divendres, 15 d’octubre de 2021

LA PINTURA RENAIXENTISTA

Avui vull convidar-vos a admirar sis obres mestres de la Renaixença, moviment artístic que, com tots sabeu, va nàixer a Florència durant el segle XV i des d’allí es va escampar per tota Europa. Si visiteu Florència, hi podreu admirar amb tota la seua plenitud el que va significar aquesta etapa per a la història de l’art. Us he seleccionat dues obres impressionants de Rafael i Ticià. Les madones de Rafael són, en general, obres dotades d’una gràcia i candor impressionants. La que us mostre ací és “La Madona del Gran Duc”, que es troba a la Galeria Pitti, on també es pot contemplar el “Retrat de Pietro Aretino” (Ticià).

Al Museu del Prat s’hi troben dos quadres fonamentals de l’escola flamenca renaixentista, com són “El jardí de les delícies”, del pintor neerlandés El Bosch, i “El davallament”, de Van der Weyden. Són dues obres meravelloses, que constitueixen, sens dubte, dos dels tresors més valuosos del dit Museu.

Un altre gran artista del Renaixement és El Greco, autor d’un bon grapat de quadres inoblidables, entre els quals destaca “L’espoliació del Crist”, conservat en una capella de la catedral de Toledo. La túnica és d’un roig tan viu que sembla eixir-se’n de la tela.

Finalment, cal destacar Grünewald, gran artista que, junt a Dürer, són els pintors alemanys més reeixits de la Renaixença. Un dels seus quadres més originals és “La temptació de Sant Antoni”, que en la seua època segurament terroritzaria les ànimes més càndides, ja que representa les temptacions en forma d'essers monstruosos, quimeres zoomòrfiques que sacsegen el sant, l'estiren pels cabells i el turmenten amb la seua visió. Hi ha un indubtable parentiu entre el quadre del pintor flamenc El Bosch i el de Grünewald, tot i que el d’aquest últim sembla més diabòlic, producte d’una al·lucinació esvalotada, mentre que al “jardí” del neerlandés domina l’enigma i certa lúcida bogeria.

LES FINESTRES DEL PALAU DUCAL DE GANDIA

Al Palau Ducal dels Borja de Gandia, entre altres meravelles, un pot admirar una magnífica finestra gòtica, perfectament conservada, al pati de l’entrada. Com a contrast, a la primera planta, s’hi troben unes precioses finestres barroques. Com que en qüestió de gusts tot és opinable, crec que el millor que puc fer és deixar-vos en aquesta entrada dos fotos fetes per mi, perquè cadascú trie la que més li agrade.
Finestra gòtica
Finestra barroca

dissabte, 9 d’octubre de 2021

El "POP ART"

S’ha dit que la finalitat del Pop art era descriure tot el que fins aleshores (els anys 50 i 60 del segle XX) havia estat considerat indigne de l’art: la publicitat, les il·lustracions de les revistes, els mobles de sèrie, els vestits, les llaunes de conserves, els còmics, etc.
Els artistes adscrits a aquesta tendència pintaven les coses que veien cada dia, en una societat consumista, adoptant el materialisme, el buit espiritual i l’ambient ridículament “sexualitzat” d’aquella època. Es tracta, doncs, d’una concepció desencantada i passiva de la realitat social contemporània.
Els pintors més representatius d’aquest moviment són Jaspers Johns, Rauschenberg, Warhol, Lichtenstein, Wesselmann, Hockney i Hamilton.
Tot seguit, podeu admirar una mostra de la seua obra:
Warhol
Rauschenberg
Wesselmann
Lichtenstein
Jaspers Johns
Hamilton
Hockney

LA PINTURA ROMÀNTICA

La pintura romàntica naix per oposició a la neoclàssica (David, Ingres). Ambdues responen a ideologies molt distintes. El neoclassicisme s’identifica amb els ideals de la revolució francesa, i afirma la seua creença cega en la raó. Els romàntics, pel contrari, consideren que les forces irracionals dominen la vida i la història, i exalten la llibertat creativa de l’artista, que ha de situar-se per damunt dels canons academicistes. Això es tradueix, en pintura, en què els artistes romàntics donen més importància a la llum i al color que no a la línia, perquè la realitat es mira amb desconfiança. Per això, els paisatges i les imatges apareixen als quadres d’una manera tèrbola, mancada de nitidesa.
"Duelo a garrotazos" de Goya
Els grans pintors romàntics són els anglesos Turner i Constable, els francesos Delacroix i Géricault, l’alemany Friedrich i l’espanyol Goya.
Tot seguit penge una mostra de l’obra pictòrica d’aquests grans mestres:
Turner
Constable
Delacroix
Géricault
Friedrich
"La familia de Carlos IV" de Goya

diumenge, 3 d’octubre de 2021

SUBTILS DESENGANYS

Berfull
Aviat arribarà una altra primavera
i res no canviarà. El temps a poc a poc
iguala totes les estacions i fa que l’hivern
no desperte aquella infantil tristesa.
Som sense ser, perquè hem aprés
la resignació de les hores mortes,
a manllevar sensacions gastades
com retalls plàcidament inútils.
No sembla un somni la vida, després
de tantes pèrdues i caigudes. És real
el buit que resta quan s’estimben
les torres de la nostra innocència.
Som sense ser, entre altres raons,
perquè hem perdut la impaciència
de l’espera i després de l’espera
l’emoció inaugural del començament.
Subtils desenganys, passions impossibles,
ens han fet un poc savis, i des de la distància
del temps que se’n va, amb ironia,
mirem la vida gairebé sense por.

divendres, 24 de setembre de 2021

MÚSICA I SILENCI

A Mercé i Lluís

Quan el pianista
-encoratjat per una música sublim,
i a punt d’atacar la coda final-
s’inventa una pausa,
tot és possible: el públic
impacient aguarda
la resolució de l’enigma,
mentre la sala exsuda
una emoció vertical;
però sols l’intèrpret té la paraula,
i -continguda la respiració-
encara espera, perquè coneix
el secret de tanta bellesa:
eloqüent, el silenci expressa
tot allò que la música calla.

dissabte, 18 de setembre de 2021

TRADUCCIÓ DE DOS POEMES FAVORITS

EN HONOR DE SANT ALFONS RODRÍGUEZ,
GERMÀ DE LA COMPANYIA DE JESÚS
Traduït amb la col·laboració
de la meua filla Natàlia
L’honor és el fulgor de la proesa, diem,
i cada colp que va esquinçar la carn o esmorrellar l’escut
hauria d’evocar el moment, proclamar l’àmbit
en què el guerrer va forjar el seu dia de glòria,
igual que el Crist va fer, com els màrtirs.
Però pot restar la lluita a dintre, invisible
l’espasa que empunyem, enfonsat el pit heroic,
que ningú no senta el brogit del combat més feroç,
perquè Déu (que va esculpir muntanyes, continents,
la Terra, tot; que, amb un perseverant afany,
fa germinar les violetes y créixer els arbres)
sobra per omplir de conquestes una vida,
com va passar a Mallorca durant anys i anys,
mentre, sense sorpreses, Alfons vigilava la porta.
G. M. Hopkins
CEL BOIRÓS
Albire la teua mirada coberta de vapor;
el teu ull misteriós (no sé si blau, gris o verd),
de vegades tendre i altres somiador o cruel,
reflecteix la indolència i la pal·lidesa del cel.
Em recordes els dies blancs, tebis i velats
que provoquen gemecs en els cors encisats,
quan, trastornats per un mal desconegut,
els nervis excitats mortifiquen l’ànima adormida.
De sobte t’assembles a aquells bells horitzons
il·luminats pels sols de les estacions bromoses.
¡Com resplandeixes llavors, paisatge mullat
que inflamen els rajos caiguts d’un cel boirós!
¡Oh dona perillosa, oh climes seductors!
¿Adoraré jo també la teua neu i el teu gebre,
i sabré aconseguir de l’implacable hivern
uns plaers més subtils que el gel i l’espasa?
Charles Baudelaire

diumenge, 12 de setembre de 2021

FUGIR

"Retrat de Katie Lewis", d'E. Burne-Jones
Mentre llig, ella imagina que és cert
el temps fictici del relat i sense malícia
s'oblida de la vida que l'envolta.
Ella mateixa esdevé, així, el personatge
d'una història tan falsa com la llegida.
Els pares, que tant l'estimen, ignoren aterrits
on anirà a parar aquesta transfiguració.
Quan els mira sembla haver-se'n anat,
amb el seu silenci tancat com una vidriola.
"Deixa'ns entrar al teu món", li diuen,
"no ens abandones". Però, la jove,
ajaguda al divan, segueix abstreta.
I cada volta és més lluny de la veritat
que un dia li ensenyaren amb delit;
sols desitja fugir cap a una altra lluna,
renunciar a tot el que té pel que tindrà,
si és capaç d'inventar-se una crònica digna
de ser viscuda com si fóra innegable.

dijous, 2 de setembre de 2021

EL DESIG D'ESTIMAR

Les finestres enceses anuncien
que hi ha vida amagada. Cal, doncs,
no refiar-se de la quietud postissa,
sinó esperar qualsevol miracle,
abans que la nit enfonse
les ganes de cantar i el silenci
segelle totes les boques.
És temps d’intentar, sota la lluna,
un nou camí que demà
ens convide a continuar
la recerca inexorable. És hora
d’inventar-se la cuirassa
que ens protegirà de tantes promeses
falses, encara per desemmascarar.
Així, entre desenganys, cada matí,
brollarà una altra esperança,
que esclatarà fresca com una rosa
i es pansirà aviat,
perquè sempre és jove la mort
quan el desig impacient d’estimar
vol anar enllà de l’amor.

dimarts, 24 d’agost de 2021

PLATJA ÍNTIMA

Foto de J. Vicente Doménech
Onades cap a l’arena,
cegament enfurides, deleroses
per arribar a la seua platja
inaugural, més íntima,
sempre nova
i mil voltes visitada.
Com els dies que passen
i s’assemblen tant,
o els llocs ocupats,
conegudíssims,
així mateix.
Res no és indistint, tot amaga
gelosament el misteri
de la seua identitat.

dijous, 19 d’agost de 2021

PLUJA

                     A Fernando Carreras
Plou intensament, oh meravella!:
fora interessant de saber
per què la pluja ve de dalt
i no brolla com un ullal
de la mateixa terra que xafem.

En tot cas, allò que importa
és la pluja mullant la nua terra,
excelsa en la seua caiguda,
oferint-nos generosa un motiu
de mirar atentament el cel.

dijous, 12 d’agost de 2021

LA MADONA DE LA CADERNERA

"La madona de la cadernera", de Rafael
Vine amb mi i plorarem un poc,
sense donar-li més importància.
No et prepares per a res d’especial:
és la mateixa història de sempre,
la que avui vull compartir amb tu,
com si fóra distinta.
Vine amb mi i descobrirem junts
el que han fet altres bojos,
quan s’han sentit com nosaltres.
No tingues pressa; encara hi ha temps.

Mira aquest quadre. És tan bell!
La madona i la cadernera: tan felices
que sols els falten les llàgrimes.
I què dir d’un poema poderós com la vida,
quan no s’oblida de la mort
i es fa ressò del crit vergonyós
que sempre hem amagat.
Però no descures escoltar la cançó
de qui va temptar el límit de l’amor
fins a restar sense veu.

Vine amb mi i plorarem un poc,
que és la manera més natural
de mantenir una conversa sense paraules
sobre el que ara pensem;
sobre el que sentirem demà,
quan ens trobem l’un sense l’altre;
sobre el que perdrem
quan se’ns acabe el temps,
i tota aquesta bellesa
perdure sense recordar-nos.