AVUI HE TORNAT A EQUIVOCAR-ME

Ho sé; temps vindran en què els homes

senten admiració mútua, en què cadascú

brille com una estrella davant dels ulls

de tots altres.

M. GORKI

Efectivament, avui he tornat a equivocar-me. I no és que vulga fer pregó d’aquest fet, però tard o d’hora acabaria sabent-se si m’ho callara. Per això pense que la millor cosa que puc fer és dir-ho clarament i donar la cara: “M’he equivocat!”.

Ningú no és perfecte, ho sé molt bé, però aquesta circumstància no em lleva de passar-me una estona amarga sempre que fique la pota. Crec que ens fa mal cometre errors, entre altres raons, perquè ens recorden les nostre limitacions. Aquesta és la causa de què tot error el sentim com una petita o –segons casos– una gran desfeta, com una humiliació que ens fa davallar la ullada.

Tanmateix, si bé ho pensem, no n’hi ha res de més natural que equivocar-se, ja que el nostre saber no passa de ser un niu d’hipòtesis. KARL POPPER es pregunta si podem saber quelcom: la seua resposta a aquesta pregunta ens inclina a una certa modèstia. Nogensmenys, la resposta no és pas pessimista, relativista ni escèptica; mostra que podem aprendre dels nostres errors, perquè “és possible una aproximació a la veritat”. Front al pessimisme de la teoria del coneixement, cal reconéixer que podem assolir una veritat aproximativa, tot i que “un saber segur ens està prohibit”. No ens ha d’estranyar, doncs, que es diga que és d’humans equivocar-se.

Malgrat aquestes opinions tan ponderades, tendim a pensar que nosaltres som l’excepció que confirma la regla, i ens agrada pensar que podem ser infal·libles, oblidant el que deia NIETZSCHE. Ja sabeu, allò de què l’home és un pont entre l’animal i el superhome. I si això és veritat, hem d’acceptar les nostres equivocacions com a pròpies de la nostra naturalesa humana. No ens resta cap altre remei que carregar amb aquest debilitat.

Emprant paraules de THOMAS MANN, podríem dir que –considerant aquests aspectes i altres semblants– l’únic heroisme possible és el de la debilitat.

En efecte, els errors ens donen la possibilitat de la rectificació, la qual cosa exigeix un esforç, sovint, heroic. És ben difícil acceptar les pròpies equivocacions i encara és d’una dificultat superior mamprendre la tasca sempre escrua de posar tots els mitjans necessaris per no reincidir-hi, adoptant els canvis que estiguen al nostre abast, fins i tot en la nostra manera de pensar, de creure o de captenir-nos.

Els errors són com cicatrius que creuen el nostre pit per recordar-nos el passat i advertir-nos de cara al futur. Si sabem tractar-los amb humilitat i modèstia, aprendrem molt cada vegada que ens equivoquem. Si, ans al contrari, per supèrbia volem veure un encert on hi ha manifesta equivocació, romandrem sempre al mateix lloc, sense poder avançar, encerclats per una muralla espessa i opaca que no ens deixarà veure enllà del propi nas. I restarem tot sols, ja que veurem un enemic en tota persona que tracte de deslliurar-nos del nostre engany o desinformació.

Els errors propis ens conviden a ser tolerants amb els errors del altres. Ja ens va explicar SÉNECA com “tothom n’ha comés, d’errors: uns de greus, altres d’intranscendents, altres amb premeditació, altres portats d’un rampell o arrossegats per la maldat aliena, altres ens mantinguérem en els nostres bons propòsits sense massa fermesa i perdérem la innocència malgrat el nostre pesar i la nostra resistència”. Si ens situem en aquesta perspectiva, ningú no pot estar del tot segur que les seues creences siguen superiors a les del altres.

Resulta lamentable comprovar que encara hi ha individus entestats a discriminar entres els bons i els malbons per tal de situar-se, tot seguit, en la part dels bons i rebutjar, fins i tot públicament, els considerats malbons. És una raça de persones que podríem titllar de fariseus. RAFAEL SÁNCHEZ FERLOSIO ha estudiat, amb la seua habitual profunditat, aquesta figura: “El fariseu és aquell que basteix la seua bondat o santedat amb la maldat o iniquitat alienes. Necessita del malbò i el qualla ontològicament en l’aire amb una sobrehumana maledicció a fi de constituir-se ell, per contraposició, en bo”.

No hi ha autèntica llibertat sense el dret a equivocar-se. En certa manera, la mateixa democràcia es fonamenta en l’estadística de les equivocacions. Ja ho va dir LINCOLN: “Es pot enganyar a tot un poble la meitat del temps o es pot enganyar a la meitat d’un poble durant tot el temps, però no es pot enganyar  tot el temps a tot un poble”.

TRES NOVEL·LES VALENCIANES

La primera novel·la que vull comentar és “Matèria de Bretanya”, obra de Carmelina Sánchez-Cutillas que va obtindre el Premi Andròmina en els Premis Octubre de 1975. Es tracta d’un llibre de memòries en què l’autora recull vint-i-nou estampes de la seua infància al poble d’Altea, entre els anys 20 i 30 del segle passat. A tal fi, la seua escriptora i protagonista, mitjançant un llenguatge amerat de lirisme, fa reviure en el lector el misteri de la primera edat, el desconcert que tots hem sentit alguna vegada en descobrir que la vida dels majors amaga secrets que els obliguen a comportar-se d’una manera estranya als ulls dels infants. I això ens empeny a fer-nos preguntes que a poc a poc van transformant-nos en persones adultes.

L’últim capítol, que porta el mateix títol que el llibre, potser serà el que més m’agrada, perquè en unes poques pàgines l’autora ens trasllada d’una manera molt emotiva com va experimentar per primera vegada la passió per la literatura, durant un dinar en què el seu avi conversava amb un amic foraster sobre els llibres del cicle bretó que, procedents d’algun avantpassat, va trobar en un amagatall de la casa:

“A poqueta nit encara estàvem els tres allí, tan quiets com la mar, que ja tenia aqueixa color d’aigua adormida que pren a l’horabaixa, quan la llum del far inicia el joc amb les ombres –ara sí, ara no– parpellejant rítmicament i incansable; i encara que tot era igual, igual com ahir i com sempre, a mi em semblava diferent, perquè aqueixa vesprada havia aprés a idealitzar els fets del passat i tots els esdeveniments de cada dia, havia aprés a embolcallar-los d’aventures i de situacions meravelloses per a velar, amb un to mític, els successos reals”.

L’altra novel·la a destacar es titula “Ramona Rosbif”, que va guanyar el mateix premi que l’anterior, però el corresponent a l’any 1976. Es tracta d’una obra experimental d’Isa Tròlec, pseudònim de Joan M. Mengual Lull.

Com diu Joan Oleza, al pròleg del llibre, l’originalitat d’Isa Tròlec arrela en el treball del narrador, ja que l’obra remet “al món de la literatura oral, de la narració rapsòdica, de la rondalla, en definitiva. Isa Tròlec està redescobrint el vell camí de la comunicació oral. I això és quelcom d’inaudit i de pregonament avantguardista en el context de les sobresaturades literatures occidentals”. El que busca l’autor és redescobrir els mecanismes de la rondalla i aclimatar-los a una nova funcionalitat.

Al mateix temps, com assenyala Jaume Fuster, “la novel·la és un immens pastís que projecta la ironia valenciana damunt la realitat valenciana; és, a més a més, una nova possibilitat que la narrativa catalana al País Valencià no havia intentat fins ara: la novel·la descordada, l’esperpento satíric”. Es tracta, per tant, d’un llibre que recobra amb força la tradició desbaratada i la porta a conseqüències gairebé superrealistes.

Ací en teniu un exemple:

“Llegia un parell de fulls de Pamela cada dia. Prenia el sol al terrat. Que bo era el sol per a la reuma de Ramona! I dinava menjars lleugers. I per la vesprada anava a l’església. I mirava son pare dalt de la trona. I el rosari etern. Els misteris dolorosos. I el Pare Pere deia:

el demonio a la oreja

os está diciendo

no vayáis al rosario

seguid durmiendo

I Ramona entrava a la sagristia i volia dir-li d’una vegada

Pare, soc la teua filla!”

Per a tancar aquesta entrada, em pertoca parlar-vos de la novel·la “El Mut de la Campana”, que va publicar Josep Lozano a l’any 2004.

Quan el lector s'endinsa per la vida dels personatges d’aquesta obra, que Lozano dibuixa amb mà experta, allò que sent és una sensació de realitat molt pròxima a la seua realitat d'ara i ací, tot i que està ambientada al segle XVII. Ara bé, seria una simplificació concloure que es tracta d'una novel·la realista, puix que a l'autor li interessa més ser versemblant que no reproduir fidelment un món abolit, tot i que demostra conéixer a fons la València barroca. Tampoc no resultaria encertat reduir l'argument a la història d'una gran passió amorosa, ja que ens trobem davant d'una novel·la on cadascuna de les seues parts importa tant com el conjunt, de manera que el lector no s'interessa sols per una història sinó per moltes històries repartides al llarg del text.

Fa l'efecte, per tant, que la preocupació fonamental de l'autor ha estat escriure una obra perfectament equilibrada, on té la mateixa importància la producció d'unes expectatives que desperten l'interés del lector pel desenllaç final, que la recreació del misteri de la literatura a cada capítol, tot insuflant vida en personatges i situacions nascuts de la imaginació. Ara bé, res d'això no seria possible sense l'existència d'una prosa de gran expressivitat que conjumina admirablement les vessants popular i culta de la nostra llengua.

MURLA I EL CAVALL VERD

Murla és un dels pobles de la Vall del Pop (Marina Alta). És el poble de la meua família materna, on he estiuejat durant tota la meua infantesa i joventut.

Plaça Major

El fet històric més important que va protagonitzar aquesta vila, va tenir lloc quan el rei Felip III, a l’any 1609, va decretar l’expulsió dels moriscos valencians. Murla era l’única població de la contrada que estava habitada per cristians vells, encara que també hi havia un raval morisc. Donat el seu emplaçament, al peu del Cavall Verd, que és una muntanya molt escarpada, els moriscos que es negaren a complir la iniqua ordre d’expulsió, procedents de Murla i de molts altres pobles veïns, en número aproximat de 10.000, se’n pujaren al seu cim i hi romangueren durant una setmana, resistint desesperadament el setge de les tropes reials dels Terços de Nàpols i Sicília, que –comandades pel general Mejía– els aïllaren fins que, vençuts per la fam i la set, començaren a baixar per a ser traslladats al port de Dénia, on els embarcaren rumb al nord d’Àfrica.

El Cavall Verd

Visitar Murla és recórrer els seus carrers, i saber que al “carrer de dalt” la gent del poble encara practica el joc de la pilota “a llargues”, o que la plaça del "Nel" mereix tal nom perquè hi va nàixer un dels millors jugadors de pilota valenciana de tots els temps. Murla sempre n’ha tingut, de grans jugadors del nostre esport autòcton, com ara Jan, que encara hi juga.

El "Nel" de Murla

Partida "a llargues" al "carrer de dalt"

El meu fill Robert em va fotografiar un dia d'agost de 2017 junt al gran pilotari murler Jan

Visitar Murla és també conéixer els seus monuments: la font, l’ermita de Sant Sebastià, bastida a la falda del primer penyal, i, sobretot, el castell-església del qual tots els murlers se senten justament envanits. Aquesta fortificació destaca per les seues dues torrasses cilíndriques coronades per merlets i unes troneres que s’obrin amenaçadores en el seu cos principal.

El castell-església

Però visitar Murla és, per damunt de totes les coses, parlar amb les seues gents: elles són el seu millor tresor, perquè els murlers gaudeixen del do de l’hospitalitat i no dubten a l'hora d'obrir generosament les portes a tots els visitants. A més de l’expulsió dels seus moriscos, l’any 1609, Murla ha hagut de patir l’esquinçament de l’emigració al llarg del segle XX, i sap molt bé la mena de dolor que un sent quan arriba a una terra estranya. No hi ha cap fill de Murla, emigrat a un país estranger, que –en ser preguntat pel seu poble a U.S.A., França, Argentina, Alemanya o qualsevol altre país– no declare emocionat la seua enyorança.

Davant d'un riurau, amb el meu oncle Pepe "Jeroni"

El meu avi, de jove, també va viatjar a Nova York, en cerca d’un treball que li permetera viure més dignament, però va tornar al seu poble, després d’un parell d'anys. Ací teniu el seu passaport.

El passaport del meu avi Tadeo Giner Pons, que va ser barber, carnisser, meler, llaurador i tocava el llaüt

UNA ALTRA NIT

Vaig voler mirar el cel, i una nit sencera hi era esperant-me:

majestuosa nit aquella, que només de pensar-la colpia.

Però jo la volia tocar, sense pressa, tot i que fora amb un dit,

per a sentir-la com meua. I era la nit tan profunda i immensa

que feia banals els més audaços intents de conéixer-la.

Una gran tristesa m’estrenyia el cor, quan l’aurora insinuava

la primera claror d’un nou dia. Per què un altre jorn?

–em vaig preguntar en veure que un sol fatigat ascendia.

I ¿per què una altra nit vindrà encara a visitar-me,

després de tantes nits que no he sabut com meréixer?

SOCIETAT DE CONSUM

De primer, tothom lloava la feta de portar a la Terra aquella criatura tan eixerida, que els tripulants de la nau espacial CAMACUC-7 es van trobar, per casualitat, quan feien una visita de reconeixement al planeta K-243, situat a les darreries de la Via Làctia.

En prendre coneixement de la troballa, els màxims representants de les religions del planeta Terra, s’aveniren a no reconéixer la condició de ser humà a l’extraterrestre acabat d’importar, puix que tot feia pensar que una cosa així no podia tenir ànima: la seua aparença física era més pròpia d’un insecte que no d’una persona, amb un cap gros que descansava sobre una corpenta allargada i prima, tota recoberta d’una escata aspra; no tenia ulls, nas, boca ni orelles, sols dues antenes curtes al front que li proporcionaven els sentits de l’orientació i de l’oïda, i una xicoteta obertura a la sotabarba que servia per a menjar i respirar; tenia una sola extremitat anterior proveïda d’una mà de sis dits, que li naixia del pit, i dues cames inarticulades que l’obligaven a caminar d’una manera còmica.

El seu aspecte era, doncs, més aviat repulsiu, però una vegada et reposaves de la primera impressió, en conéixer-lo millor, acabaves descobrint alguns aspectes interessants de la seua personalitat; fins i tot podia acabar resultant-te simpàtic. De qualsevol manera, cal destacar que no s’hi trobava res de semblant a la intel·ligència sentent, la voluntat tendent i el sentiment afectant que caracteritza el gènere humà, com diria aquell filòsof tan profund.

Per als governants terrestres, sempre preocupats per classificar-ho tot, la qüestió estava molt clara: si aquell espantall no era persona, havia d’estar exclòs de la tutela jurídica que la llei dispensa als éssers humans. S’obria la porta, doncs, a la possibilitat de comerciar amb criatures com aquesta, sempre que hom hi vera alguna utilitat pràctica.

Aquesta doctrina oficial, era molt afavoridora dels interessos econòmics d’una certa categoria d’empresaris, sempre a l’aguait de descobrir cap novetat que puga ser rendible. S’organitzà a nivell mundial una punyent corporació mercantil anomenada Importacions d’Extraterrestres, que primer s’encarregaria  d’investigar sobre les possibilitats de negoci que oferia portar a la Terra més criatures de la mateixa espècie. Si els resultats foren positius, aleshores es realitzarien les inversions escaients per a importar-les en massa. Abans de gastar-se els diners, calia assegurar-se bé que el negoci era bo i rendible!

Els genis que portaren endavant la investigació, no tardaren a posar de relleu els trets d’identitat més importants d’aquella criatura extraterrestre:

En primer lloc, cridava fortament l’atenció la seua capacitat extraordinària de mimetitzar els moviments de les persones: imitava fil per randa tot el que feia una persona que es posava al seu davant.

En segon lloc, aquest alienígena era pregonament bondadós, no feia mal a ningú. En cap moment, no es van apreciar reaccions que feren pensar en l’existència d’algun instint perillós.

Emés el dictamen científic, absolutament favorable a la viabilitat tècnica i econòmica del projecte, els directius de la corporació mercantil Importacions d’Extraterrestres van dissenyar un programa d’actuació que es marcava l’ambiciós objectiu d’importar mil criatures del planeta K-243, en un termini no superior als sis mesos. No fou gens fàcil aconseguir-ho, però a la fi es va poder fer el viatge d’anada i tornada dintre del temps establert.

Quan van arribar els mil extraterrestres a la Terra, la seua primera destinació foren les gàbies d’un zoo abandonat, mentre els seus importadors decidien com calia vendre el producte. Els estudis de mercat aconsellaven vestir-los amb colors cridaners, i –després de molt de pensar-ho– consideraren més adient deixar a criteri del consumidor la decisió d’encadenar-los. El preu de venda al públic no estava a l’abast de totes les economies, però la corporació estava convençuda que els vendrien de seguida, i ja estaven preparant un altre viatge a K-243.

En efecte, el negoci fou redó: els mil extraterrestres es vengueren en una setmana, la qual cosa produí uns beneficis envejables als propietaris de la corporació importadora.

Les famílies que els compraren no tenien una idea fixa sobre la utilitat que anaven a traure d’ells: uns pensaven regalar-los als seus fills, perquè aquests jugaren i els feren tota classe de barrabassades; altres van creure que era millor aprofitar les seues facultats mimètiques i destinar-los a fer la feina de la casa. Era molt divertit agranar, fregar o netejar al seu costat: l’amo i el criat al mateix temps!

L’alegria, però, no va durar gaire, ja que al cap d’uns mesos començaren a manifestar-se situacions francament preocupants, com ara:

En una casa que tancaven l’extraterrestre a la mateixa habitació que dormia el gos, els esparverats propietaris comprovaren un dia que l’extraterrestre lladrava igual que un cànid.

Un extraterrestre que servia de joguina a uns xiquets, i que era víctima de tota classe de batzegades, la va mamprendre a colps amb un d’ells, i no el va matar perquè els pares aconseguiren deixar-lo sense sentit d’una forta garrotada al cap.

També es donaren casos de gent que va ser deslliurada pels bombers de la gàbia on els havien tancat aquelles criatures, imitant el que els seus amos feien amb ells.

Aquelles persones que compraren la parelleta, s’espantaren en veure la rapidesa amb què es reproduïen: a l’any de haver-los comprat en tenien més de cent, i ja no sabien a qui regalar-los.

El que va disparar totes les alarmes, fou el primer accident mortal que va protagonitzar un d’aquests elements: trobaren morta a sa casa una persona d’edat que tenia per costum maltractar la seua criatura extraterrestre.

Ràpidament, va anar estenent-se el neguit per tot arreu: la gent estava espantada de pensar en les conseqüències que podia tenir per a la Terra aquella dissortada iniciativa d’importar éssers vius d’un altre planeta.

 La catàstrofe es va consumar quan una d’aquestes criatures, que era utilitzada com a mascota, es va fer forta –en companyia de cent més que hi van acudir per a auxiliar-la– en una base militar, on s’emmagatzemava armament atòmic.

A hores d’ara, s’ha arribat a una situació límit: les criatures naturals de K-243, des de diversos punts de la Terra, estan enviant missatges al seu planeta perquè altres congèneres vinguen a ajudar-les a apoderar-se de la Terra. No es coneixen, encara, les intencions que alberguen vers la humanitat: els més optimistes estan convençuts que no ho faran pitjor que els actuals amos del món.

De moment, l’única explicació oficial que ha transcendit és que la capacitat de mimetització d’aquestes criatures supera les previsions inicials. Pel que es veu, els científics no pararen esment a considerar que els alienígenes podien arribar a fer en contra dels humans allò que prèviament els havien vist fer. En un món on la bondat imperara, podrien ser molt útils, però, per desgràcia, aquest no és el nostre cas.

Els líders espirituals del món, s’han reunit d’urgència per tal de reconsiderar la seua posició inicial: ara mantenen que aquestes criatures sí que tenen ànima, ja que poden escollir entre el bé i el mal, en les mateixes condicions de les persones, és a dir, en funció del codi genètic, de l’exemple donat pels ensenyants de tota mena i de les circumstàncies de l’entorn. De tota manera, cal advertir que no hi ha unanimitat sobre aquest punt.

La corporació mercantil Importacions d’Extraterrestres, està preparant un comunicat de disculpa, mentre els seus més importants directius preparen el viatge de fugida de la Terra, abans que es produïsca la invasió definitiva. Pel que es veu, aquesta gent ha estat molt previsora, i mentre es dedicava a jugar amb el foc, es preparava la retirada per si la flama escapava al seu control.

Sempre n’hi haurà, de classes!