VISITA A FANZARA (L'ALT MILLARS)

La comarca de l'Alt Millars és molt més que la conca d'un riu. És un territori de poderosa personalitat. Des del límit del pla litoral s'alça fins a l'alta muntanya mediterrània en una rica successió de paisatges. La vegetació mostra la diversitat de condicions climàtiques i ecològiques, xicotets boscos de ribera i abundants pinedes de pi blanc, pi roig i surera. L'entorn és incomparable, ja que es tracta d'un territori muntanyós amb gran riquesa paisatgística als voltants del Parc Natural de la Serra d'Espadà.

La comarca està formada per vint-i-dos termes municipals, que en conjunt tenen una població que no arriba als 5.000 habitants. Es dona la circumstància que esta comarca, amb una densitat de 6,3 hab/km², una de les més baixes del País Valencià, llinda per l’est amb la Plana Baixa, amb 319 hab/km², que compta amb una de les densitats més altes.

Durant el segle XX la població comarcal ha disminuït sense interrupció, però fou després del 1960 que el despoblament s’accelerà de manera extraordinària, ja que en un període de 36 anys la població ha quedat reduïda a un terç. Tots els municipis han perdut població, i alguns, com Cirat han arribat a perdre les quatre cinquenes parts dels habitants. El 1960 quatre municipis tenien més de 1.000 h, i el 1996 cap no arribava als 500.

Les comarques de l’interior de la província de Castelló estan, en general, molt despoblades: entre l’Alt Palància, l’Alt Millars, l’Alcalatén, l’Alt Maestrat i els Ports, a penes totalitzen 50.000 habitants.

El primer poble que vam visitar va ser Fanzara i el seu Museu Inacabat d’Art Urbà (MIAU), que és un projecte en constant evolució i creixement, que s’ha convertit en una experiència col·lectiva de convivència, col·laboració i intercanvi recíproc d’aprenentatge entre artistes, veïns, voluntaris i organitzadors, tot mitjançant l’art urbà.

El fet de traslladar l’art urbà més innovador a les parets del món rural, el fer patent que l’art no només ha d’estar als museus i que pot formar part de la vida diària de les persones, junt a eixe esperit de solidaritat i convivència entre artistes, és el que ha originat que este singular museu tinga un ample reconeixement en l’àmbit especialitzat de l’art urbà.

Caminar pels carres de Fanzara suposa caminar pel MIAU: un museu sense portes ni sales on poder gaudir del que la fusió entre l’art contemporani i la tradició ha sigut capaç de crear en este lloc.

UN POEMA DE VICENTE ALEIXANDRE: "DESTINO DE LA CARNE"

“Destino de la carne” es un dels meus poemes preferits de Vicente Aleixandre. Pertany al seu poemari “Sombra del paraíso”, i en aquest poema el gran poeta ens parla d’un món hostil a la realització de les esperances humanes.

No, no es eso. No miro
del otro lado del horizonte un cielo.
No contemplo unos ojos tranquilos, poderosos,
que aquietan a las aguas feroces que aquí braman.
No miro esa cascada de luces que descienden
de una boca hasta un pecho, hasta unas manos blandas,
finitas, que a este mundo contienen, atesoran.

Por todas partes veo cuerpos desnudos, fieles
al cansancio del mundo. Carne fugaz que acaso
nació para ser chispa de luz, para abrasarse

de amor y ser la nada sin memoria, la hermosa

redondez de la luz.
Y que aquí está, aquí está. Marchitamente eterna,
sucesiva, constante, siempre, siempre cansada.

Es inútil que un viento remoto, con forma vegetal, o una lengua,
lama despacio y largo su volumen, lo afile,
lo pula, lo acaricie, lo exalte.
Cuerpos humanos, rocas cansadas, grises bultos
que a la orilla del mar conciencia siempre
tenéis de que la vida no acaba, no, heredándose.
Cuerpos que mañana repetidos, infinitos, rodáis
como una espuma lenta, desengañada, siempre.
¡Siempre carne del hombre, sin luz! Siempre rodados
desde allá, de un océano sin origen que envía
ondas, ondas, espumas, cuerpos cansados, bordes
de un mar que no se acaba y que siempre jadea en sus orillas.

Todos, multiplicados, repetidos, sucesivos, amontonáis la carne,
la vida, sin esperanza, monótonamente iguales bajo los cielos hoscos que impasibles se heredan.
Sobre ese mar de cuerpos que aquí vierten sin tregua, que aquí rompen
redondamente y quedan mortales en las playas,
no se ve, no, ese rápido esquife, ágil velero
que con quilla de acero rasgue, sesgue,
abra sangre de luz y raudo escape
hacia el hondo horizonte, hacia el origen
último de la vida, al confín del océano eterno
que humanos desparrama
sus grises cuerpos. Hacia la luz, hacia esa escala ascendente de brillos
que de un pecho benigno hacia una boca sube,
hacia unos ojos grandes, totales que contemplan,
hacia unas manos mudas, finitas, que aprisionan,
donde cansados siempre, vitales, aún nacemos.

ANTONIO MACHADO I "VILLA AMPARO"

Diumenge passat vaig visitar, a Rocafort, "Villa Amparo", que és el lloc on va residir Antonio Machado, en companyia de sa mare i altres membres de la seua família,  durant la Guerra Civil, entre desembre de 1936 i abril de 1938.

La vivenda va ser adquirida per la Generalitat l'any 2019 i alberga actualment una exposició que recull escrits, llibres, diaris, fotografies i objectes personals del gran poeta.

Com diu José Machado, en el seu llibre "Últimas soledades del poeta Antonio Machado. Recuerdos de su hermano José",

En esta casa reanuda su trabajo con gran actividad, no obstante el frío que en aquella época hacía allí. Era diciembre de 1936 y en una finca hecha expresamente para pasar el verano.

En el amplio comedor se quedaba todas las noches ante su mesa de trabajo y como de costumbre rodeado de libros. Metido en su gabán desafiaba el frío escribiendo hasta las primeras horas del amanecer en que abría el gran ventanal para ver la salida del sol, o en otras ocasiones, y a pesar de estar cada día menos ágil subía a lo alto de la Torre para verlo despertar allá lejos, sobre el horizonte del mar.

Gràcies al poema "Canción", podem experimentar l'emoció que sentia el poeta quan des de la torre de la vil·la albirava l’horta i el mar:

Valencia de finas torres

y suaves noches,

Valencia,

estaré contigo

cuando mirarte no pueda,

donde crece la arena del campo

y se aleja la mar de violeta.

Antonio Machado és el primer poeta que vaig admirar d’una forma incondicional, quan vaig començar a llegir-lo en plena adolescència. Els seus poemes a Guiomar me’ls sabia de memòria, així com alguns dels que va dedicar a Leonor, la seua esposa, que va morir molt jove i va ser soterrada al cementeri de Sòria, conegut com "el Espino".

A JOSÉ MARÍA PALACIO

Palacio, buen amigo,
¿está la primavera,
vistiendo ya las ramas de los chopos,
del río y los caminos? En la estepa,
del alto Duero, Primavera tarda,
¡pero es tan bella y dulce cuando llega!
¿Tienen los viejos olmos,
algunas hojas nuevas?
Aún las acacias estarán desnudas,
y nevados los montes de las sierras.
¡Oh mole del Moncayo blanca y rosa,
allá en el cielo de Aragón, tan bella!
¿Hay zarzas florecidas
entre las grises peñas,
y blancas margaritas
entre la fina hierba?
Por esos campanarios
ya habrán ido llegando las cigüeñas.
Habrá trigales verdes,
y mulas pardas en las sementeras,
y labriegos que siembran los tardíos
con las lluvias de abril. Ya las abejas
libarán del tomillo y el romero.
¿Hay ciruelos en flor? ¿Quedan violetas?
Furtivos cazadores, los reclamos
de la perdiz bajo las capas luengas,
no faltarán. Palacio, buen amigo,
¿tienen ya ruiseñores las riberas?
Con los primeros lirios
y las primeras rosas de las huertas,
en una tarde azul, sube al Espino,
al alto Espino donde está su tierra...

Era un poeta profund, però que sabia expressar-se amb un vers clar. El que més impressiona de la seua poesia és l’extraordinària intensitat que assoleixen els seus versos, sense eixir mai d’una sobrietat i senzillesa molt pròpies del seu caràcter.

En el llibre de visites de l'exposició, vaig deixar constància de cap a on em portaven els meus pensaments en aquell moment tan especial:

LES MILLORS VERSIONS DE LES SIMFONIES DE BEETHOVEN

Hi ha tanta bellesa concentrada en les nou simfonies de Beethoven, que et commous només de pensar-ho. Per això, en són moltes les versions existents, perquè no hi ha director d’orquestra que no haja intentat desxifrar el misteri d’aquestes obres i donar-nos la seua visió personal, si més no, d’alguna d’elles. 

Per això, hi ha enregistraments que han assolit tan alt grau de perfecció (i d’emoció) en la interpretació d’aquestes simfonies, que per a mi és un plaer fer-vos una relació de les versions que considere insuperables. Crec que, si no havíeu descobert fins ara alguna d’aquestes interpretacions, m’estareu eternament agraïts de la revelació.

De la 1ª Simfonia, en recomane la versió de Fritz Reiner:

Quant a la 2ª Simfonia, cal destacar-ne la interpretació d’Erich Kleiber:

 

En la 3ª Simfonia, hi apareix ja Furtwängler:

La 4ª Simfonia compta amb una versió extraordinària a càrrec de Carlos Kleiber:

La 5ª Simfonia és de Furtwängler:

La 6ª Simfonia té una versió majestuosa de Klemperer:

 

De la 7ª Simfonia, em quede amb l’enregistrament fet per Carlos Kleiber:

Li reservem a Szell la Simfonia nº 8:

I la 9ª Simfonia és indissociable de la figura de Furtwängler:

Finalment, us deixe ací la 4ª i la 7ª Simfonies de Beethoven, amb la Royal Concertgebow Orchestra dirigida per Carlos Kleiber:

PUNTA ESMOLADA

"Nº 8", de M. Rothko

És aquest foc l’indici d’una extinció

que es consumarà quan l’última flama

s’apague perquè ja no quede amor sobre la Terra.

Hi ha qui busca la tendresa entre deixalles

que altres han rebutjat, i en recompondre's

reclama allò que li han negat

els qui tot ho neguen perquè són déus

que no miren de reüll la cara més fosca del pecat,

sinó amb la vehemència dels creients.

Cal fer de la destrucció un art perfecte,

que cada pinzellada travesse el llenç

i així els versos encara no escrits fulminaran

d’un colp totes les mentides que fan mal,

fins i tot aquelles que ens van contar

quan era possible refiar-nos dels innocents.

Que no som una barreja de colors imprecisa.

Creieu-me: els millors pintors han sabut reflectir

la nostra veu cansada d’expressar un neguit permanent.

I si ara prenc aquesta punta esmolada i escric,

és perquè el meu dolor tímidament s’amagarà

si encara li trobe paraules enceses al meu desig.

VISITA A BENIMASSOT

Vista de Benimassot

 

Hui he visitat Benimassot, un xicotet poble situat a la Vall de Seta, que és una de les valls pertanyents a la comarca del Comtat. Altres termes municipals que formen part de la mateixa vall són els de Famorca, Fageca, Tollos, Balones, Gorga i Quatretondeta.

El motiu de la visita era conéixer la seua església, de la qual ens parla Manel Arcos en el seu magnífic llibre sobre bandolerisme valencià del segle XIX titulat “El robatori de Benimassot”.

I és que el dia 22 de febrer de 1874, hi es va plantar una quadrilla de trenta-quatre roders, a fi d’assaltar els més rics del lloc mentre assistien a la missa de les sis del matí.

Tal com ens conta Manel Arcos, d’una manera tant amena com documentada, en el seu llibre, el capitost i dirigent del robatori va ser el famós roder Josep de la Tona, del poble de Pedreguer. En alguns pobles, encara es conserva l’expressió “Tens més mal que Tona”, que es fa servir quan un vol recriminar un altre per qualsevol malifeta.

Josep de la Tona

Quan els lladres van entrar dins de l’església, un d’ells va encendre un cigar en una llàntia i va proferir solemnement: “No patiu, que açò és cosa de diners!”. I tot seguit es va traure un paper de la butxaca i va començar a cridar d’un a un els nou homes més rics del poble. Els anomenats eren conduïts per dos subjectes armats als seus respectius habitatges, i allà els obligaven a entregar-los tots els diners que posseïen, ja que en aquella època solien amagar-los sota un escaló.

Conclosa l’espoliació, les víctimes van ser tornades al temple, tal com ens conta Manel, on els van avisar que en dues hores ningú no podia moure’s del seu setí, ja que corria un greu perill, i els lladres van marxar cap al barranc de Malafí per a fer-se fonedissos.

VAIG TIRANT

A David Vidal

Una fulgor al pit

com una estrella distant,

dins de mi i tan fora,

sempre a deshores,

mai en el seu lloc.

Em desvisc per un no-res

ple de vida com un tot.

I així vaig tirant.

Una llum d’horabaixa

que reclama claredat;

no torna ni fuig,

tan sols ve i se’n va,

com l’esperança en el demà

que capgira l’avui

i no me’l deixa tocar.

I així vaig tirant.

Un somni tan real

que no aspira a ser cert.

L’adéu anticipat

a qui encara no ha vingut,

i la benvinguda a ningú.

Sempre fent camí,

sense saber on mirar.

I així vaig tirant.

Un desig inventat

que potser s’apaga amb tu,

i lluny de tu s’encendrà,

com un amor que em fascina

i mai l’arribe a abraçar,

perquè no sóc qui tu creus,

ni de tu en puc saber res.

I així vaig tirant.

Una humana desfeta

encara a la recerca

del seu digne final.

Mil astres clandestins

omplint el meu cel

de llampades que s'assemblen

a paradisos artificials.

I així vaig tirant.

Una promesa ajornada,

com un cos que s’esmuny

d’unes ansioses mans.

Una veritat tangible,

ara ací i adés allà,

escampant pertot

trossos de vida i de mort.

I així vaig tirant.

EL MISTERI D'ELX, UNA TRADICIÓ GLORIOSA

El dia 29 d’octubre, vaig assistir a la representació del Misteri d’Elx en la basílica de Santa Maria, ja que els anys parells hi té lloc un cicle de representacions extraordinàries que este any s’han celebrat els dies 29 i 30 d’octubre, en forma d’assajos generals complets, i l’1 de novembre, en dues parts separades: la Vespra, en sessió matinal, i la Festa, en sessió vespertina. Com sabeu les representacions ordinàries es realitzen a l’agost.

Encara que és difícil de datar el seu origen, les investigacions més recents conclouen que el Misteri es va crear de manera anònima durant la segona meitat del segle XV, etapa en què es detecta un auge en el teatre assumpcionista. L’anàlisi de la llengua, la música i la disposició escènica així ho confirmen, tot i que en el segle XVI, a més de peces originals compostes a este efecte, es van adaptar melodies ja conegudes per a enriquir-lo.

Hi ha, per tant, cants monòdics, amb clares influències del repertori gregorià medieval, però també es pot distingir un apartat polifònic. D’esta part sí que es coneixen els autors, com ara, Bernardí de Ribera, el canonge Pérez i Lluís Vich, autor del bellíssim motet “Ans d’entrar en sepultura”.

L’obra se’ns ha transmés de generació en generació en valencià, tot i que es tracta d’un valencià parat en l’estadi cronològic que tenia al final del segle XV. Amb el pas del temps, la llengua del Misteri d’Elx va evolucionar en la mesura que anava incorporant nous textos i anava modernitzant els anteriors. Però va arribar  un moment, al llarg dels segles XVI i XVII, en què es consideraren intocables cadascuna de les paraules del Misteri.

Els versos condensen molt bé els sentiments dels protagonistes i la història que es representa. Així, la Mare de Déu, d’una manera tan senzilla com eloqüent, manifesta el seu desig incontenible de trobar-se amb el Fill:

                                Gran desig m’ha vengut al cor

                                del meu car Fill ple d’amor,

                                tan gran que no ho podria dir

                                on, per remei, desig morir.

Un altre dels aspectes que crida l’atenció és la complexa escenografia, que pot dividir-se en un escenari horitzontal o terrestre i un altre vertical o aeri. Este últim, òbviament, és el més impressionant, ja que la verticalitat fa que escoltem la música amb un punt afegit d’emoció.

L’escenari aeri s’instal·la en la cúpula de la basílica, que es cobreix a l’efecte amb una gran lona pintada amb núvols i àngels. Esta lona presenta només una obertura quadrada que pot obrir-se i tancar-se per mitjà d’unes portes corredisses. Per damunt de la lona, ocult a la vista dels espectadors, s’instal·la en volada un xicotet taulat de fusta que permet als tramoistes fer totes les operacions i treballs necessaris per a baixar i pujar els aparells aeris amb els personatges del món celestial, que en són tres. El primer a aparéixer és el núvol o mangrana, en què descendeix l’àngel que anuncia a Maria la seua mort i li entrega la palma daurada que l’ha de protegir. El segon és l’araceli, que presenta l’aspecte d’una màndorla i està ocupat per cinc personatges, tres adults i dos xiquets. En la segona part de l’obra, l’àngel major, situat en el buit central, és substituït per la imatge de la Mare de Déu de l’Assumpció. L’últim dels aparells és l’anomenat “coronació” o “trinitat”, amb estructura semblant a l’araceli, però en mida més reduïda.

Si per algun moment, durant la representació, ens oblidàrem de la ciutat en què ens trobem, el mateix drama sacre s’encarregaria una i altra vegada de recordar-nos-ho, ja que hi apareix una mangrana que es transforma en palmera datilera i no falta tampoc una palma. Són mostres evidents que ens trobem davant d’una obra doblement popular, ja que eixe és el seu origen i, a més a més, està indissolublement unida al poble d’Elx, que no sols l’ha conservada i ha mantingut la seua representació durant més de cinc segles, sinó que també l’ha creada com a seny d’identitat inconfusible.

Mentre contemplava esta representació, cada vegada que algun passatge concret em tocava el cor, em preguntava què m’emocionava més: si la bellesa de la música, si l’espectacularitat de l’escenari vertical, si la pregona senzillesa dels versos o potser el fet que tot això era interpretant per la gent del poble, que és també una prova d’amor per la seua rica història.