"ODA A UN ROSSINYOL", DE KEATS

Avui vull fer als meus seguidors un regal molt especial: es tracta del poema de Keats titulat “Oda a un rossinyol”. En aquesta bellíssima composició del gran poeta romàntic anglés, es dibuixa el conflicte entre les contrarietats de la vida humana i les ganes d’escapar de la realitat, en cerca d’una felicitat que se’ns nega als humans i sols existeix en la fantasia. Quan Keats va escriure aquest poema era jove, però ja tenia l’experiència suficient per comprendre que al món s'escolten els “gemecs dels homes”, mentre que el rossinyol, quan canta, viu en una altra realitat plena de gràcia i bellesa. L'esperit del poeta vol anar ben lluny, on rau eixa màgica realitat, però acaba comprenent que no és possible abdicar de la seua condició humana i, per tant, mortal, mentre que sempre hi haurà un rossinyol que seguirà cantant eternament lluny dels éssers humans.

I

Em fa mal el cor i una punyent letargia

atabala els meus sentits, com si després

d’haver begut cicuta o apurat un fort

narcòtic m’haguera enfonsat al Leteu:

no perquè tinga enveja de la teua felicitat,

sinó pel goig que em fa la teua gràcia

quan, alada de llum, nimfa dels arbres,

            en algun lloc melodiós

de verdes fagedes i ombres infinites

lliures a l’estiu la plenitud del teu cant.

II

¡Ah, si un glop de vi refredat un llarg temps

a la terra pregona, em fera gust

a Flora i campanya, a balls

i cançons provençals, i a solellada festa!

¡Ah, si el càlid sud omplira el meu got

d’un  magnífic i enardidor hipocràs,

amb bombolles enllaçant-se a la vora

i la meua boca tenyida de porpra,

i que en beure abandonara el món d’amagat

per perdre’m amb tu a la foscor del bosc!

III

Perdre’m lluny, fondre’m i oblidar

tot allò que, entre les fulles, tu mai no has conegut:

el cansament, la febre i el neguit que se senten

ací on s’escolten els gemecs dels homes

i la tremolor sacseja els seus darrers cabells blancs,

on la joventut esdevé un espectre

i el pensament s’amara de dolor

quan mor l’esperança,

on la bellesa no pot conservar la seua brillantor

ni preservar un nou amor per al demà.

IV

Lluny! Molt lluny! Perquè he de volar cap a tu,

no conduït per Bacus y els seus lleopards,

sinó en les invisibles ales de la poesia,

tot i que la ment dubte, negada i confusa.

Ja sóc amb tu! Suau és la nit

i potser la Lluna regnarà al seu tron,

amb les seues màgiques estrelles al voltant,

però ací no hi ha llum,

només la que davalla del cel quan bufa la brisa

per rieres serpejants de molsa obscura.

V

No puc veure les flors que hi ha sota els meus peus,

ni el blanc encens que penja de les branques,

i, en la perfumada foscúria, imagine

els encants propis de l’estació presents

a l’herba, a les garrigues i als fruiters silvestres,

als rosers de pastor i als blancs espins,

a les violetes que es marceixen sota la fullaraca

            i a la filla primogènita de mitjan maig:

rosa d’almesc que germina arrosada de vi,

amb brunzit de mosques en les vesprades d’estiu.

VI

Escolte en la foscúria, i si prou sovint

vaig estimar la mort com un remei,

cridant-la amb tendresa en versos absorts

que escampaven per l’aire el meu alè assossegat,

ara més que mai em sembla bell morir,

extingir-me sense dolor al cim de la nit,

alhora que tu vesses l’ànima a fora

            en un èxtasi de cants

que seguiran encara que em convertisca en terra

i ja no puga admirar el teu rèquiem profund.

VII

Tu no has nascut per a la mort, ocell immortal,

ni generacions feréstegues et faran rodar per terra.

La veu que escolte en la nit ja la sentiren

en un altre temps emperadors i bufons;

potser aquest mateix cant va il·luminar un camí

en el trist cor de Ruth, quan amb nostàlgia

plorava envoltada de camps de blat estrangers,

i també va encisar altres vegades

els màgics finestrals oberts a l’escuma

de perillosos mars en indrets de prodigi ja oblidats.

VIII

Oblidats! Paraula que repica com una campana,

mentre m’allunye de tu anant cap a la meua soledat.

Adéu! La fantasia no sap enganyar tan bé,

follet mentider, com la seua fama faria pensar.

Adéu! Adéu! El teu himne llastimós s’esvaeix

al passar prop dels prats, sobre el rierol quiet,

allà al vessant, i després s’enfonsa profundament

a les clarianes de la propera vall.

Ha estat una visió o he somniat amb els ulls oberts?

La música ja s’ha acabat. Dorm o estic despert?