DUES AMIGUES ADOLESCENTS CONVERSEN

A Natàlia Cortell i Mª Jesús Martí

MARIA. No sé què em passa últimament, però em trobe fatal.

ANNA. Què et fa mal?

MARIA. Res en concret, però no estic bé. Això ho tinc clar!

ANNA. Doncs em sembla una mica estranya la teua malaltia.

MARIA. Estranya? Per què?

ANNA. Dona! Convindràs amb mi que hauries de saber quina part del cos et fa mal.

MARIA. Les coses no sempre són tan senzilles. Hi ha malalties que no són fàcils de localitzar en una part concreta del cos.

ANNA. Mira que ets complicada! Comences dient-me que et trobes fatal, i no hi ha manera de saber quina cosa et passa.

MARIA. Perdona, però és que estic molt nerviosa.

ANNA. Ho celebre!

MARIA. Caram! Quina amiga més bona tinc!. Mira que alegrar-te de les meues malalties.

ANNA. Que no, dona, no. No me n’alegre. El que vull dir és que celebre haver-me assabentat de la causa de les teues dolences: estàs nerviosa, i això explica molt bé que et trobes fatal.

MARIA. Sí, estic nerviosa, però ací no acaba tot. Cal preguntar-se per la causa del meu estat.

ANNA. Ja sabia jo que aquesta conversa no acabaria tan fàcilment. Encara ens resta per determinar la causa dels teus nervis.

MARIA. De tota manera, si ho prefereixes, podem parlar d’un altre tema.

ANNA. No, si jo em trobe molt bé així, parlant del que a tu el preocupa. Al cap i a la fi ets la meua millor amiga.

MARIA. Exacte. D’això volia parlar-te: de l’amistat.

ANNA. Al final, la que es posarà nerviosa seré jo. De primer, em parles de malalties, i ara vols que parlem de l’amistat. No hi ha qui t’entenga!

MARIA. Està bé, si et canses de parlar amb mi, pots anar-te’n i ja continuarem un altre dia.

ANNA. De moment, encara no estic esgotada. Una mica cansada sí, però no esgotada. Puc aguantar-te una estona més.

MARIA. Bé, perquè no et canses més, anirem al gra.

ANNA. Que vols confessar-me algun secret important?

MARIA. Fa temps que ho intente, i et promet que si m’ho calle un minut més rebente.

ANNA. Caram! Amolla-ho ja d’una vegada, que estic impacientant-me també.

MARIA. Anna, m’agrada Joan. I a ell també li agrade jo.

ANNA. I què?

MARIA. Vols dir-me que això no t’afecta? Si em vas dir fa un mes que era l’amor de la teua vida!

ANNA. En absolut. Joan és un poca-solta, i ja tenia ganes de llevar-me’l de damunt. Així que, lluny de sentir-me ofesa, t’estic profundament agraïda.

MARIA. Ets molt comprensiva. Així, podrem continuar la nostra amistat.

ANNA. I tant com la continuarem. M’has fet un favor!

MARIA. Dona, tant com un favor, no!

ANNA. Que sí, que sí, Maria, m’has fet un grandíssim favor. Si t’agrada Joan, pots endur-te’l tot sencer, encara que prompte et penediràs de l’adquisició que acabes de fer.

MARIA. Com n’ets de complaent, Anna! Sembla que estaves desitjant que em posara pel mig.

ANNA. Has encertat plenament. A més, pense que Joan i tu feu una parella fantàstica.

MARIA. Mai no m’ho hauria imaginat de tu, Anna. Creia que eres la meua millor amiga. I ara vas i t’alegres que haja carregat jo amb el Joan, el qual tu no vols vore ni en pintura.

ANNA. Ho sent molt, però és així.

MARIA. Doncs he de dir-te que no em fa cap gràcia la teua despresa. De segur que el Joan és un bandarra. Demà mateix trenque amb ell.

ANNA. Ja sabia jo que la nostra amistat estava per damunt de petites adversitats. Tu m’has fet veure clar i ras el que jo ja intuïa: que el Joan no és de fiar.

MARIA. I tu m’has ajudat a comprendre que si dues amigues conversen amb sinceritat és ben fàcil d’arribar a conclusions interessants.

ANNA. Exacte! Però, si no recorde mal, tota aquesta història ha començat perquè tu et trobaves fatal.

MARIA. Ara ja em trobe bé.

ANNA. Veus? Això no em sembla correcte. Acabes de renunciar al teu amor, i dius que et trobes bé. On anirà a parar l’amor romàntic?

MARIA. Mira qui parla! Que no recordes totes les meravelles que em contaves del Joan fa a penes un mes?

ANNA. És cert. Però la vida és així. Quina culpa tenim nosaltres de no haver viscut encara un amor autèntic.

MARIA. Autèntic, dius? Com serà un amor així?

ANNA. Jo crec que deu ser un amor ple de vida, divertit, sincer…

MARIA. Ah, sí! Un amor valent, que et dóna ales i et fa anar enllà dels teus límits… Quan el tinga, t’avisaré.

ANNA. I jo també, encara que un amor així mai el podrem compartir.

TOCATA I FUGA

Ella anava al volant del vehicle, i portava al seient del costat un gat d’angora blanc i sedós, que es mantenia quiet com un estaquirot alhora que suportava estoicament la inacabable lletania de la seua acompanyant:

No pots imaginar-te com de difícil ens resulta als humans expressar les idees amb una certa precisió. De segur que tu i els de la teua espècie us apanyeu amb uns quants miols. En canvi, nosaltres correm el risc de no fer-nos entendre si ens falta la paraula adient. Així, per exemple, encara que hi ha una gran diferència entre els verbs ser i estar, és prou comú fer-los servir impròpiament. Aleshores diem que som o volem ser feliços, sense notar el despropòsit, perquè la felicitat és un “estar” i mai un “ser”. No hi ha persones existencialment felices, sinó estats temporals de felicitat sempre transitoris i subjectes a termini.

A més, cada paraula admet diversos significats, segons el context o la persona que la diu. Per aquesta raó, a vegades, no entenem allò que el nostre interlocutor vol dir-nos. Així, perquè foren profitoses les nostres converses, abans de tractar un tema, caldria que ens posàrem d’acord sobre el sentit exacte del lèxic a emprar-hi. Ara bé, si ens decidírem a intentar-ho, puc assegurar-te que no arribaríem enlloc. Només et diré que un conegut meu va prometre fa uns anys no canviar de parer sobre un assumpte familiar, i per a deixar constància del seu compromís va consignar la seua opinió en un full que va signar en prova de conformitat. Doncs bé, en passar el temps, li van retraure que havia incomplit la seua promesa, i va ser capaç de demostrar, amb el document a la mà, que allí es deia una altra cosa, que no tenia res a veure amb la que recordava la resta de parents, i tot això va poder mantindre-ho sense modificar ni una coma del que havia escrit.

Hi ha tanta ambigüitat en les paraules que ni els textos legals es lliuren d’aquesta servitud. Només et diré que la seua embrollada redacció deixa la porta oberta a múltiples interpretacions, com si importara més argumentar que no tindre raó, i això és un gran avantatge per als qui tenen la paella pel mànec. Soc, per tant, modesta i no em faig il·lusions sobre la meua capacitat de transmetre als altres les idees i emocions pròpies. Les paraules pertanyen a cadascú, almenys les que més ens importen. Quan dic “mare”, no estic dient la mare del diccionari ni la mare de ningú, sinó la meua mare i el que ella significa per a mi. I això és una complicació molt gran, perquè desitgem comunicar-nos i alhora no volem renunciar a un idioma tan subjectiu com difícil de comprendre pels altres. Quina paradoxa més sublim: parlem per a mostrar al proïsme la nostra identitat, i és justament aquest propòsit el que dificulta la tasca de fer-nos entenedors, perquè no podem evitar traslladar al llenguatge els trets més íntims de la nostra personalitat, i això ho complica tot.

Tots estem carregats de contradiccions, i jo la primera, perquè m’agrada pensar, i sol passar que els meus pensaments em fan patir. Per tant, és la mateixa activitat joiosa la que em porta a la desgràcia, i a la fi no sé què fer: quan no pense, em prive del goig de fer-ho; i quan pense, em sent malament. Els humans som així. I si en compte de calfar-nos el cap, ens dediquem a distraure’ns, tampoc aconseguim millorar la nostra situació, ja que no podem refiar-nos de la normalitat aparent sense arriscar-nos a patir un seriós contratemps. L’altre dia, una amiga meua estava entretinguda classificant els segells postals de la seua col·lecció, i sobtadament va sentir un fort dolor al pit.  Se’n va anar corrents a l’hospital, convençuda que era el seu final. Per sort, no era res d’importància, només un pinçament de vèrtebres; amb tot, el seu esglai va ser tan gran que ara viu immersa en un desassossec permanent, i això fa que la tranquil·litat sempre li dure poc, perquè es malfia de l’absència de maldecaps.

De l’amor, no en vull parlar massa, perquè els poetes l’han relacionat freqüentment amb el dolor. Hi ha qui pensa que cap llei humana està per damunt de la passió, la qual cosa pot donar lloc a disbarats lamentables. Fet i fet, la gent està més contenta quan s’enamora, tot i que aquesta alegria obri pas a conflictes inevitables. Una altra paradoxa. Ja ho veus.

Cal reconéixer que vivim en un món rar. Fins i tot, quan ens dediquem a les activitats més sublims, no acabem d’aclarir-nos. Un amic meu, que és pintor, diu que tota disciplina artística necessita una preparació prèvia, un treball important, i li indigna que la gent exclame davant de les seues obres: “Això també ho sé fer jo!”. I és que té algunes pintures que no hi ha per on agafar-les. L'altre dia vaig visitar una exposició seua, i en fullejar el catàleg em va intrigar un títol ben enigmàtic: “L'abús del punt”. Vaig buscar el llenç per a poder admirar-lo, i he de confessar que em vaig quedar molt decebuda, ja que m'havia imaginat un quadre on milers de punts s'agrupaven de moltes maneres per a formar diverses figures geomètriques. Soc tan ximpleta que, quan em parlen d'un abús, pense de seguida en un excés de qualsevol cosa. En aquest cas, amb sorpresa, vaig comprovar que el meu amic en tenia prou pintant un petit punt negre al centre de la tela. Ves tu a saber per què no li va posar un títol més eloqüent a la seua obra. Posats a fer, bé hauria pogut anomenar el quadre: “L’abús del blanc”, perquè t’assegure que el blanc lluïa a base de bé. Eren dos metres quadrats de blanc al voltant d’un puntet de dimensions ridícules.

Experiències com la que t’acabe de contar expliquen que molta gent sols considere vertadera pintura la realista, és a dir, aquella que sembla copiar la realitat. A parer meu, tal plantejament resulta equivocat. Si bé ho mires, no hi ha tanta diferència entre fer un puntet sobre un immens fons blanc, i el retrat d’una persona que mai serà tan perfecte com una fotografia. Tot artista inventa. Per tant, la realitat que reflecteix sempre serà imaginada, per molt que s’enteste a reproduir el que veu.

En el cinema, passa igual. Et trobes davant de la típica escena d'amor. Ja saps, en el moment crític en què ella li diu a la seua parella que abans de gitar-se necessita anar al bany. Tot sembla molt natural, més real impossible. L'amant espera impacient la tornada de la seua estimada. Ella s'ho pren amb calma i deixa passar uns segons que es fan eterns, i quan ix del servei t'adones que no ha estirat la cadena. Això és realisme?

I què dir-te de la literatura? M’encanta la lectura; tanmateix tinc molta cura de no posar en pràctica les històries que em conten. Recorde que, de jove, vaig llegir la història d'un escrivent de comportament agosarat que molts voldrien imitar en la vida real. Així, quan el titular de l’oficina on treballava li manava fer algun escrit, es limitava a contestar-li innocentment: “Preferiria no fer-ho”. Fixa’t bé en el detall: no es negava a fer-ho, sinó que preferia no fer-ho. Desconcertat davant de tan estranya resposta, el superior no sabia com reaccionar-hi, perquè l'escrivent mai li plantava cara obertament. Per tant, el deixava continuar en el treball fent gala d’una paciència digna de lloança. A mi, en canvi, l’any passat em van fer fora de l’empresa per una fotesa.

Amb tot, seguisc pensant que la història de l'escrivent és apassionant, encara que cal no confondre mai la realitat amb la ficció: els qui es dediquen a contar històries ens ajuden a comprendre el que nosaltres no assimilem quan anem pel carrer o parlem amb la gent. Al capdavall, gràcies a la seua imaginació, anem enllà de l’aparença de les coses, i això ens ajuda a entendre la realitat.

En fi, si bé ho mires, les anades i vingudes dels humans són molt intricades. Potser serà del teu gust conéixer les meues divagacions; jo, al contrari, em pose nerviosa només de pensar en aquests embulls, que no esmentaria mai si no fora perquè necessite desfogar-me.

Si et sembla bé, a partir d’ara, sempre que faça un viatge llarg en cotxe, et portaré amb mi perquè em distrau molt parlar-te. Tu saps escoltar, i no fas com tants familiars i coneguts, que et deixen amb la paraula en la boca tan prompte intentes plantejar-los una qüestió preocupant o un dubte fastigós.

En acabar de dir aquestes paraules, la conductora va detindre l’automòbil davant d’un semàfor en roig i va aprofitar l’espera per a baixar les finestretes del cotxe, a fi d’airejar un poc el seu interior, circumstància aquesta que va aprofitar el preciós gat d’angora per a pegar un bot i fugir del vehicle cames ajudeu-me, com si l’hagueren punxat amb un fibló roent.

MONÒLEG SOBRE LA REALITAT I LA FICCIÓ

Els monòlegs estan molt bé. Tan sols tenen un problema: que sols una persona parla i totes les altres l’escolten. Em pregunte jo què passaria si invertírem els termes i  fóreu tots vosaltres els qui parlàreu i jo em quedara ací quiet escoltant-vos. De segur que seria més divertit. Almenys per a mi, que m'estalviaria el risc de fer el ridícul en públic. Però això ja no seria pròpiament un monòleg, ni tampoc un diàleg. Seria una altra cosa, possiblement un guirigall, i no per culpa vostra si no perquè faltaria un director d'orquestra que donara tant les entrades com les eixides, i marcara el temps i el compàs de les distintes intervencions. Amb aquesta ajuda i l’esforç de tots vosaltres, de segur que seríeu capaços de fer una obra d'art.

I és que tota obra d'art necessita d'una preparació prèvia, d'un treball important, per bé que de vegades ens escoltem dir a nosaltres mateixos: “Això, jo també ho sé fer!”. I és que hi ha obres artístiques que no sabem per on agafar-les. Sense anar més lluny, l'altre dia vaig visitar un museu d'art contemporani, intrigat per un quadre que s'anunciava amb un títol ben enigmàtic: “L'abús del punt”. He de reconéixer que em vaig quedar una mica decebut en contemplar-lo, puix que m'havia imaginat un quadre on milers de punts s'agruparien de moltes maneres, per formar diverses figures geomètriques. Sóc tan ximple que, quan em parlen d'un abús del punt, pense tot seguit que m'he de trobar amb una enormitat de punts, perquè tot abús és un excés d’alguna cosa. La realitat, però, va ser ben diferent, i amb sorpresa vaig comprovar que “L'abús del punt” es limitava a un sol punt al centre de la tela. Vés tu a saber per què el pintor no li va posar un títol més convenient a la seua obra. Ja posats, bé hauria pogut anomenar el quadre “L’abús del blanc”, perquè us assegure que en aquell quadre el blanc de la tela lluïa cosa fina. Dos metres quadrats de blanc i a penes un minúscul esguit de color negre situat, això sí, en un lloc estratègic.

L'art contemporani té aquestes coses, que has de posar molta imaginació de la teua part per interpretar correctament allò que l'artista ens ha volgut dir. Per això, un amic meu que no li agrada calfar-se el cap, diu que sols li agrada la pintura realista, és a dir, aquella que sembla una còpia de la realitat. Però crec que està molt equivocat. No seré jo qui m'estiga d'admirar “El cavaller de la mà al pit”, però feu-ne la prova i voreu com no hi ha per a tant: poseu-vos davant d'un espill, ben seriosos, amb un posat de profund respecte, i feu perquè el vostre rostre desprenga l'espiritualitat que exhala el personatge retractat per El Greco. Prompte s'adonareu que és impossible imitar-la, perquè és d'un altre món. Per tant, domina la ficció sobre la realitat, encara que la pintura siga figurativa i suposadament objectiva.

En el cinema passa igual. Et trobes davant de la típica escena d'amor. Ja sabeu, en el moment crític que ella li diu a la seua parella que abans de gitar-se necessita anar al bany, i ell li contesta: “D’acord, però dóna’t pressa, amor meu”. Tot és molt natural, més real impossible. L'amant espera impacient que la seua estimada torne per ficar-se al llit. Ella s'ho agafa amb més calma i tanca la porta del bany. Passen uns quants segons que es fan eterns, i quan la dona surt del bany t'adones que ningú ha estirat la cadena del wàter. Això és realisme? De segur que a cap de nosaltres no ens passa així: tota entrada al bany en la vida real va seguida normalment d'una estirada de cadena, per molt romàntica que siga la situació.

I què dir-vos de la literatura? M'agrada llegir, però tinc molta cura de no posar a la pràctica allò que em conten, puix que ja he tingut més d'una experiència força desagradable. Així, fa molts anys vaig llegir la història d'un escrivent molt singular, que quan el director li manava fer alguna cosa es limitava a contestar-li, amb cara d'innocent: “Preferiria no fer-ho”. Fixeu-vos bé amb el detall: no li deia que no volia fer-ho, si no que “preferiria no fer-ho”. Davant d'aquesta resposta, el director es quedava tot desconcertat i no sabia què fer, perquè realment l'escrivent no s'havia negat obertament a fer la feina. Per tant, el deixava continuar en el treball.

Ja us he dit abans que sóc ben ximple, i quan tenia vint anys encara ho era més. Per això, quan vaig trobar la meua primera feina, em pensava que tots els capitostos eren persones plenes de bondat i comprensives amb les debilitats dels seus empleats. Així que jo, un dia que havia dormit malament, em vaig decidir a imitar l'escrivent del conte, que no feia molt havia llegit. Ho recorde perfectament: el cap del departament tenia molta pressa d’acabar un informe i em va demanar que l’ajudara a enllestir-lo. Com que aquell matí no em trobava bé, em va nàixer de l'ànima dir-li amb tota la candor del món: “Preferiria no fer-ho”. No cal que us diga la cara que em va posar en sentir aquestes paraules. No obstant això, em va donar una segona oportunitat, i una mica nerviós em va tornar a demanar ajuda. Novament li vaig dir, sense perdre la serenitat, molt dolçament: “Preferiria no fer-ho”. Fins ací va arribar l’experiment, perquè el director tot indignat em va fer fora sense perdre ni un minut més i em va enviar la liquidació per correu amb avís de recepció.

Amb tot, seguisc pensant que la història de l'escrivent és apassionant. Però farem bé de no confondre mai la realitat amb la ficció, per bé que de vegades ens agradaria que aquesta fóra real, i que tots els capitostos tingueren tanta consideració amb nosaltres com aquell que li va pertocar, sortosament, a aquell escrivent del conte.