diumenge, 19 de gener del 2025

LA VULNERABILITAT DE LA POLÍTICA VALENCIANA

Em sembla molt interessant l’article que recentment ha publicat Juan R. Gil en el diari Levante-EMV, amb el títol “La Comunitat Valenciana, bajo el 155”.

El que destaca aquest periodista és que, ni en el PSPV ni en el PPCV, es discutirà cap decisió que es prenga en la seu central de les seues organitzacions. No és que no hi haja possibilitat alguna d’oposició, és que no queda ningú que tinga dret de rèplica.

Com diu hui mateix Fernando Vallespín en el diari El País, “PSOE y PP han empezado a imponer una nueva dinámica territorial. La Moncloa se entromete en la selección de sus líderes en algunas comunidades, y los populares dejan claro que tendrán una única voz”.

Ambdós articulistes, que publiquen en mitjans diversos, coincideixen en la mateixa apreciació: els dos partits d’àmbit estatal més importants imposen una disciplina ferrenya a sengles líders territorials valencians a fi que els interessos valencians es dissolguen en els interessos dels seus partits en l’àmbit estatal.

El que diu Juan R. Gil és açò:

Resulta muy difícil entender el propósito de la gira por Valencia realizada esta semana por el líder nacional del PP, Alberto Núñez Feijóo. Estamos acostumbrados a pensar que en política siempre hay una estrategia, buena o mala, tras cada acción. No es del todo así. En política, como en la vida, también hay ocurrencias, salidas de curva, pasadas de frenada. Da la impresión de que este es el caso.

Feijóo ha estado, desde la Gran Riada, tres veces en Valencia, contando esta. La primera vino para impulsar el relato de que el Gobierno del PSOE y Sumar era el culpable y el Consell del PP, la víctima. Lo hizo de forma tan apresurada, que dejó con el pie cambiado incluso a Mazón, que a esas horas se deshacía en elogios hacia Pedro Sánchez. La segunda fue con motivo de los funerales celebrados en la catedral de Valencia, con presencia de los Reyes y de algunos (no todos) de los familiares de las víctimas. Feijóo tuvo el acierto de acudir: no se puede alegar, como hizo parte de la izquierda, que la ceremonia era religiosa cuando ninguna autoridad civil, ni autonómica ni central, había sido capaz de organizarla. Y Sánchez erró no asistiendo. Pero el líder del PP tuvo la oportunidad aquel día de mostrar empatía con los damnificados. No lo hizo.

Pero si las otras dos tenían un propósito táctico claro o se inscribían en la obligación que un dirigente público adquiere ante los ciudadanos, esta tercera solo resulta comprensible desde el estrecho y ponzoñoso marco mental en que está instalada la política en Madrid, donde todo, desde el franquismo hasta la DANA, es susceptible de ser utilizado como arma de destrucción masiva contra el otro. El líder del PP se equivocó gravemente haciendo que sus voceros adelantaran su visita pregonando que «Sánchez está con Franco y Feijóo, con los valencianos». A partir de ese eslogan, no transmitido oficialmente pero sí jaleado por los canales habituales del PP como parte del argumentario del día, todo adquirió una dimensión sectaria y alejada de la preocupación por los que han sufrido la catástrofe que teóricamente se quería demostrar.

Muchos medios han interpretado el viaje de Feijóo como una suerte de respaldo a Mazón. En mi opinión, ha resultado lo contrario. El miércoles, lo único que quedó claro de la minivisita rigurosamente controlada a la zona cero que realizó el líder del PP es que el presidente de la Generalitat aún no puede hacerla y que Feijóo tampoco lo quiere en esa foto junto a él. El jueves, en la comparecencia conjunta que ambos hicieron ante la prensa, el jefe del Consell quedó relegado a jugar un papel gregario. Bajo la mirada atenta de Feijóo, Mazón protagonizó el ataque más duro que un presidente autonómico ha lanzado nunca contra un presidente del Gobierno, tildando a Sánchez de cruel y falto de escrúpulos, justo cuando desde todos los sectores, incluso desde el seno de su propio Consell por boca del vicepresidente Gan Pampols, lo que se está pidiendo es una desescalada entre ambos Ejecutivos que permita avanzar en la reconstrucción. La intervención de Mazón en esa declaración no fue, por tanto, en beneficio de los ciudadanos que gobierna, sino en interés de la batalla sin cuartel que su jefe de filas y Sánchez libran por La Moncloa.

La vulnerabilidad de la política valenciana está llegando a un punto en el que cabe preguntarse si nos habrán aplicado un 155 y no lo han declarado. Ya sé que el Consell no ha violado la Constitución ni ninguna de las leyes que sostienen la convivencia, como ocurrió en el ‘procés’. Y que, por tanto, de iure no hay nada. Pero en cuanto a la potestad política, los valencianos la hemos perdido toda. Diana Morant, la ministra secretaria general del PSPV, trabaja a tiempo completo como portavoz de Sánchez en la tierra. Y Carlos Mazón, arruinado todo liderazgo por la pantanada, depende exclusivamente de Feijóo para mantenerse en el puesto o incluso para confiar en que le den salida si en algún momento la cúpula del PP decidiera desprenderse de él. Tanto Sánchez como Feijóo, por si faltaba algo, fomentan la desestabilización en beneficio de sus propios cálculos. El primero alienta la contraposición entre Morant y la delegada del Gobierno, Pilar Bernabé, tanto como el segundo promueve las especulaciones sobre las posibilidades de que sean la alcaldesa de València, María José Catalá, la ‘número dos’ del Consell, Susana Camarero, o hasta el presidente de la Diputación valenciana, Vicente Mompó, los llamados a encabezar la candidatura del PP en unas próximas elecciones, con él apartado. Y lo hacen, Sánchez y Feijóo, con la tranquilidad de tener a sus respectivos partidos en la Comunitat Valenciana cautivos y desarmados. Nadie, ni en el PSPV ni en el PP, va a discutir ninguna decisión que se tome en las sedes nacionales de sus organizaciones. No es que no haya posibilidad alguna de oposición, es que tanto en un caso como en otro no queda, ni siquiera, nadie que tenga derecho de réplica. No hay, por tanto, al menos por lo que toca a los dos principales partidos, política alguna que se haga en Valencia y se traslade a Madrid, sino consignas que a diario y desde Madrid se imponen a Valencia. Si eso no es suspender de facto la autonomía, ya me dirán qué es.

dissabte, 11 de gener del 2025

PARAULA EN EL TEMPS



Antonio Machado considerava que la poesia és l'art que posa la paraula en el temps de la nostra vida i ens dona l'emoció del temps.
Jo escric poesia des de la meua infantesa, i al llarg de la meua vida he anat evolucionant, però crec que
al llarg del temps he mantingut una certa continuïtat en la meua manera de ser poeta, tant en la forma com en el fons.
En aquesta entrada, adjunte cinc poemes escrits entre 1974 i 2024:

                                      [EN LA SOLEDAD DE MI ALCOBA…]
 
En la soledad de mi alcoba,
mientras contemplo la noche de luna,
una música lejana hiere mi corazón.
Las lágrimas ahogan sus latidos.
 
Mis ansias mueren un momento,
abandonadas a un pedazo de cielo, de noche;
a un trozo invisible de nube.
 
El viento caprichoso recoge mi llanto,
juega con él,
dibuja sus lágrimas en el aire,
rompe su asfixia y la deja olvidada
en el silencio del camino.
 
En una alcoba, hay una luz.
Una sola luz es mi compañía,
una sola canción,
una sola noche,
una sola luna.

(Poema inèdit, 1974)
 
             L'OFICI DE VIURE
 
                                      A Pasqual Boqueta
 
El mar busca el teu cos nu sobre l'arena,
de tant en tant una ona t'acarona els peus,
aviat la fúria de l'oceà t'arrossegarà, immensa,
cap a l'illa remota on reposen els somnis.
 
Arribaràs feliç a les platges més blanques,
on l'escuma s'inventa paraules desconegudes,
i les palmeres datileres es vinclaran humilment
per saludar l'arribada d'una nova innocència.
 
De la claror que il·luminava les penes i treballs
que eren la teua vida, potser no en diràs res,
i admiraràs les meravelles del nou horitzó
que es desplega davant teu per oferir-se.
 
La confusió, però, a poc a poc es farà sentir,
quan mires el passat i recordes aquell paisatge
que et naixia gris i pintaves de mil colors,
fent d'unes senzilles mans el teu ofici de viure.
 
(Subtils desenganys. Edicions 96, 2009)
 
CANVI D’IDENTITAT
 
Demà serà un nou dia
i tindrem l’ocasió de despertar
amb la sorpresa de descobrir
que som uns altres. Així,
el que ara ens sembla impossible,
potser s’hi esdevindrà fàcilment
i podrem mirar-nos a l’espill
com si fora la primera vegada.
 
Quin alleujament experimentar
que un ja no és el mateix
perquè ha canviat d’identitat,
fins a l’extrem de no recordar
les seues faltes ni els seus encerts
i, per tant, sense que li calga
perdonar ni demanar perdó,
sinó tan sols recomençar.
 
És com si el món es posara d’acord
a deixar-nos tranquils, i de sobte
ens abandonaren completament
els sentiments de culpa i de vergonya.
Seria tant com dir: “Oblida’t de tot
i celebra aquesta aurora que et concedeix,
magnànima, una nova oportunitat
de ser trist a la teua manera”.
 
(Hores ingrates. Edicions Bromera, 2015)
 
     RECORDS
 
No tots els records semblen la pàl·lida còpia
d’una vivència gravada a la memòria
que sobreviu al passat per a identificar-nos.
Hi ha records que no són innocents,
i els hem creat per a fer-los romandre
al nostre costat com una presència
que ens dona ales malgrat la nostra fragilitat.
Són una llum encesa que arrossega el desig
lluny del previsible fracàs, i així estimem
amb confiança una idea que no podrà ser provada.
No tots els records estan fets d’una substància
tan real com l’experiència; també n’hi ha, de volàtils,
i no es cansen mai d’abraçar el que ignorem
perquè la seua matèria no és la vida,
sinó allò que inventem per a estimar-la.

(Memòria de la llum, Edicions del Sud, 2023)

     INVENTARI

La vida va a la seua,

però la voldríem distinta,

i tendim a considerar

que res pot contradir

els nostres propòsits més estimats

o que són motius d’una gran fe.

Per això, quan els tenim a l’abast,

ja els gaudim com a complits.

 

És tan fastigós el conflicte

entre els somnis confessats,

o les secretes cobejances,

i el que es queda a les portes,

que sovint també ens apropiem

d’allò que és una pura il·lusió

i no mereix l’honor

de ser tingut per viable.

 

Així és com entrem a distingir,

en el nostre inventari final

de béns i drets més preats,

entre la columna on descrivim

el que un dia vam fer nostre

només perquè podia ser,

i la que inclou tots els impossibles

que vam posseir com a reals.


(L’àngel que calla, inèdit, 2024)

 

diumenge, 29 de desembre del 2024

"EL PUJOL DE LA FALGUERA", DE DYLAN THOMAS

Traduït amb la col·laboració de la meua
filla Natàlia.

Quan jo era jove i afable sota les branques de les pomeres,
entorn de la casa que respirava feliç com l’herba fresca,
i la nit damunt la canyada d'estreles,
el temps em deixava cridar alegrement i enfilar-me,
daurat, al punt àlgid dels seus ulls,
i venerat entre els carros vaig ser príncep dels pomerars,
en llocs on va haver-hi un temps que vaig posseir arbres i fulles,
amb un rastre de margarides i ordi
i de fruites caigudes formant rius de llum.

I com que era verd i confiat, famós entre els graners
que encerclaven el corral feliç, i cantava perquè la granja era la meua llar
al sol que només és jove una vegada,
el temps em deixava jugar i ser
d’or gràcies als seus favors,
i verd i daurat vaig ser caçador i pastor, i les vedelles
cantaven al sentir el meu corn, les raboses udolaven clara i fredament en els pujols,
i el diumenge repicava calmós
en els cudols dels sagrats rierols.

Mentre el sol lluïa en el seu curs, era admirable veure els camps
de fenc tan alts com la casa, el colorit de les ximeneres,
en un joc preciós d’aire i aigua
i foc verd com l’herba.
I de nit, sota les diminutes estreles,
quan me n’anava a dormir, les òbiles ocultaven la granja,
i durant les hores de lluna se sentien, glorioses entre els estables, les aus nocturnes
voletejant pels pallers, i els cavalls
llançaven centellejos en la foscor.

I després tot despertava, i la granja, com un rodamon
blanc de rosada, tornava, amb el gall a la seua esquena: tot era
resplendent, adàmic i pur,
i en el cel congregat de nou
el sol creixia més redó aquell dia.
Així degué ser quan va nàixer, senzilla, la llum
per a ser filada per primera vegada, i els cavalls fascinats eixien calents
del verd estable ple de renills
cap a camps de lloança.

I venerat entre raboses i faisans al costat de la casa alegre,
sota els núvols recents i tan feliç com gran era el meu cor,
al sol tantes voltes nascut,
apurava els dies sense cura,
s’esvalotaven els meus anhels entre els fencs alts de la casa
i res m’importava llavors, en el meu trànsit celeste, que el temps concedisca
en el seu gir harmoniós tan poques cançons matinals,
abans que els infants verds i daurats
el seguisquen ja fora de la gràcia.

Res m’importava, en els dies blancs com corders, pensar que el temps em portaria
dalt les golfes on s'arrepleguen les oronelles a l'ombra de la meua mà,
sota la lluna que sempre s’alça,
ni que cavalcant cap al son
el sentiria esmunyir-se en les terres altes
i, en despertar, no veuria mai més la granja, al país sense infants.
Ah, quan jo era jove i afable, en la bondat dels seus favors,
el temps em tenia verd i moribund,
encara que, en les meus cadenes, cantara com el mar.

diumenge, 15 de desembre del 2024

FOUCAULT I ELS "IL·LEGALISMES" LEGALS


Segons Foucault, tot dispositiu legislatiu contempla uns espais reservats en els quals la llei pot ser infringida, uns altres en els quals pot ser ignorada i finalment, uns altres més en els quals les infraccions poden ser castigades. És a dir, per a aquest pensador francés, la llei no traça una línia divisòria clara entre el que és legal i el que és il·legal, ja que hi ha uns “il·legalismes” que  permet, tolera o inventa com a privilegis de classe, i uns altres “il·legalismes” que prohibeix, aïlla i defineix com a mitjà de dominació. I això passa perquè les lleis estan fetes per uns i s'imposen als altres.

No anava errat el filòsof, si tenim en compte el nombre desmesurat de normes que s’aproven i la discrecionalitat amb què s’apliquen i interpreten.

Des d’un punt de vista lògic, es podria pensar que la hipertròfia normativa limita la llibertat de decidir dels poders públics, ja que cada vegada queden menys parcel·les lliures de regulació. Però no és això el que passa, les coses em sembla que ocorren d’una altra manera ben distinta, i així ens trobem que davant d’una proliferació normativa sense precedents en molts sectors de la activitat pública, la discrecionalitat és cada vegada més gran i també la inseguretat jurídica.

Aquest fenomen necessita de moltes explicacions, donada la seua complexitat. A continuació exposaré algunes de les que em semblen més versemblants:

Primer, cal referir la següent paradoxa: moltes de les lleis que s’aproven per a regular una determinada matèria no es marquen com a objectiu fonamental limitar el poder. Prou sovint obliden aquest propòsit i deixen, de manera deliberada, la porta oberta a la interpretació en temes de gran transcendència. Per tant, el legislador dona al poder executiu, d’entrada, i al poder judicial, en cas de conflicte, una carta en blanc a l’hora d’aplicar i interpretar la llei.

Segon, no s’ha d'oblidar que la tècnica legislativa és a vegades molt ambigua, d’una manera deliberada, per tal de deixar les portes obertes a l’Administració perquè puga estrényer o afluixar segons considere oportú. I no cal dir que el poder disposa de molts mecanismes per a aconseguir que s’interpreten les normes d’acord amb els seus interessos, a banda de la possibilitat que té de manipular la llei a través del reglament. En l’àmbit judicial, aquesta indefinició dona lloc que el biaix ideològic dels jutges siga rellevant, i que hi haja diferències notables entre unes sentències, que es titllen de conservadores, i unes altres, de progressistes. A vegades, fa l’efecte que d’una llei es pot deduir una cosa i la contrària, segons qui l’aplique o interprete.

Tercer, hi ha casos en què la mateixa llei, en el seu articulat, admet de manera expressa que situacions aparentment semblants reben tractaments distints. Això passa a causa de la gran influència que té el poder executiu en l'elaboració de les lleis, i sobretot de les normes amb valor de llei com els decrets lleis, que de manera apressada incorporen normes a l’ordenament jurídic que estan molt condicionades pels interessos conjunturals del Govern a cada moment.

Podem concloure, doncs, que per la via de l’omissió, de l’ambigüitat calculada i de la intervenció de l’executiu en la funció legislativa, la paradoxa dels “il·legalismes” legals que denunciava Foucault és una realitat.

dijous, 5 de desembre del 2024

INVENTARI



INVENTARI

 

La vida va a la seua,

però la voldríem distinta,

i tendim a considerar

que res pot contradir

els nostres propòsits més estimats

o que són motius d’una gran fe.

Per això, quan els tenim a l’abast,

ja els gaudim com a complits.

 

És tan fastigós el conflicte

entre els somnis confessats,

o les secretes cobejances,

i el que es queda a les portes,

que sovint també ens apropiem

d’allò que és una pura quimera

i no mereix l’honor

de ser tingut per viable.

 

Així és com entrem a distingir,

en el nostre inventari final

de béns i drets més preats,

entre la columna on descrivim

el que un dia vam fer nostre

només perquè podia ser,

i la que inclou tots els impossibles

que vam posseir com a reals.

dijous, 21 de novembre del 2024

DIVERTIMENT FINAL



Si un amor creara

el seu propi llenguatge,

seria tan clarivident

que diria sempre la seua

amb paraules recents,

acabades d’inventar.

 

També idearia

gestos intrigants

o misteriosos signes

que engrescarien els amants

en la sorpresa permanent

d’un joc d’amagatalls.

 

Arreu deixaria senyals

de gran originalitat,

i prest a improvisar

tot ho confiaria

a la força de la imaginació

i la sagacitat.

 

Dia a dia canviaria

la seua forma d’expressar

el que més importa,

o de comunicar sensacions

amb carasses eloqüents

o profunds sons guturals.

 

I el tindríem per generós

a l’hora de l’acabament,

en llegar-nos com a record

del seu pas pel món

un silenci tronador

de múltiples significats.

diumenge, 10 de novembre del 2024

TRUMP I LA MENTIDA

La victòria de Trump demostra que la mentida fa presidents quan s’utilitza d’una manera tan generalitzada que una part molt important de la ciutadania arriba a veure-la com una cosa normal. Els 73 milions d’electors que han votat el candidat republicà saben que és un mentider i una persona de mal perdre que va ser capaç d’instigar un intent de colp d’Estat abans que reconèixer-se com a perdedor. Així i tot, l’han votat.

La normalització de la mentida només és possible si la ciutadania accepta que l’enganyen, i això és el que resulta més preocupant des del punt de vista democràtic. Va haver-hi un temps en què la mentida era penalitzada per l’electorat i ara això no passa. La mentida ha esdevingut una eina més al servei del candidat guanyador, i els seus votants aplaudeixen aquesta manera d’actuar.

El que s’ha posat de manifest és que, en uns temps tan convulsos com els actuals, en què s’aveïnen canvis a tots els nivells que generen incertesa i por de cara al futur, la ciutadania se sent vulnerable i així és molt fàcil desinformar-la, perquè és ella mateixa la que renuncia a la veritat a canvi d’un impostor que els diga el que volen sentir, tot i que estiga totalment desconnectat de la realitat. La salvació la veuen “falsament” en la mentida, no “francament” en la veritat.

És sabut que la veritat sempre tira pel dret, i que el triomf de la mentida no sols ajorna la solució dels problemes i l’adopció de les mesures necessàries perquè no es facen més grossos, sinó que els agreuja de manera molt preocupant.

Davant aquesta situació, i a la vista de l’èxit que ha tingut Trump, sent temor que alguns altres partits tindran la temptació de seguir les seues passes i començaran a utilitzar o intensificaran l'ús de la mentida per a accedir al poder o mantindre'l. Quan va guanyar la primera vegada, el món ja va notar aquest canvi, i crec que ara es presenta una ocasió lamentablement propícia perquè la manipulació, la desinformació i la mentida es generalitzen encara més.

diumenge, 3 de novembre del 2024

UNA REFLEXIÓ SOBRE LA DANA

 


En l’exercici de les nostres professions, tots patim, en major o menor mesura, una certa deformació professional que ens fa veure les coses de manera un tant unidimensional. I això pot esdevindre un problema seriós perquè la realitat és molt diversa i, si ens preocupa encertar, hem de fer sempre l’esforç d’incorporar distints punts de vista a les nostres percepcions, a fi d’enriquir l’opinió que ens fem sobre el tema tractat. Al mateix temps, per a analitzar els fets de manera exacta, serà necessari no deixar-nos condicionar per idees alienes a l’assumpte que ens ocupa, ja que estes poden condicionar les nostres decisions dirigint-les en la direcció equivocada.

Un jutge, per exemple, té la seua ideologia, però la seua obligació és ser objectiu i analitzar els fets de manera freda, aprofundint en totes les circumstàncies de cada cas. Tota sentència, perquè siga justa, ha de tindre en compte les particularitats dels fets jutjats i de les persones que han intervingut en la seua execució.

Al capdavall, el gran problema que es pot plantejar és que un professional no puga exercir diligentment la seua activitat perquè no aconseguisca interpretar la realitat correctament, bé perquè no siga capaç d’assolir-ne una visió completa, bé perquè els seus prejuís li impedisquen fer una anàlisi rigorosa del problema a resoldre.

En l’àmbit de la política, donada la seua singularitat, es donen aquestes dificultats de manera superlativa, perquè el polític viu en una contínua competició externa i interna. De cara a l’exterior, disputa amb els altres partits accedir o mantindre’s en el poder. Així mateix, totes les decisions que prén afecten els ciutadans que l’han de votar i ha de tindre molta cura de la impressió que l’electorat se’n forma. A nivell intern, la disputa no és tampoc amable, ja que dins de cada partit hi ha molta gent que, en un moment donat, estaria encantada de desplaçar el líder i posar-se en el seu lloc.

Crec que els condicionants esmentats són una càrrega molt pesant per al polític que ha de governar, i a l’hora de prendre decisions importants, pot resultar nefast que, en compte de donar prioritat a la solució del problema, pesen més el càlcul electoralista i les consideracions alienes al tema a decidir, en funció de la conveniència de no posar en perill els equilibris interns i externs necessaris perquè el governant seguisca en el poder.

Davant catàstrofes tan greus com la DANA del 29 d’octubre, s’ha posat de manifest que els polítics no han pres les decisions encertades, tant abans com després, perquè no miren la realitat de front, i on un ciutadà veu un perill o una necessitat, els governants han vist competències a repartir i protagonismes a respectar. En casos com este, en què es tracta d’evitar una catàstrofe i reparar els seus efectes devastadors el més prompte possible, la preocupació dels polítics hauria de ser la de procurar els mitjans organitzatius i materials necessaris perquè els tècnics més qualificats adopten les mesures adequades, a partir d’una interpretació de la realitat exempta de càlculs espuris. Crec que resulta fonamental reivindicar l’existència d’unes Administracions públiques on polítics i tècnics convisquen en harmonia, però tenint molt clar el paper que ha de jugar cadascun d’estos dos grups.

divendres, 11 d’octubre del 2024

"LA CAJA DEL DIABLO", CANÇÓ DE LOS PLANETAS


Em sembla molt interessant la lletra i la música d'esta cançó del grup granadí Los Planetas. Reconec que no soc un seguidor d'este grup, però algunes de les seues cançons em semblen de gran qualitat, i això sempre és de celebrar. Recentment, el cineasta Iñaki Lacuesta ha dirigit la pel·lícula "Segundo premio", dedicada al grup. Hi ha un moment màgic en què sona este tema, i per a mi va ser tot un descobriment perquè la lletra resulta intrigant i la música reforça molt la sensació que està a punt de passar alguna cosa greu. Hi ha, per tant, misteri en esta cançó, i això fa que tinga molta força.

LA CAJA DEL DIABLO

Siempre pienso que me han engañado

Que algo tan pequeño no puede afectar así al cerebro
Pero ahora sientoUna sensación intensaEntre los oídosY a partir de ahora todo es distintoEncerré al diablo en esta cajaY me he dormido
Cuando me despiertoLa veo sentada sonriendo sobre mi camaMira dulcementeY me besa, y me abraza
Pronto siento que algo me está robando el almaCon esfuerzo consigoSeparar sus labios de los míosLogro separarme escupiendo sangreEl roce de su piel quema mi carneMira desde la camaInocente y asustadaLa piel brillando casi con escamasY descubro un brillo endemoniado en su miradaVeo claramente en ella el rostro de mi hermana
Vuelvo hacia la caja y sientoUn escalofrío al verla destapadaCuando vuelvo la miradaNo está ella, ya no hay nadaSolo hay una risa que me hiela el almaAlgo muy difícil de explicar con palabras
Compositors: Juan Ramón Rodríguez Cervilla / Florentino Muñoz Lozano

diumenge, 29 de setembre del 2024

CARN I ÀNIMA

 


CARN I ÀNIMA

 

La carn vol carn, l’arma son semblant cerca

Ausiàs March

 

Amor ens va explicar, per boca

d’aquell que es deia Ausiàs March,

com la carn i l’ànima s’engendren

de semblants, i així vam saber,

gràcies al vol rasant de la poesia,

que cos i esperit mal s’avenen,

i quan viatgen junts es contradiuen,

i quan marxen a soles no es fan cas.

 

L’amor carnal vol que els amants

visquen esperant-se l’un a l’altre,

però la passió que els esperona

és de compliment imperfecte i sempre

troben a faltar alguna cosa

o senzillament els desencanta

que, després de jaure, els dos cossos

se separen i no puguen ser-ne un.

 

L’amor espiritual sol procurar

uns plaers més subtils, i és l’ànima

dels amants la que s’esplaia

en les atencions que entre si es professen.

Amb tot, a vegades no resulta grat

bescanviar la carnalitat

per la puresa d’una devoció

que s’encomana a la immortalitat.

 

Quan l’amor carnal s’amera d’ànima,

sovint aquesta nega allò que el desig

reclama amb mundana impaciència.

Malgrat tal conflicte, cos i esperit

poden més plegats que no per separat

perquè estimen la carn i el seu record,

i quan mor un amant, l’altre amant creu

que en el no-res pot haver-hi espera.