he perdut les ganes d’intimar amb un desconegut, que vés tu a saber qui deu ser. Els pares estan encantats que passege la gosseta. Així no em veuen tancada a l’habitació, sense parlar amb ningú.

Dia 13 de març de 2002

Avui no ha passat res d’extraordinari. Ella ha vingut amb la seua gosseta, però se n’ha anat al poc de temps. Segurament li deu haver decebut la meua timidesa. Demà, sense falta, he de fer alguna cosa notable perquè conega la sinceritat dels meus sentiments vers ella. Em resulta inconcebible haver viscut tant de temps, sense saber ni tan sols que existia.

Dia 13 de març de 2002

Després d’un breu passeig, he acudit a la cita que aquest matí havia concertat amb Joan. El molt bord m’ha telefonat per demanar-me perdó. Malgrat tot el que m’ha fet patir, encara diu que no pot viure sense mi. Li donaré una oportunitat més, i faré un últim esforç per comprendre’l, perquè encara l’estime. Mira que canvien les persones! Fa quatre anys, quan el vaig conéixer, em semblava una persona perfecta. Estava tan enamorada, que era incapaç d’adonar-me dels seus defectes. Ara, en canvi, es comporta amb mi d’una manera egoista. Clar és que jo també he canviat, perquè ja no sóc tan impulsiva i em pense més les coses. Ell diu que sóc massa exigent. I tant que ho sóc! Comences renunciant a les coses petites, i acabes condemnant-te a una vida resignada, com tantes dones que conec. O tot o no res. No em valen les ambigüitats, ni les actituds pusil·lànimes. Per a mi, l’amor és deslliurament total i mutu.

Dia 14 de març de 2002

He fracassat, i no puc donar la culpa a ningú. Quan s’ha assegut al banc, esplèndida, la tenia a l’abast. Però m’ha paralitzat un terror orb, que em prenia del coll i m’escanyava si intentava alçar-me. Per fi, quan he aconseguit posar-me dret, em tremolaven tant les cames i els llavis, que no podia avançar ni gosava obrir la boca. En això estava, quan la seua gosseta s’ha enfurismat amb el meu gat, i tot se n’ha anat en orris. Ella s’ha aixecat per separar els dos animals, i ràpidament ha abandonat el parc amb companyia del seu, per evitar mals majors. I jo l’he deixada anar-se’n, sense saber què fer ni dir res. No m’ho perdonaré mai.

Dia 14 de març de 2002

És clar que un gat i un gos sempre han d’acabar malament. Volia pensar el contrari, però estava equivocada. Avui ho he comprovat per partida doble. La meua gossa ja no vol saber res del gat. M’ha fet pena l’infeliç del seu amo, que s’ha disgustat força en veure la baralla. Així i tot, crec que hauria pogut ajudar-me a separar-los, i no quedar-se quiet com un estaquirot. Després, per a completar la diada, he discutit amb Joan. No pense tornar a veure’l en ma vida, perquè aniríem sempre –ara ho sé– com el gat i el gos, i això resultaria inaguantable. Sé que m’espera en algun lloc la persona que em farà feliç. Però, com trobar-la? Per començar a buscar, miraré que tinga un gos que faça lliga amb la meua gosseta. De gats, ja en tenim prou!