dissabte, 26 de novembre de 2022

VAIG TIRANT



A David Vidal

Una fulgor al pit
com una estrella distant,
dins de mi i tan fora,
sempre a deshores,
mai en el seu lloc.
Em desvisc per un no-res
ple de vida com un tot.
I així vaig tirant.

Una llum d’horabaixa
que reclama claredat;
no torna ni fuig,
tan sols ve i se’n va,
com l’esperança en el demà
que capgira l’avui
i no me’l deixa tocar.
I així vaig tirant.

Un somni tan real
que no aspira a ser cert.
L’adéu anticipat
a qui encara no ha vingut,
i la benvinguda a ningú.
Sempre fent camí,
sense saber on mirar.
I així vaig tirant.

Un desig inventat
que potser s’apaga amb tu,
i lluny de tu s’encendrà,
com un amor que em fascina
i mai l’arribe a abraçar,
perquè no sóc qui tu creus,
ni de tu en puc saber res.
I així vaig tirant.

Una humana desfeta
encara a la recerca
del seu digne final.
Mil astres clandestins
omplint el meu cel
de llampades que s'assemblen
a paradisos artificials.
I així vaig tirant.

Una promesa ajornada,
com un cos que s’esmuny
d’unes ansioses mans.
Una veritat tangible,
ara ací i adés allà,
escampant pertot
trossos de vida i de mort.
I així vaig tirant.

dimarts, 1 de novembre de 2022

EL MISTERI D'ELX, UNA TRADICIÓ GLORIOSA

El dia 29 d’octubre, vaig assistir a la representació del Misteri d’Elx en la basílica de Santa Maria, ja que els anys parells hi té lloc un cicle de representacions extraordinàries que este any s’han celebrat els dies 29 i 30 d’octubre, en forma d’assajos generals complets, i l’1 de novembre, en dues parts separades: la Vespra, en sessió matinal, i la Festa, en sessió vespertina. Com sabeu les representacions ordinàries es realitzen a l’agost.

Encara que és difícil de datar el seu origen, les investigacions més recents conclouen que el Misteri es va crear de manera anònima durant la segona meitat del segle XV, etapa en què es detecta un auge en el teatre assumpcionista. L’anàlisi de la llengua, la música i la disposició escènica així ho confirmen, tot i que en el segle XVI, a més de peces originals compostes a este efecte, es van adaptar melodies ja conegudes per a enriquir-lo.

Hi ha, per tant, cants monòdics, amb clares influències del repertori gregorià medieval, però també es pot distingir un apartat polifònic. D’esta part sí que es coneixen els autors, com ara, Bernardí de Ribera, el canonge Pérez i Lluís Vich, autor del bellíssim motet “Ans d’entrar en sepultura”.

L’obra se’ns ha transmés de generació en generació en valencià, tot i que es tracta d’un valencià parat en l’estadi cronològic que tenia al final del segle XV. Amb el pas del temps, la llengua del Misteri d’Elx va evolucionar en la mesura que anava incorporant nous textos i anava modernitzant els anteriors. Però va arribar  un moment, al llarg dels segles XVI i XVII, en què es consideraren intocables cadascuna de les paraules del Misteri.

Els versos condensen molt bé els sentiments dels protagonistes i la història que es representa. Així, la Mare de Déu, d’una manera tan senzilla com eloqüent, manifesta el seu desig incontenible de trobar-se amb el Fill:

                                Gran desig m’ha vengut al cor

                                del meu car Fill ple d’amor,

                                tan gran que no ho podria dir

                                on, per remei, desig morir.


Un altre dels aspectes que crida l’atenció és la complexa escenografia, que pot dividir-se en un escenari horitzontal o terrestre i un altre vertical o aeri. Este últim, òbviament, és el més impressionant, ja que la verticalitat fa que escoltem la música amb un punt afegit d’emoció.

L’escenari aeri s’instal·la en la cúpula de la basílica, que es cobreix a l’efecte amb una gran lona pintada amb núvols i àngels. Esta lona presenta només una obertura quadrada que pot obrir-se i tancar-se per mitjà d’unes portes corredisses. Per damunt de la lona, ocult a la vista dels espectadors, s’instal·la en volada un xicotet taulat de fusta que permet als tramoistes fer totes les operacions i treballs necessaris per a baixar i pujar els aparells aeris amb els personatges del món celestial, que en són tres. El primer a aparéixer és el núvol o mangrana, en què descendeix l’àngel que anuncia a Maria la seua mort i li entrega la palma daurada que l’ha de protegir. El segon és l’araceli, que presenta l’aspecte d’una màndorla i està ocupat per cinc personatges, tres adults i dos xiquets. En la segona part de l’obra, l’àngel major, situat en el buit central, és substituït per la imatge de la Mare de Déu de l’Assumpció. L’últim dels aparells és l’anomenat “coronació” o “trinitat”, amb estructura semblant a l’araceli, però en mida més reduïda.

Si per algun moment, durant la representació, ens oblidàrem de la ciutat en què ens trobem, el mateix drama sacre s’encarregaria una i altra vegada de recordar-nos-ho, ja que hi apareix una mangrana que es transforma en palmera datilera i no falta tampoc una palma. Són mostres evidents que ens trobem davant d’una obra doblement popular, ja que eixe és el seu origen i, a més a més, està indissolublement unida al poble d’Elx, que no sols l’ha conservada i ha mantingut la seua representació durant més de cinc segles, sinó que també l’ha creada com a seny d’identitat inconfusible.

Mentre contemplava esta representació, cada vegada que algun passatge concret em tocava el cor, em preguntava què m’emocionava més: si la bellesa de la música, si l’espectacularitat de l’escenari vertical, si la pregona senzillesa dels versos o potser el fet que tot això era interpretant per la gent del poble, que és també una prova d’amor per la seua rica història.