diumenge, 22 de gener de 2023

ANTONIO MACHADO I "VILLA AMPARO"

Diumenge passat vaig visitar, a Rocafort, "Villa Amparo", que és el lloc on va residir Antonio Machado, en companyia de sa mare i altres membres de la seua família,  durant la Guerra Civil, entre desembre de 1936 i abril de 1938.

La vivenda va ser adquirida per la Generalitat l'any 2019 i alberga actualment una exposició que recull escrits, llibres, diaris, fotografies i objectes personals del gran poeta.

Com diu José Machado, en el seu llibre "Últimas soledades del poeta Antonio Machado. Recuerdos de su hermano José",

En esta casa reanuda su trabajo con gran actividad, no obstante el frío que en aquella época hacía allí. Era diciembre de 1936 y en una finca hecha expresamente para pasar el verano.

En el amplio comedor se quedaba todas las noches ante su mesa de trabajo y como de costumbre rodeado de libros. Metido en su gabán desafiaba el frío escribiendo hasta las primeras horas del amanecer en que abría el gran ventanal para ver la salida del sol, o en otras ocasiones, y a pesar de estar cada día menos ágil subía a lo alto de la Torre para verlo despertar allá lejos, sobre el horizonte del mar.

Gràcies al poema "Canción", podem experimentar l'emoció que sentia el poeta quan des de la torre de la vil·la albirava l’horta i el mar:

Valencia de finas torres

y suaves noches,

Valencia,

estaré contigo

cuando mirarte no pueda,

donde crece la arena del campo

y se aleja la mar de violeta.

Antonio Machado és el primer poeta que vaig admirar d’una forma incondicional, quan vaig començar a llegir-lo en plena adolescència. Els seus poemes a Guiomar me’ls sabia de memòria, així com alguns dels que va dedicar a Leonor, la seua esposa, que va morir molt jove i va ser soterrada al cementeri de Sòria, conegut com "el Espino".

A JOSÉ MARÍA PALACIO

Palacio, buen amigo,
¿está la primavera,
vistiendo ya las ramas de los chopos,
del río y los caminos? En la estepa,
del alto Duero, Primavera tarda,
¡pero es tan bella y dulce cuando llega!
¿Tienen los viejos olmos,
algunas hojas nuevas?
Aún las acacias estarán desnudas,
y nevados los montes de las sierras.
¡Oh mole del Moncayo blanca y rosa,
allá en el cielo de Aragón, tan bella!
¿Hay zarzas florecidas
entre las grises peñas,
y blancas margaritas
entre la fina hierba?
Por esos campanarios
ya habrán ido llegando las cigüeñas.
Habrá trigales verdes,
y mulas pardas en las sementeras,
y labriegos que siembran los tardíos
con las lluvias de abril. Ya las abejas
libarán del tomillo y el romero.
¿Hay ciruelos en flor? ¿Quedan violetas?
Furtivos cazadores, los reclamos
de la perdiz bajo las capas luengas,
no faltarán. Palacio, buen amigo,
¿tienen ya ruiseñores las riberas?
Con los primeros lirios
y las primeras rosas de las huertas,
en una tarde azul, sube al Espino,
al alto Espino donde está su tierra...

Era un poeta profund, però que sabia expressar-se amb un vers clar. El que més impressiona de la seua poesia és l’extraordinària intensitat que assoleixen els seus versos, sense eixir mai d’una sobrietat i senzillesa molt pròpies del seu caràcter.

En el llibre de visites de l'exposició, vaig deixar constància de cap a on em portaven els meus pensaments en aquell moment tan especial:




dimarts, 3 de gener de 2023

LES MILLORS VERSIONS DE LES SIMFONIES DE BEETHOVEN

Hi ha tanta bellesa concentrada en les nou simfonies de Beethoven, que et commous només de pensar-ho. Per això, en són moltes les versions existents, perquè no hi ha director d’orquestra que no haja intentat desxifrar el misteri d’aquestes obres i donar-nos la seua visió personal, si més no, d’alguna d’elles. 
Per això, hi ha enregistraments que han assolit tan alt grau de perfecció (i d’emoció) en la interpretació d’aquestes simfonies, que per a mi és un plaer fer-vos una relació de les versions que considere insuperables. Crec que, si no havíeu descobert fins ara alguna d’aquestes interpretacions, m’estareu eternament agraïts de la revelació.
De la 1ª Simfonia, en recomane la versió de Fritz Reiner:
Quant a la 2ª Simfonia, cal destacar-ne la interpretació d’Erich Kleiber:
 
En la 3ª Simfonia, hi apareix ja Furtwängler:
La 4ª Simfonia compta amb una versió extraordinària a càrrec de Carlos Kleiber:
La 5ª Simfonia és de Furtwängler:
La 6ª Simfonia té una versió majestuosa de Klemperer:
 
De la 7ª Simfonia, em quede amb l’enregistrament fet per Carlos Kleiber:
Li reservem a Szell la Simfonia nº 8:
I la 9ª Simfonia és indissociable de la figura de Furtwängler:
Finalment, us deixe ací la 4ª i la 7ª Simfonies de Beethoven, amb la Royal Concertgebow Orchestra dirigida per Carlos Kleiber:


dimarts, 20 de desembre de 2022

PUNTA ESMOLADA

"Nº 8", de M. Rothko
És aquest foc l’indici d’una extinció
que es consumarà quan l’última flama
s’apague perquè ja no quede amor sobre la Terra.
Hi ha qui busca la tendresa entre deixalles
que altres han rebutjat, i en recompondre's
reclama allò que li han negat
els qui tot ho neguen perquè són déus
que no miren de reüll la cara més fosca del pecat,
sinó amb la vehemència dels creients.
Cal fer de la destrucció un art perfecte,
que cada pinzellada travesse el llenç
i així els versos encara no escrits fulminaran
d’un colp totes les mentides que fan mal,
fins i tot aquelles que ens van contar
quan era possible refiar-nos dels innocents.
Que no som una barreja de colors imprecisa.
Creieu-me: els millors pintors han sabut reflectir
la nostra veu cansada d’expressar un neguit permanent.
I si ara prenc aquesta punta esmolada i escric,
és perquè el meu dolor tímidament s’amagarà
si encara li trobe paraules enceses al meu desig.

diumenge, 4 de desembre de 2022

VISITA A BENIMASSOT

Vista de Benimassot
 

Hui he visitat Benimassot, un xicotet poble situat a la Vall de Seta, que és una de les valls pertanyents a la comarca del Comtat. Altres termes municipals que formen part de la mateixa vall són els de Famorca, Fageca, Tollos, Balones, Gorga i Quatretondeta.

El motiu de la visita era conéixer la seua església, de la qual ens parla Manel Arcos en el seu magnífic llibre sobre bandolerisme valencià del segle XIX titulat “El robatori de Benimassot”.

I és que el dia 22 de febrer de 1874, hi es va plantar una quadrilla de trenta-quatre roders, a fi d’assaltar els més rics del lloc mentre assistien a la missa de les sis del matí.


Tal com ens conta Manel Arcos, d’una manera tant amena com documentada, en el seu llibre, el capitost i dirigent del robatori va ser el famós roder Josep de la Tona, del poble de Pedreguer. En alguns pobles, encara es conserva l’expressió “Tens més mal que Tona”, que es fa servir quan un vol recriminar un altre per qualsevol malifeta.

Josep de la Tona

Quan els lladres van entrar dins de l’església, un d’ells va encendre un cigar en una llàntia i va proferir solemnement: “No patiu, que açò és cosa de diners!”. I tot seguit es va traure un paper de la butxaca i va començar a cridar d’un a un els nou homes més rics del poble. Els anomenats eren conduïts per dos subjectes armats als seus respectius habitatges, i allà els obligaven a entregar-los tots els diners que posseïen, ja que en aquella època solien amagar-los sota un escaló.

Conclosa l’espoliació, les víctimes van ser tornades al temple, tal com ens conta Manel, on els van avisar que en dues hores ningú no podia moure’s del seu setí, ja que corria un greu perill, i els lladres van marxar cap al barranc de Malafí per a fer-se fonedissos.

dissabte, 26 de novembre de 2022

VAIG TIRANT



A David Vidal

Una fulgor al pit
com una estrella distant,
dins de mi i tan fora,
sempre a deshores,
mai en el seu lloc.
Em desvisc per un no-res
ple de vida com un tot.
I així vaig tirant.

Una llum d’horabaixa
que reclama claredat;
no torna ni fuig,
tan sols ve i se’n va,
com l’esperança en el demà
que capgira l’avui
i no me’l deixa tocar.
I així vaig tirant.

Un somni tan real
que no aspira a ser cert.
L’adéu anticipat
a qui encara no ha vingut,
i la benvinguda a ningú.
Sempre fent camí,
sense saber on mirar.
I així vaig tirant.

Un desig inventat
que potser s’apaga amb tu,
i lluny de tu s’encendrà,
com un amor que em fascina
i mai l’arribe a abraçar,
perquè no sóc qui tu creus,
ni de tu en puc saber res.
I així vaig tirant.

Una humana desfeta
encara a la recerca
del seu digne final.
Mil astres clandestins
omplint el meu cel
de llampades que s'assemblen
a paradisos artificials.
I així vaig tirant.

Una promesa ajornada,
com un cos que s’esmuny
d’unes ansioses mans.
Una veritat tangible,
ara ací i adés allà,
escampant pertot
trossos de vida i de mort.
I així vaig tirant.

dimarts, 1 de novembre de 2022

EL MISTERI D'ELX, UNA TRADICIÓ GLORIOSA

El dia 29 d’octubre, vaig assistir a la representació del Misteri d’Elx en la basílica de Santa Maria, ja que els anys parells hi té lloc un cicle de representacions extraordinàries que este any s’han celebrat els dies 29 i 30 d’octubre, en forma d’assajos generals complets, i l’1 de novembre, en dues parts separades: la Vespra, en sessió matinal, i la Festa, en sessió vespertina. Com sabeu les representacions ordinàries es realitzen a l’agost.

Encara que és difícil de datar el seu origen, les investigacions més recents conclouen que el Misteri es va crear de manera anònima durant la segona meitat del segle XV, etapa en què es detecta un auge en el teatre assumpcionista. L’anàlisi de la llengua, la música i la disposició escènica així ho confirmen, tot i que en el segle XVI, a més de peces originals compostes a este efecte, es van adaptar melodies ja conegudes per a enriquir-lo.

Hi ha, per tant, cants monòdics, amb clares influències del repertori gregorià medieval, però també es pot distingir un apartat polifònic. D’esta part sí que es coneixen els autors, com ara, Bernardí de Ribera, el canonge Pérez i Lluís Vich, autor del bellíssim motet “Ans d’entrar en sepultura”.

L’obra se’ns ha transmés de generació en generació en valencià, tot i que es tracta d’un valencià parat en l’estadi cronològic que tenia al final del segle XV. Amb el pas del temps, la llengua del Misteri d’Elx va evolucionar en la mesura que anava incorporant nous textos i anava modernitzant els anteriors. Però va arribar  un moment, al llarg dels segles XVI i XVII, en què es consideraren intocables cadascuna de les paraules del Misteri.

Els versos condensen molt bé els sentiments dels protagonistes i la història que es representa. Així, la Mare de Déu, d’una manera tan senzilla com eloqüent, manifesta el seu desig incontenible de trobar-se amb el Fill:

                                Gran desig m’ha vengut al cor

                                del meu car Fill ple d’amor,

                                tan gran que no ho podria dir

                                on, per remei, desig morir.


Un altre dels aspectes que crida l’atenció és la complexa escenografia, que pot dividir-se en un escenari horitzontal o terrestre i un altre vertical o aeri. Este últim, òbviament, és el més impressionant, ja que la verticalitat fa que escoltem la música amb un punt afegit d’emoció.

L’escenari aeri s’instal·la en la cúpula de la basílica, que es cobreix a l’efecte amb una gran lona pintada amb núvols i àngels. Esta lona presenta només una obertura quadrada que pot obrir-se i tancar-se per mitjà d’unes portes corredisses. Per damunt de la lona, ocult a la vista dels espectadors, s’instal·la en volada un xicotet taulat de fusta que permet als tramoistes fer totes les operacions i treballs necessaris per a baixar i pujar els aparells aeris amb els personatges del món celestial, que en són tres. El primer a aparéixer és el núvol o mangrana, en què descendeix l’àngel que anuncia a Maria la seua mort i li entrega la palma daurada que l’ha de protegir. El segon és l’araceli, que presenta l’aspecte d’una màndorla i està ocupat per cinc personatges, tres adults i dos xiquets. En la segona part de l’obra, l’àngel major, situat en el buit central, és substituït per la imatge de la Mare de Déu de l’Assumpció. L’últim dels aparells és l’anomenat “coronació” o “trinitat”, amb estructura semblant a l’araceli, però en mida més reduïda.

Si per algun moment, durant la representació, ens oblidàrem de la ciutat en què ens trobem, el mateix drama sacre s’encarregaria una i altra vegada de recordar-nos-ho, ja que hi apareix una mangrana que es transforma en palmera datilera i no falta tampoc una palma. Són mostres evidents que ens trobem davant d’una obra doblement popular, ja que eixe és el seu origen i, a més a més, està indissolublement unida al poble d’Elx, que no sols l’ha conservada i ha mantingut la seua representació durant més de cinc segles, sinó que també l’ha creada com a seny d’identitat inconfusible.

Mentre contemplava esta representació, cada vegada que algun passatge concret em tocava el cor, em preguntava què m’emocionava més: si la bellesa de la música, si l’espectacularitat de l’escenari vertical, si la pregona senzillesa dels versos o potser el fet que tot això era interpretant per la gent del poble, que és també una prova d’amor per la seua rica història.

divendres, 28 d’octubre de 2022

AMOR IMPOSSIBLE


AMOR IMPOSSIBLE
“L’odi i l’amor ens busquen”
                           Pessoa
1
Mira que és inútil este home, no sap fer res bé! Des que vam pintar una ratlla al mig del menjador, i ens partírem la casa en dos meitats, no es priva de sorprendre’m cada dia amb algun disbarat. Hui, en posar-se a parlar per telèfon, ha oblidat la paella al foc; i si no és per mi, que he pegat un crit, a hores d’ara ja tindríem la casa cremada.
Quan vivíem junts, és a dir, barrejats –i no com ara, que vivim separats sota el mateix trespol–, no en feia un brot. El molt canalla se les enginyava per demostrar-me que no tenia temps o que no estava preparat per a les labors domèstiques; així que em deixava a mi tota la feina de casa.
Ara, cadascun s’ocupa de la seua zona; millor dit, jo tinc cura de la meua, perquè de la seua no se’n preocupa ningú. Com que no pot pagar-se una persona que l’ajude a fer el dinar, la neteja i la bugada, a la seua part de la casa les coses van, cada dia, més malament: sovint, et trobes tota la taula plena de plats i gots bruts, o veus com les panderoles se'n pugen per les parets. Si intenta preparar-se un plat de calent, segurament acabarà menjant-se tot enfurit un entrepà de formatge, bé perquè socarra l’arròs o el bullit, bé perquè és incapaç d’empassar-se el que ha guisat.
En poques paraules, este home viu en un estat d’abandó absolut; els més dies ho té tot fet una brutícia. No sé com acabarem! Tinc por d’agarrar alguna infecció. No serà difícil, perquè som molt a prop quan ens posem a veure la televisió: les esquenes dels nostres sofàs estan pegades.
Fa dos mesos, va convidar una dona a sopar. A dir veritat, aquell dia la seua part de la casa feia goig de vore: tota neta, cada cosa en el seu lloc! Es va vestir d’allò més bé, informal però elegant, i portava els cabells disposats cap arrere, per dissimular la seua calba avançada. Era una amiga molt jove, “rubia”, alta, moderna, amb un posat de dona fatal, com les que ixen a les pel·lícules del Bogart. Ell va encarregar, per telèfon, unes pizzes, i tot seguit va destapar una botella de bon vi: era la primera de les tres que es fotrien.
Xerra que xerra, es passaren més de dos hores menjant, bevent i intercanviant mirades apassionades. Tenia uns compliments amb aquella “rubia” que mai no havia tingut amb mi. És més, no recordava que m’haguera mirat mai d’aquella manera tan profunda. Quan es féu la mitjanit, decidiren continuar la festa a la seua habitació; aleshores fou quan jo me’n vaig anar a dormir tota indignada.
No vaig poder cloure un ull en tota la nit! El que més m’inquietava era saber si roncaria igual que quan es gitava amb mi. Els seus roncs eren esfereïdors, no hi havia manera de dormir al seu costat; per això moltes nits l’aüixava com si fóra un gat, i de mala gana se n’anava al sofà. De segur que aquella pobra xica s’haguera espantat només sentir-lo, però no va haver-hi ocasió. El molt bandarra no va roncar en tota la nit; almenys jo no el vaig sentir des de la meua habitació. És un egoista! Quan li convé, sí que sap comportar-se com un cavaller!
Prou fàcil li hauria estat tenir algun detall amb mi! Un petó amistós, una carícia, una manifestació de tendresa, de quan en quan, em farien més feliç que no el millor dels regals. Sóc una dona molt estalviadora, però no m’importaria gens gastar-me els pocs diners que tinc per visitar una illa del Pacífic, amb la sola companyia d’una persona que m’estimara de veritat, que em diguera coses boniques tots els dies i totes les nits, i fóra capaç de plorar per mi, de veure’m com una dona, no com una parenta. Ho donaria tot per sentir-me l’objecte d’un enamorament romàntic, d’aquells que encisen. Però, quan em pose davant de l’espill, i veig el rostre envellit que s’hi reflecteix, m’adone que ja m’ha passat el temps de l’esperança.
Ara, l’únic que tinc és el record del temps que Joan i jo ens estimàvem, a la nostra manera, però ens estimàvem. Feia poc que ens havíem casat, i ell tenia sempre moltes ganes d’arribar a casa. Aleshores, no li abellia anar al futbol ni fer una partida al truc amb els amics, sols desitjava estar amb mi, tot i que fóra de cara al televisor. Sense voler, al cap d’un temps, les coses canviaren, per culpa dels petits conflictes diaris, quasi insignificants, però que a força de repetir-se anaren ofegant una per una totes les il·lusions, fins que la convivència esdevingué impossible.
L’única solució era separar-nos. Com que ningú dels dos no es podia permetre el luxe de llogar un altre pis, acordàrem dividir la casa en dos parts iguals, mitjançant una ratlla pintada al terra. Mig menjador, dos habitacions, de les quals una fa de cuina, i un bany, per a ell; una habitació, la cuina, un altre bany i l’altra meitat del menjador, per a mi. Sols no ens hem pogut partir el corredor de l’entrada.
No sabria dir la raó, però ara, mentre mire com es menja tot famolenc l’entrepà, sent pena per ell. Des que va tindre aquella aventura amb la “rubia”, no ha rebut cap altra visita. Pel que a mi respecta, sols diré que estic farta: d’estar sola, de treballar com una “burra” en una fàbrica de pantalons, de no fer res més important que això en tot el dia.
Després de sopar, no tinc cap altra il·lusió que deixar-me caure al sofà, encendre la televisió, i esperar que ell s’acomode al seu sofà, que es refrega esquena per esquena amb el meu. Aleshores, en sentir la seua presència pròxima, m’imagine com serien les coses si un dia tornàrem a començar, tot i saber que això no passarà mai.

2
Caram, esta dona, com és de neta i faenera! Jo, al seu costat, sóc un perfecte inútil. El que més em fot és vore-la menjar-se els arrossos que prepara. Se me’n van els ulls darrere, quan la veig eixir de la cuina amb el plat a la mà. Sempre ha estat una excel·lent cuinera, a diferència meua que mai no he sabut ni fregir-me un ou. A hores d’ara, després de tres anys d’intentar-ho, encara no he aconseguit que el rovell no es trenque en traure’l de la paella. En canvi, ella es fa unes truites de creïlles, d’espinacs o d’espàrrecs, que fa goig mirar-les.
Quan vam pactar viure d’esta manera tan singular, no vaig sospesar el càstig que em suposaria olorar els seus menjars. Un dia que ella dinava paella, vaig haver de realitzar un esforç sobrehumà per no travessar la línia de separació i servir-me’n un plat. La molt cruel no s’apiada de mi! Que no veu la cara de llàstima que pose quan mossegue l’entrepà?
De primer, sols veia els avantatges de la separació: em sentia lliure, desitjós de fer noves coses, experimentava la mateixa sensació que quan et lleves un pes feixuc de damunt. Em vaig proposar gaudir la vida amb tota la intensitat que em fóra possible. Després de treballar, me n'anava amb els amics i no parava fins a molt entrada la matinada: anàvem a discoteques, féiem timbes, freqüentàvem tota classe de clubs nocturns.
Però, a poc a poc, passada la novetat, vaig anar desencantant-me: els meus escassos mitjans econòmics no em permetien mantindre aquell ritme de vida; a més, jo ja no estava per a certes coses, que a la meua edat comences a perdre les ganes de tot.
Una nit vaig reparar que no havia eixit feia més d’una setmana, i encara no en tenia ganes. Així he seguit, fins ara. És cert que, a voltes, em sent com si la casa anara a caure’m damunt, però, on he d’anar jo?: un home de cinquanta anys, aturat, envellit, capficat, que no té una altra preocupació que guanyar-se algun jornal per poder sobreviure.
He de confessar que una vegada vaig intentar reconciliar-me amb la meua dona; fins i tot, me les vaig enginyar per provocar la seua gelosia, però no vaig tindre èxit. Ella es va mantindre impassible tota la nit, sense dir ni fer res. La broma em va costar prou cara: cent euros vaig haver de pagar a aquella “rubia” tan espectacular, que vaig contractar per fer un colp de teatre. Cal dir que la xica va representar molt bé el seu paper. Per moments, vaig arribar a creure que la seua mirada tan sol·lícita responia a un interés real per mi, però era una falsa impressió: en entrar a l’habitació em va demanar els seus honoraris i se’n va anar d’amagat.
Després d’este fracàs tan penós, em vaig passar uns dies tractant de trobar una manera digna de demanar-li perdó a la meua dona, però no em vaig atrevir. Molt que em pese, sóc conscient que el nostre matrimoni ja no té solució. ¿Què pensaria ella si gosara dir-li que vull tornar a començar? ¿Quina cara em faria si li proposara oblidar els disgustos del passat? De segur que ni m’escoltaria o, el que és pitjor, es riuria de les meues paraules. No, no puc arriscar-me a res d’això! Per altra banda, sols de pensar en les nostres discussions d’abans, en les baralles, crits i incomprensions que enterbolien la nostra relació, se me’n van les ganes de provar de nou. És millor viure d’esta manera, separats per una ratlla, sense problemes de convivència; així, almenys, hi ha bona harmonia.
De vegades, pense que és una altra dona, que no és la mateixa que coneixia quan vivíem junts. Aleshores, per emprenyar-la, era capaç de portar-li la contrària en les qüestions més senzilles, però hui tot el que fa em sembla bé. És clar que ara la veig d’una altra manera: jo diria que mai no l’havia trobada tan encantadora, i això em confirma la necessitat de seguir igual. He de fer un esforç per afaitar-me tots els dies, anar ben vestit, ordenar la meua part de la casa. Ella s’ho mereix. Així, quan em tombe al sofà, i la senta respirar darrere meu, pensaré que ella és feliç de sentir-me tan a prop.