EL CONSTRUCTIVISME RUS

Maqueta del monument a la III Internacional, de Tatlin

El constructivisme rus és el moviment artístic propi de la revolució soviètica, ja que naix com una reacció front a l'anomenat art burgés. Els revolucionaris d’octubre titllen aquest art de formalista, perquè té aspiracions purament estètiques. Per enderrocar aquesta concepció, els constructivistes incorporen la tècnica i la geometria a les seues obres, així com la integració de l’obra d’art en el seu entorn. El que es busca és atendre les necessitats i aspiracions de la societat, no crear bellesa: l’art ha d’estar al servei del poble (socialització de l'art) i no recrear-se en si mateix, perquè açò últim suposa caure en l’individualisme burgés. Per aquest motiu, els constructivistes són sobretot arquitectes, enginyers, dissenyadors gràfics i industrials, que amb l’exercici dels seus oficis es posen al servei del poble.

Club de treballadors Rusakov de Moscú, de Mélnikov

El constructivisme no busca representar la realitat sinó construir una nova realitat. Per tant, segons aquesta concepció, l’art no pot servir per interrogar-se sobre la realitat a través de la seua representació, sinó per contribuir a la transformació de la societat d’acord amb una ideologia preestablerta. L’art que s’havia fet fins aleshores es declara mort i substituït per l’art de la màquina i del progrés, que és una ferramenta al servei del poder revolucionari.

Un cartell de Ródtxenko

En el constructivisme no hi ha emoció ni individualitat, sinó pragmatisme i interrelació. Així, els seus arquitectes deien: “un bosc no és les seues plantes, els seus animals ni la seua bellesa. Un bosc consisteix en la suma de les seues parts interrelacionades, en el seu conjunt harmònic. De la mateixa manera, una ciutat no és ni la gent que s’enamora en ella ni els captaires que escopeixen als seus cantons. Una ciutat és com un bosc de formigó en el qual vivim a l’uníson, interrelacionant-nos”. Cal destacar, dintre del constructivisme, Tatlin, Gabo, Mélnikov, El Lissitzky, Ródtxenko i Popova.

Construcció dinàmica-espacial, de Popova

Construcció nº 104, de Ródtxenko

"Colpeja els blancs amb la falca roja", d'El Lissitzky

Una escultura de Gabo

UN QUADRE D'AMBROSIUS BENSON

Mireu aquest quadre: ja sé que és bellíssim, que la Verge  Maria i el xiquet Jesús estan pintants amb una gràcia incomparable. Però el que més em fascina són els detalls: fixeu-vos en la taula, amb la poma, el ganivet, el pa, el plat, la cullera i el tauler per a tallar; i si mireu el que es veu des de la finestra, hi ha fins i tot un cigne a l'aiguamoll. El xiquet Jesús juga amb un ram d'olivera, que sens dubte la Verge li ha donat perquè es torbe mentre li dona el dinar. Al fons, hi ha un prestatge amb un llibre, una cistella, flors, i darrere de la Verge, damunt d'un armariet de paret, hi ha un pitxer i tres llimes. Si es fixeu en la mà esquerra de la Mare de Déu, no us passarà inadvertida la fermesa amb què els dits agafen el Jesuset.
Si això no és pintar amb amor, que vinga Déu i ho veja.

GLENN GOULD

En la novel·la de Thomas Bernhard "El malaguanyat", un dels protagonistes és el pianista canadenc Glenn Gould i, més en concret, la seua genialitat, que provoca l'enveja i la frustració de l'altre protagonista, que abandona el piano en adonar-se que mai no podrà tocar com aquell. Més enllà de l'anècdota de la novel·la, cal asseyalar que la perfecció artística no existeix, sinó que és una aspiració, i que l'excel·lència no rau sols en els resultats obtinguts sinó també en l'esforç realitzat per a desplegar les pròpies potencialitats, siguen les que siguen, ja que això és bellesa en estat pur. Per altra banda, no és gens fàcil saber quina cosa és la perfecció. El mateix Gould menyspreava el mestratge de V. Horowitz, i hi ha molts crítics musicals que consideren que les interpretacions de Gould eren extravagants i arbitràries.

Ací teniu un fragment de les "Variacions Goldberg" de J. S. Bach, en la interpretació de Glenn Gould:

LES SIMFONIES DE MAHLER

Deia T. W. Adorno que "Mahler tracta de trobar un sentit en allò que ha restat desprovist de sentit, i en el sentit tracta de trobar el que està desprovist d'ell", perquè li resulta productiu el conflicte dels elements contradictoris. Així, les seues composicions es caracteritzen per la seua irregularitat i el no sotmetiment als esquemes. La seua música tonal, preponderantment consonant, té de vegades el clima de la disonància absoluta, la negror de la nova música.

S'ha dit que les seues deu simfonies són un càntic a l'horror del no-ser, i jo voldria en aquesta entrada proporcionar-vos una guia perquè escolteu les millors versions existents de cadascuna.

Primera simfonia: R. Kubelik.

Segona simfonia: O. Klemperer.

Tercera simfonia: J. Horenstein.

Quarta simfonia: G. Szell.

Cinquena simfonia: J. Barbirolli.

Sisena simfonia: L. Bernstein.

Setena simfonia: C. Abbado.

Huitena simfonia: D. Mitropoulos.

Novena simfonia: C. M. Giulini.

La Cançó de la Terra: B. Walter.

Perquè en feu un tast, ací teniu l'Adagietto de la Cinquena, sota la conducció de Bersntein:

I ací podeu gaudir de l'impressionant final de la Huitena, sota la direcció de Horenstein:

TRES PINTORS NORD-AMERICANS DE LES ACABALLES DEL SEGLE XIX

Són tres pintors increïbles:

CHURCH pertany a l’anomenada Escola del Riu Hudson i és un dels paisatgistes més reeixits de tots els temps. Com podreu comprovar en les dues mostres que penge en aquesta entrada, té un estil romàntic que recorda a Turner, en la creació d’atmosferes vaporoses.

HOMER és un pintor naturalista reconegut arreu del món per la seua força expressiva.

WHISTLER és impressionista i destaca com a retratista. En particular, és famós el retrat que li va fer a la seua mare.

CHURCH:

HOMER

 

WHISTLER

ELS ADÉUS

Quantes cares veiem al llarg del dia

per primera i última vegada,

i les deixem passar sense intentar

un breu contacte que guardar a la memòria.

Quantes converses resten inèdites

per no saber mamprendre en el moment just

aquella coneixença mútua

que engrandiria el pes dels nostres records.

Quantes vegades perdem i no ens importa

l'experiència de descobrir aquell altre

que casualment s'acosta i tot seguit s'allunya,

deixant un clamorós buit de paraules.

Quants adéus hem donat mentre ignoràvem

que era un comiat la nostra indiferència,

i col·leccionem milions de pèrdues

que no han rebut mai la nostra benvinguda.

DEL MONTGÓ A MANHATTAN. VALENCIANS A NOVA YORK

Juli Esteve, amb el meu fill Robert i jo

Ahir, dia 10 de desembre de 2021, al Centre Cultural de Guadassuar, va tindre lloc la presentació del llibre de Juli Esteve “El somni americà contra el caciquisme i la fil·loxera”, editat per InfoTV.

Es tracta d’un assaig basat en el material gràfic, documental i de testimoniatge oral que la productora i editora InfoTV, dirigida per l’autor, va recollir per a realitzar el magnífic projecte audiovisual “Del Montgó a Manhattan. Valencians a Nova York”, que es divideix en quatre parts: “Cap a la terra promesa”, “Adéu, Amèrica”, “La guerra de sempre” i “Els valencians d’Amèrica”.

A primeries del segle XX, es va produir en terres valencianes un moviment migratori cap a l’Amèrica molt important. Uns 15.000 valencians emigraren al Canadà i fonamentalment als Estats Units, sent el de Nova York el principal port d’entrada, entre els anys 1906 i 1920.

La plaga de la fil·loxera, que es menjava les arrels dels ceps de les vinyes, afegida als abusos i la misèria propis del caciquisme imperant, va moure a molts valencians, sobretot de la Marina, a buscar una nova vida a l'altre costat de l’Atlàntic.

Pobles com Orba o Murla van vore com la seua població es reduïa pràcticament a la meitat, a causa de l’emigració, i són molt nombrosos els testimoniatges que posen de manifest les condicions tan dures en què hi havien de guanyar-se la vida, després d’arribar a un país del qual ho ignoraven tot, i això és una mostra clara de la valentia d’estes persones.

Murla, abans que caiguera l'antic campanar

Teresa Morell, autora del llibre "Valencians a Nova York. El cas de la Marina Alta (1912-1920)", en una entrevista, resumeix molt bé quin va ser el destí de moltes de les famílies que protagonitzaren este moviment migratori:

Els meus germans i jo vam nàixer als Estats Units. La nostra família és d'Orba. El meu avi, José Morell Sendra, està entre eixos emigrants dels quals tracta el llibre. No tenia pare i sí tres germanes. Eren pobres. Com tants altres valencians va embarcar amb direcció a Nova York. I com la majoria va viatjar en tercera classe i va entrar per l'illa d’Ellis. Va estar al barri de Lower East Side i a la fonda “La Valenciana”, que regentaven un oncle seu, Francisco Sendra, i el benisser Manuel Ivars Sala.

També el meu avi, Tadeo Giner Pons, que junt amb uns altres trenta valencians, quatre d'ells murlers com ell, va embarcar en el vaixell "Buenos Aires", al port de València, el 26 de novembre de 1916, en arribar a Nova York el 18 de desembre, va passar per eixa fonda, amb trenta-cinc dòlars a la butxaca i les il·lusions d'un jove de 19 anys, tal com consta en la llista de passatgers.

Pel que es veu la seua experiència no va ser massa positiva i, tot i que va fer alguns estalvis, va tornar a Murla al febrer de 1919, on va comprar un camp d'ametllers. Com a record de la seua experiència, conservava a casa un gramòfon d'aquella època que va comprar als Estats Units abans de tornar al seu poble.

El vaixell "Buenos Aires"

Llista de passatgers, amb el nom del meu avi

La meua àvia Maria Piera Reus va tindre tres germans que embarcaren amb el mateix rumb entre 1919 i 1920: els meus oncles Àngel, Valeriano i José Andrés. El primer va tornar a Murla una vegada jubilat, després d’haver viscut mig segle a New Britain (Connecticut). Tot i que hi va deixar els seus fills americans ja casats, va voler viure els seus últims anys de vida a la terra on havia nascut.

Dades del passatger Àngel Piera Reus

El seu germà, José Andrés, no va tornar mai, i Valeriano només ho va fer a finals dels anys seixanta del segle passat, en què va vindre a passar en companyia de la seua dona unes setmanes a Murla. És curiós, llavors jo era un xiquet i no vaig reparar en eixe detall, però després sí que ho he pensat moltes vegades: quan els meus oncles ens van visitar per primera vegada, ma mare i les seues germanes no els havien vist mai, ja que emigraren abans que elles naixeren.

Un cosí germà de ma mare, l’oncle Eduardet, va emigrar a l’Argentina en la postguerra, i ens va visitar en tres ocasions. Era una persona obsessionada a tornar a Murla. Sempre recordaré l’última nit del seu tercer viatge, quan va dir que abans d’anar-se’n volia fer-hi un últim passeig. Em va semblar en eixe moment la persona més trista del món. Caminava pels carrers amb la mirada perduda. Mai més va poder visitar el seu xicotet paradís perquè va morir al seu país d’acollida poc temps després.

Cal aclarir que va haver-hi dos moments en què l’emigració a l’Amèrica va ser més important:

• La primera etapa és la que hem esmentat de bon principi, i s’estén temporalment entre els anys 1906 i 1920. A partir de l’any 1921, els Estats Units van restringir al màxim l’entrada d’espanyols. Per altra banda, la crisi que hi va haver després de la Primera Guerra Mundial i sobretot la Gran Depressió provocada pel crash de Wall Street del 1929, foren la causa que molts emigrants de l’onada inicial tornaren als seus pobles.

• La segona etapa és la que van protagonitzar els que van realitzar la primera gran tornada. Entre ells, hi havia molts xiquets i xiquetes nascuts allà de pares valencians, els quals, com a nord-americans que eren, tenien dret a un passaport que els obria les portes dels Estats Units, malgrat les dificultats per a eixir que els posava el règim franquista. El fort contrast en riquesa i possibilitats entre l’Espanya dels anys 40 i l’Amèrica de l’era daurada generà una segona onada migratòria, sempre vinculada als americanets i americanetes, que des d’allà pogueren reclamar als seus parents més pròxims.

En fi, com diu Juli Esteve, “després, en recollir un material immens, ratifiques la intuïció que en tenies: que hi havia moltes històries a contar. I a mi, allò que més m’emociona és que aquella gent, fugint dels cacics i dels abusos de poder dels amos de la terra a la Marina, acaben rebent la justícia que es mereixen. La terra hi estava molt mal repartida i els amos abusaven força dels seus treballadors. Per això se’n van a Amèrica i, llavors, els amos es queden sense jornalers i, en els anys vint, han d’abandonar les terres perquè no saben treballar-les i es queden ermes. I, quan tornen aquells americans amb diners, els amos no tenen més remei que vendre’ls-les perquè ja no tenien res... I, al final, resulta que la terra que estava en mans de quatre, a la Marina, no va necessitar de la mítica reforma agrària que les esquerres espanyoles pretenien fer a les bones o a les dolentes, ja que les compraren amb dòlars americans els qui les treballaven abans d’anar-se’n! No em diràs que no és bonica aquesta història!”.

SEMPRE

“El jove anglés d’ulls glaucs”, de Ticià

Quan el jove anglés d'ulls glaucs

va visitar Venècia per a esdevenir immortal,

el Cinquecento italià era a la cima

i Ticià s'afanyava en el seu art excels:

"Mestre, la mort m'espera, però la claror

dels meus ulls la voldria eterna". I així va ser

com aquells pinzells creadors de vida

van pintar un fascinador retrat,

amb un pensarós tarannà  gravat en un rostre

que s'ensenyoreix de tot aquell qui el mira.

En tornar al seu país per a retrobar-se

amb l'amor esllanguit que un dia hi va deixar,

el jove portava en el bagatge el llenç

on els seus ulls mostraven un imperible llustre:

"Estimada, mira el que t'he portat. Soc jo

perquè em tingues sempre, no com una presència

que de vegades destorba, sinó com un subjecte

digne de veneració". I ja no va dir res més:

era l'hora de morir per a sobreviure

a l'embat d'un temps que no era el seu.

EL GARROFER I L'OLIVERA

Perquè us meravelleu admirant dos miracles de la natura, ací teniu un garrofer i una olivera centenaris. Al primer d’aquests arbres, li vaig dedicar un poema i, com pertoca, li’l vaig recitar en persona el millor que vaig saber. El segon no té poema, però se’l mereix, perquè és un autèntic prodigi. Deia Machado que l’olivera té moltes fulles, però dóna poca ombra, però ací ens trobem davant d’una excepció, perquè és tan immensa que no sols ombreja sinó que ens encomana una gran pau i una gran fe en la vida, que és capaç de sobreposar-se a tots els embats del temps.

El garrofer de la Vall de Càrcer

EL GARROFER CENTENARI

Garrofer gegantí de minvada terra,

que des de la teua solitud escampes,

amunt i avall, un desordre de branques

i cimals ja vençuts per la fatiga.

No ho sabia i ara sé que m'esperaves,

prop del Xúquer, per mostrar-me

el lent declinar d'una antiga grandesa,

lluny del jardí que un dia albirares.

I m'he sentit perdut, sota les ombres

intermitents que envolten el teu misteri,

perquè no hi ha res que t'acompanye

en aquest món que no sap com mirar-te.

L'olivera de Benigembla

EL MEU JO POÈTIC

De vegades em pregunte quinta classe de poeta soc o intente ser jo. I la primera idea que em ve al cap és que m’agrada, en general, fer servir un llenguatge realista. És a dir, que no li tinc massa afecció al llenguatge simbòlic. La segona idea que m'acudeix és que m’agrada reflexionar en els meus poemes, la qual cosa reforçaria, en principi, el meu tarannà poètic realista. Però, després d’haver assolit aquestes dos certeses provisionals, m’adone que hi ha una tercera idea que m’inquieta perquè em fa dubtar de les dues anteriors: el que busca la meua poesia és recollir i transmetre sentiments, per damunt de les idees: quan escric jo sent més que pense i vull que els meus hipotètics lectors facen el mateix. Aleshores, com es menja tot això? Per a contestar a aquesta pregunta, s’obri pas una quarta idea: soc un poeta aparentment realista, ja que faig ús del llenguatge realista i de la reflexió, no per un afany d’objectivitat, sinó amb una clara voluntat subjectivista i prou sovint irònica, amb el propòsit fonamental de commoure’m i commoure, que és el que realment m’importa: no la idea, sinó l’emoció. En fi, totes aquestes divagacions, una darrere de l’altra, el que em fan és portar-me d’un a l’altre extrem, i tots els extrems acaben tocant-se, de manera que el meu realisme poètic del principi esdevé una excusa per a arribar a una mena d’irracionalisme, on els conceptes naveguen com formes capricioses que sols responen a la lògica de les emocions.

Tot seguit transcric un poema que reflecteix prou bé el que acabe de dir:

                                             UN SILENCI CURT

Un silenci curt pot ser el preludi

d’un dolor que s’expressa a crits,

o el final d’un goig inefable,

quan l’amant, exhaurit, oblida

paraules i promeses recents.

Un silenci curt pot ser també

un bocí de silenci primigeni,

o millor: tot el silenci de l’univers,

concentrat en un punt de l’espai

i del temps, com un amor que calla.

TU I JO

Tot el que floreix en mi va sempre amb mi,

i la teua tristor sols la veig amb els meus ulls,

encara que no siguen capaços d’arribar

al fons de l’abisme on els teus anhels

s’afonen com pedres llançades a l’oceà.

No sabria repetir cap de les teues estranyes paraules,

si mai haguera aprés a parlar bé el meu idioma,

i no m’és possible entendre el teu amor abstret

sense esbrinar abans el que jo sent quan estime,

tot i que siga distint i no et reconegues mirant-me.

Només soc el qui vull ser quan ets prop de mi;

no renuncie a res anant al teu darrere,

perquè he aprés a trobar-me sol acompanyant-te,

i sent tan meua aquesta soledat, no em sap greu

que el teu silenci no puga ser el meu silenci.

ELS DIES VENIDORS

"Juny ardent", de F. Leighton

Quina bellesa hi ha en la qui espera

i no s'impacienta perquè encara ignora

que la mar plana es pot embravir.

Dorm apaciblement i cap somni

no li encomana el neguit. El temps

transcorre en silenci per sobre les descurades gases

que envolten el cos confiat. La primavera

expira i s'obri pas un estiu incert;

no cal tenir pressa a arriscar-se,

pot durar una mica més aquesta innocència

que acarona amb tendresa els cabells embullats,

mentre el sol s'aixeca imponent

per anunciar els dies venidors;

aquells que han de parlar i no callaran,

encara que les paraules sobren. No callaran,

ni quan l'amor tot ho arrossegue

i res no torne mai a ser igual.

DUES AMIGUES ADOLESCENTS CONVERSEN

A Natàlia Cortell i Mª Jesús Martí

MARIA. No sé què em passa últimament, però em trobe fatal.

ANNA. Què et fa mal?

MARIA. Res en concret, però no estic bé. Això ho tinc clar!

ANNA. Doncs em sembla una mica estranya la teua malaltia.

MARIA. Estranya? Per què?

ANNA. Dona! Convindràs amb mi que hauries de saber quina part del cos et fa mal.

MARIA. Les coses no sempre són tan senzilles. Hi ha malalties que no són fàcils de localitzar en una part concreta del cos.

ANNA. Mira que ets complicada! Comences dient-me que et trobes fatal, i no hi ha manera de saber quina cosa et passa.

MARIA. Perdona, però és que estic molt nerviosa.

ANNA. Ho celebre!

MARIA. Caram! Quina amiga més bona tinc!. Mira que alegrar-te de les meues malalties.

ANNA. Que no, dona, no. No me n’alegre. El que vull dir és que celebre haver-me assabentat de la causa de les teues dolences: estàs nerviosa, i això explica molt bé que et trobes fatal.

MARIA. Sí, estic nerviosa, però ací no acaba tot. Cal preguntar-se per la causa del meu estat.

ANNA. Ja sabia jo que aquesta conversa no acabaria tan fàcilment. Encara ens resta per determinar la causa dels teus nervis.

MARIA. De tota manera, si ho prefereixes, podem parlar d’un altre tema.

ANNA. No, si jo em trobe molt bé així, parlant del que a tu el preocupa. Al cap i a la fi ets la meua millor amiga.

MARIA. Exacte. D’això volia parlar-te: de l’amistat.

ANNA. Al final, la que es posarà nerviosa seré jo. De primer, em parles de malalties, i ara vols que parlem de l’amistat. No hi ha qui t’entenga!

MARIA. Està bé, si et canses de parlar amb mi, pots anar-te’n i ja continuarem un altre dia.

ANNA. De moment, encara no estic esgotada. Una mica cansada sí, però no esgotada. Puc aguantar-te una estona més.

MARIA. Bé, perquè no et canses més, anirem al gra.

ANNA. Que vols confessar-me algun secret important?

MARIA. Fa temps que ho intente, i et promet que si m’ho calle un minut més rebente.

ANNA. Caram! Amolla-ho ja d’una vegada, que estic impacientant-me també.

MARIA. Anna, m’agrada Joan. I a ell també li agrade jo.

ANNA. I què?

MARIA. Vols dir-me que això no t’afecta? Si em vas dir fa un mes que era l’amor de la teua vida!

ANNA. En absolut. Joan és un poca-solta, i ja tenia ganes de llevar-me’l de damunt. Així que, lluny de sentir-me ofesa, t’estic profundament agraïda.

MARIA. Ets molt comprensiva. Així, podrem continuar la nostra amistat.

ANNA. I tant com la continuarem. M’has fet un favor!

MARIA. Dona, tant com un favor, no!

ANNA. Que sí, que sí, Maria, m’has fet un grandíssim favor. Si t’agrada Joan, pots endur-te’l tot sencer, encara que prompte et penediràs de l’adquisició que acabes de fer.

MARIA. Com n’ets de complaent, Anna! Sembla que estaves desitjant que em posara pel mig.

ANNA. Has encertat plenament. A més, pense que Joan i tu feu una parella fantàstica.

MARIA. Mai no m’ho hauria imaginat de tu, Anna. Creia que eres la meua millor amiga. I ara vas i t’alegres que haja carregat jo amb el Joan, el qual tu no vols vore ni en pintura.

ANNA. Ho sent molt, però és així.

MARIA. Doncs he de dir-te que no em fa cap gràcia la teua despresa. De segur que el Joan és un bandarra. Demà mateix trenque amb ell.

ANNA. Ja sabia jo que la nostra amistat estava per damunt de petites adversitats. Tu m’has fet veure clar i ras el que jo ja intuïa: que el Joan no és de fiar.

MARIA. I tu m’has ajudat a comprendre que si dues amigues conversen amb sinceritat és ben fàcil d’arribar a conclusions interessants.

ANNA. Exacte! Però, si no recorde mal, tota aquesta història ha començat perquè tu et trobaves fatal.

MARIA. Ara ja em trobe bé.

ANNA. Veus? Això no em sembla correcte. Acabes de renunciar al teu amor, i dius que et trobes bé. On anirà a parar l’amor romàntic?

MARIA. Mira qui parla! Que no recordes totes les meravelles que em contaves del Joan fa a penes un mes?

ANNA. És cert. Però la vida és així. Quina culpa tenim nosaltres de no haver viscut encara un amor autèntic.

MARIA. Autèntic, dius? Com serà un amor així?

ANNA. Jo crec que deu ser un amor ple de vida, divertit, sincer…

MARIA. Ah, sí! Un amor valent, que et dóna ales i et fa anar enllà dels teus límits… Quan el tinga, t’avisaré.

ANNA. I jo també, encara que un amor així mai el podrem compartir.