 |
| Foto de J. Vicente Doménech |
FLAMA
Et mire i
t’imagine
ardent i
subtil,
com una
flama
que em
besa la pell
sense
deixar-hi senyal.
Et mire
perquè sé
que el
desig perviu
quan es
refà en la mirada,
en la
presència d’un cos
que tot
ho trastorna.
Et mire
per a cobrir-te
d’una
veritat movedissa,
que voldria
ser real
i és tan
sols creença,
pura esperança
en els dies.
AMOR I DESIG
Mai hem sabut
distingir
entre
l’amor i el desig
quan un
impuls ens porta
davant
l’ésser pretés.
Si els
grans afectes són fruit
d’un
vehement ardor,
¿per què
el desig és plaer
i l’amor sols adoració?
I si el
desig ve de l’amor,
¿per què
estimem més
quan
abracem excitats
la
persona que volem?
¿No serà
l’amor, per definició,
només
allò que queda
quan es
calmen les ànsies
i fem un
bes pudorós?
¿No serà
el desig,
tot just
l’amor se’n va,
la
continuació d’una espera
que s’ha cansat d’esperar?
VAIVÉ
Afligits un dia, a l'altre alegres.
Al-Saqundi
Penes i alegries van i venen,
i s’alternen en incessant vaivé.
Un dia trist i un altre dolç
s’entremesclen en eterna disputa
i ens animen a prosseguir sense temor
que el desencant mai ens vença.
Sabem que es cova en tota espera
el pressentiment d’un desesper,
però el demà encara pot ser nou
si els seus colors canviants
ens permeten imaginar com mudarà
l’ombra que vela el nostre desig.
Entre l’espenta de les hores de fe
i la grisor d’aquelles altres de
desgana,
avancem al caliu d’una tímida flama
que roman encesa mentre la vida
ens ensenya que tot allò que arriba
se n’anirà per a retornar sempre.
VIURE
Viure en
la idea
que ens
fa veure-hi clar,
en el cos
que ens confon
i de
desig ens nega,
en la
divergència
entre el
deler i la pensa.
Viure en
el començament
d’un amor
que s’inventa,
en les
turbulències
d’un
després que s’allarga,
en la
discordança
entre el
temps i l’estima.
Viure en
l’esforç diari
per
ajornar el naufragi,
en el
regust de veritat
que ens
deixa cada desfeta,
en la
dissidència
entre la
realitat i l’esper.
Viure en
el silenci rònec
que ofega
les paraules,
en
l’eloqüent poema
que encara
no hem escrit,
en el
desacord
entre la
llum i l’ombra.
Viure en
la gran bellesa
de la
innocència implacable,
en la
torbonada infame
que tot
ho devasta,
en la
diferència profunda
entre
maldat i virtut.
UN NOU
DIA
A ratlla de blau
ja guaita el nou dia
Josep Lozano
T’he
sentit dir que tot és mentida
i quan em
mires als ulls defuges
donar
clarícia del que hi veus.
Sempre t’ho
calles i et negues
a acceptar
que la meua renúncia
seria
pitjor que el desengany.
Així,
sobtadament, sense pensar-ho,
comença
un nou dia que reclama
la seua
part de llum, de risc, de misteri,
i tu saps
i jo sé i molts sabem
que no
podem estar-nos quiets.
Necessitem
creure, avançar, esperar,
fer que
la primera hora de cada matí
tinga un
poc d’ahir, un poc de hui
i també,
és clar, un poc de demà.
VIDA
I amb tot, la gran mentida
de la llum incorrupta a ran del viure
Maria Beneyto
Quan un cor es cansa
d’anar més enllà
dels seus límits, per
força aprenem
a recloure’l en un
tancat estret.
Sembla un digne
final, encara que trist.
Cada llum que s’apaga
encén una pèrdua;
no es pot negar per
sempre l’evidència:
un somni cap en una
caixa de sabates
si la veritat ens
obliga a mirar-lo de front.
Aquesta és la nostra
vida, sense componiments
ni vanes disculpes. És
tot just el que queda
després de tants anys
d’intentar que el desencís
siga tan lleuger com
les nostres invencions.
AMOR PROVECTE
L’amabilitat dels estranys
Tennessee Williams
Entre
cuites i tribulacions,
el desig
es fa malbé i la fantasia,
que tot
ho inventa, s'aquieta
de tant
no mirar al cel.
Així
queda l'amor
quan
minva la passió
i es difuminen
els somnis:
sense el
poder d'imaginar altres mons,
de buscar
en el plaer carnal
l’excitant
culminació d’abans.
Hi ha els
qui consideren exemplar
que
l'amor reïsca imponent
en la
lluita contra les dificultats,
i
aplaudeixen i exalten
un
sentiment tan profund
com
autosuficient
a l’hora
de plantar cara
als
fastijosos quefers diaris,
que
durant anys i panys
cal
aplanar i engolir.
Però no
és la fortalesa
el seu
únic mèrit,
també es
pot parlar de l’elegància,
en
aguantar el pas d’un temps
que a poc
a poc despulla
els
amants de les antigues esperances,
proveint-los
d'altres menys grates,
com ara
la d’envellir junts,
tot i que
se senten cada vegada
més
malastrucs.
I l'amor,
aquest amor
provecte
i ple de xacres,
encara
dura i es llança,
amb
paciència i virtut,
a
recórrer la seua última etapa,
sense a
penes forces,
i espera
de tot aquell qui passa
per
davant del seu estatge
la ben
guanyada cortesia
dels
desconeguts.
DESASSOSSEC
Hi ha un
poema que encara no he escrit;
sempre ajorne
el moment d’intentar-ho.
És un
poema que es cou a poc a poc,
a mesura
que la vida em lliura els versos.
Són uns
versos callats que conviuen
amb les
meues experiències diàries;
un humil
cant sense paraules fet a colps
d’un
desassossec en moviment perpetu.
Hi ha un
poema mantenint-se a l’espera,
que està
viu i no escriuré fins que aprenga
a
interpretar com cal, sense equivocar-me,
aquesta
tardana calma que venere i m’atabala.
OBSTINACIÓ
Cada dia
té el seu mal, diuen
aquells
qui ens aconsellen
deixar de
banda els afanys futurs
i fer cas
només
de les
fatigues actuals.
Però
també tenim clar
que pas a
pas es fa camí,
i així
convertim la constància en prova
de la
nostra obstinació en el demà.
Sempre
aspirem al que vindrà després,
encara
que mai ens donem per satisfets,
i a
aquesta discordança,
entre el
que desitgem i el que tenim,
l’anomenem
esperança
quan
cegament ens encoratja
a viure
els dies minut a minut,
fent de
cada pas un poc de molt,
un poc de
poc o un poc de res.
UNA FINESTRA
Al nové hi havia un altre home sol,
vora la finestra, observant-me
Rafa Gomar
Tota finestra ens convida a sotjar
el divers despertar de cada jornada,
a comparar l’ara i ací
amb el que està per vindre,
i també ens permet
abaixar la persiana, segons com siga
la nostra particular manera
de mirar i de ser.
És una finestra la que ens convoca
a aguaitar d’amagat les passes indecises
del caminant que, després d’acostar-se
a casa nostra, dubta una estona
i se'n va sense trucar a la porta,
mentre un persistent silenci anuncia
la nostra decisió d’ignorar per sempre
aquell qui deixem marxar.
Pot ser, però, la mateixa finestra,
oberta de bat a bat, la que ens inspira
a traure el cap al carrer en un intent
de tallar la retirada de qui tant titubeja,
com si la seua arribada
fora una benedicció i calguera
cridar-lo quan encara som a temps
d’evitar el seu anònim comiat.
FASCINACIÓ
Mirem amb afany
el que s'alça davant nostre,
a la vista del món,
i esforçadament tractem de descobrir
el que hi ha darrere seu,
però mai ho aconseguim per complet.
Resulta molt fàcil extraviar-nos
en el propòsit d'avançar
pel laberint ocult on la vida
alena amb desbordant intensitat.
Tenim cinc sentits,
però necessitem crear
allí on claudiquen les percepcions.
El que es veu i se sent,
i s’olora, tasta i toca,
és tan real com allò
que secretament tempta
la nostra capacitat de fascinació
perquè imaginem la seua veritat
quan enllacem els versos.