divendres, 20 de novembre del 2026

"HUMANA CONDICIÓ" I "ESPILL", POEMES ECFRÀSTICS


Humana condició

Inspirat en el quadre

Autoretrat,

d’Egon Schiele

Saber mirar-nos a l’espill no és gens fàcil;

tendim a dissociar el que percebem

del que la imaginació ens il·lumina

quan fixem la vista en uns ulls ofuscats

que ens escruten des de l’altre costat.

 

Aquell jo que ens enfronta veu un cos

desmentit per l’aparença: unes mans

que s’allarguen gegantines i desmenjades

per a mostrar la seua nervadura vegetal,

el seu pressentit futur de fulla angulosa.

 

Lúcida visió o deliri que ens empeny

a velar la mirada i fer de la vida

fugida del qui hem sigut, desesper

pel qui no serem, i entremig, turment

de ser aquell qui mai hem volgut ser.

 


Espill

Inspirat en el quadre

Retrat de Frans Hellens,

d’Amedeo Modigliani

Fràgil és el cos i més l’esperit

d’aquell qui un dia se sap cansat

i sense ganes de continuar forçant

els seus ulls a perdre el color

de tant retraure’ls cap a dins.

 

El propòsit de ser i d’acceptar-se

comporta insatisfacció, un camí

sembrat de dubtes, una càrrega

als muscles que doblega l’esquena

i et fa geperut com qui s’amaga.

 

I quan per fi t’asseus a mirar-te

per a festejar el final de tanta fal·lera,

t’adones del qui tens davant:

l’arbre cantaire que ha perdut la veu

darrere un bosc mental de neguits.


diumenge, 8 de novembre del 2026

"SOBRE EL DESIG", POEMA

 


    SOBRE EL DESIG

 

1. Trastorn

 

Et mire i t’imagine

ardent i subtil,

com foc d’encenalls

que em besa la pell

sense deixar-hi senyal.

 

Et mire perquè sé

com batega el desig

en el fons dels meus ulls,

davant la presència d’un cos

que tot ho trastorna.

 

Et mire per a cobrir-te

d’una claror movedissa,

que voldria ser real

i és tan sols miratge,

pura creença en els dies.

 

2. Encadenament

 

També el desig reverteix en idea

que transforma el declivi de les hores

en l’àmbit secret on el cos es recull

atent a fecundes reencarnacions,

lliures de revelacions estranyes.

 

També una idea pot ser l’artífex

d’un goig que ens fa sentir la febra

de l’encís, com un somni viu

que ens convida abans d’hora

al festí de les promeses acabades.

 

També el goig es transfigura

en l’obra d’art d’aquell visionari

que la fa i refà tocat per la gràcia,

en un seguit de pinzellades

que ni el faedor sap quan cessarà.


3. Espera

 

(Poema d’adolescència de l’any 1975)

 

No aconseguisc franquejar el mur

que sostenen les teues mans;

hi ha un no sé què de màgic en ell

que em conté.

Les portes estan obertes

i la meua ànsia és creixent,

però mil aranyes laborioses

filaren una tela invisible

que m’impedeix acostar-me a tu

sol i confidencial.

 

És l’encant del teu misteri

el que m’atrau,

amb força irresistible

de sang i de carn.

Per això, quan estiguem sols,

mossegaré les teues paraules,

però mentrestant,

en el temps que s’allarga,

nidaré impacient

vora el llindar de l’esperança.

dissabte, 7 de novembre del 2026

"VAIVÉ", POEMA

 


           VAIVÉ
                     
Afligits un dia, a l'altre alegres.
                        Al-Saqundi 
 
          Penes i combois van i venen,
sempre estan a la que salta
i ens fan tornar imprevisibles:
per un no res fem palmetes
i al sendemà, de colp i volta,
no estem per músiques.
 
Res no dura, tot s’alterna,
i així l’espera desespera,
la desgana es cansa, i el goig
es fa fonedís per a retornar.
Hi ha clarianes com ullals
clapejant de tolls el riu sec.
 
Un dia trist i un de guanyat,
dos cudolars sempre en disputa.
Vinguen festes, que va pla!
Ens està permés creure
que d’un dia per a l’altre
          el cuc farà seda en un capoll.

divendres, 23 d’octubre del 2026

"AMOR", POEMA ECFRÀSTIC


                                Inspirat en el quadre
                                "La visita", de W. de Kooning

El meu secret més valuós és estimar-te d'amagat,
callar tot allò que et voldria dir, romandre
impassible enmig del silenci, amb la mirada perduda,
com si no m'importara el poder del teu cos.
He intentat servar la dignitat en la desfeta,
i després que m'has tancat la porta del desig,
encara crec que un dia canviaràs,
si encerte a compondre una història insospitada.
No cregues, doncs, que ja he dit l'última paraula;
encara em resten les ganes justes d'imaginar
un final distint a aquell que tan bé coneixes.
La passió que ara mateix menysprees,
aviat deposara pacientment en el teu si
el deix d'una tristesa que no pot ser compartida
amb ningú que no sigues tu, car té el teu color,
la teua propensió a sostenir la cama amb la mà;
a plantar cara allí on s'apaga el temps,
enllà de la consumació de les grans fetes, més enllà
de l'enlluernament oblidat, del desengany darrer;
ben a prop del moment en què l'amor esdevé
una súplica, sense lament; un consol, sense esperança.

dissabte, 10 d’octubre del 2026

"CANÇÓ TRISTA", POEMA

 


     Cançó trista

A Juan Picot Piera

i Enrique Picot Serra

 

Alça les mans i la falç!

No segues més; tinc l’ànima trista.

Carles Salvador

Els llauradors són fills

d’una antiga saviesa,

i la seua nissaga és hereva

dels qui treballaren la terra

quan el món era un erm

i la paraula sagrada.

 

Si ponent la mou, llevant la plou

i l’aigua busca els vells camins,

però el temps passat mai torna:

–Qui bé fa, bé troba, saps?–.

Així ressonava un parlar

que la ciutat ja no escoltava.

 

Ara se’n van i no tornen,

i ens deixen sols sense unes mans

que facen de l’empelt un art;

de la poda, la llenya de l’hivern;

de la tomaca, conserva previsora,

i de la sega, el cant trist de l’ànima.

dijous, 1 d’octubre del 2026

"TROBALLA", POEMA

 


Troballa

 

1. Caixa de cartó

 

Apartant andròmines, regirant papers

i quaderns escrits de la meua mà,

has aparegut closa en la foscor

d’un vell armari, delatant dècades

d’oblit entre prestatges gastats.

 

I ara em mostres les vores malmeses

per a oferir-me els antics versets

de la meua joventut primera,

que tan santament has protegit

com rosa delicada dels jardins nostrats.

 

Caixa de cartó d’humil factura,

modesta en el teu tacte raspós:

podries no ser res i de colp

t’has revelat per remoure el present,

com qui desenterra un pecat.

 

Perquè potser serà pecat recordar

que hi ha un soroll intempestiu

en la vida, un gir primordial

en l’origen que mai es redreça,

encara que ens mantenim desperts.

 

Fidel viatgera del temps, guardiana,

benvinguda sigues a la meua vida,

encara que mai te n’havies anat.

Digues-me com se salven les paraules

quan el món ja les ha silenciat.

 

2. Panteix

 

(Poema d’adolescència de l’any 1974)

 

Tot i que mig derruïda, la barraca,

la bruta barraca de pedra i d’herba,

de sostre de canyes podrides,

venç el temps i aguanta en el camí

l’hora en què el vent arrancarà els seus febles ciments

i llançada a l’atzar trobarà el seu destí.

 

El cel de gener és gris

i el camp desert udola la nota imperceptible

del silenci total de paraules, de sorolls i d’objectes.

Entre les roques, amagats sarvatxos dormen

el seu son hivernal fred i quiet.

En l’ambient, sura una estranya barreja

de respiració panteixant i veu ronca.

 

Malgrat tot, no hi ha ningú.

Només el camí de terra mullada,

només els cudols arredonits

i el cel que plora i tremola,

trona i calla, s’agita i gemega.

 

Només els arbres que inquiets enlairen

un lleu murmuri d’ones que moren,

de vent que passa i d’escuma

que es desfà en un mar llunyà.

Només la barraca,

la bruta barraca de pedra i d’herba,

de sostre de canyes podrides,

de murs silenciosos i somnis adormits.

 

Malgrat tot, no hi ha ningú.

No, no hi ha ningú.

Només un somni perdut ja fa molt de temps,

només una llàgrima d’un plany antic,

només un somriure que flota en l’aire,

que viu i no alena, que és i no és.

L’etern somriure que uns llavis buscaren,

l’eterna esperança que ningú va trobar.