COMUNICACIÓ I INFORMACIÓ

Opinem a partir dels fets actuals o històrics, però els fets en si mateixos no són opinables: un pot manifestar que no li agrada que ploga, però no pot negar l'evidència de la pluja.
Com que vivim en un temps on la propaganda ens fa dubtar de tot, és ben fàcil negar els fets i, a més, com que hi ha la possibilitat d'escampar la mentida a través de les xarxes socials, qualsevol eixerebrat o malvolent té al seu abast la possibilitat de contribuir, junt amb molts altres de la seua espècie, que la representació falsa de la realitat passe a ocupar el paper de la cosa representada, i així es perd no sols la preeminència de la veritat sobre la mentida, sinó la mateixa veritat ja que els fets són desplaçats pels no-fets.
En una societat democràtica, on tothom es pot informar lliurement, resulta sorprenent que haja avançat tant l'engany i la mentida, a tots els nivells. Com diu Sánchez Pintado, referint-se a la mentida política, "un dels indicadors més sensibles de la qualitat democràtica d'una societat és la quantitat i el tipus de mentides públiques que circulen en ella sense provocar la reacció del cos social". Perquè cal presuposar que, en una societat lliure, la gent no és pas tan ximple, i davant de mentides mancades d'un mínim de versemblança resulta impossible l'engany si no va acompanyat, en molt bona mesura, de l'autoengany. I aquest tipus de plantejaments són més propis de les societats totalitàries que no de les democràtiques.
Com diu Koyré, "segons l'antropologia totalitària, el pensament, és a dir, la raó, la capacitat d'esbrinar el que és vertader i el que és fals, és una cosa molt escasa i molt poc estesa arreu del món; pertany a les elits i no a la massa, que està guiada, o millor dit, moguda per l'instint, per la passió, pels sentiments i pel ressentiment. No sap pensar. Ni sap el que vol. Tan sols obeir i creure".
Jo no dic que les societats democràtiques, tal com nosaltres les coneixem, hagen arribat a aquest extrem, però resulta palés que hi ha una tendència clara a produir mentides de manera massiva, i que proliferen les formes de desinformació i de control de l'opinió pública. Front a aquesta hipertròfia de la mentida, l'única reacció democràtica possible és, per descomptat, la força del pensament, però això sols serà possible si els ciutadans estem a l'aguait i no caiguem en el conformisme.
Cal no oblidar que hui en dia la informació, en gran nombre de casos, és també desinformació. Segons el pensador racionalista francés Revel, s'ha abandonat el coneixement objectiu dels fets i la seua corresponent anàlisi racional, per a substituir-los per una exposició arbitrària, impregnada de judicis de valor subjectius. I això passa perquè l'informador no actua de bona fe, sinó que es limita a extraure unes conclusions prefabricades, fruit d'una deformació o selecció prèvia de les dades. Fet i fet, el que domina és la comunicació i no la informació.

SOBRE LA FELICITAT

Molts filòsofs, des d'Epicur, han associat la felicitat amb l'absència del dolor. Hi ha qui pensa que una definició així no li fa justícia a la felicitat, ja que no en destaca cap valor positiu, sinó que es limita a dir-nos el que no ha de tindre una persona per a sentir-se feliç. Tanmateix, donat que Grècia és el bressol de la filosofia, caldrà reflexionar una mica sobre aquest concepte, perquè alguna cosa de trellat ens voldiren dir tan grans pensadors quan fixaven tot el secret de la felicitat en una mera negació del dolor.

La primera cosa que m'acudeix a la ment és que la felicitat té significats diferents segons persones i circumstàncies vitals. I tinc molt clar que l'edat té una gran influència a l'hora de definir-la d'una manera o d'una altra distinta. Quan som joves volem menjar-nos el món, i no ens acontentem amb qualsevulla cosa. Per això, un jove difícilment s'avindrà a acceptar que la felicitat ja en té prou amb l'absència del dolor, i en demanarà més per a assolir una definició que el complaga. Però si li preguntem quina cosa és aquella que considera essencial per a sentir-se feliç, segurament li costarà prou de temps arribar a una conclusió clara, perquè intueix que -diga el que diga- acabarà penedint-se de no haver dit una altra cosa.

A partir d'una certa edat, la percepció que tenim de la felicitat canvia, i de bones a primeres ens sorprenem pensant que ja en tindríem prou si ens deixaren viure tranquils, sense les agres preocupacions, els horaris crònics i i els dessabors diaris. L'experiència de la vida ens ensenya que tot allò que anem aconseguint és important, però ni calma el nostre desig ni la felicitat que va associada a cada nova conquesta dura gaire, perquè a l'endemà apareixen problemes d'una altra mena. La maduresa comporta l'adopció d'un punt de vista més realista, i si el jove només pensa en el camí d'anada, quan ens acostem a l'edat provecta som conscients que hi ha també una tornada, i això ens fa mirar les coses amb un cert distanciament, i pensem que seria bonic que ens passara una cosa determinada, però si no l'aconseguim tampoc s'acabarà el món. Al capdavall, lluitem perquè ens passen coses bones, però quasibé sempre acaba pesant més l'ànsia de poder respirar en pau al nostre racó, lluny del soroll mundà.

Aquestes consideracions, em porten a una última reflexió: deia Lennon que "la vida és això que ens passa mentre estem ocupats en altres coses". En efecte, mentre ens trobem bé de salut i lliures d'una desgràcia grossa, no valorem el que tenim, perquè allò que ens preocupa és el que estem fent en cada moment. Tanmateix, això no vol dir que l'absència del dolor no siga important per a la nostra felicitat, sinó que ho donem per fet, perquè allò que una persona té i no li costa d'aconseguir no ho valora. Tan aviat perdem la salut o ens sobrevé la desgràcia, ens adonem que l'absència del dolor és el més important de la nostra vida, i que no hi ha cap felicitat superior a eixa, tot i que fins a eixe fatídic moment no ens n'havíem adonat.

EL PODER DE LA FICCIÓ

Charles Dickens, al començament de la seua novel·la Història de dues ciutats, diu així: "És un fet sorprenent i digne de reflexió que tot ésser humà estiga constituït de tal forma que sempre haja de ser un profund secret i un misteri per als altres. Quantes vegades entre de nit en una gran ciutat, pense molt seriosament que totes i cadascuna d'aquelles cases apilades en l'ombra tanquen el seu propi secret; que cada habitació de cadascuna d'elles tanca el seu propi secret; que cada cor singular que batega en els centenars de milers de pits que les habiten és, en alguns dels seus somnis i pensaments, un secret impenetrable per al cor més pròxim".

En 1927, quasi 70 anys després, un altre novel·lista anglés, E.M. Forster, va tornar sobre el tema per a posar en relleu la diferència fonamental que existeix entre la gent de la vida quotidiana i la dels llibres. En la vida diària, va escriure Forster en Aspectes de la novel·la, mai ens entenem, no existeix ni la completa clarividència ni la sinceritat total. Ens coneixem per aproximació, per signes externs i aquests funcionen bastant bé com a base de la societat, i fins i tot per a la intimitat. Però la gent d'una novel·la, si el novel·lista ho desitja, pot ser compresa del tot pel lector. La seua vida interna pot revelar-se tant com la seua vida externa.

El que estos dos grans novel·listes ens van ensenyar, doncs, és que la realitat i la ficció es complementen, és a dir, com que el nostre coneixement de la realitat és limitat, el que fa l'escriptor, per mitjà de la ficció, és convidar el lector a passejar per la part oculta de la vida, no fent-li vore el que en realitat és, ja que això no es pot saber, sinó el que podria ser.

L’eina que fa servir el novel·lista per a descobrir el que està amagat és la imaginació, que és tant com dir la invenció. Per tant, la literatura és artifici, ja que inventa una nova realitat, però no és una invenció gratuïta, sinó que busca aprofundir en el coneixement de l'ésser humà.

Si el novel·lista es limitara a copiar la realitat, el seu ofici no seria necessari, ja que ens repetiria el que ja sabem. Copiar la realitat no porta enlloc, perquè restaria inèdita la part més sucosa: el que roman ocult a la nostra vista, que és un misteri apassionant que paga la pena descobrir. I el que fa la literatura és convidar-nos a participar en eixe descobriment. Per això la literatura és una ficció que no manipula la realitat sinó que la completa, i, en completar-la, la transcendeix.

Si bé ho mirem, la realitat i la ficció són dos factors també fonamentals en la vida quotidiana, ja que tothom fa servir la imaginació per a defugir la vulgaritat. La invenció d'una realitat més amable ens ajuda a sobreposar-nos als colps de la vida.

La gran diferència entre la ficció quotidiana i la literària, és que la primera pot portar-nos a la frustració o la bogeria si ens l'acabem creient amb excés, mentre que la segona sempre intenta ser gratificant, ja que l'escriptor no enganya ningú: la seua funció no és afirmar ni negar, sinó presentar una realitat imaginada per a obrir-nos la porta a tot el que és possible.

El Quixot és un personatge fictici que es comporta com una persona real: li apassiona tant el món de la cavalleria errant, que acaba creent-se que ell mateix és un digne representant d'eixa ordre, i se'n va de casa en cerca d'aventures. No sols es comporta com un boig, sinó que evidentment ha perdut el trellat. Si Cervantes haguera acabat ací el seu relat, s'hauria limitat a copiar la realitat d'una persona víctima de les seues ensomiacions. Molts ens voríem retratats en este personatge, tot i que pocs portem les nostres invencions a tal extrem. Però Cervantes va anar molt més enllà de l'anècdota inicial, i va ser capaç de recrear tot un món ple de saviesa popular, aventures, humanitat, sentiments contradictoris, etc. Ens va mostrar com pot ser la vida si som capaços de mirar enllà del que tenim davant, va crear el prototip del somiador i va concatenar una sèrie d'històries que posen de manifest com d'apassionant pot resultar la vida si tenim el coratge de  defendre els nostres ideals.

El llibre del Quixot transcendeix, doncs, la realitat i la substitueix per una representació viva d'una idea que ens fa vore el món d'una altra manera.

Per això s'ha dit que el Quixot és un boig que es converteix en un model dels valors humans més alts: de la fe, de l’ideal, de la llibertat, de la justícia i, fins i tot, de la mateixa raó, ja que té intervals lúcids en què ningú posa en dubte la discreció de les seues sentències, ni dubta que el món seria millor, si fora com ell el concep malgrat la seua bogeria: net de maldat i d’interés. Amo i criat es compenetren fins a semblar cada un la meitat de l’ésser humà, i iŀŀustren el descobriment de la complexitat humana.

SOBRE LA MODERACIÓ

Diu TODOROV que “la democràcia suposa la moderació: l'equilibri entre els diversos factors que configuren la convivència. Quan un element s'imposa sobre els altres, apareixen els totalitarismes. Les societats comunistes imposaven el col·lectiu sobre l'individual. L'ultaliberalisme, en portar la defensa de la llibertat, sobretot la llibertat d'empresa, a les seues últimes conseqüències, acaba per sotmetre les llibertats individuals. La democràcia es basa en la limitació entre els diversos valors. Cal acceptar l'existència d'un bé col·lectiu, però aquest no pot liquidar el dret de l'individu. Cal reconéixer la llibertat individual, però aquesta no pot evitar les mesures que generen el benestar dels més”.

Per tant, el pensament d’aquest autor ens porta a la conclusió que “sense limitacions mútues no hi ha democràcia”. O dit en unes altres paraules (ARISTÒTIL): “Optar pel terme mitjà és ser virtuós”.

Si mirem al nostre voltant, és ben fàcil adonar-se que vivim un temps en què la gent ha oblidat la importància de la moderació. I jo crec que la raó fonamental d’aquesta mancança és que, a causa dels grans perills que amenacen el futur del món tal com el coneixem actualment, les societats s’han tornat desconfiades i, en la seua reacció primària, de caràcter defensiu, hi ha un component essencial d’irracionalitat que s’imposa al seny i a la reflexió.

La moderació no és possible quan ens deixem guiar pels sentiments i no per la raó. Si les emocions triomfen sobre el pensament, estem abocats a la contradicció i al fracàs, perquè no es pot esperar coherència i rigor, sinó destrellat i caprici, de qui sols escolta les paraules que més li agraden, sense parar esment a analitzar-les ni a contrastar-les amb altres arguments.

Hui en dia els moderats han esdevingut una rara avis que està mal vista, perquè els extremistes de tots els costats els titllen de traïdors a la causa. I conste que no estic parlant dels equidistants, ja que aquests són gent còmoda que s'absté de mullar-se per a evitar-se problemes. Aquesta apatia és impròpia d’un moderat, que no defuig exposar la seua opinió quan és menester i denunciar la mentida.

La moderació naix del dubte, i per a dubtar és necessari pensar i admetre que pots estar equivocat. En això els moderats són radicals: no admeten que ningú els diga que són infalibles, perquè la possibilitat d'estar equivocats els estimula a seguir endavant en busca de la veritat, que no és mai una veritat absoluta, sinó perfectible. En canvi, els qui se situen en els extrems són capaços d'ignorar els fets, si contradiuen els seus desitjos. Per a negar l'evidència, s'autoenganyen i viuen feliços en el seu món, sense preocupar-se de la injustícia que tota mentida comporta quan vol imposar-se als altres.

Fet i fet, considere que ser moderat és la manera més progressista que hi ha de ser demòcrata, ja que la moderació està lligada a una concepció deliberativa i no agregativa de la democràcia. La deliberación i l'agregació són dues maneres molt distintes d'entendre la democràcia, que han estat estudiades per la filòsofa ADELA CORTINA. Per a aquesta pensadora, els partidaris de la democràcia deliberativa entenen “que la democràcia és el govern del poble i que s’expressa a través de la regla de la majoria, però també que la manera d’arribar a la dita majoria resulta essencial. I en aquest punt s’enfronten sobretot els partidaris de la democràcia agregativa, els qui consideren que l'individualisme és insuperable, que els individus no construeixen els seus interessos socialment, sinó que ja els tenen i no poden modificar-los a través del diàleg i la deliberació per a intentar forjar una voluntat comuna. Per tant, l'únic mode d'aconseguir una majoria consistiria, segons ells, a sumar, a agregar els interessos individuals a través de votacions, sense molestar-se a intentar entaular diàlegs que permeteren generar acords. Aquesta és la proposta d'un neoliberalisme passat de moda, convençut que és impossible anar més enllà del que Rousseau entenia com a ‘voluntat de tots’, que és a la que s'arriba quan cadascú persegueix el seu propi interés, mentre que la voluntat general, clau per a la democràcia, és aquella en què els ciutadans prenen les seues opcions buscant el bé comú i no sols el seu propi bé. Des d'aquesta perspectiva, no intentar el diàleg seria regressiu; la votació seria el fracàs de la deliberació”.

En una època tan convulsa com la que ens ha tocat viure, apostar per la moderació és un compromís ètic, ja que la via agregativa difícilment serà capaç de solucionar els grans problemes actuals. Per tant, el que ens estem jugant és el nostre futur. Com diu IRENE VALLEJO, "en moments de dilemes i conflictes, no hi ha exercici més difícil –i potser, més essencialment humà– que preguntar-se per les raons i emocions de l’adversari. Reconéixer que la línea divisòria entre barbàrie i civilització no és una frontera territorial, sinó un traç ètic oscil·lant dins de cada país, de cada grup, de cada individu. Rebatre el miratge de l’aparent unanimitat. Enganyats per aquesta fal·làcia, contemplem els desconeguts, enemics o estrangers com a grups monolítics amb posicions hostils nítides. Encaixem els altres en un motlle únic que justifique la nostra enemistat, quan ni tan sols nosaltres mateixos aconseguim posar d’acord les nostres pròpies contradiccions i polifonies interiors".

SOBRE EL DUBTE

Si tens una mica de coneixement reflexiu de les coses, és impossible no dubtar. Som contradictoris, la mateixa societat ho és també, perquè hi ha moltes maneres de pensar i de ser, i a més a més aquestes maneres són canviants. Tenim clar el que pensem en un moment donat, però no sabem el que pensarem un altre dia, i així és impossible creure que estem en possessió de la veritat, perquè ens envolta gent que és capaç també d'argumentar i de defendre els seus platejaments amb la mateixa seguretat o inseguretat que nosaltres.

Dubtar és sa perquè actua com el millor antídot contra el fanatisme. Qui dubta sap que no pot imposar a ningú les seues idees, perquè prou farà si és capaç de conservar-les, ja que sense voler se li esmunyen de les mans obrint pas a noves idees. Ara bé, no tots els dubtes són iguals: hi ha el dubte metòdic cartesià, que té una base científica i aspira a traçar el camí d'arribada al coneixement vertader. Però també hi ha, al pol oposat, el dubte escèptic, que no s'acontenta amb res i sempre deixa entre parèntesi qualsevol asserció. Si bé ho mirem, tant el racionalisme cartesià com l'escepticisme, amb els seus respectius tipus de dubtes, tenen un fonament comú: la desconfiança. Descartes desconfiava dels sentits i per això ens convidava a trobar la veritat a partir de la pròpia raó i de les evidències que ella mateixa és capaç de generar. I la desconfiança de l'escèptic és tan notable que, fins i tot, nega la mateixa possibilitat d'arribar a l'estat de certesa. Són dubtes, doncs, que tard o d'hora, poden provocar un neguit vital, una angúnia primària, que és l'arrel que alimenta un altre dubte molt més profund, que és l'anomenat dubte existencial, que és un dubte que ens empeny a fugir de nosaltres mateixos inventant una realitat paral·lela. Com deia Kierkegaard, "l'home sempre pretén desfer-se de si mateix, del jo que realment és per a arribar a ser un jo de la seua pròpia invenció". És una manera elegant de dir que la ficció forma part de la nostra realitat diària, que com deia Calderón la vida és somni, i això no vol dir que siga mentida, sinó que aspirem a viure-la a la nostra manera.

Si bé ho mirem, tots els dubtes es fonamenten en l'estima per la veritat. Però no en qualsevol estima, sinó en una estima molt sincera, tan exigent que no s'acontenta amb unes poques evidències per a donar-la per provada. Hi ha, per tant, una diferència molt gran entre el qui canvia de parer segons la seua conveniència, i el qui ho fa empés pel dubte. El primer menysprea la veritat i la defuig com si fora una bestiola, el segon la idolatra tant que desconfia de la seua capacitat per a posseir-la, però no renuncia mai a ella.

SÍ, PERÒ...

La conjunció adversativa “però” és utilitzada de manera abusiva i indiscriminada, fins i tot per a negar allò que s’acaba de dir. Així, no resulta gens infreqüent comprovar com persones aparentment assenyades comencen expressant el seu parer sobre una qüestió d’actualitat, més aviat polèmica, i tot seguit fan un ús i abús de la dita conjunció per a referir un seguit de matisacions, excepcions i condicionaments a la que, de bon principi, semblava ser la seu opinió, de tal manera que aquesta esdevé buida de contingut en ser contradita pel seu suposat defensor.

Aquesta tècnica podríem dir-ne que constitueix una alternativa a l’eufemisme, ja que persegueix la mateixa finalitat: contar les coses d’una manera distinta a com en realitat es pensen, a fi de suavitzar el missatge. Principalment, això passa perquè els personatges públics saben molt bé que, en determinats contextos, no els convé expressar allò que pensen d’una manera franca. Per tant, consideren més oportú fer aquest tipus de circumloquis, i així afirmar una cosa per a negar-la a continuació.

Algú podrà creure que millor és això que no practicar la crua mentida. Però entre l’una i l’altra no hi ha tanta diferència. Al capdavall, qui abusa del “però” també falta a la veritat, tot i que siga d’una manera elegant. A més, no sempre és innocent el recurs a aquesta tècnica, ja que solen emprar-la els qui no diuen clarament allò que pensen, perquè volen enganyar a la gent.

Són molts els exemples que podríem relacionar ací sobre la utilització impròpia de la conjunció “però”. Com ara: en una entrevista televisiva, li pregunten a un governant si està a favor d'adoptar unes determinades mesures que la majoria de la societat demana. Com que l'entrevistat sap molt bé que no li convé dir d’una manera oberta i sincera el que pensa, automàticament respondrà que "sí". I tot seguit, a través del "però", començarà a fer valdre les excepcions que neguen allò que acaba d'afirmar. Així, una modesta conjunció, que està pensada tan sols per a enllaçar oracions o parts d'una mateixa oració, es fa servir per a assegurar una cosa, en la qual realment no creu el polític, i la contrària, que expresa el seu parer més franc. Així és com el "però" tranforma en inevitable allò que si es diguera de dret resultaria senzillament inacceptable per a molts ciutadans.