VISITA A BENIMASSOT

Vista de Benimassot

 

Hui he visitat Benimassot, un xicotet poble situat a la Vall de Seta, que és una de les valls pertanyents a la comarca del Comtat. Altres termes municipals que formen part de la mateixa vall són els de Famorca, Fageca, Tollos, Balones, Gorga i Quatretondeta.

El motiu de la visita era conéixer la seua església, de la qual ens parla Manel Arcos en el seu magnífic llibre sobre bandolerisme valencià del segle XIX titulat “El robatori de Benimassot”.

I és que el dia 22 de febrer de 1874, hi es va plantar una quadrilla de trenta-quatre roders, a fi d’assaltar els més rics del lloc mentre assistien a la missa de les sis del matí.

Tal com ens conta Manel Arcos, d’una manera tant amena com documentada, en el seu llibre, el capitost i dirigent del robatori va ser el famós roder Josep de la Tona, del poble de Pedreguer. En alguns pobles, encara es conserva l’expressió “Tens més mal que Tona”, que es fa servir quan un vol recriminar un altre per qualsevol malifeta.

Josep de la Tona

Quan els lladres van entrar dins de l’església, un d’ells va encendre un cigar en una llàntia i va proferir solemnement: “No patiu, que açò és cosa de diners!”. I tot seguit es va traure un paper de la butxaca i va començar a cridar d’un a un els nou homes més rics del poble. Els anomenats eren conduïts per dos subjectes armats als seus respectius habitatges, i allà els obligaven a entregar-los tots els diners que posseïen, ja que en aquella època solien amagar-los sota un escaló.

Conclosa l’espoliació, les víctimes van ser tornades al temple, tal com ens conta Manel, on els van avisar que en dues hores ningú no podia moure’s del seu setí, ja que corria un greu perill, i els lladres van marxar cap al barranc de Malafí per a fer-se fonedissos.

VAIG TIRANT

A David Vidal

Una fulgor al pit

com una estrella distant,

dins de mi i tan fora,

sempre a deshores,

mai en el seu lloc.

Em desvisc per un no-res

ple de vida com un tot.

I així vaig tirant.

Una llum d’horabaixa

que reclama claredat;

no torna ni fuig,

tan sols ve i se’n va,

com l’esperança en el demà

que capgira l’avui

i no me’l deixa tocar.

I així vaig tirant.

Un somni tan real

que no aspira a ser cert.

L’adéu anticipat

a qui encara no ha vingut,

i la benvinguda a ningú.

Sempre fent camí,

sense saber on mirar.

I així vaig tirant.

Un desig inventat

que potser s’apaga amb tu,

i lluny de tu s’encendrà,

com un amor que em fascina

i mai l’arribe a abraçar,

perquè no sóc qui tu creus,

ni de tu en puc saber res.

I així vaig tirant.

Una humana desfeta

encara a la recerca

del seu digne final.

Mil astres clandestins

omplint el meu cel

de llampades que s'assemblen

a paradisos artificials.

I així vaig tirant.

Una promesa ajornada,

com un cos que s’esmuny

d’unes ansioses mans.

Una veritat tangible,

ara ací i adés allà,

escampant pertot

trossos de vida i de mort.

I així vaig tirant.

EL MISTERI D'ELX, UNA TRADICIÓ GLORIOSA

El dia 29 d’octubre, vaig assistir a la representació del Misteri d’Elx en la basílica de Santa Maria, ja que els anys parells hi té lloc un cicle de representacions extraordinàries que este any s’han celebrat els dies 29 i 30 d’octubre, en forma d’assajos generals complets, i l’1 de novembre, en dues parts separades: la Vespra, en sessió matinal, i la Festa, en sessió vespertina. Com sabeu les representacions ordinàries es realitzen a l’agost.

Encara que és difícil de datar el seu origen, les investigacions més recents conclouen que el Misteri es va crear de manera anònima durant la segona meitat del segle XV, etapa en què es detecta un auge en el teatre assumpcionista. L’anàlisi de la llengua, la música i la disposició escènica així ho confirmen, tot i que en el segle XVI, a més de peces originals compostes a este efecte, es van adaptar melodies ja conegudes per a enriquir-lo.

Hi ha, per tant, cants monòdics, amb clares influències del repertori gregorià medieval, però també es pot distingir un apartat polifònic. D’esta part sí que es coneixen els autors, com ara, Bernardí de Ribera, el canonge Pérez i Lluís Vich, autor del bellíssim motet “Ans d’entrar en sepultura”.

L’obra se’ns ha transmés de generació en generació en valencià, tot i que es tracta d’un valencià parat en l’estadi cronològic que tenia al final del segle XV. Amb el pas del temps, la llengua del Misteri d’Elx va evolucionar en la mesura que anava incorporant nous textos i anava modernitzant els anteriors. Però va arribar  un moment, al llarg dels segles XVI i XVII, en què es consideraren intocables cadascuna de les paraules del Misteri.

Els versos condensen molt bé els sentiments dels protagonistes i la història que es representa. Així, la Mare de Déu, d’una manera tan senzilla com eloqüent, manifesta el seu desig incontenible de trobar-se amb el Fill:

                                Gran desig m’ha vengut al cor

                                del meu car Fill ple d’amor,

                                tan gran que no ho podria dir

                                on, per remei, desig morir.

Un altre dels aspectes que crida l’atenció és la complexa escenografia, que pot dividir-se en un escenari horitzontal o terrestre i un altre vertical o aeri. Este últim, òbviament, és el més impressionant, ja que la verticalitat fa que escoltem la música amb un punt afegit d’emoció.

L’escenari aeri s’instal·la en la cúpula de la basílica, que es cobreix a l’efecte amb una gran lona pintada amb núvols i àngels. Esta lona presenta només una obertura quadrada que pot obrir-se i tancar-se per mitjà d’unes portes corredisses. Per damunt de la lona, ocult a la vista dels espectadors, s’instal·la en volada un xicotet taulat de fusta que permet als tramoistes fer totes les operacions i treballs necessaris per a baixar i pujar els aparells aeris amb els personatges del món celestial, que en són tres. El primer a aparéixer és el núvol o mangrana, en què descendeix l’àngel que anuncia a Maria la seua mort i li entrega la palma daurada que l’ha de protegir. El segon és l’araceli, que presenta l’aspecte d’una màndorla i està ocupat per cinc personatges, tres adults i dos xiquets. En la segona part de l’obra, l’àngel major, situat en el buit central, és substituït per la imatge de la Mare de Déu de l’Assumpció. L’últim dels aparells és l’anomenat “coronació” o “trinitat”, amb estructura semblant a l’araceli, però en mida més reduïda.

Si per algun moment, durant la representació, ens oblidàrem de la ciutat en què ens trobem, el mateix drama sacre s’encarregaria una i altra vegada de recordar-nos-ho, ja que hi apareix una mangrana que es transforma en palmera datilera i no falta tampoc una palma. Són mostres evidents que ens trobem davant d’una obra doblement popular, ja que eixe és el seu origen i, a més a més, està indissolublement unida al poble d’Elx, que no sols l’ha conservada i ha mantingut la seua representació durant més de cinc segles, sinó que també l’ha creada com a seny d’identitat inconfusible.

Mentre contemplava esta representació, cada vegada que algun passatge concret em tocava el cor, em preguntava què m’emocionava més: si la bellesa de la música, si l’espectacularitat de l’escenari vertical, si la pregona senzillesa dels versos o potser el fet que tot això era interpretant per la gent del poble, que és també una prova d’amor per la seua rica història.

AMOR IMPOSSIBLE

AMOR IMPOSSIBLE

“L’odi i l’amor ens busquen”

                           Pessoa

1

Mira que és inútil este home, no sap fer res bé! Des que vam pintar una ratlla al mig del menjador, i ens partírem la casa en dos meitats, no es priva de sorprendre’m cada dia amb algun disbarat. Hui, en posar-se a parlar per telèfon, ha oblidat la paella al foc; i si no és per mi, que he pegat un crit, a hores d’ara ja tindríem la casa cremada.

Quan vivíem junts, és a dir, barrejats –i no com ara, que vivim separats sota el mateix trespol–, no en feia un brot. El molt canalla se les enginyava per demostrar-me que no tenia temps o que no estava preparat per a les labors domèstiques; així que em deixava a mi tota la feina de casa.

Ara, cadascun s’ocupa de la seua zona; millor dit, jo tinc cura de la meua, perquè de la seua no se’n preocupa ningú. Com que no pot pagar-se una persona que l’ajude a fer el dinar, la neteja i la bugada, a la seua part de la casa les coses van, cada dia, més malament: sovint, et trobes tota la taula plena de plats i gots bruts, o veus com les panderoles se'n pugen per les parets. Si intenta preparar-se un plat de calent, segurament acabarà menjant-se tot enfurit un entrepà de formatge, bé perquè socarra l’arròs o el bullit, bé perquè és incapaç d’empassar-se el que ha guisat.

En poques paraules, este home viu en un estat d’abandó absolut; els més dies ho té tot fet una brutícia. No sé com acabarem! Tinc por d’agarrar alguna infecció. No serà difícil, perquè som molt a prop quan ens posem a veure la televisió: les esquenes dels nostres sofàs estan pegades.

Fa dos mesos, va convidar una dona a sopar. A dir veritat, aquell dia la seua part de la casa feia goig de vore: tota neta, cada cosa en el seu lloc! Es va vestir d’allò més bé, informal però elegant, i portava els cabells disposats cap arrere, per dissimular la seua calba avançada. Era una amiga molt jove, “rubia”, alta, moderna, amb un posat de dona fatal, com les que ixen a les pel·lícules del Bogart. Ell va encarregar, per telèfon, unes pizzes, i tot seguit va destapar una botella de bon vi: era la primera de les tres que es fotrien.

Xerra que xerra, es passaren més de dos hores menjant, bevent i intercanviant mirades apassionades. Tenia uns compliments amb aquella “rubia” que mai no havia tingut amb mi. És més, no recordava que m’haguera mirat mai d’aquella manera tan profunda. Quan es féu la mitjanit, decidiren continuar la festa a la seua habitació; aleshores fou quan jo me’n vaig anar a dormir tota indignada.

No vaig poder cloure un ull en tota la nit! El que més m’inquietava era saber si roncaria igual que quan es gitava amb mi. Els seus roncs eren esfereïdors, no hi havia manera de dormir al seu costat; per això moltes nits l’aüixava com si fóra un gat, i de mala gana se n’anava al sofà. De segur que aquella pobra xica s’haguera espantat només sentir-lo, però no va haver-hi ocasió. El molt bandarra no va roncar en tota la nit; almenys jo no el vaig sentir des de la meua habitació. És un egoista! Quan li convé, sí que sap comportar-se com un cavaller!

Prou fàcil li hauria estat tenir algun detall amb mi! Un petó amistós, una carícia, una manifestació de tendresa, de quan en quan, em farien més feliç que no el millor dels regals. Sóc una dona molt estalviadora, però no m’importaria gens gastar-me els pocs diners que tinc per visitar una illa del Pacífic, amb la sola companyia d’una persona que m’estimara de veritat, que em diguera coses boniques tots els dies i totes les nits, i fóra capaç de plorar per mi, de veure’m com una dona, no com una parenta. Ho donaria tot per sentir-me l’objecte d’un enamorament romàntic, d’aquells que encisen. Però, quan em pose davant de l’espill, i veig el rostre envellit que s’hi reflecteix, m’adone que ja m’ha passat el temps de l’esperança.

Ara, l’únic que tinc és el record del temps que Joan i jo ens estimàvem, a la nostra manera, però ens estimàvem. Feia poc que ens havíem casat, i ell tenia sempre moltes ganes d’arribar a casa. Aleshores, no li abellia anar al futbol ni fer una partida al truc amb els amics, sols desitjava estar amb mi, tot i que fóra de cara al televisor. Sense voler, al cap d’un temps, les coses canviaren, per culpa dels petits conflictes diaris, quasi insignificants, però que a força de repetir-se anaren ofegant una per una totes les il·lusions, fins que la convivència esdevingué impossible.

L’única solució era separar-nos. Com que ningú dels dos no es podia permetre el luxe de llogar un altre pis, acordàrem dividir la casa en dos parts iguals, mitjançant una ratlla pintada al terra. Mig menjador, dos habitacions, de les quals una fa de cuina, i un bany, per a ell; una habitació, la cuina, un altre bany i l’altra meitat del menjador, per a mi. Sols no ens hem pogut partir el corredor de l’entrada.

No sabria dir la raó, però ara, mentre mire com es menja tot famolenc l’entrepà, sent pena per ell. Des que va tindre aquella aventura amb la “rubia”, no ha rebut cap altra visita. Pel que a mi respecta, sols diré que estic farta: d’estar sola, de treballar com una “burra” en una fàbrica de pantalons, de no fer res més important que això en tot el dia.

Després de sopar, no tinc cap altra il·lusió que deixar-me caure al sofà, encendre la televisió, i esperar que ell s’acomode al seu sofà, que es refrega esquena per esquena amb el meu. Aleshores, en sentir la seua presència pròxima, m’imagine com serien les coses si un dia tornàrem a començar, tot i saber que això no passarà mai.

2

Caram, esta dona, com és de neta i faenera! Jo, al seu costat, sóc un perfecte inútil. El que més em fot és vore-la menjar-se els arrossos que prepara. Se me’n van els ulls darrere, quan la veig eixir de la cuina amb el plat a la mà. Sempre ha estat una excel·lent cuinera, a diferència meua que mai no he sabut ni fregir-me un ou. A hores d’ara, després de tres anys d’intentar-ho, encara no he aconseguit que el rovell no es trenque en traure’l de la paella. En canvi, ella es fa unes truites de creïlles, d’espinacs o d’espàrrecs, que fa goig mirar-les.

Quan vam pactar viure d’esta manera tan singular, no vaig sospesar el càstig que em suposaria olorar els seus menjars. Un dia que ella dinava paella, vaig haver de realitzar un esforç sobrehumà per no travessar la línia de separació i servir-me’n un plat. La molt cruel no s’apiada de mi! Que no veu la cara de llàstima que pose quan mossegue l’entrepà?

De primer, sols veia els avantatges de la separació: em sentia lliure, desitjós de fer noves coses, experimentava la mateixa sensació que quan et lleves un pes feixuc de damunt. Em vaig proposar gaudir la vida amb tota la intensitat que em fóra possible. Després de treballar, me n'anava amb els amics i no parava fins a molt entrada la matinada: anàvem a discoteques, féiem timbes, freqüentàvem tota classe de clubs nocturns.

Però, a poc a poc, passada la novetat, vaig anar desencantant-me: els meus escassos mitjans econòmics no em permetien mantindre aquell ritme de vida; a més, jo ja no estava per a certes coses, que a la meua edat comences a perdre les ganes de tot.

Una nit vaig reparar que no havia eixit feia més d’una setmana, i encara no en tenia ganes. Així he seguit, fins ara. És cert que, a voltes, em sent com si la casa anara a caure’m damunt, però, on he d’anar jo?: un home de cinquanta anys, aturat, envellit, capficat, que no té una altra preocupació que guanyar-se algun jornal per poder sobreviure.

He de confessar que una vegada vaig intentar reconciliar-me amb la meua dona; fins i tot, me les vaig enginyar per provocar la seua gelosia, però no vaig tindre èxit. Ella es va mantindre impassible tota la nit, sense dir ni fer res. La broma em va costar prou cara: cent euros vaig haver de pagar a aquella “rubia” tan espectacular, que vaig contractar per fer un colp de teatre. Cal dir que la xica va representar molt bé el seu paper. Per moments, vaig arribar a creure que la seua mirada tan sol·lícita responia a un interés real per mi, però era una falsa impressió: en entrar a l’habitació em va demanar els seus honoraris i se’n va anar d’amagat.

Després d’este fracàs tan penós, em vaig passar uns dies tractant de trobar una manera digna de demanar-li perdó a la meua dona, però no em vaig atrevir. Molt que em pese, sóc conscient que el nostre matrimoni ja no té solució. ¿Què pensaria ella si gosara dir-li que vull tornar a començar? ¿Quina cara em faria si li proposara oblidar els disgustos del passat? De segur que ni m’escoltaria o, el que és pitjor, es riuria de les meues paraules. No, no puc arriscar-me a res d’això! Per altra banda, sols de pensar en les nostres discussions d’abans, en les baralles, crits i incomprensions que enterbolien la nostra relació, se me’n van les ganes de provar de nou. És millor viure d’esta manera, separats per una ratlla, sense problemes de convivència; així, almenys, hi ha bona harmonia.

De vegades, pense que és una altra dona, que no és la mateixa que coneixia quan vivíem junts. Aleshores, per emprenyar-la, era capaç de portar-li la contrària en les qüestions més senzilles, però hui tot el que fa em sembla bé. És clar que ara la veig d’una altra manera: jo diria que mai no l’havia trobada tan encantadora, i això em confirma la necessitat de seguir igual. He de fer un esforç per afaitar-me tots els dies, anar ben vestit, ordenar la meua part de la casa. Ella s’ho mereix. Així, quan em tombe al sofà, i la senta respirar darrere meu, pensaré que ella és feliç de sentir-me tan a prop.

TEDDY WILSON I LA SEUA ORQUESTRA

Cada vegada m'agrada més el jazz. Escric aquestes línies mentre escolte Teddy Wilson i la seua orquestra. Són enregistraments dels anys 1935-1936, però sonen bé. Teddy Wilson és un dels grans pianistes de l'època swing i formen part de la seua banda músics extraordinaris: Johnny Hodges, Chu Berry, Lionel Hampton, etc. Hi ha en aquesta música una elegància que és pausa, claredat d'idees, dosificació del swing perquè siga possible percebre una certa melangia, un to general de tristesa de la que encara no esgarra: un dolor més pressentit que no sentit, una espera que pot acabar bé, encara que segurament tot se n'anirà en orris. Si l'art ha de suggerir més que no dir, açò és art en la seua expressió més pura. I si no en teniu prou, encara resta la sorpresa final: la cantant és Billie Holiday en la seua primera etapa, quan era jove i ja era capaç d'esborronar-nos amb les seues interpretacions. Ens trobem a la dècada dels trenta del segle passat, en plena depressió: l'Era del Swing li diuen. El que dominava en aquella època eren les anomenades big bands (Ellington, Basie, Henderson, Lunceford, Goodman, Earl Hines, Webb, Calloway, etc.). Era una música pensada per a ser ballada, tanmateix, quan l'escoltes bé, darrere de la seua exuberància endevines una pesombre perduda entre les seues notes, un crit primari que sobrevola l'espai on les emocions es barregen: és la vida el que està present en aquesta música, amb els seus triomfs i fracassos.

Amb un clic podeu escoltar These Foolish Things, una cançó en què la Holiday ens deixa sense paraules perquè "aquestes tonteries em recorden a tu":

LA METAMORFOSI DEL METALL

“Allò que pot semblar una bona acció pot ser només una aparença”

Bertolt Brecht

Salvador Pous i Vallés era un important exportador citrícola de la Ribera del Xúquer, que havia fet molts diners especulant amb els preus de les taronges. Aquests guanys li havien permés d’eixamplar el seu patrimoni amb nombroses finques agrícoles i urbanes.

Per evitar-se sorpreses desagradables amb la inspecció fiscal, s’amagava a casa tots els diners que aconseguia alliberar de la penosa obligació de declarar a la hisenda pública. Així va arribar a amuntonar, a la seua caixa de cabals encastada en una paret del celler, prop de quaranta milions de pessetes.

Per moltes coses que haguera de fer, no s’estava mai d’acudir als matins a la seua missa diària. Sols després de combregar se sentia amb esma d’afrontar les cabòries del nou dia, convençut que cada colp era més creditor a obtenir la gràcia del cel.

El cel era per a ell un immens magatzem on milers d’àngels netejaven, triaven i embalaven de franc les taronges. Quina felicitat més gran era aquella! No haver de pagar jornals, cotitzar a la seguretat social, ni negociar amb els sindicats!

Gràcies a la seua pregona espiritualitat, i no sense grans sacrificis, Salvador Pous havia pogut defendre’s prou bé, al llarg de la seua vida, de les temptacions del món, del dimoni i de la carn. Això no obstant, a mesura que s’aviava cap a l’edat provecta, li rondinava pel cap una idea que no gosava de contar a ningú, per si fóra mal interpretada com un incipient pecat de supèrbia: volia perpetuar d’alguna manera la seua memòria en aquest món, i a aquest efecte desitjava que una important fundació del seu poble, dependent de l’església i dedicada a obres benèfiques, l’anomenada Casa de Caritat de Nostra Senyora dels Desemparats, canviara el seu nom pel de Casa de Caritat del Senyor Salvador Pous i Vallés; al cap i a la fi ell era el seu benefactor més important. Però mai no trobava el moment oportú d’iniciar els contactes escaients; el retreia la por de fer el ridícul, que la seua proposta tan innocent rebera com a resposta un no desagraït o l’exigència d’unes contrapartides econòmiques desaforades.

Potser mai no s’hauria decidit a fer res per assolir el seu propòsit, però de vegades un fet inesperat desencadena un reguitzell de nous fets que acaben canviant-ho tot.

Una nit, en tornar a casa, va trobar la porta del celler oberta i la seua benvolguda caixa de cabals forçada, buida de diners. La primera cosa que va acudir a la seua ment fou queixar-se al ser suprem: “Que mala vida ens dones als rics, Déu meu! Bé està que ens poses difícil l’entrada al cel, encara que jo sempre he pensat que la història del camell te la vas inventar per despistar els pobres, però que ens pertoque a nosaltres patir tots els robatoris no em sembla just”.

Després va pensar que la millor cosa que podia fer era estar-se callat, perquè els diners eren negres com el carbó, i si denunciava el robatori corria el perill de posar la policia en la pista dels seus mancaments fiscals.

Els diners robats, per la seua banda, iniciaren un camí no exempt de dificultats i dissorts. El lladre, en ensopegar amb una parella de policies municipals que aguaitava en una cantonada, va pensar que la millor cosa que podia fer era abocar el cos del delicte en un contenidor del fem, i tornar a per ell quan escampara el perill. Que lluny estava d’endevinar el que tot seguit anava a passar!

En efecte, al contenidor s’aixoplugaven dos captaires molt coneguts al poble. No cal dir quina cara van posar en guaitar el contingut de la bossa que miraculosament els havia vingut com caiguda del cel: quaranta milions de pessetes tirats al fem!

De primeres, restaren immobilitzats pel desconcert, és a dir, mirant-se entre si bocabadats; després es va apoderar d’ells una sensació d’alegria folla, que es va manifestar en forma de rialles histèriques, crits i bots eixordadors dintre el contenidor; tot seguit passaren a una situació transitòria de prudent silenci i malfiança vers un possible enemic exterior; i a la fi va dominar-los un fort sentiment de mútua malvolença i rancúnia, que els empenyia a negar el dret de l’altre sobre el trobament. Tot això va passar en pocs minuts, els suficients perquè s’agarraren l’un a l’altre del coll fins a escanyar-se. Durant la brega, la bossa amb els diners va eixir disparada del contenidor vers el carrer, i va quedar enganxada a la reixa d’una casa, a l’espera d’un nou propietari.

En efecte, la roda fatal va continuar, perquè de continent va passar per allí una dona que vivia amb prou feines, maltractada pel marit, i que desitjava per damunt de tot fer-se fonedissa amb la companyia del seu fillet de tres anys, anomenat Tonet.

Tot just va fer la troballa, es va adonar que era arribat el moment d’executar el pla que tantes voltes havia somiat, i se’n va anar a la pensió on vivia, rabent, a fi d’arreplegar el seu fill i les coses més necessàries abans de fugir del poble, ben lluny, on no els poguera trobar mai el bàrbar del seu marit.

I així ho va fer. En arribar a la pensió, primer de res va amagar els diners sota el matalaf del llit, per tenir-los en lloc segur mentre preparava el lleuger equipatge, però la mala fortuna no va deixar tranquil·la, tampoc en aquesta ocasió, la pobra dona. Quan ja estava a punt d’eixir de la pensió, amb Tonet agafat de la mà, la va sorprendre el seu espòs, el qual –en olorar-se les intencions de la dona– es va transformar en una màquina de pegar tota classe de colps, punyades i potades. Mentre el xiquet plorava desesperat i els altres hostes de la pensió cridaven la policia, perquè posara fi a aquell escàndol, fou tal la pallissa que el brètol aquell va propinar a la infeliç senyora, que el seu cos no va poder resistir cap colp més, i es va quedar erta enmig un toll de sang. El parricida va fugir, sense preocupar-se per la sort del seu fill.

La policia es va fer càrrec del xiquet, amb la intenció de lliurar-lo a un establiment d’acollida de menors, on romandria fins que l’adoptara alguna família. L’assassí fou detingut als deu dies de fer-se escàpol, i els diners, que la pobra dona va amagar sota el matalaf, van ser descoberts per la mestressa de la pensió.

Que bé li vindrien els quaranta milions a la mestressa! Feia un any que estava apercebuda per l’ajuntament de clausurar-li la pensió per falta de salubritat. Sabia que fent un bon donatiu al partit governant se solucionava el problema, tal com li havia assegurat un cosí seu que era funcionari municipal, però –a falta de diners– encara no havia lliurat cap quantitat. Ara sí que podria actuar!

El cosí va aconsellar la màxima discreció. En assabentar-se de la important quantitat de diners que s’havia trobat la seua parenta, es va oferir, fent-se el desinteressat, a col·locar-li’ls en lloc segur: “Destinarem cinc milions a callar algunes boques i paralitzar alguns expedients, i la resta si vols jo m’encarregaré d’administrar-te-la. No et convé tenir ací tants diners, te’ls podrien robar!”, li advertí el molt bandarra. I així va ser com els quaranta milions passaren a mans del cosí, que va decidir pel seu compte lliurar al partit en el poder tots els quaranta milions de pessetes, a canvi d’un important ascens en l’escala funcionarial que, a la llarga, li proporcionaria encara una major rendibilitat, lliure de tot risc. La cosina, quan es va assabentar de la mala acció del cosí, es va morir d’un infart. Les seues últimes paraules foren: “Que imbècil sóc!”.

El capitost del partit governant, en veure’s els diners a la butxaca, va aprofitar l’avinentesa i els destinà a cobrir algunes necessitats personals. Al cap i a la fi eren ja molts els favors que havia fet al partit, bé estava, doncs, que aquest li’n tornara algun.

No endevineu el que va fer el molt bord? Com que el món és més menut que un mocador, va tenir l’ocurrència de comprar la finca de tarongers que posseïa a Cullera el nostre vell conegut Salvador Pous, que no valia ni cinc milions de pessetes, però el seu propietari l’havia revalorada a força d’escampar per tot arreu que en valia quaranta, donades les seues extraordinàries possibilitats d’acollir una urbanització de luxe.

Per fi el bo de Salvador Pous i Vallés va respirar tranquil. No sols havia recuperat els diners, sinó que els havia blanquejat, en fer-se l’operació de venda dels terrenys dintre la més estricta legalitat, tret que el polític corrupte no va figurar a l’escriptura com a comprador, sinó una persona de confiança que li feia de testaferro.

Salvador Pous va saber de seguida el que calia fer:

“Ara sí que és la meua! Parlaré amb l’arxiprest que presideix la Casa de Caritat, i li diré que estic disposat a fer una donació de quaranta milions de pessetes a la fundació. Estic convençut que, en sentir aquestes paraules, de manera espontània em proposarà d’acceptar que la Casa de Caritat porte el meu nom. Jo faré com que refuse, i després que m’insistisca consentiré, com qui fa un sacrifici”.

Tot va eixir tal com Salvador Pous havia previst, tret que la fundació –per guardar el respecte degut a la Nostra Senyora dels Desemparats– va mantenir la seua denominació inicial, afegint entre parèntesi el nom i cognoms del seu il·lustre benefactor. Així, va passar a anomenar-se: “Casa de Caritat de Nostra Senyora dels Desemparats (i del Senyor Salvador Pous i Vallés)”. Tots els impresos de la fundació es van adaptar a aquest nom.

El dia que Salvador Pous va fer, en acte solemne, el lliurament dels quaranta milions de pessetes a la “seua” fundació, l’emoció no el va deixar quasi parlar; amb prou feines va poder dir que tot el que es fera pels pobres era poc, car els Evangelis obliguen a ajudar el necessitat. El bisbe estava present, així com les primeres autoritats locals. Per tal de donar més autenticitat a l’acte, va ser un dels orfes acollits a la Casa de Caritat el que fou designat per rebre, en nom de la institució, el maletí amb els diners. Curiosament –ja veus, una altra coincidència!–, l’orfe que es va adreçar cap a Salvador Pous a rebre els quaranta milions de pessetes era Tonet, el fill de la senyora que van matar a la pensió.

La crònica s’acaba en el mateix moment que, innocentment, per ell i pels altres orfes, el xiquet avançava cap a Salvador Pous amb el braç estés i el puny clos.

CARA DAMNADA

“Clos segellat, oh perfecta estructura”

J.V.Foix

Fins als quaranta anys, vaig ser una persona normal, és més, jo diria que absolutament normal. És clar que mai no havia estat una bellesa, que patia d’alopècia des dels vint-i-cinc anys, que tenia un nas i dues orelles d’una grandària bastant desproporcionada, però aquests defectes sabia compensar-los amb una simpatia natural que m’obria totes les portes.

Malgrat no haver arribat gaire lluny en l’aspecte professional, estava content del meu treball d’administratiu en una companyia d’assegurances. Els meus ingressos em permetien de pagar el lloguer d’un apartament molt confortable, situat en un carrer cèntric de la capital.

Les dones mai no m’havien defugit, ans al contrari, era jo qui sistemàticament m’havia negat a mantenir una relació estable amb elles, convençut com estava que era millor anar a la meua, que no lligar-me de manera permanent a una altra persona.

Em sentia lliure de fer allò que em plaguera, sense donar explicacions a ningú dels meus actes, ni de com gastava els meus diners. Era, en definitiva, una persona agraïda a la vida, per això no em queixava mai de res; el meu optimisme no deixava que el neguit s’apoderara de mi, ni en els moments més greus. Era d’aquella classe de persones que sempre veuen una eixida als problemes.

Les coses començaren a canviar d’una manera espectacular el dia que vaig complir els quaranta anys; com si el fet d’arribar a aquesta edat tan assenyalada justificara, sense més ni més, l’inici d’una nova vida, molt distinta a la que havia portat fins llavors.

El primer senyal evident de la meua nova situació, tot i ser inequívoc, em va pillar desavesat, i no el vaig saber capir. Era un dissabte, a les onze del matí, i anava jo pel carrer a la recerca de la cafeteria que una bona amiga havia obert al barri del Carme, quan de colp i barrada un gambirot que no tindria més de setze anys, i que passava pel meu costat, em va fer aquest comentari tan poc agradós:

– Si jo tinguera la teua cara no eixiria al carrer, borinot!

I va seguir la seua marxa sense afegir res més, fins que va tombar la cantonada. Em vaig sentir malament, perquè m’acabaven d’insultar sense cap motiu aparent, però no vaig donar importància a aquelles paraules, per tal com pensava que eren gratuïtes, sense més intenció que la de menysprear.

Vaig continuar el meu camí, fins arribar a la cafeteria de Rosa, ja que així s’anomenava la meua amiga. El local era molt a prop de la plaça del Carme, en una vella casa senyorial que havia estat rehabilitada i condicionada a tal fi. Com que en el moment de la meua arribada hi havia poca clientela, vaig poder conversar una estona amb la meua amiga; els dos asseguts vora el taulell:

– Et felicite, Rosa; una vegada més has demostrat que quan t’entestes en una cosa no t’atures fins aconseguir-la.

– Creus que tindré èxit? Per a la meua desgràcia, hi ha tres cafeteries més  en aquesta zona.

– Dubte que les altres tinguen l’encant d’aquesta. En entrar-hi he experimentat una sensació de pau i tranquil·litat.

– Pau i tranquil·litat, dius? No fotes amic, que açò no és cap església! Si tots experimenten igual que tu, ho tinc clar!

– No, dona, no!, el que et vull dir és que em trobe molt bé en aquest local, que és un lloc formidable per a prendre una copa i conversar.

– Això ja m’agrada més!

Mentre parlava amb Rosa, ella em mirava d’una manera estranya, com intrigada per alguna cosa.

– Per què em mires així? Em veus quelcom que et cride l’atenció?

– Perdona, però és que d’ençà que has entrat em sembla que estic parlant amb una altra persona.

– Tant he canviat aquests últims mesos?

– Sí, et trobe diferent.

– Està bé. Digues, per favor, en què he canviat, perquè jo no m’he adonat de res -vaig demanar una mica impacient.

Rosa em va escrutar durant una llarga estona: primer els ulls, després el nas, la boca, la sotabarba, els cabells i, per últim, el bescoll. En altres circumstàncies, jo hauria pensat que volia prendre’m el pel, però la seriositat amb què actuava ho desmentia. Per fi, es va decidir a fer-me aquesta observació:

– Jo diria que t’has fet quelcom a la cara.

– Estàs boja? La meua cara és la mateixa de sempre.

– T’has vist bé a l’espill, abans de sortir de casa? –va preguntar inquieta.

– Com, si no, m’hauria fet la clenxa tan ben partida que veus?

En dir això, vaig acotar el cap fent comèdia, perquè ella ho comprovara i s’oblidara de l’assumpte. Però ella no podia estar-se d’insistir-hi:

– Estaries tan ocupat fent-te la clenxa que no t’has vist bé la cara. T’assegure que la teua cara no és la de sempre.

– Filla, ho dius d’una manera que sembla i tot que et fa fàstic de mirar-me -li vaig retraure jo, una mica molest.

– Ja saps que m’agrada dir el que pense: crec que la teua cara fa por, fins i tot si l’esguardes a distància.

– No estaràs exagerant? Ni que fóra la cuca fera! ¿Que tinc alguna deformitat a la cara, com ara els ulls unflats?

– No, no són els ulls, ni la boca, ni el nas, ni res en concret.

– Aleshores…? –vaig inquirir jo impacient.

– És la teua cara, en general, que no la puc mirar sense estremir-me. Perdona’m, però és així.

En això estàvem, quan em va venir al cap l’insult del jovencell que feia poc se m’havia creuat pel carrer. De sobte, vaig associar aquesta acció a la captinença de Rosa, i vaig pensar en una conxorxa:

– Escolta’m una mica, Rosa: tu em vols malament, veritat? Fa una estona m’acaben d’insultar pel carrer, i crec que tens molt a veure amb això.

– Però, què dius?

– I tant com ho dic! Seria massa casualitat que a tots dos us haguera pegat al mateix temps per posar-se amb la meua cara, i que no tinguéreu res a veure l’un amb l’altre. Si el que vols és que no vinga més per ací, podies haver-m’ho dit de dret; no necessitaves befar-te de mi.

No vaig esperar que em retrucara. Tot indignat me’n vaig anar del local, apenat perquè una vella amistat s’havia trencat per sempre.

Però el ball no havia fet més que començar. Encara que els dissabtes descansàvem, em vaig adreçar a l’agència d’assegurances on treballava, ja que havia quedat amb el gerent per tancar l’inventari. Al llarg del trajecte que separava la cafeteria de Rosa de l’agència, tot sorprés vaig comprovar que moltes persones giraven el cap per fiblar-me la cara amb la seua ullada xafardera, tot i que l’enretiraven de seguida fent ganyotes de perplexitat o de disgust. La meua cara era la causa d’aquell enrenou, i aquesta vegada Rosa no tenia res a veure!

Vaig entrar als lavabos del Mercat Central, per tal de mirar-me a l’espill. Podia ser que alguna al·lèrgia m’haguera produït algun tipus de reacció a la cara, tot i que al tacte jo no apercebia cap anormalitat. Però res d’això no apareixia reflectit a l’espill: la meua cara era la mateixa de sempre, no hi havia cap motiu de preocupació. I la gent? Per què estava tan encuriosida amb mi? Era una pregunta que no sabia contestar. Per això, seguint el meu costum, vaig decidir d’oblidar-la.

Però l’oblit em va durar ben poc. En arribar a l’oficina, el gerent es va encarregar de fer-me memòria:

– Xe, quina cara portes, fill meu! Es pot saber què t’ha passat? –em va engegar només entrar al seu despatx.

Aquelles paraules em van desesperar, no vaig poder reprimir la meua indignació:

– Estic tip d’escoltar avui tantes voltes la mateixa cançó! Si no li agrada la meua cara, vaja i mire’s la seua a l’espill!

Però el gerent gairebé no escoltava les meues paraules, abstret com estava en la contemplació de la meua cara.

– No t’ho prengues a mal, però hauries de fer-te visitar per un metge. Portes una cara que fa paüra! -em va recomanar amb posat pietós.

– Caram! És clar que avui tothom té res a dir de la meua cara. Això no obstant, vull que sàpia que m’acabe de mirar a l’espill, i no m’hi he vist cap cosa estranya.

– Doncs jo t’assegure que tens una cara absolutament anormal. Vés al metge i que et diagnostique el mal que pateixes. Quan més aviat vages, millor. No vull que tornes al treball abans de guarir-te, que podries encomanar el teu mal als altres companys o a mi mateix -en dir-me açò últim es va protegir la boca amb la mà, per evitar un possible contagi.

Em sentia impotent davant tanta injustícia, però no podia fer res per combatre-la. El sentiment d’humiliació era tan fort, que vaig donar mitja volta i me’n vaig anar, tot prometent-me que no tornaria a xafar aquella oficina. La meua dignitat ofesa així m’ho exigia.

Durant més de tres hores vaig vagarejar sense rumb pels carrers de la ciutat. Volia convéncer-me que tot era una broma de mal gust, que la normalitat podia tornar a la meua vida. Tanmateix, no vaig fer més que endinsar-me en el pregon abisme que aquell matí, d’una manera tan imprevista, s’havia obert sota els meus peus.

Tothom s’apartava en veure’m o m’assenyalava amb el dit fent carasses de terror. Més de quatre accidents de trànsit van tenir lloc, per culpa de les frenades sobtades que feien alguns conductors en veure’m caminant per la vorera. Un guàrdia em va convidar molt amablement que m’amagara la cara amb un diari, a fi d’evitar mals majors. Vaig decidir anar al metge.

El doctor, en veure’m, es va posar les mans al cap:

– Què t’ha passat a la cara? Mai no havia vist res de paregut! –van ser les seues primeres paraules.

En sentir-les, quasi vaig defallir. Després de fer-me un reconeixement molt acurat, no va saber diagnosticar el meu mal. Sols tenia clara una cosa:

– La meua obligació és denunciar el teu cas a l’autoritat sanitària, per si considera escaient adoptar alguna mesura profilàctica. De tota manera, preventivament, no hi ha més remei que posar-te en quarantena. Romandràs a ta casa, tot sol, amb portes i finestres exteriors segellades. Els serveis socials de l’ajuntament s’encarregaran de fornir-te tot allò que necessites per a viure. No t’amoïnes, que aviat tot se solucionarà. Refia’t de mi.

I així estic encara, tot refiat del metge, acomplint, una darrere l’altra, totes les quarantenes que m’han estat prescrites fins al dia d’avui. Ja he perdut el compte dels dies que he passat a casa, sense poder eixir-ne a prendre el sol. Mal per mal, he de confessar que no tinc cap pressa de tornar al carrer. Ací estic isolat, però ben alimentat; em porten diaris, llibres i tota mena de distraccions. La gent, rai! No la necessite per a res. És millor romandre sol, clos en una habitació, que no sentir-te desemparat entre persones que et rebutgen.