"ORIGEN DEL CANT", POEMA

 

ORIGEN DEL CANT

 

Perquè ara sé cert que la mort dels morts

no és mai l’oblit d’un nom, ni el teu ni el meu

Josep Antoni Fluixà

 

1

Tot té una causa que s’origina

en un munt de motius penjant

de múltiples raons i desraons.

Tot es belluga en mil direccions

que es bifurquen quan ens creiem

més a prop d’arribar a un final

discutit, previsible o somiat.

Són necessàries tantes explicacions

que no gosem assegurar el perquè

dels nostres encerts i desencerts,

i carreguem amb aquest desordre

en avançar pel camí de la vida.

 

2

Si hem volgut i no hem pogut,

encara ens queden moltes maneres

de llançar fora de nosaltres la culpa

quan tastem l’amargor del fracàs.

Després de tants anys, pensem

que tot hauria pogut ser distint

i mereixíem una altra sort

perquè ens han enganyat i mentit.

Certament, és molt difícil destriar,

entre tantes anades i tornades,

la part deguda a les nostres decisions

i la procedent de forces estranyes.

 

3

Retraiem als altres els propis errors

quan ens sentim com uns guinyols

mancats de parer, sense ànima,

i no assumim l’autoria dels nostres actes.

Però tenim un nom, cal recordar-ho,

i un diccionari personal on es recullen

les paraules que donen al nostre cant

un llustre que els altres no tenen

perquè té una diferent intensitat,

una diversa manera de dir la veritat

tan prompte com el cor es posa íntim

i defuig tripijocs que embrollen el que sent.

"ENYORANÇA" I "CLAREDAT", POEMES

     ENYORANÇA

 

En el laberint de l’adéu

comence a caminar,

a estudiar cada dia

     Pasqual Adrià

 

Prou sovint la tristor

és tan sols enyorança

i es genera en la insistència

dels qui ens alcem enjorn

a admirar com un eixam

de llum esglaiada ens tramet,

des de la distància,

la prometedora quietud

del recomençament;

i després, durant el dia,

malgrat qui li pese,

la veritat ja tirarà pel dret.

 

Així, el temps va passant

i una matinada, a la llarga,

en contemplar de nou la celístia

diluint-se entre les primeres clarors,

ens sorprenem estranyant la bellesa

quan tenim tanta bellesa al davant,

i ens sentim enganyats;

com si no hi haguera res a perdre

en el durador intent, sempre esforçat,

d’erigir cada aurora

que ve i se’n va

en una manera de creure.

 

CLAREDAT

 

No profaneu el cel tendríssim

l’escàndol de la claredat

Pere Gimferrer

 

On giravolta el desconcert,

allí van els meus versos,

sense res a canvi,

en conversa solitària.

El ministeri que professe

mai em demanarà

silenciar el que m’aclapara,

i aquest és un gran privilegi.

 

Tot poeta es malfia d’una realitat

que guarda les aparences,

i així fa del dubte

una aspiració a la claredat;

una ocasió de posar nom

al misteri que respira

davall les formes temptadores

que ens ofusquen.

 

Cada poema remou un vocabulari

en què les paraules més necessàries

s’amuntonen avergonyides,

atemorides o cansades.

Unes paraules que cal rescatar

per a donar-los la preeminència

que mereixen i així puguen dir

tot el que anuncien o amaguen.

"DOS AMORS" I "DIVINITAT PAGANA", POEMES

 

DOS AMORS

 

Amor humà

i amor diví

volen fer junts

un llarg camí.

 

L’un sap prou bé

que pot perir,

l’altre és etern,

tot s’ha de dir.

 

El que és mortal

sols és feliç

quan sent que el temps

està adormit.

 

El durador

sap com gaudir

fent de les hores

pur compromís.

 

Amor humà

i amor diví,

o són germans

o són cosins.

 

Els dos plegats,

els dos junyits,

tenen secrets

a compartir.

 

Hi ha un goig humà

i un goig diví,

un cel de blau

i un de setí.

 

Tots dos són cel,

tots dos delit,

l’un va pel sòl,

l’altre va al cim.

 

Amor humà

no es vol submís

i planta cara

al seu destí.

 

Ben al revés,

amor diví

acata lleis

pels descosits.

 

El goig de viure

també és diví

i tots els cels

tenen clevills.

 

Un déu busquem

quan ens sentim

esmeperduts,

prop del gran buit.

 

Un déu de carn

o un déu de guix,

no ve d’un pam,

tot és diví,

 

tot és humà,

principi i fi

del que esperem,

del que vivim.

 

DIVINITAT PAGANA

 

A vegades no és difícil endevinar

la fermesa d'un caràcter avesat a exercir

un ferreny domini sobre els propis sentiments.

Ningú altera el poderós batec del seu cor,

i quan es lliura joiós a jocs d’amor i desig

sempre mamprén la retirada en el moment just

en què altres caurien en el comellar de la desolació.

De l’idil·li, en coneix molt bé l'escenografia,

però no està destinat a morir en l'últim acte

d'un drama massa propens a suscitar llàgrimes.

 

Com una estàtua esculpida en marbre, l'imaginem

assegut sobre una peanya que tothom venera,

esperant el moment de dibuixar un somriure gèlid

o d'escampar pertot la seua indiferència.

Sí, l'imaginem aplicant-se a subsistir a canvi

de renunciar al que té la vida de més fràgil.

Ha nascut per a regnar com una divinitat pagana

que no ignora la passió però sí el seu efecte,

i mai acceptaria arriscar-se com fa un trist mortal

que, per a sentir-se viu, s'aboca a l'abisme.

SOBRE TRUMP

Hui publica el diari Levante-EMV un interessant article de José Luis Villacañas. Crec que no es pot dir millor el que moltes persones pensem sobre Trump i la seua camarilla. 

Trump, el opaco

La opinión dice que Trump no oculta nada. Pero sólo revela su psiquismo inconsistente. Que un presidente enloquecido se presente como omnipotente, oculta lo fundamental: su debilidad y la de su camarilla de oportunistas, incompetentes y resentidos. Lo de Venezuela ha sido terrible. Pero conviene precisar que es todo lo que USA puede hacer. En 1973, en Chile, hizo cosas peores. Destruyó un gobierno legítimo y masacró a un pueblo político. Aquí ha tenido que negociar con un gobierno ilegítimo para entregar al que fuera conductor de autobuses.

Hasta aquí llega la fuerza bruta. Lo que en Chile dio intensidad y generalidad transformadora a la acción de USA, fue contar con aliados internos. La lección es que el verdadero poder de injerencia americano lo constituyen esos a quienes los papeles de la Doctrina de Seguridad llaman “patriotas”, los potenciales Pinochet, los cómplices desvergonzados de un endiosado que escribe en su gorra -ese subrogado barriobajero de corona- que “Trump hace siempre lo correcto”.

Los líderes de Venezuela tienen margen para jugar con Trump al gato y al ratón. Todo lo que podría pasar es que Trump retara al Senado -que acaba de prohibir intervenir en Venezuela- y secuestrara a la nueva presidenta. Pero los que mandan en Venezuela tienen muchos conductores de autobuses dispuestos a ser presidentes. Por lo demás, veremos qué causa armará el fiscal en Nueva York. Por ahora no sabe qué cargos presentar contra Maduro. Así que otra debilidad más. Trump no siempre gana la batalla interna.

En lugar de proclamar la fuerza y la claridad de Trump, Europa debería apoyar la oposición interna que crece día a día. Mientras tanto, lo que no puede Trump es defender a la oposición venezolana, hacer que regresen los ocho millones de exiliados y ofrecer un futuro al pueblo venezolano. El gobierno chavista no pierde nada entregando un petróleo que ya no puede producir. Y falta por ver si USA convence a las petroleras para que inviertan en extraer un carburante cuyos gastos de explotación están por encima del precio del barril. Tampoco parece que este sea un asunto resuelto. Lo que ha sucedido en Venezuela es, sobre todo, una victoria preventiva. China no contará con el petróleo venezolano, cuando le haga falta.

Esto ha podido suceder porque el staff venezolano no tiene principios y vendería su alma por mantener el poder. Son de la misma calaña que Trump. Pero saben que Trump no puede poner botas americanas sobre el suelo de Venezuela. Y mientras el Ejército lo sepa, estará unido y será el dueño del país. Así que tenemos que empezar a distinguir entre lo que puede y lo que no puede Trump. Por ahora solo vemos que puede hacer cosas negativas. Por ejemplo, llevar a la muerte a diez millones de cubanos. En realidad, esa es la aspiración del resentido Marcos Rubio. No quiere Cuba para nada. Solo quiere destruirla y así calmar su odio. Y quizá la intervención de Venezuela solo tenga como efecto inmediato que los cubanos vivan definitivamente a oscuras.

Por supuesto, eso no constará en la Doctrina de Seguridad Nacional, un papel lleno de falsa retórica. Cuando vea a USA cerrar alguna de las doscientas bases militares que tiene por el mundo, entonces me creeré la cantinela de la Doctrina Monroe. Estados Unidos no ha cambiado su doctrina de preponderancia mundial. No se repliega al hemisferio occidental. Eso es palabrería de un vendedor de elixir como Trump. Estados Unidos tiene el poder de injerencia en cualquier parte del mundo y no lo perderá. Si alguien cree que va a soltar la presa de Irán, está equivocado. Esto lo oculta Trump en sus papeles porque estos responden a lo que le pide MAGA, pero la inteligencia americana es otra cosa.

Trump no cesa de ocultar. En su entrevista con los periodistas del NYT, vuelve a la retórica. No puede sentirse satisfecho con el acuerdo de 1951 con Dinamarca, que le concede en Groenlandia cualquier cosa necesaria para la seguridad norteamericana. No, para él lo decisivo es la propiedad. Un indisciplinado mental como Trump no cesa de mostrar sus inconsistencias. ¿La propiedad es relevante para la seguridad, cuando un tratado vigente con un aliado te concede manos libres para tomar cualquier medida necesaria al respecto? Sabemos qué significa propiedad: botín para Trump y sus amigos. Aquí no hay cuestión de seguridad.

Podríamos hacer este artículo infinito. Trump lo oculta todo, porque su política es preventiva respecto de lo peor, lo que debe ser ocultado. Quiere evitar que USA toque fondo. Su debilidad principal es destinar una enorme partida presupuestaria a pagar deuda pública. Pero que a la vez multiplique el presupuesto de defensa, significa que Estados Unidos se prepara para un posible impago de la deuda. Entonces el dólar se hundiría. Tener un ejército multiplicado podría ser útil en esa situación, el último pilar de su posición predominante.

Mantener la preponderancia militar, no subir impuestos a los ricos y no quebrar. Esa es la debilidad. A Trump no le importa nada el nivel de vida de los norteamericanos, que seguirán pagando los intereses de la deuda de un Estado que sirve a los intereses de los que no pagan. El sistema es perfecto, pero antiguo, y llevó al desastre. Lo inventaron los senadores romanos, cuando hicieron pagar al fisco de las ciudades del imperio un ejército que servía solo para cazar esclavos para los latifundios aristocráticos. Roma, siempre Roma. Y esos patriotas europeos serán los traidores a los que la nueva Roma no pagará nada. Como Corina.

"ÀNIMA ENGABIADA" I "DISSENTIMENT", POEMES

ÀNIMA ENGABIADA

 

D’aquest bon vellet

no us rigau, senyor

     Joan Timoneda

 

Als meus seixanta-sis,

soc qui era i les manies

de sempre vaig covant.

Ignore què fer amb mi mateix

i encara m’emprenyen

els antics maldecaps.

 

De jove, innocent, vaig creure

que l’edat curava les ferides

i després de tant esperar

he comprés que m’he fet vell

descobrint com s’ajornava

l’arribada d’un temps nou.

 

Als meus seixanta-sis,

prou sé que si no soc

d’una altra manera

és perquè mai he pogut

descloure el recinte hostil

on tinc l’ànima engabiada.

 

DISSENTIMENT

 

Amb el pas del temps, s’eixampla

l’ombra que em fustiga per la pèrdua

d’un ahir clausurat, quan la incertesa

era ocasió propícia per a l’esperança.

 

Els meus dubtes de hui em mouen

només a corroborar el que ja sé,

com un enigma de curta revolada

desproveït de l’emoció del descobriment.

 

A vegades, per si de cas, em mire a l’espill

en cerca d’una desapercebuda entrellum

capaç de despertar en mi la fe en un futur

que no aconseguisc imaginar.

 

He sabut que si jo tenia un demà,

vindrà un altre demà que no serà meu.

Potser serà justa aquesta disrupció,

però reclame el meu dret a dissentir.

"DIVERTIMENT FINAL" I "PATRACOL", POEMES

 

DIVERTIMENT FINAL

 

Si un amor creara

el seu propi llenguatge,

seria tan clarivident

que diria sempre la seua

amb paraules recents,

acabades d’inventar.

 

També idearia

gestos intrigants

o misteriosos signes

que engrescarien els amants

en la sorpresa permanent

d’un joc d’amagatalls.

 

Arreu deixaria senyals

de gran originalitat,

i prest a improvisar

tot ho confiaria

a la força de la imaginació

i la sagacitat.

 

Dia a dia canviaria

la seua forma d’expressar

el que més importa,

o de comunicar sensacions

amb carasses eloqüents

o profunds sons guturals.

 

I el tindríem per generós

a l’hora de l’acabament,

en llegar-nos com a record

del seu pas pel món

un silenci tronador

de múltiples significats.

    PATRACOL

 

Totes les vides resumides s’assemblen

i són condemnades a una grisor

indigna de la glòria que meriten.

Els nostres somnis de grandesa no caben

en un compendi de poques paraules;

es necessiten milers de pàgines

per a calmar la pruïja d’eternitat.

El que ens embadaleix és esgrimir

uns bregosos volums on es descriuen

les fetes que jalonen la nostra biografia,

amb detalls inacabables i prolixos

degudament ornamentats.

 

Totes les vides resumides s’assemblen

i tanta brevetat no ens permet

trobar respostes pertinents

a qüestions elementals.

Així, quan ens pregunten

si vam ser justos i ardits

i vam fer de la veritat

una manera d’estimar,

ens complau tindre a l’abast

el patracol on s’arreplega

la tirallonga d’excuses

que pel camí hem anat deixant.